dimarts, 23 de novembre de 2021

Filosofia polar. Bernat Castany. [El País 21.11.2021] Un article excel·lent


Filosofia polar. Bernat Castany. [El País 21.11.2021]


Un article excel·lent del filòsof Bernat Castany. Amb autoritat i saviesa.
Ben comunicat amb l'anàfora de l'os polar. Molt adequat per dur a classe de filosofia però didàctic i entenedor per  a tota la ciutadania.


image.png

Afegeixo alguns pensaments o comentaris.

Sembla que Atenea avui ha retornat a les armes i a la guerra... confiem que és per defensar la ciutat. Però preferim les lliçons de saviesa.

La filosofia exterioritza, evidencia la dimensió 3 espiritual de l'animal humà. De moment, la dimensió espiritual induïda per rituals i pràctiques socials és una presa de consciència que ens esborrona i que la filosofia ens salva. Hi ha pràctiques espirituals que tanquen en la ingenuïtat sigui per fragilitat personal o sigui per dominació dels opressors. La filosofia a Grècia va fer un salt qualitatiu endavant: pensar lliurement (Sócrates) sens perjudici d'uns rituals  i ofrenes als déus que ens asserenen. 

La religió, les tradicions religioses ( Vedanta, Bodishava, Israel, Cristiana-mística, Islam-sufí) ,  sí que ha demanat sempre la interiorització. Ja en la Bíblia / Deuteronomi 6:4 "Escolta Israel... Estima el Senyor el teu déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força. Grava en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono". Paraules que han de ser de pensament i responsabilitat personal. Altra cosa és que els poderosos les han convertit en obligacions (externes) interessades.

Efectivament, ara és el capitalisme que ha conformat un 'potent' (no veritable) sistema d'adoctrinament i ens fa creure que vivim en la happycracia amb vacances de somni, Halloween, BlackFriday, Nadal hiperlluminós i espectacles rituals a tothora de la religió Consumisme.

Arreu hi ha filosofia (sentit de viure) camuflada: publicitat, vestimenta i revestimenta (casualwere, esportiva), rituals socials, adoració de la tecnologia, visions angelicovirtuals...

Presència total de la filosofia al sistema educatiu, necessària. Parlar i pensar des dels tres als divuit anys, no esperar a la classe de filosofia. Es fa molta atenció a l'expressió , a l'ortografia i poca atenció al discurs,  pensament racional i emocional. Llegir i interpretar els textos verboicònics (un espot publicitari), sense adoctrinament. Pedagogia de la conscientització de Paulo Freire (Sócrates del segle XX). La crítica no és anar a la contra, que tanmateix se'ns gira en contra. El pensament crític és analitzar, pros i contres. La pedagogia ha de fer 'mediació educadora' emocional i racional. La llibertat de consciència és filosofia sense doctrina.


https://elpais.com/ideas/2021-11-21/no-tenemos-que-salvar-a-la-filosofia-es-la-filosofia-la-que-nos-debe-salvar-a-nosotros.html?prm=copy_link

dimarts, 16 de novembre de 2021

SF. Odi: del sentiment al delicte. A revisió

 Sense Ficció [16.11.2021]. Odi: del sentiment al delicte. A revisió

Programa extens de 60'. Per respondre a una realitat social greu amb voluntat de canviar la situació. Sense cap motiu polític ni interessat, penso que està mal enfocat. És un programa fet amb criteris periodístics, aplegant la màxima informació. Es consulta als afectats en primer lloc. Es consulta a policies, jutges, juristes, associacions de defensa. Segueix una perspectiva sociològica i, en considerar mesures, solament es veuen les correctives, les sancions, el control de la situació. Certament es pren posició en favor de les persones més vulnerables,  de la diversitat d'origen i de l'orientació de les relacions personals.

Em temo, que malgrat la bona voluntat, sols compleix amb informar. I en aquest cas, informar solament incrementa el desconcert, la incertesa, acreix la inseguretat, potser amb por.

Dues persones intervinents han apuntat la 'falta de base' en tot: en la família, a l'escola, als mitjans de comunicació, al conjunt de la societat. Explícitament s'ha fet una crida a l'educació. Evidentment, tots coincidirem en això, però no es va a les causes. Per això anem repetint els correctius o mesures de correcció: policia, penes, vigilància. Volent afinar es fan estudis sociològics i s'arriba a identificar els agressors o victimaris: joves entre 18 i 30 anys, espanyols, amb baix nivell d'estudis...


