dilluns, 20 de maig de 2013

Procés constituent a Catalunya doncs han anul·lat l'Estatut que formava part de la Constitución

-->


La presentació del ‘Procés Constituent’ de Forcades i Oliveres a Sabadell desborda totes les previsions

Foto de Xavi Miralles 
La candidatura per a un Procés Constituent impulsada per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres ha aterrat aquesta tarda (diumenge,19 de maig) a Sabadell en el marc de la gira que els està portant per diferents punts del país. La presència de la monja benedictina a la ciutat ha aixecat una gran expectació entre els sabadellencs. De fet, l’acte s’havia… Llegir-ne més »

Presentació de Procés Constituent a Sabadell 19.05.2013


Teresa Forcades:
Quan jo vaig poder estudiar a la universitat els anys vuitanta, la universitat era gratuïta. En això hem perdut però no es tracta solament de tornar a això. L’economia s’aguantava perquè a Amèrica Latina hi havia dictadures i España es podia beneficiar dels negocis.
El comerç d’armament ha estat molt important i encara avui la gran economia dels Estats Units d’Amèrica s’aguanta amb el comerç d’armes. I España encara hi participa.
No es tracta d’anar contra l’empresa privada, contra l’activitat econòmica d’on n’ha de sortir un benefici. Es tracta d’evitar els abusos i l’especulació, el guany sense activitat econòmica.
El 2004 vaig anar de traductora a un congrés benedictí. Un empresari que hi va intervenir deia que hi ha qui critica el capitalisme perquè quan se’n guanyen 1.000, al qui treballa se li’n dóna 1. I va dir que aquesta no era la pregunta correcta. Que calia preguntar-se que abans el treballador no en guanyava ni un. Teresa Forcades diu que no va poder seguir traduint i que va dir que ella era la traductora però que allò que es deia era inacceptable. Ja no li han demanat més que faci traducció.

Assenyala quatre punts de prioritat:
Política de tots els ciutadans. S’ha de recuperar la participació política. És possible. No es pot deixar en mans d’uns professionalitzats o interessats. Forcades i Oliveres impulsem però si no respon una gran majoria, no serà democràtic. D'altra banda no pensem accedir a càrrecs polítics.
Unitat i diversitat. Cal una acció unitària però no pot ser uniformitzadora. Cal mantenir la diversitat. Fa esment del Gènesi, llibre de la Bíblia, on tots els pobles es van unir en una acció conjunta, la Torre de Babel, amb una sola llengua però Déu va pensar que no era bo i va introduir la diversitat de llengües.
Urgència de canvi de sistema. Hi ha massa gent que viu en la pobresa (A Catalunya, 30% segons Idescat, gener 2013; i en la indigència 13%). Cal ara mateix un canvi social i l'Estat propi ha de ser per frenar aquesta distància entre rics i pobres cada vegada més gran.
Revolució i després revolució. Ni que féssim un gran i bon canvi, el podem donar per definitiu. Caldrà seguir fent revolució i no perquè hagi anat malament.








http://www.procesconstituent.cat/adhesions/
http://www.youtube.com/watch?v=k-mOKMdXgSk


37.863 ADHESIONS




Entrevista a Arcadi Oliveres a Despolitricant

arcadi_oliveres_entrevista_Despolitricant‘Diguem Prou!‘ és el títol del seu últim llibre. A què hem de dir prou? Sobretot a la situació social, política i econòmica que s’està vivint a l’estat espanyol i a Catalunya. Però també podem dir prou al capitalisme, a la pobresa, a la destrucció del medi ambient, a la fam, a la corrupció política, a… Llegir-ne més »


Sobre el MANIFEST PER AL CONVOCATÒRIA D'UN
PROCÉS CONSTITUENT
penso que caldrà afinar-lo per marcar camí de progrés social d'uns fites finals que queden encara lluny.

-->

Redactat fet públic

Notes i variacions que es proposen


1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.

2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
 
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.



4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.

5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.

6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.


7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.

8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.


9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.

10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.


1. Creació d’una banca pública de confiança que articuli els estalvis i dipòsits dels ciutadans agrupats en cooperatives i caixes de proximitat.


2. Jornada laboral de 6 hores / 36 setmanals quan treballen matrimonis o parelles. Deure de treballar i si no és possible, ingrés mínim de ciutadania.


