dissabte, 19 de setembre de 2009

Una lliçó de POLÍTICA POLÍTICA, amb majúscules, real, còmica, utòpica

Una lliçó de política basada en fets reals actuals que ens són presentats com a crisi, en fets històrics que ens han estat disfessats (I Guerra Mundial de 1914) i amb humor còmic antidepressiu.. psíquic... i moral que és el més greu. Al capdavall, depressió econòmica provocada -la dita crísi econòmica- serveix d'excusa per ocultar els robatoris en forma de beneficis desmesuarts dels darres anys (37% anual, publicaven, front a increments de sous del 2 al 4%), per frenar l'avenç de les polítiques socials que s'han guanyat dia a dia i per aconseguir diners públics pers als negocis privats de sempre. És d'escàndol i ho estem aguantant.

No et perdis aquesta lliçó de política, no és feixuga, riuràs. És política autèntica: et desintoxicaràs de tanta brutícia i engany. A Barcelona, a la Villarroel fins el 4 d'octubre de 2009





Leo Bassi, el bufó, el pallaso blanc, sap el seu ofici que après en família, una família del circ des de fa 150 anys, sap realitzar per tradició i també -s'endevina aviat- per estudi de psicologia de la comunicació. El pallaso malvestit maldestre aconsegueix la proximitat màxima amb el públic, és inofensiu. El públic esdevé receptiu i es deixa dur per una actuació espontània, natural que arriba a identificar el personatge amb la persona de l'actor. I no veu que és una actuació pensada, construïda amb tot detall i reconstruïda dia a dia en interacció amb el públic. (les imatges DVD enllaçades corresponen a l'actuació a Madrid i es detecten diferències en l'actuació a Barcelona). Però, que l 'actuació estigui pensada no vol dir que hi hagi engany sinó que no és un passatemps, no és una comèdia d'entreteniment. I Leo Bassi no ho oculta, és una obra política.

És filosofia política. Defensa uns valors i fa unes opcions de sentit de la societat i de la història. Però no fa com els polítics de baratillo: "yo les puedo asegurar, yo creo, yo les digo, en absoluto...". El pallasso connecta amb el públic, amb l'espectador amb simpatia i gags còmics. L'escena de ninotets i cotxe miniataura és d'una creativitat enginyosa, un joc que fan els nens, un joc que canalitza la ràbia contra els estafadors, els corruptes i els que s'amaguen sota la capa del dret positiu (Si no està prohibit!... Si no es demostra!...Si no hi ha proves!... Tot s'hi val!). Però ¿com pot ser correcte, ajustat a dret, que hi hagi qui fa fortunes en pocs anys i que persones que treballen les 60 hores setmanals solament sobrevisquin?! I si a alguns els enganxen... demanen perdó, es disculpen. (Perquè la condemna sigui menor... Falsos!)


El pallasso ja ens ha seduït i Leo Bassi pres
enta fets d'evidència, persones públiques i fets històrics. Això té perfils de ciència política amb dades i fets contxtualitzats. Fa referència a declaracions públiques, fa ús d'un llibre publicat per un president en atur, coneix la política espanyola amb detall. Però no és un problema d'España solaemnt. Ho és d'Itàlia (que també coneix i esmenta) i ho és del sistema social econòmic derivat de la Guerra Europea de 1914. I les imatges projectades són documents històrics i les dades aportades: més de 1.300.000 cadàvers comptats, morts al front de Verdun en una franja de 13 km. Francesos, alemanys, italians, irlandesos... europeus tots, els joves europeus. I també canadencs, australians... No era una guerra entre francesos i alemanys -el que ens han volgut fer creure- és la guerra que inaugura la indústria de la guerra, un negoci immens que segueix donant molts diners i que no s'ha aturat malgrat declaracions "correctes", hipòcrites. (Ara armen a hutus o a tutsis, proveeixen d'armes el conflicte de Darfur, d'on sinó les tendrien els yanyauid?). I en diuen recerca militar o de defensa... i el que sobra ens ho donen com en el cas d'Internet que permet donar a conèixer aquest blog. Sempre hi ha contradiccions i es pot canviar un grau l'angle de direcció que pot dur amb el temps a un gran canvi.

(Clica les imatges, es multipliquen)



Leo Bassi denuncia que el nihilisme que els sectors tradicionalistes atribueixen a una societat sense valors, al laïcisme dominant, s'origina amb aquesta Gran Guerra. Quan torni el pallasso el veurem amb el vestit clàssic i 1789 al pit, l'any de la revolució burgesa de frança que proclamà: llibertat, igualtat, fraternitat i poc després els drets de l'home i del ciutadà que avui reconeixem com a drets de l'home i de la dona i també dels infants.