Anem a les causes. Les causes no estan en els agredits o víctimes que esdevenen un pretext o diana. Les causes cal cercar-les en els agressors o victimaris. Es produeixen en un escenari social no ètic. Cadascú va a la seva i vol la feina més fàcil i més remunerada. S'escruta la llei que em pugui afavorir i es mira d'esquivar la llei que m'obliga. La comunicació de massa mitifica el resultat de massa, el que no s'havia vist, el que és sorprenent. Tot es converteix en reclam en espectacle com un crim o un desastre natural. En aquest escenari hi ha persones que desenvoupen sentiments i delictes d'odi.

Apunto solament cinc titulars, cinc causes que entren en la composició del motius personals a actuar amb odi. Estan ben documentats científicament i justament he hagut d'estudiar-los per poder desenvolupar una pedagogia amb fonament.

  1. Quan hom està malament, serà més propens a actuar malament. Si no està bé amb si mateix pot descarregar-ho en els altres, més fràgils, diferent. Ho exlica l'Anàlisi Transaccional i Anàlisi conciliatori. Vegeu Thomas A. Harris, psiquiatre dr.: Yo estoy bien, tú estàs bien.
  2. L'avorriment agressiu i la Teoria de la doble quantificació de la conducta ben estudiat pel pedagog dr.  Felix von Cube que aplica l'etologia animal (Konrad Lorenz) a l'educació.
  3. El fenomen manada. És simple prolongació del grup d'iguals d'adolescents que desborda per una adolescència prolongada als 28 anys, en una societat hedonista i una mitjans que criden a divertir-se al màxim mostrant paròdia i sarcasme àudiovisual. No s'han creat sentiments de segona generació lligats a valors. José-Antonia Marina, filòsof dr. ho tracta: Ética para náufragos.
  4. Persones acomplexades. Amb limitacions evidents o no, persones que es senten inferiors però no ho admeten, no ho converteixen en sentiment. El complex o sentiment ocult fàcilment es projecta contra els altres amb una patològica sublimació. La Psicoanàlisi va obrir aquesta via d'explicació que no es pot passar per alt.
  5. La ficció tremendista tan freqüent als mitjans de comunicació i avui en la producció digital i difusió en xarxa. La violència, la pressió sexual, la provocació sexual hi són presents. Es justifica com a llibertat creativa, interessa perquè se sap que capta audiència. Evidentment no influeix en els qui estan psiquicament bé i han rebut una educació consistent. Però també és evident que té influència directa en els qui no estan bé, i cal mediació educadora i cultura personalitzada.  Martí Teixidó, pedagog dr. Educació ComunicActiva (TD 1992)


Amb tantes persones com ha pogut contractar el mitjà de comunicació, és incomprensible que es limiti a repetir els tòpics que ja estan tantes vegades dits. Certament, les professions de periodista i de mestre o professor semblen fàcils i tothom s'hi atreveix. El cert és que han de ser persones amb molt amplis coneixements, multidisciplinaris, i capaços d'intuir, d'establir relacions que aporten nou coneixement. Després d'assolir el títol acadèmic s'ha de seguir estudiant, durant tota  la vida professional. D'altra banda, cal una jerarquia tècnica. Un igualitarisme pel títol no reconeix els qui estudien i es col·loquen en càrrecs directius els qui dediquen menys temps a estudiar.


Martí Teixidó
mestre pedagog, dr

divendres, 12 de novembre de 2021

La reducció de ràtios a Ei i EP no aporta res. Tranquil·litza, empobreix el grup i reprodueix dificultats.

La reducció de ràtios la vam reivindicar quan teníem quaranta o més alumnes per classe a EGB i després a EP. El 1990 es va anar generalitzant la ràtio de 25 alumnes.  Quan es va emorendre l'escolarització a 3 anys va ser amb 25 alumnes amb una mestra per simple uniformitat de planificació. Després, molt limitadament, van anar incorporant-se tècnics d'educació infantil per a suport.

A l'Educació Primària 24 alumnes per grup és excel·lent. Es poden fer equips segons l'activitat: de 4, de 6, de 12, de 3, de 2. No convé fer grups menors, s'empobreix la dinàmica de grup i es perden alumnes que aporten iniciativa i són mentors funcionals. El mestre observador va orientant equips segons el tipus d'activitat, sap aproximar ajudes als infants desfavorits i sap afavorir els lideratges naturals i aptituds diferenciades. En cas de necessitats concretes es pot fer l'excepció límit fins a 28.

