dimarts, 7 d’abril del 2026
dimecres, 1 d’abril del 2026
Comentari sobre perfils docents, compartit amb el Col·legi de Doctors i Llicenciats
Comentari
Reflexions sobre la situació actual del sistema educatiu
"El sistema de provisió de llocs de treball mitjançant els concursos, que sobretot dona pes a l’antiguitat, no garanteix la resposta adequada a les necessitats actuals dels centres ni de l’alumnat"
Comparteixo la posició del CDLcat. Vaig promoure des la supervisió de l’educació que el mèrit d’antiguitat quedés subordinat a provisió del perfil del lloc de treball. La mesura es va començar a introduir amb la consellera Carme-Laura Gil i s’ha anat ampliant fins el 2014. Amb tot, hem d’admetre que si en alguns casos ha estat una aplicació correcta, en la majoria no ha estat així; s’ha recorregut a docents coneguts i no a docents clarament adequats al perfil; en casos també freqüents, s’ha definit el perfil segons el docent conegut. Tot plegat, ha comptat més la confiança personal que la competència professional. No per això, l’alternativa és tornar a l’escalafó d’antiguitat com pretenen els sindicats.
Aquesta atribució de definir perfils docents específics recau en la direcció del centre que alhora ha de compatibilitzar amb l’acció corporativa del claustre, que no és el mateix que l’equip pedagògic. Tothom coneix algú i fàcilment pot proposar-lo per cobrir un lloc docent o fins i tot proposar un perfil de lloc que es podrà cobrir amb algú conegut.
Amb el CDLcat, defensem el procediments per definir el perfil i la provisió dels llocs de treball docents i, com molt bé l’atribueixen, al lideratge pedagògic dels directors de les escoles i els instituts públics. Aquest és el dèficit més greu. En el conjunt d’escoles i instituts del país no tenim direcció pedagògica perquè no s’ha posat com a condició per accedir a la direcció de la institució o bé, no s’ha creat la plaça de direcció pedagògica que, amb competència pròpia, treballi amb la direcció de la institució. La competència per a direcció pedagògica no s’assoleix per antiguitat o per concurs sinó amb formació específica en psicosociopedagogia i amplis coneixements de salut, d’antropologia i de ciències socials així com de dinàmica de grups. No fem teoria; vegem sinó, com a exemple, el futbol i segur que tothom ho entén; l’entrenador ha d’haver estat jugador, bon jugador, encara que no fos el millor i ha d’haver fet cursos per a ser entrenador. Inicialment no passa de jugador a entrenador al mateix equip encara que amb el temps sigui encertat tornar-hi.
La direcció pedagògica és qui ha de convertir la plantilla en equip docent i poder definir que falta un davanter esquerra o un defensa de cames llargues. La direcció de la institució ho ha d’avalar, o no. Si disposéssim d’una efectiva supervisió educativa (docents i directors pedagògics acreditats) a l’òrgan d’inspecció d’educació disposaríem d’un arbitratge autoritzat però no amb una inpecció que solament fa control de normativa legal.
dilluns, 30 de març del 2026
Comentari a "Ser docent de català avui"
Comentari a
Ser docent de català avui: una vocació al límit
"No es pot parlar de defensa de la llengua i, alhora, deixar tan desemparats els qui l’ensenyen cada dia a les aules"
Certament ara l'ensenyament del català està en una situació inacceptable. després de quaranta anys. A partir del 2000 s'incrementa la presència d'alumnes nouvinguts. La regucació administrativa amb fals plurilingüisme va voler potenciar l'anglès. Deixar el castellà en tercer terme perquè ja s'aprèn socialment ha enverinat l'ensenyament de llengües. Amb tres llengües i la diversitat cultural d'alumnes no es pot seguir amb la didàctica de 1980. Els horaris mostren un ensenyament escolàstic d'assignatires alhora que alguns s'han llençat a projectes innovadors sense sistema pedagògic. Per ensenyament dels 12 als 18 anys cal explorar el vell pla Langevin Wallon de 1945 o el sitema Súnion de Costa-Pau 1974. La LOGSE sols va introduir un fonament psicologista i inovacions esparces sense renovació pedagògica. A Catalunya, el català s'ha d'ensenyar amb intercomprensió amb el castella, didàctica contrastiva. L'atenció personalitzada als alumnes exigeix avui dos professors per grup amb continuïtat i no convé reduir les ràtios ni complicar amb excés de suports. Al centre cal direcció pedagògica que sàpiga organitzar l'ensenyament i la cultura com a sistema (activitat: col·lectiva, en equip i personal) deixant la compartimentació de disciplines acadèmiques del segle XIX. L'Administració està malaguanyant amb dispersió de recursos encara insuficients, amb incontinència normativa excessiva i amb canvis de govern i de càrrecs sense un pla d'educació consistent, continu i evolutiu.
