dijous, 9 de setembre de 2021

L'aeroport del Prat. Motivacions privades.Declaracions públiques,


AEROPORT DE BARCELONA (EL PRAT) (2006)
aeroport de barcelona
Xavier Sabaté - X3 Estudis Ambientals

El 28 de juliol té lloc una vaga que atura l’aeroport i que en revifa el debat sobre l’òrgan de gestió.
 

L'aeroport d'El Prat havia estat ampliat el 1992 amb els Jocs Olímpics de Barcelona. L'any 2009 es va inaugurar la nova terminal, ara T1 i així pot operar 90 vols per hora, uns 100.000 passatgers diaris.

 

L'aeroport d'El Prat , Barcelona-El Prat (no cal allargar més la denominació ni decidir-ho des de Madrid) té capacitat per a tot tipus de vols. Si no hi ha més enllaços directes transoceànics és perquè AENA, concessionària de l'antic monopoli de l'Estat fa enllaçar amb Madrid (Llatinioamèrica) o amb Frankfurt (altres intercontinentats).

Ara va de milions d'euros d'Europa i AENA d'acord amb el Gobierno veu una ocasió magnífica per crèixer i collar tothom. També el Govern de Catalunya (govern dual)) pica l'ham inicialment. La ciutadania pot fer vacances però no dorm. Ni es pot acceptar més ampliació de l'aeroport d'El Prat, no es pot oblidar que el Gobierno no s'asseu per resoldre el problema amb Catalunya activat amb la retallada de l'estatut 2006. En primer lloc, i en origen deixar-nos parlar català que ja parlem castellà o altres llengües fora de Catalunya. En segon lloc, la injustícia econòmica: el corredor mediterrani, el tren d'alta
velocitat entre els tres aeroports, la connexió ferroviària directa de Barcelona amb París, Berlín, Roma i també amb Madrid o Cádiz.
 

 

La jugada de l'Aeroport d'El Prat. Ja ho he entès, justament perquè no sóc entès i m'ho miro amb perspectiva. 2006 vaga i ocupació de les pistes. 2009 Nova T1 per 90 vols per hora, 100.000 passatgers per dia. Capacitat i demanda de vols intercontinentals directes.

 

Gairebé ho aconsegueix.El vicepresident va per davant del president i ja ho venen a la ciutadania fent un preacord el 2 d'agost. La ciutadania està de vacances però l'assumpte no cola, la moguda és total . AENA diu (no mostra) que té un pla i que compensarà la destrossa natural.

 

Es reactiva la divisió del Govern. AENA-Lucena no pot ensenyar un projecte acceptable i es retira. El Gobierno contrariat: 1 No té l'entrada de fons europeus. 2 No pot desviar l'atenció del problema amb Catalunya. El president Aragonès ha respost publicament amb fermesa. Punt. Bé.

 


 

dimarts, 7 de setembre de 2021

Catalunya aixeca el teló. I abaixa la cultura

 
Catalunya aixeca el teló. Catalunya abaixa la cultura. És 'cultureta catalana'? (Sagarra). O és cultureta Cubana?. El missatge va ser molt clar: "necessitem riure, emocionar-nos, desconnectar; és més important del què ens pensem. L'humor és sempre un antídot contra la tragèdia. 'You got the Gala'... per projectar el català al món 
 
Bé, potser em vaig equivocar. Pensava que anava de teatre, dansa, màgia i espectacles visuals. No veig indicis de teatre, o el teatre s'ha reduït a comèdia, a comèdia estereotipada. La imatge que dóna la presentació és del vodevil francès ja a l'escenari al segle XX o l'emulació del musical nordamericà.

Riure, emocionar-nos, desconnectar, imaginar. "No siguem còmplices de dinàmiques de merda".

La Gala sí que ens va mostrar actors molt ben preparats, amb gran preparació física (moviment, elasticitat, contorsió, exhihició...). Segur que també se'ls prepara per a expressar emocions però això s'aprèn obra en obra amb els anys. Em pregunto si se'ls prepara també en pensament. Això vol dir que un actor ha de conèixer el seu perfil personal i no acceptar qualsevol paper (difícil quan els actors viuen en la inseguretat econòmica total). Cal reduir el protagonisme dels bons actors amplificat pels mitjans de comunicació. Menys vedets, menys actors excepcionals, més companyies cooperatives amb actors de professió i actors aficionats (En això LaCubana n'és un exemple que mereix el premi)

Repassant la cartellera. Domini total de l'humor i la comèdia.   Àmplia cobertura d'obres de caràcter psicològic introspectiu, de conflicte psicosocial. Hi ha clàssics que es repeteixen: de Lorca, de Delibes, de Txékhof, sobre Ciceron, de Vargas LLosa, de Dostoievski, de Lope de Vega, de Pardo Bazán, de Sagarra, de La Víctor Català. Algunes obres, poques, per reflexionar sobre l'actualitat: Imitation of life. Síndrome de gel. Algunes a partir del teatre grec (potser m'han escoltat): Clitemnestra, la casa dels noms. La mala dicció. Antígona in Molenbeek*Tiresias. Hipólito   
 
Teatre. Molt monòleg, alguns duets, poca escenografia, teatre llegit. Què és el teatre?

