diumenge, 28 de novembre del 2010

dissabte, 27 de novembre del 2010

Avui reflexionem. Politica d'educació de Catalunya

Hem tingut uns anys de bonança econòmica, 2005, 2006, 2007. Jo preguntava: ¿D'on surten tants diners per pagar els Plans Educatius d'Entorn, la 6a hora del alumnes d'Educació primària, la reducció d'horari lectiu dels mestres de 25 a 23 hores...? El Conseller d'Economia ja va anunciar el 2008 que els ingressors per activitats productives i comercials, i per llicències d'obres queien en picat. I així ha estat. Però no podem reconèixer una millora de l'educació escolar amb l'increment de finançament dels darrers anys. No hi ha hagut una direcció clara i avui, no estan contents ni les famílies ni els directius i docents que darrerament han donat clares mostres de protesta.

És hora de posar una direcció clara, ara que no s'incrementarà el finançament per raons que tots coneixem. Ara és hora de, amb els mateixos diners -i que no s'hagin de reduir- saber bé què cal impulsar i què cal reduir o reorientar. El primer que cal és que hi hagi una direcció superior consistent, amb coneixement, experiència i iniciatives clares en educació. Després d'això cal assegurar la direcció pedagògica a cada escola i institut, la direcció tècnica del procés i per a això no estan capacitats tots els director i directores. Els recents decrets d'autonomia dels centres educatius i de direcció els centres educatius que desenvolupen la Llei d'Educació de Catalunya ho posen tot en la persona del director o directora per bé que estableixen la direcció distibuïda. Es pot garantir aquesta superdirecció a tots els centres educatius? I efectivament la direcció de cada institució és el més important. Els nivells intermitjos d'organització: zones educatives, inspecció d'educació, avaluació de l'educació, serveis educatius són complementaris o mediadors, però el canvi s'ha de realitzar centre a centre. Lleis i normes ja n'hi ha a bastament, diuen el què volem... però d'aquí a la seva aplicació... ens falta molt.

La direcció és el més important. Recordem la nostra història de renovació pedagògica a Catalunya, curta, interrompuda però que va donar fruits clars. Davant de cada institució hi havia una persona, un o una professional, un o una estudiós: Rosa Sensat a l'Escola del Bosc, Rafael Campalans a l'Escola del Treball, Artur Martorell a al Patronat Domènech, Alexandre Galí a l'Escola Vallparadís, Josep Estalella a l'Institut-Escola, Pere Vergés a l'Escola del Mar... Efectivament, avui no valorem un personalisme tant marcat, pensem més en un equip... però cal director d'orquestra. Pensem que en alguns casos caldria distingir entre la direcció institucional, la presidència de la institució escolar i la direcció pedagògica. Cal respectar l'autonomia del centre educatiu, però si l'Administració comprova que no hi ha direcció pedagògica, no es pot estar esperant la bona voluntat i el canvi. No sempre pot sortir del claustre una direcció amb autoritat pròpia, particularment quan s'ha acomodat a la rutina o s'han d'afrontar especials dificultats derivades de l'entorn. Cal intervenir i nomenar un professional prou acreditat i amb competència i amb poc temps els docents seran els més beneficiats en treballar en una empresa educativa eficaç que rep el reconeixement social.

Hem fet lleis i molta normativa. Segur que en calia però seguim esperant el canvi efectiu de la majoria de les nostres escoles i instituts. Eladi Homs, en un editorial del Butlletí dels Mestres de 1935, ja deia que és fàcil lluir-se fent noves lleis però que el que cal és eliminar els factors sabotejadors i omplir de bona voluntat i d'intel·ligència. No podem aceptar per més temps aquests resultats d'aprenentatge doncs tenim condicions per fer-ho millor. Però no cal mirar els resultats sinó els processos, el bon clima de treball i convivència dels nostres centres educatius; que els infant i joves treballin de gust i amb exigència alhora i que es doni marge de creativitat, especialment als qui ja estan avorrits de tanta classe encarada a la pissarra, encara que sigui digital. Martí Teixidó

CONCEPTE D’UN ENSENYAMENT ORGANITZAT

——————

LES POSSIBILITATS. — III

En ordre a l’actuació externa, sempre en la hipòtesi de tenir a mà tots els ressorts del govern, nosaltres obraríem amb molta parsimònia. Per això en la nota anterior accentuàvem l’esment en la recerca d’aquell ressort més eficaç.