dimecres, 25 de març del 2026
Sobre les BIBLIOTEQUES populars. Servei públic.
Les biblioteques públiques amb bibliotecàries professionals és de les millors polítiques que s’ha fet a Catalunya. Inicialment, fer el manlleu i el retorn d’un llibre a la bibliotecària permetia comentari, orientació interessant i escollir nous llibres. Les bústies de recollida i el préstec mecanitzat ja han privat d’això als lectors i han avorrit les bones bibliotecàries que solament han de recollir i recol·locar llbres (amb mal d’esquena -em deia una d’excel·lent). L’intent de canviar direcció bibliotecària professioanl per direcció administrativa és inacceptable. Tanmateix, abans d’inaugurar biblioteques es deia que estarien obertes dissabte i diumenge i així ha de ser en una institució de cultura. Evidentment, és assumpte d’increment de personal doncs no s’ha de sobrecarregar i cadascú faria un torn. Han progressat molt els clubs de lectura i presentacions i està bé, però això s’ha fet més per interès de professionals externs i d’editorials que maldnl per col·locar els seus llibres. Expliqueu-me sinó el fenòmen de “La asistenta”, a totes les biblioteque amb llistes d’espera entre 6 a 10. Tothom llegeix el mateix? Tothom llegeix solament per intriga?… Sí, s’ha combinat amb la pel·lícula i la publicitat de ràdio i les bibliotecàries, tan formades, a recol·locar llibres. Ho estem trinxant.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
Comentari
Cal continuar impartint religió a les aules? entrevista amb Cristina Sànchez, mestra de religió i Marina Ruiz, mestra de primària
El Matí de Catalunya Ràdio 02/04/2026 9h, L'Àgora.
Cultura religiosa. Creença. Valors. Opció de les famílies. Demanda i interessos de la societat. Assignatura. Analfabetisme sobre el fet religiós. Rosalia Lux i la projecció religiosa. Estat aconfessional i respectar totes les religions. Les figures dels sants o personatges rellevants. L'abstinència de carn.
Certament, la nostra societat no té ben orientada la religió, el sentit del món i de la vida a l'educació escolar. És una reducció plantejar-ho com a ensenyament de la religió o escola laica. Encara més si es fa per confrontació entre una confessió religiosa i la negació de la dimensió religiosa, invariant humana amb diversitat cultural. I ens enganyem dient que totes les 'religions', millor diguem confessions religioses, han de ser admeses a l'escola. Les creences religioses s'han construït per gent sàvia en un clima, en una geografia, en un temps històric per a unes necessitats socials i si tenen fonament sòlid han perdurat, encara que sovint utilitzades interessadament per uns i sense reflexió critica per la majoria. Tanmateix, la diversitat cultural no és un mercat o un bufet lliure. La imatge americana de melting pot no és correcta; no és un gresol on es barreja com una sala, és un empelt evolutiu. Sobre una cultura geogràfica històrica s'empelten elements d'altres cultures, completant o substituint els originals. Així, a Catalunya vivim amb l'herència de la Cristiandat, modificada per la il·lustració i evolucionada a la secularització. Queda la base cultural cristiana, i la cristiania, l'opció personal de sentit. Les tradicions no poden ignorar la cosmovisió cristiana com a comprensió que no compromet a creença alhora que cal abandonar pràctiques que avui no considerem justes i humanes. Podem posar veto a determinades pràctiques nostrades (submissió de la dona a l'home en la família, exclusió social de les dones en activitats, separació nens i nenes, censura eclesiàstica). Podem vetar pràctiques d'altres cultures (ablació femenina, no reconèixer la poligàmia, sacrifici ritual cruent d'animals, ocultació total del rostre en espai públic)