És millor alternativa assignar dos mestres per grup per les següents raons: 1 Unes quinze hores estaran conjuntament dos mestres i de forma molt discreta rebran ajuda personalitzada d'un mestre habitual els qui ho necessiten. 2 Si assignem dona i home promovem la paritat de gènere i reben modelatges complementaris. 3 Cada docent necessita algunes estones per registrar anotacions dels alumnes (Com veiem que feia el Dr. Itard a L'enfant sauvage) i fan una tutorització en diàleg a partir d'observació. 4 S'auto cobriran les absències sense substituts externs que ni son immediats ni coneixen la dinàmica de la classe. (Contabilitzeu una gran reducció de despesa en substitucions). 5 Comporta una millora pedagògica que els dos docents comparteixin una pràctica, coneixen els alumnes i reflexionen conjuntament amb millora pedagògica contínua.

Si actualment ja hi ha una plantilla de 1,5-1,6 mestres per grup, posar 2 mestres es ben assolible. S'estalvia el sistema de substitucions i les previsió d'increment de mestres anunciada s'inverteix millor. Un simple increment numèric de ràtio sols contribuirà a disminuir la tensió que evidentment pateixen els mestres pels alumnes amb dificultats no atesos.


A Educació Infantil - Parvulari cal seguir un model propi centrat en el desenvolupament personal i social. Amb mestres que fan bon modelatge, especialment lingüístic en la llengua catalana comuna, amb repertori de cançons i contes plurilingüe i amb grups evolutius d'edat. Calen dos mestres, dona i home. Un pot ser tècnic d'educació infantil però és imprescindible bon domini de l'oralitat en català, en castellà i en una llengua transnacional.

S'ha hagut d'introduir aquell període d'adaptació dels infants que ingressen als 3 anys d'edat. De fet, es fa uniforme per a tots,  sense considerar el medi familiar i si  l'infant ja ha estat a llar d'infants. Evidentment, 25 infants, acabats d'ingressar amb un sol mestre, és una mala escolarització des 1991 que s'ha pal·liat moderadament amb la incorporació de tècnics d'educació infantil.

Els agrupaments a Educació Infantil no han de ser per edat, obsessiva quan els grups A i B es fan per edats justificant-ho perquè uns mesos comporten molta  diferència. Es fa una abstracció errònia; s'ignora l'estimulació familiar, si hi ha avis que nodreixen afecte, si és germà gran, petit o és primer fill... Són moltes les variables a considerar.

Els infants menuts aprenen més per modelatge que per indicacions instruccionals. Els infants de 3 anys haurien de poder entrar quan fan els anys i no esperar el setembre però de moment partim de la situació actual: dues unitats incorporen 48 infants de 3 anys. Els infants de 3 anys s'han d'incorporar amb infants de 4 anys, o potser també de 5 anys, que ja estaven a l'escola, que ja coneixen els hàbits, que es saben les cançons, que aprendran a ser més grans amb companys nous menors. (Exemple: 

3a +  4a + 5a

3a +  4a + 5a

3a +  4a + 5a

La composició numèrica ha de ser derivada del coneixement dels alumnes

 9  + 10 + 5

 9 +   5  + 10

10 +  6  +  8

10 +  7  + 7

10 +  6  +  8

---   12 + 12


Fer un increment de recursos, reduint ràtios per si mateix no canvia res. Aprofitem l'increment de recursos, d'assignació econòmica, per ajustar el funcionament escolar; amb criteris psicopedagògics amb els infants menuts i amb criteris sociopedagògics culturals a l'Educació Secundària.

Escola Congrés Indians

 

             Martí Teixidó 
             mestre, supervisor de l'educació

diumenge, 7 de novembre de 2021

El català que es coneix, el català que no es parla




  

 

No sols opinió, coneixement i orientació.

El català que es coneix, el català que no es parla (no ens queixem i actuem amb coneixement)

Que bé que és noticia el català que no es parla! Però en parlem constatant la seva regressió, sense anar a les causes de fons i encara menys fent propostes operatives. No cal que pensem en més lleis, és un assumpte de gust per les llengües. Per totes.

iStock

Des del conegut Manifest d’Els Marges de 1979, denunciant la falta d’ús social del català, havíem estat confiats: Llei de Normalització Lingüística de 1983; immersió escolar a la llengua catalana 1984; Televisió de Catalunya (TV3 el 1983 i C33 el 1989); Llei de Política Lingüística 1998. I ara, de sobte, tothom s’adona que el català recula, que el parla menys gent i que cada informe constata que més possibles catalanoparlants passen a la llengua castellana.