3. Democràcia participativa a partir d ela representació veïnal, de proximitat i local. Elecció de representants locals,que puguin ser coneguts. Són aquests els qui han d’elegir els representacions de districtes, nacionals o europees.

4. Lloguers socials proporcionals al sou.



5.



6.


7. Participació econòmica en les empreses energètiques i sobirania alimentària amb control públic .

8. Dret de ciutadania i accés a la nacionalitat en pocs anys als qui hi treballen i en menys anys els qui acreditin ús de la llengua i coneixement del país.

9. Mitjans de comunicació amb participació pública i control dels mitjans públics i privats per consens social.

10. Impuls d’un servei civil d’emergència social i solidària, voluntari, temporal i retribuït.





diumenge, 19 de maig de 2013

FEINA, ATUR, MINIJOBS, DIVERSITAT DE CONTRACTES... ON ESTÀ L'ENGANY?




La pagesia vivia com podia fins el segle XVIII treballant la terra en règim d'aparceria: una part de les collites (sovint 1/3 ) per al senyor amo de la terra. Amb els beneficis agrícoles es va començar al producció menestral i les dones dels pagesos teixien a casa amb les teles que els duien. Després els telers es mecanitzen amb la força del riu i cal anar a fer la feina a la fàbrica. Les dones teballen a peu de màquina. Més endavant, prop de l'aigua funcionen els vapors que mouen telers. Als inicis del segle XX es va electrificant i poden instal·lar-se allà on arriba l'electricitat amb corrent alterna.

La dona sempre havia treballat, al costat de l'home i fent-se càrrec de la feina domèstica propera a la llar per poder atendre la mainada. L'home podia fer feines que l'allunyaven cada dia o per temporades de la casa.

La promesa de la societat industrial va ser que l'home treballaria a la fàbrica induistrial i la dona casada restaria a casa encarregada de la llar i dels fills. El sou de l'home havia de ser suficient per mantenir la família. El sou de les dones solteres era molt inferior.

La promesa de la societat industrial va ser un gran engany.
  1. D'entrada era una desigualtat de la dona respecte a l'home. La dona per casar-se, tenir cura de la casa i dels fills. Ni al món de pagès havia quedat tant subordinada. Penso en Navarra o en Catalunya on la dona ha tingut més autoritat i reconeixement. 
  2. Però alhora, la dona frenava que el marit s'afegís a les reivindicacions de la classe obrera que s'anaven estenent a partir del Manifest Comunista de 1848 proclamat a la 1a Internacional de Treballadors.
  3. La dona quedava apartada de la vida professional i si podia estudiar per bon origen familiar, difícilment arribava a exercir una professió. 

 La situació va canviar amb la societat de consum.


Potser en alguns sectors va prosperar la idea d'igualtat home - dona i que ambdós havien de tenir una professió. El cert és que coincideix amb la invasió d'electrodomèstics i d'accés al consum: cuines instantànies de gas, rentadores, olles a pressió... es prsentaven coma gran facilitador de la vida de la dona. L'home havia de fer contenta la dona però calia incremnetar els igressos econòmics i la dona sortia a treballar: neteja domèstica, dependenta de comerç, cosir i sargir... i les més estudiades. secretariat i oficina.

Ara ja treballaven home i dona però els sous cada vegada
quedaven més ajustats. Als anys setanta, si no treballaven tots dos i no rebien dot dels pares, difícilment podien adquirir un habitatge: la majoria de pisos eren de venda i els de lloguer cada dia més pocs. treballar tots dos, tant si vols com si no. Ara és necessitat.

I si treballaven home i dona, les despese eren majors: dinars fora de casa, transport al treball, guarderia pels fills... però s'afegeix el consum que ha esdevingut necessitat i lleure alhora. Ara tots ben atrapats.

Hauria estat promoció i progrés en la igualtat home - dona treballar tots dos una jornada de 6 hores  i completar-la a casa amb la feina domèstica i l'atenció als fills.Ara però han de treballar els dos, 8 + 8 hores o més per pagar habitatge, automòbil, despeses de de fills i... necessitats creades per la societat de consum.

Ha estat un gran frau. Moltes hores fora de casa treballant tots dos. Feina domèstica a casa i crida al lleure i consum les hores disponibles. Poques hores de cultura i de formació continuada al llarg de la vida llevat dels qui saben apartar-se una mica de la societat de consum i actuar amb criteri personal.