No és teoria. Pensem! Quina saviesa la de Moisès, hebreu educat en la ciència d'Egipte per alliberar uns esclavitzats i organitzar les tribus en poble; els deu principis (dits manaments) són de saviesa, tres de contemplació i set de socialització. Jesús de Galilea segueix la fe d'Abraham però trenca amb els abusos i prescripcions rígides dels jueus i predica l'estimació als enemics; és condemnat per un triple judici: religiós, polític, econòmic i crucificat. El sentit de vida proposat: Benaurances, Parenostre, Bon Samarità ressuscita, no ha mort. Pau de Tars organitza les esglésies i l'emperador Constantí adopta la religió per mantenir l'imperi. La Cristiandat cohesiona els pobles medievals com a religió (relligam) social. Mohamad vol orientar les tribus nòmades d'Aràbia i coneixent la Bíblia hebrea la simplifica i l'adequa a la vida de desert: orar sempre orientat a la Meca per no desorientar-se al desert; abaixar el cap a terra per millorar la pressió sanguínea, no menjar sota el sol del desert; no beure alcohol en clima càlid, l'home ric ha de mantenir més dones. Després, els califes àrabs van utilitzar l'Islam; l'Islam va cohesionar l'Imperi Otomà no àrab. La revolució il·lustrada, racional, separa la religió de la política però no la pot ignorar; com la religió no pot ignorar la vida política. Avui tenim dues posicions extremes contraposades ben presents a Europa. L'Islam, una religió política i les religions orientals (Vedanta, Sikhs, Buddha) espiritualistes distants de la política. La societat és multicultural i en un sistema democràtic cal conjuntar el mínim comú social (moral) i el màxim de llibertat personal (ètica). L'herència i els valors d'Europa poden catalitzar una aproximació cultural sense desconèixer llurs valors.
Justificar la religió confessional a l'escola per la cultura no és suficient. Ignorar la dimensió religiosa humana a l'escola és impossible. Cal orientar el balanceig adequat entre coneixement amb ciència i diversitat de consciència, amb moral comuna i la consciència personal, amb llibertat ètica i responsabilitat social. A l'escola, no es pot separar els infants per orientació religiosa i de consciència de les famílies però tampoc es pot desatendre la diversitat de concepcions. L'escola laica està esdevenint l'escola que millor serveix el capitalisme consumista i converteix les tradicions de base religiosa, d'unes i altres confessions, en tradicions d'espectacle social i de consum. Es perden els valors propis i l'homeomòrfisme entre les cultures. (Vegeu Raimon Panikkar, https://raimon-panikkar.blogspot.com/2018/11/kosmos-panikkar-una-filosofia-. Cal desenvolupar la cultura religiosa amb la diversitat necessària en les àrees de ciències socials i en el llenguatge i tots els docents han d'estar capacitats. AUDIR i el centre UNESCOcat van fer una proposta de cultura religiosa per als ciutadans del demà (2001) https://audir.org/wp-content/uploads/2024/11/12-Cultura-religiosa-catala.pdf; si ho haguéssim aplicat, avui els joves ciutadans serien més entenimentats i més assenyats i no es deixarien confondre per espectacles pseudoreligiosos. Tanmateix, una vegada més es barregen la música que activa les emocions amb la religiositat que dona sentit i l'activació sexual que descarrega tensions; tot empaquetat per vendre massivament.
El més urgent i previ és que tots els docents es reciclin en coneixement i cultura religiosa, no per fer una assignatura sinó per fer bé totes les assignatures o matèries (història, geografia, ecologia, educació física, salut, art i dibuix, filosofia, sociologia, filosofia, antropologia). L'alternativa més a l'abast i econòmica per al Departament d'Educació és demanar als docents que es formin, personalment llegint i en equip dialogant. L'Administració hauria de pagar o subvencionar el llibres i documents que els docents compressin, sobre una llista seleccionada ampliable atès que hi ha molt de publicat i desconegut. (Acreditar-se com a docent, signar albarà i passar factura al Departament).
