La
societat és multilingüe, l’escola ha de ser catalana i plurilingüe.
En la
nostra realitat, el bilingüisme és fals, encobreix el monolingüisme oficial.
La societat no és
bilingüe. Les societats actuals són multilingües, hi són presents moltes llengües
familiars a les quals no s’ha de renunciar. Per això les persones han de desenvolupar
la competència personal plurilingüe evidenciada per la neurofisiologia que ha
mostrat la interconnexió de llengües amb localitzacions cerebrals comunes i
diferenciades. Tanmateix la filologia ha comprovat que una nova llengua s’aprèn
millor si s’aprofiten els coneixements de les llengües apreses anteriorment. La
pedagogia ha de promoure la intercomprensió com a mètode d’aprenentatge de llengües
per tal que tots els alumnes siguin efectivament plurilingües amb les llengües
apreses i la competència personal per començar a comprendre noves llengües. Per
tant, ésser persona plurilingüe no és sols parlar dues o més llengües sinó també
tenir la capacitat de passar d’una a l’altra sense especial esforç i copsar
part del significat de llengües encara no estudiades.
El Consell d’Europa
que aplega els estats Unió Europea i dinou Estats més va acordar la diferenciació
entre multilingüisme i plurilingüisme (2001): El
plurilingüisme, coneixement de diferents llengües, és diferent del del
multilingüisme, la coexistència de més d’una llengua en una societat
determinada. (…) En canvi, l’enfocament plurilingüe posa l’accent en el fet que
així com augmenta l’experiència lingüística d’un individu en el seu context
cultural –de la llengua de la llar a la de la societat i d’aquí a les llengües
d’altra gent (apreses a l’escola, a l’institut o amb l’experiència directa)- l’individu
no manté aquestes llengües i cultures en compartiments mentals separats
estrictament, sinó que desenvolupa una competència comunicativa a la qual
contribueix tot el coneixement i l’experiència lingüística i en la qual les
llengües s’interrelacionen i interactuen.*
L’escola és l’única
institució que pot garantir a tots els alumnes que tinguin un bon domini de la
llengua comuna, el català, que alhora s’articularà amb l’aprenentatge del castellà llengua familiar
de molts alumnes i amb una o més llengües, abans estrangeres, avui presents i
necessari conèixer-les. D’altra banda cal aprendre en contrast dues o més llengües
presents per dilucidar i corregir les contaminacions o calcs que es produeixen
entre unes i altres amb confusions que s’eliminen quan es fan s’estudien.
Si l’escola dona
valor a totes les llengües i a una correcta i àmplia comunicació lingüística
evita refugiar-se en un monolingüisme empobridor i a una actitud defensiva
front a la diversitat de llengües de les nostres societats. A l’escola els
alumnes també poden oir i tenir algun coneixement de llengües d’altres cultures
que parlen alguns companys i familiaritzar-se amb la diversitat cultural. Amb
això, alumnes nouvinguts d’altres cultures es sentiran acollits i, amb interès,
incorporaran la llengua catalana com a llengua comuna que no podrien aprendre
en el seu entorn immediat.
Donant valor a
totes les llengües, l’escola promou l’aprenentatge
cognitiu de les llengües curriculars amb el plus d’aprenentatge emotiu que activa
el gust per parlar bé totes les llengües i fer-ne ús habitual sense dificultat.
Els mateixos docents son persones plurilingües, model lingüístic, i promouen l’ús de les diverses llengües
segons situacions i activitats per afavorir la més àmplia competència dels
alumnes. En alguns casos els coneixements científics i socials de les diverses àrees
s’expressen en paral·lel en les diverses llengües ja apreses amb vocabularis i
expressions específiques. L’escola catalana, com totes les escoles dels països
occidentals està en fase de modificar l’ensenyament tradicional de llengua
oficial i llengües estrangeres cap a un tractament integrat de les llengües amb
la intercomprensió com a mètode didàctic. Així, es tenen presents les llengües
vives dels alumnes com a valor de partida, garanteixen l’aprenentatge primerenc
del català com la llengua comuna del país, s’articula l’aprenentatge de les
llengües establertes al currículum i es creen situacions per a un ús pràctic en diverses àrees de coneixements i en
comunicacions orals o escrites amb altres escoles amb el suport de la
tecnologia digital.