L’any 1994, un centenar de famílies van iniciar l’ofensiva contra la immersió lingüística reclamant ensenyament en castellà per als seus fills. L’ofensiva no va tenir ressò entre els ciutadans, però els pocs la van dur al Tribunal Suprem d’España i l’any 2011 el TSJC va executar l’ofensiva contra la immersió lingüística. La Societat Catalana de Pedagogia (IEC) va emetre una declaració el 2011 avalant científicament el model d’immersió lingüística i acreditant que quedava garantit el coneixement de les dues llengües i que la neurociència evidencia que afavoreix el desenvolupament cerebral.

El 2015, un grup d’estudiosos va donar a conèixer el Manifest Koiné, constatant la regressió de la llengua catalana amb la progressiva substitució pel castellà. Reclamaven la restitució del català com a llengua de Catalunya i com a eix integrador de la nostra ciutadania. El 2018, la Societat Catalana de Pedagogia (IEC), que impulsava la recerca-innovació, va fer pública la Declaració Escola Calalana, ara plurilingüe amb la intercomprensió com a mètode.

I, ara, el 2021, afortunadament en parlem. Però en parlem constatant la regressió del català, assenyalant atribució de responsabilitats o irresponsabilitats, sense anar a les causes de fons i encara menys fent propostes operatives. Reitero, les causes o variables de fons, no les causes originàries que són variables contextuals i tots coneixem bé, començant per 1715. Des del 1980 fins el 2010 hem tingut a les nostres mans els instruments clau: l’escola per conèixer la llengua (funció de nutrició); la televisió per normalitzar l’ús del català (funció de relació). Veiem que ens falla l’ús social (funció de reproducció).

L’escola ha ensenyat el català cognitivament però no emocionalment, amb separació total amb el castellà i l’anglès; resultat: cada alumne parla la llengua que li demana menys esforç

Les lleis van servir a l’inici per orientar l’ús social. La immersió ha estès abastament el coneixement del català, com mai. Però no n’hi ha prou. La voluntat no s’activa per llei. L’escola ha ensenyat el català cognitivament però no emocionalment, amb separació total de llengües català, castellà i anglès, com si els professos fossin monolingües. Un mal modelatge. Resultat, cada alumne parla la llengua que li demana menys esforç, uns el castellà perquè és la seva llengua familiar, altres de parla catalana cedeixen segons el que faci la majoria. La llengua anglesa anticipada als tres anys d’edat com a llengua estrangera amb mestre especialista redueix hores de català i no demostra, en general, major coneixement de l’anglès als vuit anys d’edat.

La televisió per assolir una audiència ràpida s’ha hipotecat fent un aiguabarreig de català i castellà, no exigint que ciutadans tertulians de Catalunya parlin en català. Programes com APM, on quasi tot és en castellà, ¿són per atraure els parlants en castellà a parlar en català? Disposem de tot un canal de televisió per als infants, però el continu de dibuixos animats i la cantarella corresponent amb hiperactivitat habitual no comporta aprenentatge del català. HI ha excepcions de qualitat, com Les Tres Bessones, i enyorem programes de ràdio, com Mainada, o de televisió, com Terra d’escudella, i l’estil d’en Xesco Boix, que animava a tots els infants, de llengua catalana o castellana.

No cal que pensem en més lleis. No lluitem pel català contra castellà seguint el seu joc (percentatges, hores d’ensenyament, drets dels pares…). Avui és assumpte de gust per les llengües, tantes llengües vives com s’oeixen en una societat multilingüe, dues-centes llengües familiars. És ridícul parlar de llengües oficials, és confús parlar de llengua materna, no hi ha llengües estrangeres. Totes es poden llegir i escoltar a internet. No es pot ser monolingüe, tots els ciutadans han de ser plurilingües amb llengües parlades, d’altres solament compreses per oir i llegir, escriure les més necessàries.

És ridícul parlar de llengües oficials, és confús parlar de llengua materna, no hi ha llengües estrangeres i no es pot ser monolingüe

L’escola ha d’ensenyar la llengua catalana comuna a tots els infants, amb cognició i amb emoció, i les altres llengües pròximes com occità, castellà, gallec, francès, italià, portuguès, amb la intercomprensió com a mètode. Escoltar, cantar, recitar, llegir; tot abans que la feixuga gramàtica necessària per polir les llengües meta. L’anglès, llengua transnacional necessària, s’estudiarà després, però des dels tres anys es canta també en anglès. I els més avançats podran considerar l’alemany, el rus o el xinès. Un món de llengües amb persones plurilingües, els mestres i professors els primers. No és utopia, és mètode.

La didàctica tradicional monolingüe va en contra del funcionament natural del cervell, diu el filòleg Tilbert Stegmann, qui ha desenvolupat la intercomprensió lingüística amb el mètode EuroCom. La Societat Catalana de Pedagogia ho ha aplicat amb el model MELvives, vuit instruments pedagògics i una recerca participativa amb un centenar d’escoles catalanes i una cinquantena d’occitanes.