I ara, davant l'atur, disposats a accepatr qualsevol feina i a qualsevol preu. És una estafa. Diversitat de contractes per facilitar la contractació a les empreses. I ara, un nou invent importat d'alemanya els "minijobs": 45 hores mensuals per 400 €... I encara la predica de l'empreneduria, que muntis la teva pròpia empresa.

Tot plegat, més maneres d'embaucar i eludir la responsabiliatt social de l'empresa. I per molt que parli el presidente del gobierno del Reino de España, les dades objectiven la política del govern.


Espanya té uns dels costos laborals més baixos d’Europa

ARA, dimarts , 24/04/2012
Així de clar ho deixa aquest informe de l’Eurostat publicat avui mateix: 



L’any 2011, Europa tenia 7’5 milions de joves entre els 15 i els 24 anys i 6’5 milions d’entre 25 i 29 anys exclosos del mercat laboral i de l’educació.

El primer grup (format per Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Luxemburg, Països Baixos, Suècia i Regne Unit) té una taxa de ninis baixa amb una alta presència de treballadors inactius. Els ninis d’aquest clúster tenen poca experiència laboral i acostumen a ser treballadors poc qualificats. El segon grup (Bulgària, Grècia, Hongria, Itàlia, Romania, Polònia i Eslovàquia) tenen una taxa de ninis elevada, especialment pel que fa a la població femenina. La majoria dels ninis d’aquest clúster són treballadors inactius i sense experiència laboral. Pel que fa a la formació, molts d’ells tenen una elevada qualificació. El tercer grup (Estònia, Irlanda, Letònia, Lituània, Portugal i Espanya) comprèn els països més afectats per la crisi. Tenen una elevada taxa de ninis, sent majoria els homes. La majoria dels seus ninis són persones a l’atur amb experiència laboral prèvia. Els països d’aquest grup combinen un alt nivell de qualificació amb una elevada proporció de treballadors descoratjats per la situació del mercat laboral. Finalment, el quart grup (Bèlgica, Xipre, República Txeca, França, Luxemburg i Eslovènia) és bastant heterogeni, però mostra una taxa de ninis per sota de la mitjana. Es tracta de països amb la majoria dels ninis en situació d’atur, amb experiència laboral prèvia i un nivell de qualificació mitjà.
D’aquesta variabilitat entre països només en podem extreure una conclusió: les polítiques per revertir la situació hauran de ser personalitzades i serà difícil una resposta efectiva a nivell europeu.


dissabte, 18 de maig de 2013

WERT ENVAEIX L'ESCOLA, AMB LA LEY. . . . . . . . . . . . . . . RIGAU DEFENSA L'ESCOLA AMB LA LLEI. . . . . . . . . . . . . .


                             [ RIGAU DEFENSA L'ESCOLA ]

  [ AMDÓS JUGUEN A LA LLEI ]
          
       
MENTRE ALLÒ QUÈ FALTA ÉS PEDAGOGIA I DIRECCIÓ PEDAGÒGICA A L'ESCOLA


Tots veiem l'abús el Gobierno del Reino de España que imcompelix la Constitución Española de 1978 i vol desfer l'Estat plurinacional que es va pactar. D'altra banda vol aconseguir el centralisme dur a l'estil francès napoleònic del segle XIX amb una llengua, una llei i una escola úniques a tot l'Estat. Han passat dos segles i l'absolutisme republicà ja no és possible. I si a France va ser possible, cal veure que van estendre una gran cultura a través de la llengua. En el cas de l'espanyol, una i altra vegada com ja va denunciar Valle Inclán es vol estendre la incultura, la superstició, la falta de racionalitat i la España del esperpento.

Però, si tot això ja ho sabem, què passa amb l'educació?... Doncs que front a una llei se'n posa una altra i la Consellera Rigau ha entrat en el joc de confrontació de lleis. Cal entendre que va estar set anys al Parlament de Catalunya i va treballar molt per la Llei d'educació pròpia que certament és una llei compartida pels partits majoritaris de Catalunya. Però és massa llei, 205 articles... que ara es giren en contra. S'ha fet tanta proclama de la nostra llei, de la nostra gran llei...