El teatre és la festa en honor dels déus (Zeus) i dels humans que volem comportar-nos com ens recomanen els déus (el teatre de la polis). Els déus grecs, Zeus el primer, tenien aventures amoroses i conflictes que calia resoldre. També hi escau la ironia, el punt just d'humor amb pensament, però no tot és humor i sàtira fins a Aristòfanes i menys encara l'humor beneit, estereotipat, repetitiu com el que veiem avui.
 
El teatre reduït a riure, emoció, deconnexió? No, si us plau! La creació contínua, esbojarrada, provocadora, inductora de l'èxtasi col·lectiu (orgia dionisíaca) en les ajustades dosis, i no asseguts en sala (Els Comediants). El teatre és construcció humana, hi ha d'haver pensament, sentiment, reflexió, emoció i en certa manera contribueix a l'educació. (Discretament, a l'educació dels adults, formació cultural i humana). Personatges ben construïts en interacció (conflicte i comunió); cors (o si més no, veus en off) que expressen sentiments col·lectius. Escenografia que activa la imaginació i efectes sorpresa que reactiven. Sí, si us plau, també pensament. I quan es reposen clàssics deu ser perquè es vol posar pensament i no som capaços de crear-ne d'actual.


Teatre d'aficionats (o amateur) que tant ha fet per la llengua silenciada i la cultura del país. Orfeó Gracienc, Orfeó de Sants, Agrupació Dramàtica de Barcelona i Centres Parroquials (Horta, Sant Medir, Sant Andreu, Círcol Catòlic de Badalona, Teatre Joventut de L'Hospitalet -obrer-, Centre Moral i Cultural de Poblenou -obrer.,...).
Els Pastorets i les Passions han estat escoles populars de teatre sempre en català i Boadella ho valorava als càstings.
 
Autors/traductors/adaptadors com Rafael Tassis, Manuel de Pedrolo, Joan Oliver, J. Vidal Alcover, M.A. Capmany, Salvador Espriu. El Teatre Viu amb el públic: Miquel Porter, Ricard Salvat que ja crea l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual al Romea. Paco Candel maldava per dur el teatre als barris més obrers. Cavall Fort i Teatre Romea van promoure el cicle de teatre per a nois i noies. El Teatre Experimental Català, sempe en català i de noves tendències amb  Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Baltassar Porcel. El va seguir el Teatre Lliure.

 
Actor /actriu. Una professió, avui, sens perjudici del teatre d'aficionats. Els actors professionals han de tenir una gran formació per a la 'interpretació'. Interpretar no és redueix a memoritzar. Per a l'actor és fer viu el text, que ell ha de reviure.  El traductor interpreta el sentit en versionar a una altra llengua que coneix millor.  El director orienta la interpretació segons les temàtiques actuals i l'auditori previsible. És molt important interpretar, no és fàcil intepretar. S'aprèn vivint-ho, molt millor al costat d'actors que  ho porten posat.

L'Institut del Teatre, les escoles de teatre fan una gran feina i són molts els qui aspiren a ser actors, actrius. Però l'abundància, la pressa per tenir noves obres, ens aboca a la superficialitat, a la repetició, al plagi. Calen autors, pensadors i directors que es puguin aïllar i crear i no quedar sotmesos a l'audiència immediata qualificada d'èxit (de taquilla). Els grans autors, les grans obres, entraven a escena amb nou pensament, amb nova mentalitat i el públic no ho aplaudia massa, no ho convertia en èxit inicial. Però les bones obres van creixent. (Recordo 'La Nit de Sant Joan' de Dagoll Dagom que d'entrada no va tenir ressò. Recordo 'La sombra del viento' novel·la de Ruiz Zafon. Van crèixer en edicions successives amb èxit reconegut). De fet, falten crítics de teatre, no publicitaris pagats.

Com si fos ahir - TV3
La televisió fa mal al teatre i ho ha aconseguit perquè molta gent escull l'obra perquè identifica actors que ha vist a la televisió. Eren èxits de taquilla, efímers, però els empresaris ja havien fet calaix.  Els actors es van cremant. O no, perquè hi ha gent que no pot comprendre el teatre, van a veure els actors. A l'escola no s'educa amb el teatre, tant educatiu com pot ser. Carme Aymerich recordada!
LA LECCIÓN de Ionesco en el Teatro Lara - Madrid Es Teatro 
 
Podeu afegir-vos-hi. En favor o a la contra. El que cal és pensar, crear opinió, opinió pública, que no n'hi ha. Hi ha difusió del les opinions interessades pels mitjans i els pares de la pàtria. Torna, torna... Sófocles, Eurípides, Hugo, Ionesco, Brecht,  Pirandello, Dario Fo, Guimerà, Clementina Arderiu,... torneu amb obres de nous autors d'obra i directors d'escena.

dimarts, 31 d’agost de 2021

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

 

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

Examino l'oferta de teatre. 268 obres. No trobo res que m'interessi. La majoria d'obres passatemps per als ciutadans; ocupació laboral per als actors i tècnics. En un temps que s'ha dit i redit que el teatre és cultura. Reposició d'algunes obres vistes i revistes que anys reculats eren teatre  de progrés o alternatiu. Més pel contingut ideològic que per construcció humana integral: de pensament, de sentiment, poètica i estètica. 

 

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

Estem desconcertats. Hem perdut l'orientació. No tenim clara la ruta. Després de dues guerres europees es va instal·lar el nihilisme. Una nova esperança, la Unió Europea. A España, després d'una dictadura sagnant i repressora, una llum al final del túnel: 'la transición'. Una aspiració comú amb Europa: la democràcia. Representativa?, participativa?. Vint anys formant part de la Unió Europea, decau l'esperança per la burocràcia interna i la falta de compromís amb tots els pobles Etnocentrisme europeu i competició amb els Estats Units del Nord d'Amèrica. Quaranta anys de la transició a España que no s'acaba. Clam per la independència de Catalunya i màxima mobilització. De la solemne esperança a la crisi decepcionant. Ni independència, ni democràcia, sí pandèmia que ens fa més conformats i s'estén la indiferència, cadascú a la seva: obrir restaurants, espectacles nocturns, activar la cultura espectacle, turisme de proximitat, cantarella dels mitjans de comunicació, infants i joves a la cleda escolar i fiar-ho tot al culte vaccinant.

A la Unió Europea, a Europa, cadascú a la seva però ja no fem la guerra i podem estar contents (la guerra econòmica permanent no se sent).  Ara faran un repartiment de bitllets i així tots dòcils aixecant els mans per rebre la millor part. Tots acceptant el destí que ens decideixen deus europeus, els déus que hem creat nosaltres, que són a imatge de nosaltres.


Aquella Europa, projectada de Grècia estant, que es va perdre amb les migracions del Nord, que va reemprendre la ciència i l'art al Renaixement, que va ser jove amb la raó i la filosofia de la Il·lustració i es va emocionar idealitzant Grècia. Va voler impulsar la democràcia a cop de revoltes i  es va cargolar en despotisme democràtic, dictadura feixista i centralisme comunista. N'ha quedat el liberalisme de mercat de l'especulació com a únic món possible. I què?, encara no veiem que aquest món competitiu és impossible?. No hem vist que solament es pot guanyar fent trampa? A les persones i a les lleis. No hem vist a la natura que set hienes o deu licaons ben organitzats poden amb l'orgull poderós del lleó?. 


Jaspers caracteritza l'Europa, occident, per la història, la llibertat i la ciència, talment tres eixos de la cultura grega segons que l'hem coneguda.  Arribatas al segle XXI utilitzem ideològicament la història: dretes contra esquerres, esquerres contra dretes mentre seguim vivint en un món d'opressors i oprimits. La ciència i la tecnologia és objecte de guany i inversió econòmica, no tant pel coneixement com per la riquesa sens mida. La llibertat? Quina llibertat? De pensament si calles,  de representació política vigilada, de consum sí,  llibertat total. Del logos científic i del telos dels drets humans apolinis, ens hem quedat amb el futbol d'esbravada , els macroconcerts d'al·lucine i el turisme en massa clarament dionisíacs.

Hom admet que ens trobem en una profunda crisi, immensa crisi. Trontolla tot: la raó teòrica, l'emoció superficial, la il·lusió ingènua, l'eficàcia del mercat, la gestió política, la democràcia de càrrecs, l'especulació financera, la natura desequilibrada, l'atmosfera contaminada. Són molts els que passen gana i no tenen casa. Són pocs els qui, surten a les llistes,  tenen moltes cases i s'atipen per avorriment.

Deixeu-nos doncs mirar-nos a través del mirall del teatre grec. Veurem els herois que resisteixen sols, els humans davant la decepció, cantarem amb el cor desfogant els sentiments. Acceptarem la tragèdia humana sense sentir-nos culpables. Sabem que hem fet grans errors, hamartia, accions que s'han justificat: la guerra, les armes de destrucció massiva, la contaminació ambiental, la ciència imprudent, el negoci especulatiu, la tecnologia invasiva... No cal que ens sentim culpables, així no ens acusarem mútuament. Mirem-nos al mirall, el mirall del teatre ens objectiva. M'agrada especialment el teatre grec per tot el que insinuo però molt particularment perquè no hi ha ni bons, ni dolents. Tots tenim raons per a actuar, tots fem errors. Tots hem de fer la catarsi. Si acceptem no ser vencedors, mai serem vençuts en vida. Aquesta és la llibertat, l'heroïcitat i l'eudaimonia possible que ens pot obrir a la saviesa.


Poseu-nos teatre grec. Porteu-nos Eurípides que no redueix la complexitat humana i social amb final feliç, que ens deixa plorar sense patir massa. Porteu-nos Sófocles que posa en evidència que la vida ha de tenir sentit ètic encara que no solament ètic i ens ajudarà a donar sentit al dolor de la nostra existència.

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!