Comentari
La Bíblia amb ulls d’ateu d'Andreu Barnils a Viaweb 04(04/2026
· No és el contingut, que ens meravella, és l’embolcall, que ens fascina
La resurrecció de Jesús és una experiència personal, de moltes persones en el decurs de la història. Potser a l’Edat Mitjana es pot entendre que es convertís en creença col·lectiva però l’autoritat eclesiàstica s’hi ha aferrat tant i massa, com en la creença del cos i la sang de Crist quan el pa i el vi compartit en un darrer sopar va esdevenir signe i memorial. L’experiència personal de caràcter místic, no pot ser imposada col·lectivament alhora que no pot ser negada personalment. Es pot distingir bé experiència interior, d'al·lucinació o de trastorn psíquic.
Convertir experiències interior en dogmes col·lectius és greu perquè encobreix l’Evangeli de Jesús de Galilea, home tingut per just, històricament documentat i reconegut per molts com a 'un' home de Déu. En essència creure en Jesús com a Crist/ungit de Déu (n’hi ha d’altres com ha explicat Raimon Panikkar) comporta: 1 Viure segons les Benaurances. 2 Orar amb el Parenostre, 3 Actuar com en Bon Samarità, (Així ho va sintetitzar així el pedagog Roura-Parella). L’home crucificat palesa la injustícia més gran i adverteix als qui vulguin seguir l’Evangeli que s’hi poden trobar. S’hi han trobat tants!: Joana d’Arc, Servet, Savonarola Ekhart, Bruno… cristians i altres: Gandhi, Luther King… Cal advertir que com en el cas de Jesús sempre conflueixen tres judicis: el religiós acusant d’heretge; el polític acusant de subversiu; l’econòmic perquè podria canviar el sistema. Les penes de mort que avui s'executen als EUA, a la Xina, a l'Iran, a l'Aràbia Saudita, a l'Iraq, a l'Afganistan no es poden justificar.
Avui, per les xarxes de comunicació digital es fan públiques tota mena d'experiències interiors i deu haver-hi molts seguidors. Deu ser que els humans necessitem experiències que ens somoguin. Ara, la més actuat deu ser Rosalia i l'espectacle Lux on molta joventut canalitza la dimensió religiosa ben afavorida pel sistema econòmic i pel distractiu sistema polític. Per llegir la Biblia el que cal és cultura, pensament i humanitat. “Dios, una biografia” de Jack Miles dona una visió consistent. https://raimon-panikkar.blogspot.com/(En resposta a Andreu Barnils).
Comentari
Joves i religió catòlica, un fenomen creixent.
30' 3CAT, 05/04/2026
Influenciadors diversos. Grup de joves a la parròquia de Sant Cugat-Monestir
Sor Lucía Caram del Monestir de Santa Clara a Manresa. Sor Marta, benedictina del Monestir de Sahagún. JOC Catalunya.
Cadascú hi diu la seva. Joves influenciadors que descobreixen la fe catòlica per via emocional com correspon a l'edat i que no han rebut formació cristiana en la infància. Joves de Sant Cugat, que desconec però si parlen de l'adoració agenollats de l'Eucaristia cristiana veig l'orientació de l'institut catòlic Opus Dei. Sor Lucía Caram (que deu correspondre a mística activa com Teresa de Jesús) presenta la fe com a compromís de fraternitat humana i no parla de rituals. Està dient que creients i practicants no de rituals sinó d'acció d'amor. Sor Marta, jove benedictina incorpora les formes de comunicació digital per a difusió de la fe cristiana. Una contraposició que ajuda a pensar.
El que no es pot dir és que és un fenomen religiós catòlic creixent en els joves. És un fenomen emergent, temporal, que omple el buit de sentit dels joves que en els darrers vint anys solament han vist negació i desorientació religiosa. Repetim contínuament, la dimensió religiosa és una invariant humana, com ho són la fam, la son i l'impuls reproductiu. Un buit de valència (no química), valència humana negativa, del sentit de la vida, que s'ha d'omplir i es troben substituts: aficionats seguidors d'un equip de futbol, fans d'un grup musical, addictes a un pub/bar i a beure, gurmets del bon menjar, obsessius de sexuar.