La televisió i les produccions audiovisuals en català han de tenir interès emocional i cognitiu i no hipotecar-se per estar al capdavant amb audiència. És inútil blindar-se amb lleis que no mouen voluntats personals. Cal guanyar les audiències per cultura, creativitat i humanitat, una via lenta però segura. Notem la diferència entre minoritzacions lingüístiques: la cultura espanyola mai ens va convèncer i hem mantingut el català amb escoles i editorials; la cultura francesa ha estat més convincent i per això allà el català queda en l’àmbit familiar. Avui, arreu s’ha de promoure el plurilingüisme personal amb la llengua comuna de la terra.




 

dijous, 28 d’octubre de 2021

Llengua i República. El manifest Koiné argumentat.

Ha estat presentat el llibre Llengua i República. El manifest Koiné argumentat. El manifest de 2015 va posar sobre la taula, va prendre veu pública, que l'assumpte de la llengua va per davant i és anterior al dret a decidir, a l'opció per la independència, a la constitució d'un Estat república.

Sense oblidar que amb el Decret de Nova Planta de 1715 es va voler fer desaparèixer la Nació Catalana i que amb la Il·lustració es va intentar un nacionalisme espanyol excloent de tota altra identitat, cal tan sols veure l'acció dels darrers quinze anys 2006-2021.

Un nou Estatut de Catalunya de 2006, prou limitat i retallat però acceptat seguint tot el procés d'aprovació a les Cortes Españolas, refrendat pels ciutadans de Catalunya i signat pel Rey de España com a cap d'Estat és impugnat per via judicial. S'anul·len molts articles però especialment el dret a la llengua pròpia, a l'educació, a la comunicació i a la cultura amb restriccions i controls que volen exercir des de l'Estat. Això obre el procés per assolir la independència de Catalunya i s'hi afegeix el dèficit fiscal, la falta d'inversions en infraestructures, el bloqueix económic contra Catalunya, la injustícia comparativa.

Arribats a 2015, apuntant la independència o la república es parla de tot llevat de la llengua. El Manifest Koiné posa per davant de tot la llengua doncs és l'origen de tot el mal tracte a Catalunya i el que ha mantingut la identitat d'un poble. Un poble canviant, evolutiu, amb noves generacions i amb col·lectius d'altres llengües i cultures, persones que han de poder fer la identificació amb Catalunya i ser-ne ciutadans de ple dret i d'oportunitats. La llengua comuna és identitat i identificació. Si interessos econòmics polítics o comercials s'afegeixen a la independència al marge de la llengua, no són de  fiar.

L'assumpte de voler fer desaparèixer la llengua catalana ve de tres-cents anys reculats. En un país d'economia agrícola no van poder imposar la llengua a la pagesia i l'Església catòlica amb litúrgia llatina, predicava i avalava la pietat popular en català. El rei il·lustrat (1768) va imposar la llengua castellana a les escoles però fora de classe els mestres parlaven en català fins a la funcionalització del magisteri d'España, el 1904. Per això va nèixer l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. Les migracions dels anys 1920 podien incorporar-se a la llengua catalana  al carrer o a les botigues on es parlava però amb la dictadura de 1939 a 1976 el català estava expressament prohibit a l'escola. Amb tot va anar-se estenent en escoles privades i per l'acció de mestres compromesos en escoles estatals i amb mestres de català que proporcionava  Òmnium Cultural.

A partir de 1980, amb l'Autonomia de Catalunya es va poder fer l'ensenyament en català a totes les escoles i podem dir que des 1992 tots els qui han estudiat a Catalunya poden tenir un bon coneixement del català. Justament perquè anava progressant el coneixement d elallengua, a partir de l'any 2000 el Gobierno del l'Estado van començar a posar restriccions curriculars i de nombre d'hores posant el castellà per davant i des d'aleshores intenten de tota manera revertir la recuperació de la llengua catalana per a tots els ciutadans.

 

Manifest Koiné

La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent ha servit per superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas a revertir la norma social d'ús subordinat del català al castellà que condiciona l'ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l'Estat.  

Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita «immersió»: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. 

Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

[Del Manifest Koiné de  17 d'octubre de 2015]


En cap cas vam proposar un monolingüisme català. Ben al contrari, l'aprenentatge d'altres llengües europees o de gran extensió global ha de reblar la necessària integració en el marc europeu i facilitar-nos l'obertura al món. Per això també proposàvem l'aprenentatge, en els casos en què això sigui possible, d'altres llengües presents a Catalunya, com -per exemple el romanès, l'amazic o l'urdú, que ens molts aspectes ens poden ajudar a afavorir una convivència millor.