I d'altra banda, cap de les lleis, de les moltes lleis des de 1970 ha millorat l'escola, l'ensenyament, encara que les haguem considerat bones.

Ens ho havia advertit ja Eladi Homs en l'editorial del Butlletí de mestres de 1935:
No sabem que cap ministre hagi fet una experiència, al nostre entendre, del millor govern, del govern autèntic: l'experiència de veure fins on pot erndir un mal pla quan s'eliminen els factor sabotejadors i s'omple de bona voluntat i d'intel·ligència.

CONCEPTE D’UN ENSENYAMENT ORGANITZAT
——————
LES POSSIBILITATS. —  III
En ordre a l’actuació externa, sempre en la hipòtesi de tenir a mà tots els ressorts del govern, nosaltres obraríem amb molta parsimònia. Per això en la nota anterior accentuàvem l’esment en la recerca d’aquell ressort més eficaç.
Modificacions de plans, canvis de mètodes o procediments, de la Gaseta estant se’n poden fer molts. A qualsevol indret on fixi la mirada en el camp bastíssim de l’ensenyament, el ministre que es vulgui lluir sempre hi podrà dir alguna cosa. Però d’aquest desplegament d’aparell erudit o tècnic en l’esfera legislativa, a l’eficàcia real en el terreny pràctic, hi ha un bon tret.
No sabem que cap ministre hagi fet una experiència, al nostre entendre, del millor govern, del govern autèntic: l’experiència de veure fins on pot rendir un mal pla quan s’eliminen els factors sabotejadors i s’omple de bona voluntat i d’intel·ligència. El batxillerat de 1902, i els que el segueixen no vénen a ésser unes combinacions diverses de noms semblants?  El que cal abans de tot és que sota el nom hi hagi la cosa, és a dir, l’ensenyament de veritat amb tots els elements, entre ells el mestres capacitat i complidor dels seus deures científics i docents, no únicament davant l’administració, sinó també davant la pàtria autèntica id el noi que és a la vegada la pàtria i la humanitat.
I aquest contingut no neix en la Gaseta ni en els projectes dels ministres, neix de la voluntat dels individus. L’incident del Quixot en el capítol de l’illa de Baratària, aquell delinqüent condemnat per Sancho a dormir a la presó, que diu que no hi dormirà, és una gran lliçó de bona política.
Nosaltres doncs, no tocaríem més que aquells ressorts que dins un procés més o menys llarg de convenciment o d’adaptació obliguessin els individus a moure’s  i a millorar-se i a millorar el propi treball espontàniament, sense la qual cosa no hi ha cap reforma amb contingut veritable i que sigui, per tant, de veritable eficàcia.
  Butlletí dels mestres, Núm. 135, 1 de novembre de 1935. Publicació del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Editorial en portada.



La nostra defensa no és la llei sinó l'educació integral de la persona, l'ensenyament fet amb fonamentació científica, dedicació professional i compromís cívic. Més ens convé millorar la formació científica dels docents (que no és un problema d'ortografia sinó d'ordre del discurs i pensament). No hem estat capaços d'organitzar la dedicació professional garantint equips de mestres i de professors amb direcció pedagògica acreditada. No hem diversificat la dedicació professional dels docents per atendre les necessitats dels alumnes en una societat urbana amb molts pares que treballen al comerç i als serveis; cal pensar en horaris diversificats, sens perjudici d'activitats comunitàries a l'escola. Déu n'hi do! del compromís cívic dels mestres i professors doncs si s'han queixat dels incremenst de ràtio d'alumnes, de les retallades de professors, de substitucions i d'ajust als alumnes, en canvi han suportat les dues retallades de sou personal.


No és la llei el què ens aguantarà l'ensenyament. Són els mestres i professors i són els pares dels alumnes.

D'entrada, després de trenta anys queda clar que l'esenyament es fa en català per a tots perquè tots puguin ser competents, bilingües, en català i en castellà. (Bilingües les persones, no ho poden ser els països). I el millor crèdit és que s'està fent amb mestres de parla familiar catalana i castellana doncs ningú ha de renunciar a la seva llengua d'estimació. Els alumnes tampoc, i seguiran a casa parlant pakistanès, àrab, xinès o rumanès.