Aquesta capacitat, necessitat de donar sentit al món i a la vida caracteritza la condició humana. La cultura de cada terra i època es transmet als cadells nascuts i els fa humans. En pobles primigenis gairebé tot tenia un sentit màgic. Amb el raonament i l'experiència es van guanyant espais de coneixement i es redueixen les visions i interpretacions màgiques. Es redueixen però sempre queda espai per a la contemplació integral,per a la imaginació irreal, per a la projecció ideal que també contribueix a la descoberta científica. La raó il·lustrada alemanya tenia component romàntic; la il·lustració francesa va fer religió de la raó; la raó instrumental ha conduït a la màxima producció i ha generat una societat de consum material i sentimental. Les 'creences' emocionals omplen el buit sense balancejar entre creença i raó i també es venen.
Joves entusiastes cerquen sentit i l'escoltisme, l'ecologisme, l'aprenentatge servei i les ONGs poden donar-los-el. Altres troben un sentit que no els ha estat donat d'infants en el vessant religiós i sense formació consistent esdevenen líders, predicadors en pocs dies. El sistema econòmic de xarxes ho redueix tot a quantitat, quantitat de consultes, quantitat de seguidors. No es comparable a l'acció tradicional dels ministres de l'església cristiana han estudiat set o més anys i avui passen una selecció i seguiment psicològic. Si no hi ha aquesta consistència, si no hi ha res més, les xarxes digitals són la fe, els influenciadors aguantaran mentre tinguin gran audiència i quan caigui, cauran. No és nou; el sistema econòmic ha promogut actrius, cantants, músics, esportistes emergents i si minva la popularitat, els abandona i en promou d'altres.
Hem fet un frau a la infància i joventut i el seguim fent. La societat adulta, els pròxims: família, comunitat, barri, escola han de suscitar sentit del món i de la vida. L'ensenyament va aportant informació per construir coneixement racional i també emocional. No s'ha de fer autoritàriament, sí amb autoritat oberta al diàleg i la participació. En l'adolescència s'ha de trencar el cordó umbilical de la personalitat, discutir i prendre opcions pròpies pensades. Han arribat els joves dels darrers trenta anys que han estat desmamats de sentit abans de adolescència i no poden ni discutir. Els han donat una llibertat buida i la llibertat és per omplir-la. El taxi surt lliure i espera ser ocupat.
El fenomen creixent, dominant, és la religió del consum i els sociòlegs en són els predicadors. Els comunicadors en són els propagandistes. Contínuament ens donen dades, ens fan informes i els informes formen l'opinió pública perquè les persones no han estat formades per pensar en els anys d'educació, del tres als divuit anys. Es parla de l'increment de malalties mentals dels joves i se'ls envia als psicòlegs que són els pares espirituals del nostre temps. Que ho fan amb ciència? Alguns sí, perquè ho fan amb ciència i consciència però molts en tenen prou en guanyar-se la vida i complir protocols talment com passava amb els capellans de parròquia, alguns sants i savis però molts rutinaris i llogats. Els comunicadors ens anuncien a diari pel·lícules, sèries, concerts i publicacions que ens poden distreure i calmar; produeixen espais de televisió i ràdio diaris per a riure i desfogar-nos sense pensar. Tot contribueix a omplir el buit de la dimensió religiosa humana però és tan inestable que s'evapora aviat.
Els programes de televisió i ràdio fan bé de presentar temes d'actualitat que preocupen els ciutadans. Però es si es queden en la primera part: plantejar el problema, obrir la ferida per intervenir... però no han previst gent entesa i assenyada, potser algun expert acadèmic, la ferida queda oberta. El cirurgià no acostuma a obrir un cos si no sap què hi ha de fer. Per deontologia, no es poden fer programes que creen audiència a l'espera d'explicacions i propostes d'acció si no tenim la certesa de generar confiança, esperança.