[Del comunicat del Grup Koiné de 31 de març de 2021]


El procés de substitució de la llengua catalana s'ha anat accelerant.

  1. Per l'ofensiva dels òrgans de l'Estado, (gobierno, judicatura y senado) que han vist l'extensió favorable del coneixement del català de 1978 a 1996 i van impulsar l'ofensiva contra la immersió lingüística a l'escola, van introduir la llengua castellana als mitjans de comunicació en llengua catalana per reduir la seva difusió, van incrementar les hores de llengua castellana al currículum escolar...

  2. Part de professorat de Catalunya que està capacitat en llengua catalana ha deixat de parlar-la per comoditat pròpia, justificant-se per afavorir la comunicació amb els alumnes però perjudicant els mateixos alumnes, molt especialment a l'educació secundària.

  3. Botigues i comerços han retolat i anunciat en català sense garantir la comunicació en català. Poques cadenes comercials posen com a requisit necessari del seu personal l'atenció al client en català.

  4. Els ciutadans nouvinguts de països d'Amèrica Llatina, estaven lleugerament informats que Catalunya té llengua pròpia però se'ls ha dit que eren a España. Així reforcen ciutadans de Catalunya que no han volgut fer el pas de la llengua familiar, la castellana, a la llengua comuna, la catalana.

  5. Els ciutadans de llengua familiar catalana, massa sovint passem al castellà, perquè el sabem parlar bé i per un equivocat respecte amb el que reduïm l'oportunitat i la voluntat de l'interlocutor d'aprendre el català.

  6. Des 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional d'España contra un Estatut de Catalunya de 2006 s'ha fet un atac total a la llengua catalana que ha afectat la voluntat creixent dels ciutadans de comprendre i parlar el català. És aquesta acció la que ha activat la diglòssia lingüística i creat una  divisió entre parlants a Catalunya com no s'havia vist en anys precedents.

No podem acceptar aquesta ofensiva perquè no perdrem la nostra identitat arrelada en la llengua catalana que correspn a més de 10 milions de ciutadans. No podem acceptar aquesta ofensiva perquè hem d'afavorir la identificació de tots els ciutadans que viuen a Catalunya, per convivència i per cultura. Tenim raons de passat i tenim raons de futur. Tots amb el català com a llengua comuna, tots plurilingües parlant més llengües, les que sentim vives, les de països propers i les que ens permeten una comprensió bàsica per anar per tot el món.

Martí Teixidó

diumenge, 3 d’octubre de 2021

Esperem justícia econòmica. Entre tant, l'autoritat política democràtica ha de garantir coherència.

Esperem justícia econòmica. Entre tant, l'autoritat política democràtica ha de garantir coherència.

Es recupera l'economia? Bé. Compte! La productiva en primer lloc, sinó falla el fonament (agrícola/pesquera, indústria, construcció, tecnologia). Els serveis bàsics després (alimentació, salut, educació, ciència, transport). Els serveis culturals (música/teatre/cinema, premsa/llibreria, esport, natura). Els serveis de consum (restauració/bars, moda, provocacions). Em sembla que va en sentit invers i es considera un bon indicador la reobertura de bars, restaurants, allotjaments rurals i hotels. Però...

Les previsions anticipen una incoherència. Si el PIB puja 6.0 dos anys consecutius, s'ha recuperat el nivell de 2019. Em sembla que les estimacions  de IPC són baixes. D'altra banda els economistes anuncien "puede que no sea el moemnto oportuno"... d'incrementar els salaris. Qué atrevits!

Els salaris han de pujar com a mínim segons l'IPC i han de recuperar la pèrdua acumulada des 2011. L'IPC ha pujat un 3,1?... No ens enganyem amb mitjanes numèriques. Els productes bàsics per a tots han pujat més, molt més (electricitat i combustibles, fruita i verdura, quotes de serveis regulars). Els productes privatius es contenen i així moderen l'increment mitjà. No cal estudiar economia, doncs economia és l'adminsistració de casa, del dia a dia, d'anar al mercat o a la farmàcia. (Sí, pugen molt, i excloses de SS: vitamines A, B, C,  que avui ens disposen a tots, cura de la pell que ens recomanen per compensar contaminació, ultravioletes o vellesa)

 

Estimación PIB  

2016

2017

2018

2019

2020

2021 est.

2022 est

2023 est

España

3,0

3,0

2,3

2,1

-10,8

6,0

6,0

2,0

 

 

Estimaciones IPC

2017

2018

2019

2020 

2021 est.