* Traducció i l’adaptació al català del
document Common European Framework for Languages: Learning, Teaching,
Assessment elaborat pel Consell d’Europa
https://llengua.gencat.cat/ca/serveis/informacio_i_difusio/publicacions_en_linia/classific_temes/temes_materials_didactics/marc_europeu_de_referencia_per_a_les_llengues/index.html
1.3. Què és el plurilingüisme?
En
els últims anys, el concepte de plurilingüisme ha estat cada vegada més
important en l’enfocament del Consell d’Europa sobre l’aprenentatge de
llengües. El plurilingüisme, coneixement de diferents llengües, és diferent del
multilingüisme, la coexistència de més d’una llengua en una societat
determinada. El multilingüisme pot aconseguir-se amb la simple diversificació
de les llengües ofertes en una determinada escola o en un sistema educatiu, o
estimulant els alumnes a aprendre més d’una llengua estrangera, o reduint la
posició dominant de l’anglès en la comunicació internacional. En canvi,
l’enfocament plurilingüe posa l’accent en el fet que així com augmenta
l’experiència lingüística d’un individu en el seu context cultural –de la
llengua de la llar a la de la societat i d’aquí a les llengües d’altra gent
(apreses a l’escola, a l’institut o amb l’experiència directa)– l’individu no
manté aquestes llengües i cultures en compartiments mentals separats
estrictament, sinó que desenvolupa una competència comunicativa a la qual
contribueix tot el coneixement i l’experiència lingüística i en la qual les
llengües s’interrelacionen i interactuen. En situacions diferents, una persona
pot recórrer de manera flexible a parts diferents d’aquesta competència per tal
d’aconseguir una comunicació eficaç amb un interlocutor determinat. Per
exemple, els interlocutors poden canviar d’una llengua o dialecte a un altre,
23 i explotar així la capacitat de cada un per expressar-se en una llengua i
per comprendre’n una altra. Una persona pot recórrer al coneixement de
diferents llengües per donar sentit a un text, escrit o parlat, en una llengua
“desconeguda” prèviament, reconeixent-hi paraules que formen part d’un fons
comú internacional i que apareixen amb una forma nova. Els que tenen algun
coneixement, encara que sigui molt limitat, poden utilitzar-lo per ajudar
aquells que no en tenen cap a comunicar-se, fent de mediadors entre persones
sense una llengua comuna. En absència d’un mediador, es pot aconseguir, de tota
manera, un cert grau de comunicació, posant en pràctica el conjunt del bagatge
lingüístic, experimentant amb formes alternatives d’expressió en llengües o
dialectes diferents, explotant els recursos paralingüístics (mim, gesticulació,
expressió facial, etc.) i simplificant radicalment l’ús de la llengua. Des
d’aquesta perspectiva, la finalitat de l’educació lingüística es modifica
profundament. Ja no es tracta d’aconseguir el domini d’una o dues, o fins i tot
tres llengües, preses aïlladament, amb un parlant nadiu ideal com a model
definitiu, sinó que la finalitat és desenvolupar un repertori lingüístic en què
tinguin cabuda totes les habilitats lingüístiques. Això implica, evidentment,
que les llengües ofertes en les institucions educatives haurien d’estar
diversificades, i als estudiants se’ls hauria de donar l’oportunitat de
desenvolupar una competència plurilingüe. A més a més, un cop es reconeix que
l’aprenentatge de llengües és una tasca de tota una vida, el desenvolupament de
la motivació, l’habilitat i la confiança dels joves de cara a una nova
experiència lingüística fora de l’escola esdevé d’una importància cabdal. Les
responsabilitats de les autoritats educatives, els organismes certificadors i
examinadors i professors no es poden limitar només a l’assoliment d’un nivell
determinat de domini d’una llengua concreta en un moment determinat en el
temps, encara que, indubtablement, això sigui important. Totes les implicacions
d’un canvi de paradigma com aquest encara s’han de resoldre i traslladar a
l’acció. Els desenvolupaments recents dels programes del Consell d’Europa en
l’àmbit de la llengua s’han dissenyat per produir eines d’ús per a totes les
persones implicades en l’ensenyament de llengües, amb l’objectiu de promoure el
plurilingüisme. Especialment, el Carnet Europeu de Llengües (European Language
Portfolio, ELP) aporta un format en què l’aprenentatge de llengües i les
experiències interculturals de les més diverses classes es poden registrar i
reconèixer formalment. Per assolir aquest propòsit, el Marc no solament
subministra una escala de domini general de la llengua, sinó també una
descripció detallada de la utilització de la llengua i de les competències
lingüístiques, que facilitarà als docents l’especificació dels objectius i la
descripció dels assoliments dels tipus més diversos, d’acord amb les
necessitats canviants, les característiques i els recursos dels aprenents.
L’escola catalana no promou una societat monolingüe?
Qui fa la pregunta ja enganya tant com qui
diu que no vol una escola monolingüe i que vol una escola trilingüe. Ni avui l’escola
és monolingüe a Catalunya ni ho ha sigut des dels seus inicis. Se li ha imposat
que fos monolingüe amb la llengua castellana
però en conjunt no s’ha aconseguit mai encara que molts mestres s’hagin
vist obligats, ensenyant el castellà amb textos castellans, però sovint explicant
en català, especialment en entorns comarcals.
A Catalunya se li va voler imposar el
monolingüisme amb l’ensenyament en llengua castellana des 1768 amb la Reial Cèdula
de Carlos III. Ja llavors, el bisbe Climent de Barcelona va respondre que les
escoles del bisbat ensenyarien primer el català per millor aprendre el castellà.
El rector de poble i mestre Baldiri Reixac a les Instruccions per a l’ensenyança de minyons (1749) ja diu que els infants
han d’aprendre el català llengua pròpia de la pàtria, el llatí llengua
universal de l’Església, la llengua espanyola per a tracte i comunicació, la
llengua francesa perquè és excel·lent en si mateixa, la llengua italiana perquè
és la del Papa i és llengua carinyosa i graciosa. Aquest ensenyament de
diverses llengües era el propi dels il·lustrats del segle XVIII però el despotisme
il·lustrat del segle XIX va proclamar una llengua oficial per a un millor
domini polític. Als inicis del segle XX es reclama l’ensenyament en la llengua
materna com a llengua materna del país (no personal) sense excloure l’aprenentatge
d’altres llengües. A Catalunya l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana
promou el primer ensenyament en català i a continuació aprendre també castellà
i francès per cultura i com a llengües veïnes. La reivindicació d’un ensenyament
bilingüe és una fase de transició per sortir de monolingüisme oficialista però
cal veure que manté una desigualtat lingüística o diglòssia. Per recuperar l’ensenyament
en llengua catalana els anys 1970, sortint de la prohibició, moltes escoles van
haver fer una transició de bilingüisme fins a adoptar la immersió lingüística
en favor dels infants de parla familiar no-catalana i de conjunció lingüística
per als infants de parla familiar catalana. En un cas i en l’altre va estar per damunt, sempre, el principi de no
separar els infants per raó de llengua i aquesta ha estat una opció política
admirable.
El model lingüístic de l’escola afavoreix l’alumnat
d’origen estranger
Observant les dades
PISA corresponents a l’any 2018, Catalunya és la tercera comunitat autònoma amb
menys diferències entre alumnat nadiu i alumnat d’origen estranger, com recull
l’Informe del Síndic de Greuges (2022). La llengua familiar no és un factor
explicatiu significatiu de les diferències en els resultats acadèmics, tampoc
de l’alumnat estranger de Catalunya. Té molt més pes la seva situació social i
econòmica de l’alumnat i de l’escola.
L’Informe des PISA 2003 ja va estudiar a fons la diferencia de puntuacions
entre variància externa (entre escoles) i variància interna (dins l’escola). Es constata que, entre els quaranta països de
la mostra, la variància externa s’explica més per l’índex de l’estatus econòmic,
social i cultural dels estudiants. En canvi, la variància interna dins d’una
escola mostra que disminueix l’efecte de l’índex de l’estatus econòmic, social
i cultural. És doncs una clara evidència que l’escola afavoreix la igualtat en
sentit ascendent, els estudiants menys afavorits: pobresa econòmica, marginació
social, limitació cultural. També va estudiar els efectes dels factors a nivell
d’estudiant en el rendiment de les matemàtiques com a matèria no lingüística.
La llengua parlada a casa (familiar) solament és un factor clarament
condicionant en un cinc països com Hong-Kong. Macao-Xina o Liechtenstein. Gens
condicionant en el cas d’España on és inclosa Catalunya. Amb tot hem de
considerar l’efecte del canvi demogràfic dels darrers vint anys a Catalunya i
en algunes poblacions i escoles en particular. Les llengües familiars diferents
s’han incrementat i la resposta és incrementar els recursos educatius: aules d’acollida
i plans d’entorn.
L’escola acull els alumnes amb les seves llengües vives, incloses les d’altres
cultures. No seran llengües d’aprenentatge però seran llengües oïdes
ocasionalment pes companys que al final de curs poden conèixer una dotzena d’expressions
habituals, els alumnes i els professors. Mentre uns alumnes fan immersió lingüística,
altres fan conjunció lingüística i tots fan extensió lingüística amb el català
com a llengua comuna del país.
Per superar el model de llengua oficial i llengües estrangeres en una
societat multilingüe, cal una reconceptualització completa. Parlem de llengua
familiar (no materna), de llengua comuna (no oficial), de llengües vives (totes
els que són presents, que es poden oir), de llengües d’aprenentatge (les que s’aprenen
amb objectius a avaluar), de llengües transnacionals (ja no són llengües
estrangeres). Les llengües no s’ensenyen per separat sinó amb la intercomprensió
com a mètode quan són pròximes com català i castellà o usuals com català i anglès
que són llengües d’aprenentatge. Es fan contrastacions amb les llengües vives
dels alumnes que aporten una consolidació i ampliació. Tots desenvolupen la
competència personal plurilingüe i tots fan un aprenentatge emotiu que activa
el gust per parlar bé diverses llengües.