A partir de 1840 s'estén per tot Europa la utopia d'una nova societat, d'un nou tipus de ralacions. Mentre la burgesia s'afaiçona a estendre la producció industrial que multipliqui els seus guanys, els obrers aplegats a les ciutats veuen un futur d'igualtat i, si s'alliberen de tantes hores de treball gràcies als beneficis indistrials, podran dedicar-se a la cultura, alfabetitzar-se, aprendre la llengua de la fraternitat humana: l'esperanto. La burgesia liberal vol la supressió de fronteres per obrir mercats i guanys econòmics, els obrers s'ilusionen amb la idea d'aplegar gent de la mateixa parla: unificació dels estats alemanys, unitat italiana i també d'impulsar la Internacional obrera.

Amb la Guerra de 1914 a 1918 queden trinxats aquests ideals i la indústria que més progressa és la de la guerra. I un jove socialista Hitler es converteix en nazi i descendents de Garibaldi seran feixistes. Amb tot, -ho afegeixo jo- També són fruit de la Guerra europea les Escoles Waldorf que segueixen la filosofia antroposòfica de Rudolf Steiner o la Pedagogia de l'Escola Moderna de Célestin Freinet basada en la cooperació.


Però la guerra s'ha convertit en un joc. Es venen jocs de guerra...!!! Han de donar molts diners. I quina hipocresia! Evidentment, no per jugar a la guerra es serà més violent, en general. Sí en casos que ja hem vist que es passa de la ficció a la realitat i direm que és malaltia psicològica però hi haurem contribuït. I si els jocs no etnen efectes directes sí que ceen un estat d'acceptació normal de la violència, una insensibilitat davant del sofriment humà. Als que vulguin jugar a la guerra els hauríem de dur als cementiris de Verdun o de Abranches.







També fa una reflexió d'antropologia cultural. La nostra vida de vuitanta anys en un context de com a mínim 74.000 anys d'humanitat. Alguna cosa volien dir amb les pintures, amb les mans gravades a les aprets. Venim obligats a donar continuïtat a una evolució progressiva de la humanitat i més amb el coneixement que tenim aportat moltes vegades pels qui més van patir en el seu temps per no acceptar els dogmes (religiosos, científics, artístics, econòmics, polítics). Són els progressistes els qui han fet avançar el món.




Torna el pallasso.
Ara es vesteix davant nostre i ens descobeix el sentit de la màscara blanca i ara fa apologia de l'esquerra. Ara, després de les dades i fets aportats, defensa la política de l'esquerra, de l'esquerra progressista que no sols propugna les millores materials sinó la racionalitat -es declara il·lustrat-, la superació de les supersticions i pors, la llibertat de relacions, la planificaió responsable de tenir fills... Fa un cant total al progressisme que jo li corregiria amb retroprogressisme articulant valors que cal conservar amb nous valors que superen els caducs. Retroprogressió és paraula acotada per l'enginyer filòsof Salvador Pániker (ell que no ha hagut de treballar i s'ha pogut dedicar a la vida ociosa perquè ha heretat els negocis). Però als que hem volgut posar pau i evitar radicalismes de dreta i d'esquerra doncs -es diu- tots han comès errors, el pallasso Bassi ens colla fort perquè posa en evidència que els grans mentiders, els grans estafadors, els falsos i hipòcrites, els qui no tenen escrúpols en vessar sang... són els conservadors, els que volen que el món segueixi com està, que és el seu món. I jo penso en al meva mare, 88 anys, que és de dretes, que és conservadora, que creu allò que li diu la gent respectable, més que als seus tres fills tots professionals competents i responsables. I penso que sí, que la dreta és descaradament mentidera, que enganyen a una dona creient que ha treballat tota la vida des dels 13 anys, sola ha pujat tres fills que han estudiat, en temps que no hi havia ajudes públiques i que avui té una pensió contributiva de 528,55 € mensuals.

¿I què fem els universitaris, els qui hem tingut el privilegi d'estudiar (a les 5 h del matí durant deu anys), que tenim un títol superior i una independènc
ia de pensament? ¿No compartim el coneixement amb els qui estan al nostre costat? ¿No creem interactivitat, opinió? ¿Deixem que l'opinió pública siguin els sacerdots de la tribu, avui els periodistes que escriuen als diaris, surten a la televisió i fan tertúlies a la ràdio, sempre els mateixos que es repeteixen a totes?




Molt bé pel pallasso Leo Bassi. Una actuació valenta que fa ell tot sol. Ell es proposa que la gent pensi, que rigui, que gaudeixi i que sigui un ciutadà actiu, públic
que crei i escampi opinió però, això sí, basada en fets i dades, no com els prediacdors religiosos, polítics o mediàtics. Proclama la UTOPIA que no cal realitzar avui però que no tenim dret a aturar. Estar oberts a la utopia és recuperar l'esperança per sobre de la misèria que ens comuniquen cada dia. Martí Teixidó



dissabte, 12 de setembre de 2009

Diada nacional de Catalunya, 11 de setembre de 2009 a Ciutat de Barcelona
música

Acte institucional
Va ser un encert del president Maragall fer un acte institucional al Parc de la Ciutadella ara fa sis anys. Ben pensat és un acte que ha de crear comunió, unitat com a poble. Un acte institucional ha de proclamar uns valors ben clars, raonables per a tothom, expressar-los de manera simbolica de manera que arrelin en el sentiment i que tinguin una projecció oberta, infinita, que ningú se'n pugui apropiar.

L'acte institucional de l' 11 de setembre de 2009 a la Ciutat de Barcelona ha pogut aplegar en la unitat i també expressar la diversitat, enguany per divergència. Centrat en els pobles de la Mediterrània amb motiu de la capitalitat de Barcelona ha estat convidada Noa, cantant israeliana amb l'Orquestra Ârab de Barcelona. La idea, bona, s'havia de revisar quan es va saber que el 8 de gener de 2009, la cantant Noa va dir: “Només puc desitjar-vos que Israel faci la feina que tots sabem que s’ha de fer i per fi us alliberi d’aquest càncer, d’aquest virus, d’aquest monstre anomenat fanatisme, que avui es diu Hamas.” Aquestes paraules, en ple bombardeig, només es podien entendre com un suport a l’atac israelià. Només fa quatre dies, la cantant ha fet una declaració a La Vanguardia on justifica de nou el bombardeig a Gaza. Jo penso que s'hagues hagut de retirar la invitació i proposar un altre cantant, d'Israel mateix. La confrontació ja era coneguda però penso que l'acte s'ha desenvolupat amb gran dignitat. L'acte institucional havia de seguir el curs previst i els que discrepen -el motiu és prou clar i rellevant- es van poder expressar i no se'ls va fer fora, cosa que em temia. Va quedar en aquest punt d'equilibri: un centenar van expressar-se amb cartells, mocadors espatllers i globus. Una gran majoria es van aixecar per apaludir i neutralitzar la discrepència, clarament tota la primera fila de convidats il·lustres i autoritats, llevat de Pasqual Maragall que va mantenir la seva posició. Els discrepants podien haver afinant una mica més: oposar-se quan cantava Noa però assentir quan cantava el palestí que feia el ressò. Jo, que no vaig aplaudir en cap moment, volia felicitar especialment l'organització (Jordi Menendez estava al cas) per haver mantingut l'equilibri pacient i no haver pres mesures dràstiques. Aquest equilibri, difícil, és un valor poliètic expressat en la situació pràctica que contribueix a edificar la democracia. La democràcia no és la majoria; la democràcia és saber viure junts pensant i sentint diferent, però és evident que cal un "mínim comú unidor". L'acte institucional hi ha contribuït.

Des del punt de vista artístic, ¿Necessitem que vingui a cantar El cant dels ocells una cantant que no se'l sap, que no el té al seu repertori i l'ha de llegir i l'arrossega? Hi ha prou gent de casa que ho hauria fet millor. Núria Feliu, o una jove cantant. Si ve una cantant d'Isräel o de Palestina que canti allò que forma part de la seva identitat, del seu repertori meditarrani en aquest cas i, al final que s'afegeixi si vol al cant d'una cantant de casa que porti El cant dels ocells dintre seu amb tot el què significa.






Ressenyo alguns dels continguts del conjunt amb més valor simbòlic.


Ítaca de Konstantinos Kavafis, català de Carles Riba

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d'estiu

...

que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.


Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.


Ítaca t'ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Quines paraules tan sàvies que ens arrelen a l'herència de Grècia, a la narració fundacional, el viatge de retorn d'Ulisses!
Amb quina profunditat i fortalesa les va recitar Rosa Novell, amb inflexions de veu i canvis de ritme! Si sabéssim entendre-ho bé, faríem millor l'educació dels infants. De petits cal interioritzar, arribats a adults cal construir, fer, atrevir-se... i arribats a vells cal haver anat desconstruint. La vida no t'ha de dar cap riquesa, la riquesa ets tu amb totes les vivències, amb totes les coneixences obert a aprendre dels que saben que prenen el nostre relleu.



Corrandes de l'exili de Pere Quart cantat per Sílvia Pérez Cruz

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.


A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.


Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.


En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

...


Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.


Que bé va cantar les corrandes Sílvia Pérez Cruz! Amb quines inflexions i canvis de ritme més ben trobats! Sabia què cantava tot i ser tan jove, acompanyada del jove guitarrista Raúl Fernández (Refrre). Molt bé això de donar entrada a totes les generacions, a les més joves, a les que encara no s'han pogut fer un nom. Participa el poble, el poble amb art de comunicació, no els artistes.

Ja ho havia cantat amb Immigrasons al mercat de Músiva Viva de Vic (2006). Aquí amb molt d'instrumental.



Recordarem també la versió de Corrandes de l'exili d'Ovidi Montllor.
en una versió de 2008 amb imatges de memòria històrica.




Meditació de Vila Joana (2009) de Joan Margarit

Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure,

sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida.

La superstició i la caritat el van arrossegar,

cansat i trist, amb la sotana llòbrega,

lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.

...

-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.

Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers.

I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats

es van endur la seva mare per afusellar-la a l’alba contra el mur del cementiri.

Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.

Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça.

Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts.

Hem escollit ser un poble sense herois.

Just aquesta és, avui, la nostra força.

...

Però, encara se sent aquella olor de corral,

de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya!

La presencia conjuta de tots els presidents estats de la Generalitat i dels presidents estats del Parlament de Catalunya (potser faltava Heribert Barrera) i més quan hi ha hagut canvis de majoria política, és una imatge important per al poble de Catalunya i com a mínim s'ha de veure una vegada l'any.



Això són relats que ens constueixen com a poble. No és endoctrinament, no és discurs partidari, no és discurs polític. Són valors ético-cívics que ens poden vincular per viure el noste temps, que es poden ronar però que entren per via del sentiment, de la vivència simbòlica. Es recorden (recordar és retornar al cor), no són solament memòria, i ens concorden. Han de ser els valors cívics mínims, els que ens poden vincular a tots sens perjudici de les diferents sensibilitats. Que cadascú pugui viure amb personalitat pròpia. Això ja hauria d'haver-se inciat a l'escola. Els infants necessiten mythes, relats que els entusiasmin, que els donin goig de fer-se grans. (Ho explica molt bé Neil Postman a Fi de l'educació, Eumo). Els adults, en un temps de política de tan baix perfil i de tan poca continuïtat, necessitem l'expressió estètica: el poema, la cançó, la dansa, el teatre, la pintura, l'escultura, el cinema, tot tipus de performança... que ens ajudi a transitar per la sordisesa. Ja ens ho havia advertit Shiller a les Cartes sobre l'educació estètica de l'home (1795):" A qualsevulla època històrica que dirigim la nostra atenció, veiem que el gust i la libertat es defugen mútuament, i que la bellesa fonamenta el seu domini solament en la decadència de les virtuts heròiques." (CEEH X, 5)

Tanmateix, en una societat laica però que no ha entès que més enllà de les doctrines religioses roman la dimensió religiosa, una invariant humana que es canalitza d'una o altra manera. L'acte institucional té un cert sentit religiós: dóna sentit, relliga als altres, a un poble i s'expressa amb rituals. Pot atemperar altres canalitzacions més elemenatls: els colors d'un equip, més compulsives: el consum continu, més egotistes: el narcisime potmodern. Anys rera any hem de seguir omplint de contingut i creativitat l'acte institucional fent-lo extensiu al major nombre de ciutadans, també amb els infants que volem que creixin amb el cap clar i el cor net.

Valoracions d'ordre menor. L'emplaçament dels adrrers dos anys no era adequat, mala visió i excés de sol. L'emplaçament d'enguany ha millorat molt, més recollit, més àrea d'ombra i un bon nombre de cadires. La durada, prevista el 2003 en 40' ha anat ceixent. Enguany 1:30 h, és excessiu; no ha de superar l'hora en cap cas. L'enregistrament de televisió no pot ser més important que els aprticipants, els càmeres no poden passejar-se per l'escenari interferint, les girafes són desmesurades. Queda clar que es fa per a la TV i això és inacceptable. La TV ha de donar a conèixer un acte institucional que el fan els presents, actors o assitents. Per comptes de gastar tant en càmeres-homes a 600 €/h que trenquen l'estètica visual, seria millor instal·lar quatre pantalles gegants en indrets diversos del parc de manera que ciutadans amb criatures, sense ser-hi, també anirien seguint l'acte.