2022 est.

2023 est.

IPC España

1,1

1,2

0,8

- 0,5

3,1

1,6

1,2

 

 

El Consejo General de Economistas (CGE) mantiene su previsión de crecimiento para la economía española en el 6,3% para 2021 y la revisa al alza hasta el 6% para 2022, dada la inercia de crecimiento del segundo semestre de este año y por el efecto de la aplicación de las ayudas europeas.

En cuanto al mercado laboral, los economistas mantienen su previsión de que la tasa de paro se sitúe en el 15,5% en 2021, mientras que estiman un descenso en 2022 hasta el 14,9%.

No obstante, han advertido de que, aunque la senda es positiva, "puede que no sea el momento oportuno" para subir el salario mínimo interprofesional (SMI).

"La recuperación económica no está consolidada, la cifra de desempleados es alta y el tejido empresarial está formado fundamentalmente por microempresas, que podrían no poder hacer frente a esta subida, no solo de salario sino de cotizaciones sociales, unido a la subida del coste energético. Esto podría propiciar más despidos", han alertado.


La retribució econòmica justa pel treball

S'ha d'arbitrar aquest partit d'interessos, legítims. Legítims per a tots. S'hi pot aportar una mica de racionalitat? Ja hi ha propostes que es poden considerar. Ahora, estarem d'acord amb que les vagues s'han d'evitar perquè alteren l'economia per a tots, per als empresaris i per als assalariats.

Però l'indicador mes decadent  de la nostra economia és la dificultat i retard d'incorporació de la població jove al sistema productiu i laboral. Les propostes de Piketty (en català, ed 62: Capital i ideologia, 2019) són clares i cal decidir: Impost més progressiu sobre les rendes de treball. Impost molt més radical sobre el patrimoni. Impost progressiu sobre l'herència passiva i invertir en assignació de capital en herència social inicial als joves perquè puguin emprendre.


La penisó de jubilació digna i segura

Sembla que ens volen espantar amb el futur de les pensions. Doncs que els economistes, encarregats de la prospectiva, tanquin una proposta justa i consistent. Que la piràmide demogràfica s'ha invertit ja ho saben; es va iniciar el 1976. Que el bon Sistema de Salut allarga la vida, és per celebrar-ho.  Que la immigració necessària (1996) compensi la regressió demogràfica, sabem que no. Si l'invent del sistema de pensions (1962) basat en el creixement accelerat de la població i del PIB ja no serveix, que en pensin un altre. Si quan el fons de pensions tenia superàvit és va traspassar a d'altres despeses necessària de l'Estat (2011), avui les pensions han de formar part dels pressupost econòmic de l'Estat incrementat amb les quotes empresarials i dels treballadors actius. L'Estat hi està obligat atès que va ser ell qui va incautar les mútues de previsió d'empresaris i trebalaldors per a impulsar l'Estat del Benestar (1945). Caixa única i ben administrada.

 

Diem que vivim en un estat democràtic. La Democràcia no es pot fragmentar. Ha de ser Democràcia política, econòmica i social. Liberté + Egalité + Fraternité. Ja sabem que hi partidaris de posicions liberals tant com de posicions socialistes i ja veiem que no escorresponen amb la desigualtat real. L'Estat representat amb el Govern, el Parlament i la Judicatura han d'equilibrar els interessos. En tot cas, per comptes d'incrementar la desigualtat amb l'estafa de les crisis, cal reduir progressivament la desigualtat amb accions de govern per a tots, sí, per a tots.

divendres, 24 de setembre de 2021

Això no és teatre. És un monòleg memoritzat per força, sense força.

Clitemnestra, la casa dels noms al Teatre Romea.

No, això no es teatre. Un text d'autonarració amb algunes respostes anecdòtiques, no aporten res.

Un text que podia donar una versió integrada de Clitemnestra des d'Homer, passant per Esquil i Sófocles i completada, amb diferència, per Eurípides. Un text de teatre: persones (prosopon) humanes confrontades per impulsos, vivències, valors, interessos, conflictes, ideals... i en tot cas sentit de polis, de poble, de comunitat. El teatre és de la ciutat, per fer ciutat, per fer ciutadans. I per això hi convé el cor de veus que expressa sentiments del poble, del poble que s'està educant.

 

 

Ni text, ni actors. El Teatre Grec no posa els actorets al servei del gran actor i en tot cas pot haver-hi la confrontació extensa entre dos. Clitemnestra i Agamèmnon? Aquí solament ella per revaloritzar el personatge femení. Necessari però justament la literatura grega és la que ens ha mostrat que és confrontant dos personatges que un creix. En Homer Penèlope creix front a Citemnestra que solament és un pretext de contrast.