Modificacions de plans, canvis de mètodes o procediments, de la Gaseta estant se’n poden fer molts. A qualsevol indret on fixi la mirada en el camp bastíssim de l’ensenyament, el ministre que es vulgui lluir sempre hi podrà dir alguna cosa. Però d’aquest desplegament d’aparell erudit o tècnic en l’esfera legislativa, a l’eficàcia real en el terreny pràctic, hi ha un bon tret.

No sabem que cap ministre hagi fet una experiència, al nostre entendre, del millor govern, del govern autèntic: l’experiència de veure fins on pot rendir un mal pla quan s’eliminen els factors sabotejadors i s’omple de bona voluntat i d’intel·ligència. El batxillerat de 1902, i els que el segueixen no vénen a ésser unes combinacions diverses de noms semblants? El que cal abans de tot és que sota el nom hi hagi la cosa, és a dir, l’ensenyament de veritat amb tots els elements, entre ells el mestres capacitat i complidor dels seus deures científics i docents, no únicament davant l’administració, sinó també davant la pàtria autèntica id el noi que és a la vegada la pàtria i la humanitat.

I aquest contingut no neix en la Gaseta ni en els projectes dels ministres, neix de la voluntat dels individus. L’incident del Quixot en el capítol de l’illa de Baratària, aquell delinqüent condemnat per Sancho a dormir a la presó, que diu que no hi dormirà, és una gran lliçó de bona política.

Nosaltres doncs, no tocaríem més que aquells ressorts que dins un procés més o menys llarg de convenciment o d’adaptació obliguessin els individus a moure’s i a millorar-se i a millorar el propi treball espontàniament, sense la qual cosa no hi ha cap reforma amb contingut veritable i que sigui, per tant, de veritable eficàcia.

Butlletí dels mestres, Núm. 135, 1 de novembre de 1935. Publicació del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Editorial en portada.

Ara és hora catalans tots!, d'origen i arribats.

Ens van negar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. Ens el van tornar retallat i escapçat, no vàrem fer escarafalls, ens vàrem conformar i el vàrem aprovar per referèndum el 18 de juny de 2006. Però ni això: han estat tres anys per veure com podien deixar-lo tetraplègic, en coma vegetatiu, inútil. El 10 de juliol de 2010 va quedar clar que la majoria de Catalunya, de parla familiar catalana i també de parla familiar castellana o d'altres parlars, ha entès que si no ens deixen ser catalans i si no ens deixen administrar l'economia, per a tots els ciutadans queden mal ateses les seves necessitats de salut, d'educació, d'infraestructures de transport.. en benefici de l'excessiva burocràcia de l'Estat o de la beneficiència a d'altres regions que amb ajuda han de trobar el seu propi desenvolupament. Doncs bé, haurem de prendre decisions com en d'altres moments de la nosotra història.

La Manocomunitat de Catalunya de 1914 va ser un temps de progrés social i cultural, curt, abortat per una dictadura enemiga però encara en veiem els signes (Quan entro a l'Escola del Treball de Barcelona, la que en deien Universitat Industrial, resto admirat) . Va ser un període de bon govern perquè Prat de la Riba va comptar amb les persones més capacitades per a cada empresa.
Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni d'Ors l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna. [Enciclopèdia Catalana i SAU. enciclopèdia.cat]

La Generalitat de Catalunya republicana va se lleial al govern de l'Estat però va topar amb el govern del bienni negre de la CEDA i el pesident va ser detingut. Durant la guerra incivil, Catalunya va resistir lleial al govern de l'Estat però la radicalització dretes-esquerres va dur-nos per un mal camí i una segona dictadura, aquesta criminal i inculta, ens va deixar desfets per molts anys.

