diumenge, 30 de juny del 2013

Catalunya. Un país lliure, culte i socialdivers


Si en sabem a Catalunya d'organitzar actes de política cívica!
Aplegar 90.000 persones en una activitat de sis hores pensada amb criteris ètics, polítics, culturals, tecnològics i estètics s'ha de fer sabent-ne I s'ha fet molt bé. I la ciutadania sabem comportar-nos. No ens cal policia i els serveis d'ordre estavan a disposició. Cap autoritarisme. La gent es movia amb llibertat i responsabilitat.



L'acte va començar amb puntualitat catalana (montserratina). Si va passar de quatre a sis hores és perquè la gernació o la "grada" s'expressava amb llibertat, decisió i alegria. Els artistes per  la seva banda, havien d'esperar i també afegien alguna intervenció no prevista. Es va complir el programa. Molt ben dissenyat. No es va cantar gaire bé però tothom podiem cantar. Lluís Llach ha donat les seves cançons i ara són cançons del poble i els artistes poden versionar-les al seu aire.

L'acte es de projecció de futur: dret a decidir, consulta democràtica i Estat propi a la Unió Europea.

Però tots teníem present que arribar aquí ha estat un camí difícil que ha deixat màrtirs pel camí. La represa del catalanisme polític el 1889 ha estat aturada gràcies als pactes acceptats diverses vegades però el centralisme i la dictadura han tornat. Per això, ara, quan el govern de Madrid s'ha atrevit a judicar un Estatut que havia esatat aprovat per pocediment legal, legalíssim al referèndum... Quan el president del govern d'España ha menstingut al president de Catalunya... S'han trencat tots els pactes i no tronarem a pactar amb mala gent.

Han estat recordats:

Salvador Puig Antic, executat al "garrote vil" el 1973 pel règim de Franco amb acusació no provada.




Guillem Agulló, de Burjassot, jove assassinat a navalla per joves d'extrema dreta el 1993 .



Lluís Maria Xirinacs, diverses vegades empresonat i jutjat. Plantat a la presó Model i plantat al Senado va guanyar l'aministia política. Plantat a la plaça Sant Jaume va estendre la Independència de Catalunya, no com a fronteres de separació sinó com a país que ens sabem governar sols. Flac de salut, es va retirar fent una darrera crida al poble de Catalunya recordant que havia estat 75 anys esclau. 










 Titot de Brams (Francec Ribera) va dir:

'Jo era mot jovenet i vaig venir al concert que va fer Lluís Llach aquí al Camp Nou. Aquell dia vaig conèixer un noi del País Valencià que em va dir: 'No ens exclogueu del vostre somni. No podem permetre que Espanya i França decideixin quins són els límits de les terres catalanes.'

Fa un mes, parlant a Mallorca amb un amic, em deia: 'Si podeu un estat, feu-lo, però feu-lo ample i llarg i deixeu les portes oberts. La llibertat no serà completa si no és lliure la nació completa.'

Una nació està per damunt de resultats electorals concrets, d'analfabets que legislen sobre la llengua i de corruptes que saquegen el treball del poble. I la nostra nació, la de Ramon Llull, la d'Ausiàs March, va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

Tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa i que gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. Aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors, i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i de cada barri. I aquest exèrcit és arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans. I amb aquest exèrcit farem d'aquesta nació una terra lliure!'. 
  




És un acte de caràcter unitari en la diversitat. Deixa al descobert la misèria dels mítins polítics de partit. La presidènta d'Òmnium Muriel Casals amb paraula mesurada i elegància dóna el sentit de l'acte amb gest ferm i dialogant.

És va donar la veu a artistes de totes les terres de parla catalana i a ciutadans d'altres països que coneixen Catalunya. Unitat amb una gran diversitat.

Els tres artistes cantants que han mantingut la llengua durant tants anys: Raimon, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet, malgrat que amb la recurepació de les institucions democràtiques gairebé queden a l'atur. (A l'acte jo vaig trobar a faltar Raimon, per bé que es va cantar Al vent i es va esmentar Ovidi Montllor).

Espriu i Raimon

Ai! Ara digueu:
La ginesta floreix i arreu del camp hi ha veremll de roselles
...
Ens mantindrem fidels per sempre més
al servei d'aquest poble.

Ara digueu: