Descontent dels docents, justificat.
Mesures massa convencionals.
Els docents, mestres i professors, venen demanant unes millores i, en no assolir-les, s' han plantat. Entrevistes de negociació, manifestacions públiques i finalment vaga, tancant escoles i provocant interrupcions de trànsit. Situacions de conflicte social. És lamentable que els docents, educadors de la infància i joventut hagin d'arribar a accions de pressió com aquestes. Mestres i professors són un referent per als alumnes i tenen autoritat, d'autor, davant d'ells, per la seva cultura, per la seva dedicació i i pel seu compromís amb la societat. El descontent, les necessitats plantejades, no es poden negar. L'Administració hauria d'evitar arribar al conflicte social. Les famílies dels alumnes podrien anticipar-se amb demandes públiques generalitzades. Tots els ciutadans han de defensar aquesta professió social que no substituiran les màquines, ni es pot traslladar a països de més baix cost.. Els docents no s'han de veure abocats a aquesta situació i se'ls ha d'atendre abans. Tanmateix, titulats que han pensat dedicar-se a aquesta professió poden haver renunciat davant del baixos sous i la poca consideració social. Se'ls ha d'atendre abans perquè no fan una reivindicació corporativa sinó una reivindicació social i són un indicador de la cultura del país. Analitzem-ho.
1. Increment de la retribució, en regressió des 2011.
La regressió dels sous dels docents des 2011 és evident respecte a l'increment de preus i del cost de la vida més bàsic, alimentació i habitatge. Els sous de base actuals, 2.400-2.750 € són insuficients. El sou ha de cobrir despeses: habitatge i transport (1.000?), alimentació i domèstiques (1.000?), tecnologia, llibres, associacions i conferències professionals (1.000?). Avui, pel cap baix han de ser 4.000 € sobre els que s'ha de detreure -6% de SS i 18% d'IRPF. El sou de professionals com metges i docents no es pot decidir a partir del sou mitjà dels ciutadans. Mestres i professors han de ser persones de cultura, de cultura més àmplia, per tal d'afavorir l'ascens social dels alumnes. Els docents han d'anar carregats de cultura: teatre i música, llibres i revistes amb accés digital, conferències professionals i viatges. Actualment aquestes activitats han quedat reduïdes i no dubtem que afecten la qualitat de l'ensenyament. Diem l'ensenyament perquè és el docent que té funció específica de mostrar el coneixement i la cultura per activar l'aprenentatge i educar el pensament i la construcció personal dels alumnes.
2. Reducció de ràtios alumnes / grup.
Aquesta és una reclamació mancada de visió. La institució escolar té la funció específica de l'ensenyament-aprenentatge en un marc educatiu col·lectiu a diferència de l'educació familiar de proximitat afectiva i de l'educació social de la comunicació de massa. Grups de 25 o 30 alumnes són adequats per a una dinàmica col·lectiva i massa disminució crea una proximitat afectiva que no correspon. Però és ben cert que un un ambient col·lectiu cal atendre les necessitats de tots i cadascun dels alumnes. Hem optat per l'escola inclusiva incorporant alumnes que necessiten una atenció directa molt personalitzada.
L'alternativa és clara: dos docents habituals per cada grup. Es resolen en la mateixa mesura diverses necessitats. El sistema de substitucions és costós i ineficaç: retards, dies perduts, substituts que cal orientar, substituts que canvien constantment, unitats de gestió de substitucions... Tota aquesta despesa s'ha d'aplicar a increment de plantilles estable. Dos professors dedicaran simultàniament entre 20 o 15 hores al grup-classe en un mateix espai o desdoblant el grup amb criteri pedagògic (no numèric, ni uniforme). Els professors disposaran d'algunes hores per a atendre individualment, per atendre famílies i per prendre notes d'observació que seran posades en comú en sessions psicopedagògiques d'equip de proximitat (els qui coneixen els alumnes). Efectivament, aquestes hores poden quedar afectades per haver de cobrir la substitució del col·lega però per als alumnes no serà substitució. I encara un valor afegit. Ningú parla de paritat de gènere a l'educació escolar i justament és on es poo oferir un model de dona i home amb relacions d'igualtat i complementarietat, l'acció que millor pot contribuir a erradicar conductes inacceptables del passat. S'ha garantit la paritat arreu, es mostra doble presentador d'informatius de televisió, es procura en els equips de policia i ¿no es veu imprescindible a l'educació?...
3. Increment de personal d'atenció educativa per a l'efectiva inclusió dels alumnes
és evident la necessitat de persones amb coneixement per atendre els alumnes amb necessitats específiques. És costosa i poc eficaç l'alternativa d'anar fent llista dels diferents perfils professionals certament necessaris que atenen per separat. Però en atenció als alumnes cal centrar-ho en persones de referència habitual i de manera sistèmica.
Dos mestres o professors per grup poden atendre variades necessitats atès que tenen formació bàsica en pedagogia i poden desenvolupar activitats de logopèdia, d'asserenament i contenció, de relaxació muscular. Cal que dins l'equip de centre hi hagi professionals de diferents perfils però tot docent ha de poder fer aplicacions puntuals.
Un valor afegit a l'actuació conjunta de dos docents és que dupliquen la seva observació, valoren les actuacions realitzades i observant-se mútuament aprenen l'un de l'altre, ambdós van millorant l'actuació i la capacitat d'atendre necessitats emergents dels alumnes.
4. Reducció de la burocràcia, darrerament tan incrementada.
L'educació és un dret social, regulat públicament que les autoritats públiques han de garantir donant compte del seu funcionament i de la seva eficàcia. Això ha dut a regular en excés. L'establiment de protocols per a tot en són un indicador però se'ns han girat en contra. Els protocols han de ser una guia per als professionals, especialment per als novells, però no han d'inhibir el professional de prendre la decisió adequada a la situació. Els protocols s'estan convertint en una protecció de responsabilitat dels professionals i de l'Administració. Ens enganyem. La finalitat no és complir els protocols sinó resoldre les situacions. La iniciativa dels professionals ha d'anar per davant dels protocols que asseguren uns procediments bàsics que per ells mateixos no garanteixen res. La garantia està en el coneixement i dedicació de les persones.
La informàtica ha facilitat tant la producció de protocols i formularis de registre que l'Adminstració s'ha excedit. Tanmateix, els controls generals no han ni poden substituir els autocontrols que la direcció i l'equip docent han d'establir amb criteri i revisió periòdica. El centre ha de donar compte de la seva avaluació que permet prendre decisions ajustades i la supervisió externa ha de validar que s'ajusta a les exigències generals.
En l'àmbit curricular, de projecte educatiu i d'articulació de l'aprenentatge de llengües, el context social i cultural és més important en la presa de decisions que les normes generals que evidentment cal considerar per a l'assoliment de les finalitat educatives democràticament decidides.
Ben considerat tot això precedent, una institució escolar amb vint o cinquanta professionals necessita uns recursos específics. D'entrada cada professional ha de tenir un espai, taula i cadira on treballar aïllant-se. Avui no es disposa més que de sala de professors, falten despatxos tutorials de dos o quatre professors i d'equips de proximitat (de 8 a 10 professors). Un professional ha de disposar d'un espai on organitzar els seus estris de treball i recursos aplegats i si li cal posar una música per refer-se. Ara es fan reunions de grups arreplegats, sense espai i amb les bosses per terra; poc educatiu. (No defensarem vestit professional uniformat com en el cas dels metges que duen bata oberta i fonendo.) Tan sols direm que cal vestir-se adequadament a l'activitat que es realitza i la diversitat funcional és educativa però és reduccionista perdre les formes per aproximar-se als alumnes.
5. Atenció específica a les necessitat de la petita escola rural.
Ben segur que la petita escola rural és diferent havent d'acomplir les mateixes finalitats educatives. El 1983, com a inspector supervisor, ja vaig promoure l'agrupació d'escoles rurals pròximes per configurar equips conjunts i, feta la proposta, l'Administració va establir les Zones Escolars Rurals, una pràctica ben valorada. Ara les escoles rurals estan ben dotades de personal estable i personal especialista itinerant. Cal però millorar encara.
Per part dels mestres cal no adoptar el model d'escoles grans amb professors especialistes. Hi ha una mestra de música, d'anglès o d'educació física un dia a la setmana que garanteix l'especialitat. Però els mestres estables no estan al marge de l'especialitat. Cal cantar cada dia, es pot cantar o llegir en anglès i cal fer motricitat diversificada cada dia. Els mestres especialistes poden donar bones indicacions i tots es formen.
Falten mestres estables a les petites escoles rurals i l'Administració ha de prendre mesures per promoure l'estabilitat de cinc o més cursos. Tanmateix, evitar que hi hagin d'anar mestres novells que convé que exerceixin al costat de mestres amb més experiència. El mestre destinat hauria de tenir resolt l'habitatge com quan l'Ajuntament tenia l'encàrrec de proveir-lo. És preferible que el mestre visqui a la rodalia però si no pot ser cal calcular la despesa de transport necessària i compensar-la. Per a tot mestre que resideixi al poble i a una distància considerable de poblacions amb oferta cultural cal preveure un complement de transport perquè no deixi d'assistir a actes culturals i a conferències professionals.
La provisió de mestres a les escoles rurals front a les escoles urbanes s'ha de regular per a un bon servei als ciutadans i no per escalafó o mèrits personal. Cal afavorir l'estabilitat d'uns cinc anys. El 1978 vaig proposar que es garantís als mestres novells quedar-se en escoles amb mestres amb experiència. Per proveir l'escola rural tot mestre podria ser reclamat entre els 5 i 10 anys d'exercici afavorint que alguns, amb família i fills poguessin veure una oportunitat anar-hi durant uns anys. Certament, avui és més fàcil amb disponibilitat de transport i amb accés a informació i comunicació digital. En tot cas, cal més estabilitat dels mestres a moltes de les escoles rurals.