Garantim a tots els alumnes tres llengües si les articulem bé segons composició sociolingüística de l'entorn i competència lingüística personal. Així, els alumnes amb alta competència lingüística, diagnosticable als cinc anys d'edat quan ja comprenen i parlen català i castellà, podràn fer dos anys de francès i tindran compensió passiva de totes les llengües romàniques. Després seguiran amb l'anglès, llengua franca. Al final de l'Educació Primària tots els alumnes han de tenir un coneixement funcional de l'anglès oral i escrit i els d'alta competència lingüística a més, francès i les llengües romàniques.

No cal discutir si una àrea en anglès o en castellà. Sobra la discussió. A partir dels vuit anys d'edat, qualsevol tema de coneixement garantirà el vocabulari i expressions habituals en les llengües ja estudiades: català, castellà i anglès o francès. A l'educació secundària, es presentaran textos i materials d'estudi en qualsevol llengua; estan tots disponibles a internet.


Amb tot això hem de fer el model català d'ensenyament de llengües, un model que ha de ser admirat arreu, encara que no a tot arreu es pugui aplicar. Cal un entorn lingüístic de privilegi com el nostre: dues llengües germanes, filles del llatí i un entorn de llengües romàniques molt properes; quan en saps tres, ja les pots seguir totes. Vegeu: EuroComRom - Els set sedassos

A Castilla per comptes de voler anul·lar-nos més els valdrà descobrir que els seus infants de cinc anys han d'haver sentit contes en gallec, o en portuguès i així podrien adoptar un model semblant al nostre.


I  a Catalunya encara tenim una altra oportunitat. Hi ha tantes llengües presents, potser més de cent, que porten els nouvinguts! A les classes on hi ha alumnes nouvinguts, tots els alumnes han de sortir dient deu frases habituals en àrab, o xinès, o paquistanès, o tamil.. deu frases de salutació, d'agraïment, per demanar ajuda... Això és fantàstic!


No podem perdre el temps en discutir si una llei és millor o si és la nostra. Cap llei ens resoldrà un sistema pedagògic ben trabat per fer un ensenyament funcional, eficient, eficaç i gratificant. I això és el què hem d'explicar als ciutadans perquè no s'ho deixin perdre, als ciutadans de parla familiar catalana i castellana i àrab, i amazigh, i rumanesa...

Són els ciutadans qui poden defensar el model d'ensenyament de Catalunya. Com els ciuadans de les Illes Balears, malgrat la llei en contra, opten per escola en calaà. I els ciudans valecians han de saber que els alumnes d'Escola Valenciana hi surten guanyany. No ens podem enganyar: uns ofereixen cultura, altres volen dominar. Martí Teixidó


Mentrestant n'hi ha que s'inventen llengües i juguen al: "Jo més que tu". Per no plorar, mirem de riure.

dimecres, 1 de maig de 2013

1r de maig. La majoria encongits i alguns quatre crits. Que poc valents que som! Hi ha alternatives. Posem-les!

Trobo al diari (procuro canviar de diari) columnistes prou compromesos. Llàstima que els diaris són poc llegits i els opinadors de la televisió acostumen a ser (molt repetits per cert) molt més entretinguts.

Correccions  EL PUNT AVUI+  01/05/13 02:00 - David Marín

Per exemple el president espanyol, Mariano Rajoy. El seu govern es basa en un programa electoral erroni que ell mateix es dedica a esmenar i contradir cada divendres en el consell de ministres, i es guia per previsions de dèficits i creixements que trimestre rere trimestre han de ser rectificats. I som-hi, que no ha estat res.
...
Rajoy no és l'únic a viure correcció rere correcció. Llegim a les pàgines d'economia que les polítiques d'austeritat ja són qüestionades en algunes cúpules europees, vist que cap país on s'apliquen no aixeca el cap. Fins i tot un estudiant ha detectat errors greus en els càlculs dels professors gurus de Harvard que van fer l'estudi de referència dels governants pro austeritat. Però en aquest ambient general d'improvisació i càlculs fallits, no tothom se n'escapa xiulant. Les famílies que en el moment de comprar un pis van errar les previsions i van pensar que sempre tindrien feina, o que si venien mal dades se'n podrien desfer perquè “el totxo no baixa mai”, han d'assumir el cost de l'error arruïnades de per vida. Ells sí que paguen les factures, en un exercici obligat de cultura de la responsabilitat, la qual, pel que sembla, no arriba als ministres, banquers, presidents ni gurus que la prediquen.