Crítica frontal a TV3 / Informatiu / Pellicer. Van informar de l'oposició a l'actuació de la cantant israeliana Noa, faltant a la veritat. Van dir que una minoria va ser apagada per la gran majoria. Va ser una minoria que es va expressar i mantenir fins al final. Encara al darrer moment passaven globus blancs de "Boicot a Israel" per davant de la primera fila i Pasqual Maragall va clavar un xut.


Ofrena floral al monument de Rafael Casanova

Coincideixo amb l'observació general de premsa i mitjans de comunicació. Enguany no s'han sentit les confrontacions partidàries i els crits i pitades procedien dels col·lectius de treballadors que veuen reduïts els seus llocs de treball i queden a l'atur.


Jo fa anys que acompanyo l'ofrena que fa Òmnium i darrerament també l'ofrena de l'Institut d'Estudis Catalans.


M'alegra comprovar que són institucions respectades per la unitat que representen i que la gent expectant reconeix. És l'observació que faig cada any i que em plau especialment.

Quan entra Òmnium (llengua-cultura-país), sempre amb Acció Cultural del País Valencià i Acció Cultural Balear, mai se sent ningú en contra sinó aplaudiments i algun crit favorable. Enguany quan els grallers han iniciat La Balanguera han cessat els crits i molts ciutadans s'han afegit cantant. Quan marcat pel tabal el solista graller ha iniciat La Moixaranga (La Muxaranga), s'ha fet un silenci que feia tremolar (segur que ha estat el moment més silenciós del dia) i es cert que és un so que encén el sentiment i s'enriqueix després amb les harmonies de la colla de grallers. En tocar Els Segadors, el cant ha estat general.

La Balanguera

La Muxaranga

El Segadors




Manifestació per la independència

Que ningú digui que la convocatòria de manifestació de la tarda és la dels revoltats i que acaba a cops. Es tan gran l'engay de l'autonomia! Solament és una descentralització i s'ha de demanar permís per a tot. És molta la gent que diu que ja n'hi ha prou. Potser una manifestació amb tres branques: els joves més radicals, la generació que ens governarà d'aquí a uns anys; el partit que per via institucional vol incrementar l'autogovern com a mínim fins a un estat federal; el col·lectiu que demana un Estat propi dins la Unió Europea en veure que la Constitución Española s'ha fet vella i l'Estatut de Catalunya ha mort de part. Tres branques i molts branquillons. No hi ha disciplina de partit i això li dóna llibertat i autenticitat amb profundes convicicons ciutadanes. Solament podrà arribar a bon port si es condueix amb unitat.






Autor responsable de la ressenya valorativa Martí Teixidó



dijous, 10 de setembre de 2009

Diada nacional de Catalunta 11 S

11 de setembre
DIADA GRAN DE CATALUNYA
No siguem un país petit
d'esperit







Si celebrem una derrota
deu ser per
reforçar el compromís per
LLENGUA - CULTURA - PAÍS


La iniciativa de l'Acte Institucional amb la màxima participació de ciutadans de Catalunya i amb tots els representats democràtics, tots els presidents (sense sectarismes partidaris) és una iniciativa necessària i a mantenir unitàriament, sens perjudici de la diversitat de sentits.



La política partidària ens està tornant mesquins a dins del País i mesells a l'Estat.


L'evidència més clara és que s'hagi admès a tràmit el recurs contra l'Estatut de Catalunya.




El TC s'està deslegitimant ell tot sol


1. Si l'Estatut va seguir el procediment legal, el va aprovar el doble Parlamento español i els ciutadans de Catalunya en referèndum el 2006, el TC no pot estar per sobre de tot el 2008.


2. Si el TC és escollit pel legislatiu amb el control de l'executiu, el poder judicial no és independent i no és el tercer poder de la democràcia. Montesquieu no ho avalaria.


3. Si el TC no ha arribat a una decisió en termini raonable i necessari, ja només per la forma és una mala decisió.


4. La legitimitat és anterior a la legalitat. La legalitat pot quedar desajustada amb el pas del temps per canvi social objectiu. La legitimitat de l'Estatut.cat és tan àmplia i tan recent que qui la desautoritza, es desautoritza ell mateix. Canviar tan d'immediat o repetir un referèndum al poc temps com ho ha fet el president de Venezuela no és democràcia, és despotisme democràtic. Martí Teixidó



dimecres, 9 de setembre de 2009

L'EDUCACIÓ COM A PRIORITAT POLÍTICA. RESPONSABILITZACIÓ DE TOTS. Haurem de considerar les paraules del President dels USA Obama

REMARKS BY THE PRESIDENT

IN A NATIONAL ADDRESS TO AMERICA'S SCHOOLCHILDREN

Text complet
A la dreta opcions de subtítols: Triangle / CC / English, català, español