Aquest text i direcció  sí que pot serveir per a iniciar estudiants d'educació secundària en l'acció dramàtica, tan abandonada. Res més.

Teatre també és escenografia. Jo tampoc considero teatre el diàleg de dos actors, grans declamadors, emfàtics, expressius si tot està enfocat a la paraula i al gest facial. L'atrezzo amb l'escenografia susciten imatges mentals, episòdiques on 'sentir' (no sols oir) i memoritzar les paraules.  Quina misèria d'escenografia!, Quina imprecisió de vestuari! I feble vocalització dels actors, poca planta dels actors que disminueixen la grandesa del Teatre Grec.

 

Falta crítica teatral. Que no hi ha ningú?... Com podrà millorar el teatre sense crítics teatrals. crítics, discriminadors analitzant, valorant les parts i reintegrant en conjunt amb relació als destinataris ciutadans. Ara solament hi ha difusors, publicistes i l'única valoració és l'increment de públic. Obsedits pel nombre ens ho hem venut tot: la paraula, l'escena, la coralitat dels actors, suscitar públic que pensi... Solament compta que surtin contents, tots aplaudeixen i si algú s'atreveix a no fer-ho és un 'raro'. I els qui surten contents ja ens en duran d'altres. Nombre: èxit, nombre: èxit de taquilla. Els donem el pinso que els agrada. Això d'educar els ciutadans amb el teatre està antiquat. Ara vivim en la Postmodernitat: divertim-nos que són quatre dies! Teatre Romea. Una qüestió, menor, però inacceptable.

Una qüestió particular, menor però a considerar per la productura i la direcció.

Durada de l'obra anunciada al programa de mà: 1hora i 30 minuts (sense entreacte). Adjunten una "Fe d'errates". La durada es redueix en 25 minuts. Es redueix un terç la funció?. 1h 30' és una durada convencional al nostre temps. Als inicis del segle XX, era de dues a tres hores. El Teatre Grec no es pot ventilar a corre-cuita.  

De fet, el personatge de Clitemnestra segueix i segueix fins que Orestes, ja gran, pren venjança assassinant la mare i Orestes és condemnable però Atenea decanta la sentència cap a l'absolució i ho raona: Perquè mai més a Atenes es produeixin aquests crims.

És molt perillós explicar o veure parcialment si realment es vol educar el poble. Així queda en justificació de la venjança. Altra cosa és comprendre però afirmar que no s'ha de fer mai més.

Estic segur que no es justifica la venjança amb aquesta posada en escena però tampoc s'educa com ha de fer el teatre, per igual la tragèdia o la comèdia o l'absurditat. Veig que es redueix el teatre a espectacle i si és així, es pot dir que és cultura?... Un públic que aplaudeix, sense pensar, perquè toca aplaudir.  Què és sinó l'educació: la paideia grega, les humanitats llatines sinó l'accés a la cultura?, seguir incrementant la cultura.

 


M'han concedit Teatre Grec com vaig demanar? Fals teatre grec.

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

 

 


dilluns, 20 de setembre de 2021

Paulo Freire (1921) : L'eduacció com a pràctica de la llibertat. Pedagogia de l'oprimit.


 

Paulo Freire (1921) integra la filosofía, la antropología y la teología sin contradicción con la pedagogía ciencia y la didáctica para toda escuela, no solo para adultos.

 

 

 

 

 

 

 

 

1 La concientización se practica con el procedimiento de la EVIDENCIA, poner a la vista, hacer observar, sin conclusión y acuerdo pues no es ideologización ni adoctrinamiento. Se aprende para toda la vida a observar la realidad. (¿Quién vive en esta casa mansión? Y en esta favela, chabola barraca, bidonville, ¿quién puede vivir?)

 

2 El diálogo és la base de la SIGNIFICATIVIDAD, toda: cognitiva ( la que sólo ha considerado le regulación del currículum) i emotiva, la vital. Racional i vivencial sin disociación. Antes que aprender hay que desear aprender; la motivación tarea docente.

 

3 Alfabetización con método sin perjuicio del diálogo. Elabora método DIDÁCTICO: El universo vocabular, la descomposición silábica. Coincide, está desarrollando la globalización de Decroly (1913) y el método natural de Freinet, Elise i Célestin. Pedagogia científica y humanista.

 

 

        Massa favelas al món.  Com ho podem aguantar?  Encara?
 

         Escoles, espais de seguretat, salut i cultura per a tots els infants