Escola de Roda de Ter feta per en període republicà amb piscina (fotofrafia dels anys 60).




Ara que ens hem refet, que tots els ciutadans poden aprendre la llengua catalana, que podem gestionar amb eficàcia i eficiència els serveis públics i que mostrem la nostra empenta cultural i científica , no podem admetre intromissons. Tenim govern propi en tot, llevat de -ja ho sabem- defensa i afers exteriors. Podem contribuir amb una part dels impostos recaptats però que no ens els recaptin, redueixin i retardin (mentre als bascos se'ls deixa fer el què volen però voten els pressupostos de l'Estat). Seguirem lleials a l'Estat si l'Estat es lleial amb Catalunya, i sinó, prescindirem de l'Estat encara que mantindrem vincles amb els ciutadans d'España que ens respecten. El govern de Catalunya ha de ser govern de Catalunya i no una delegació del govern de l'Estat.

La relació entre Catalunya i España és impossible com ho demostra l'experiència.







Catalunya i Espanya

Moisès Broggi, cirurgià
Diari El Punt, 26-11-2010

Fa més de cent anys, en el pregó de Manresa de l’any 1892, Domènech i Muntaner ens deia: «Cal treure’ns de sobre la pèssima administració centralista que se’ns menja vius: deixeu-nos lliures amb els nostres propis recursos que ens esteu malmetent, deixeu-nos restaurar les antigues activitats i el comerç que donava glòria i crèdit als colors de la nostra bandera que tant s’ha deixat decaure, i deixeu-nos avançar pel camí que ens va portar i ens ha de portar novament al davant, junt amb els pobles civilitzats. Tingueu fe i força. Hi arribarem.»

Fins ara, les coses han seguit igual o pitjor. Recordem: l’augment desmesurat dels impostos sobre Catalunya i el tancament de caixes. Reacció d’Espanya: estat de guerra, i l’esquadra i els canons de Montjuïc amenaçant Barcelona. Ressorgiment del moviment catalanista i el fenomen de la solidaritat que comprèn tots els partits catalanistes des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra amb majoria de diputats al Congrés. A Madrid concedeixen un mínim d’autogovern amb la unió de les diputacions amb el nom de Mancomunitat, amb la qual aquí es fan uns progressos que semblen miracles, situant Catalunya a un nivell semblant al dels millors països d’Europa, fins que l’any 23 el general Primo de Rivera amb un cop de sabre ho va engegar tot a passeig. L’any 1931 en què s’instaurà la República, aconseguírem una autonomia que va restaurar l’antiga Generalitat i va fer la reforma universitària, però això va durar molt poc, ja que quan es va entrar en el tema del finançament, hi va haver una altra revolta militar. Aquesta vegada amb les conseqüències d’una terrible guerra civil i d’un règim dictatorial que va durar més de 40 anys, i que ha seguit amb el seu anti-catalanisme després de la mort del dictador.

És evident que aquests dos pobles tan diferents no poden viure plegats sense violència i que és necessària la separació. Una separació amigable, tal com s’ha fet i s’està fent en molts llocs d’Europa. Naturalment que Espanya és altament unionista perquè aquesta unió li representa un benefici econòmic del que hauria de prescindir. Però, en canvi, a nosaltres, seguir com ara ens representa una rèmora impossible de superar.

Moisès Broggi

Barcelona, vint-i-dos de Novembre del 2010

Intervenció del Dr.Moisès Broggi 17-5-2010
http://www.youtube.com/watch?v=x7_Pjgz6m8E