1 de Maig: la història invertida  EL PUNT AVUI+ 01/05/13 02:00 - Enric Serra 

Avui, Primer de Maig, és precisament un bon dia per rellegir la història dels moviments obrers. No pas per admirar-se de la successió de fets que els col·lectius de treballadors d'arreu del món han protagonitzat al llarg dels temps per millorar les seves condicions laborals –a vegades a costa de sacrificis, a vegades envoltats de fets turbulents–, sinó per comprovar i prendre consciència dels drets assolits a través d'aquests esdeveniments.
Quan ho fem, el repàs ens abocarà a doloroses i contrastades comparacions. Una, l'extraordinària lentitud amb què es van aconseguir –un a un– els drets que hem conegut, vers la rapidesa amb què avui els estem perdent a manyocs. Una altra, la cohesió col·lectiva amb què un dia va ser necessari aconseguir-los vers el salvatge i egoista individualisme amb què avui, amb la cua entre cames, campi qui pugui, acceptem treballs en defectuoses condicions i el càstig de ser considerats els culpables de la crisi del capitalisme. I encara una altra: la combativitat de les organitzacions laboristes que van lluitar i empènyer per la millora de les condicions de treball, vers l'anquilosament, la burocratització i el pactisme sindical d'avui que es conforma amb demostracions numèriques.
D'aquestes comparacions és possible extreure'n una conclusió comuna: cap dret s'ha aconseguit mai sense confrontació i avui no es veu gaire enlloc la força necessària per a recuperar-los. 

 ALTERNATIVES HI HA

Professionals i treballadors no hem ni podem salvar la bombolla dels financers (bancs, asseguradores, societats de borsa...).


  1. Si ens retallen els sous soalment ho acceptarem per soliadritat amb els més desastrats. Que sigui per garantir un ingrés de ciutadania mínim per a tots, totes i tots. Avui com a mínim 300 € / mes, (10 € /dia / persona). Això sí, sense trampes, per a qui no rep res i si fa alguna feineta l'hem de fer desistir nosaltres mateixos i no esperar que contoli l'Administració.
  2. Davant la situació actual, no es poden permetre ostentacions: ni d'empresaris, ni de futbolistes d'or, i encara menys de polítics i alts directius. El primer què es pot retallar són: cotxes oficials, xofers, secretaris particulars i caps de protocol. No han de quedar a l'atur, cal repartir millor la feina i si efectivament no n'hi ha, rebran com tots l'ingrés mínim de ciutadania.
  3. Menys organitzacions que apleguen, transporten, emmagatzemen, classifiquen i distribueixen alimens. Ajuda directa i sense sofisticacions. Trobaré al mercat o supermercat qui necessita. Puc fer l'ajuda directa. Que vingui amb mi, que prengui allò que necessita. Passarem junts per caixa. Cadascú els seu productes i jo que tinc la sort de tenir feina ho pago tot. Adéu siau. Si ho fem als establiments habituals, serà difícil que algú pugui abusar més del compte. Cadascú es pot marcar el seu límit d'ajuda segons possibilitats i compromís eticpolític.

Escrache o Encalç


Escrache o Encalç. Un ciutadà o ciutadana cooperador ja ho ha elaborat amb molta cura i ho ha pujat  a VIKIPÈDIA  http://ca.wikipedia.org/wiki/Escrache
L'escrache, proposat en català com a «encalç»,[1], «escarni»[2][3] «escarn»,[4] o «escratx»,[5] és un tipus de manifestació en la qual un grup d'activistes es dirigeix al domicili o lloc de treball d'algú a qui es vol denunciar. Té com a finalitat fer visibles davant l'opinió pública els fets denunciats o l'actitud presa pel denunciat davant el fet concret, ja sigui per acció o omissió. Normalment es tracta d'una denúncia popular contra de persones acusades de violacions als drets humans o de corrupció, que s'implementa amb actes com ara assegudes, càntics, pintades o cartells davant del seu domicili particular o en llocs públics
(I segueix molt complet i actualitzat)

Una opinió d'un oplinador professional dóna motiu per parlar-ne

‘Escrache' Manuel Cuyàs Gibert

L'altre dia l'Ada Colau i jo vam discutir públicament en una “taula rodona” sobre l'escrache organitzada pel Col·legi d'Advocats de Barcelona.



ANTHONY GARNER




Sembla que l'escratche/encalç sigui nou aquí. No
Heu vist El cobrador del frac i el seu cotxe negre (quan en general eren de colors) plantat en un portal o casa?
I el RAI? Esta lista de morosos es alimentada por bancos, cajas de ahorro y cooperativas de crédito. Cuando alguna de estas entidades recibe un cheque, pagaré, recibo o letra de cambio que represente una deuda existente, vencida y exigible (el documento tiene que estar firmado por el deudor, quien reconoce de este modo la existencia de la deuda) y el deudor no efectúa el pago, se comunican al RAI los datos del deudor para su inclusión en el registro.
I tants n'hi ha què fan llistes negres! Asnef - Equifax, RAI, Badexcug, Experian, CIRBE...    Hoy en día aparecer en una Lista de Morosos es relativamente sencillo ya que devolver un recibo telefónico, bancario o de servicios, puede ser motivo para la inclusión en cualquier Fichero de Morosos Nacional.  
L'escrache responsable ha sorgit per destapar els tapats que han fet crims contra la humanitat, contra els drets humans. Correm el perill de banalitzar-ho tot. Ja ha passat amb l'objecció de consciència que tanta sang havia costat. Ja ha passat amb les vagues de fam compromeses i desintressades dels grans com Gandhi, Xirinacs. Ja ha passat amb la desobediència civil impulsada pels valents com Luther King, Mandela.
Ara i aquí, l'escrache/encalç ha sorgit de la Plataforma d'Afectats per la Hipotèca que lluitenfronts a l'abús econòmic: cauen els preus "hipotètics" i es manté el deute que s'aplicava a un immoble taxat per la mateixa entitat de crèdit. Hi ha alguna incoherència o trampa. Si els responsables de les lleis miren a un altra banda, també són responsables d'aquesta injustícia.

Anar a casa seva a fer escrache, a encalçar-los? No s'hauria de fer. Però Manuel Cuyàs m'ha donat la clau "protesta consistent en moure soroll davant el domicili particular dels polítics". En aquest cas, que el què es demana és el dret de tots a un domicili particular sembla coherent recordar-los-ho i que s'avergonyeixin els qui viuen en bons domicilis particulars i tenint funció política i cobrant per aquest servei no el fan. No seria el cas de polítics com Paco Candel, José-Antonio Labordeta, Juan-Manuel Sánchez Gordillo què han laborat dacord amb la representació que se'ls va donar.

D'altra banda cal considerar si la persona s'ha prodigat sortint als mitjans públics. Els candidats polítics han acceptat estar penjats en cartells pels carrers i hauran d'acceptar que també es pot expressar la  disconformitat. Els qui han signat autorització perquè es publiquin imatges en vídeo no es poden estranyar que se'ls denunciï públicament. Hi ha polítics, actors i esportistes que ja no es presten a publicitat de lloa i per això no els persegueixen óels paparazzi. La coherència és un criteri formal prou consistent.


I ara pregunta clau. Escratche/encalç pel dret a una escola?... No, si tenen i tindran escola. No, al domicili particular del responsable d'ensenyament. És la situació actual.

Ara bé, el 1976 hi havia centenars d'infants sense escola i les manifestacions massives van contribuir a què es posessin els primers barracons (El Carmel, Plaça Soller...).  No tenien plaça escolar. Ara ja n'hem vist tantes de manifestacions i a vegades per poca cosa. Però avui, 2013, els ciutadans, molts ciutadans no en tenen prou amb una plaça escolar per als seus fills. No es conformen amb una educació convencional doncs és rutinària, fragmentària i fràgil. El President de la Generalitat estat de 2006 a 2010 va donar motiu de descontent personalitzat. Es retallaven els diners per a l'ensenyament mentre tohom sabia que el president duia els seus fills a una escola privada d'alt cost econòmic no concertada.

Cal afirmar que en cap cas és acceptable violència activa, violència passiva, violència verbal i insult i embrutiment. Si es posen uns cartells unes hores, després s'han de treure. Les parets no han de quedar pintades. (Llevat de quan es va tractar de crims de sang i no hi havia altra manera de destapar-los per a denúncia pública general. I l'objectiu no és condemnar la persona sinó evitar que es pugui tornar a produir un crim semblant).