La societat és multilingüe, l’escola ha de ser catalana i plurilingüe.
En la nostra realitat, el bilingüisme és fals, encobreix el monolingüisme oficial.
La societat no és bilingüe. Les societats actuals són multilingües, hi són presents moltes llengües familiars a les quals no s’ha de renunciar. Per això les persones han de desenvolupar la competència personal plurilingüe evidenciada per la neurofisiologia que ha mostrat la interconnexió de llengües amb localitzacions cerebrals comunes i diferenciades. Tanmateix la filologia ha comprovat que una nova llengua s’aprèn millor si s’aprofiten els coneixements de les llengües apreses anteriorment. La pedagogia ha de promoure la intercomprensió com a mètode d’aprenentatge de llengües per tal que tots els alumnes siguin efectivament plurilingües amb les llengües apreses i la competència personal per començar a comprendre noves llengües. Per tant, ésser persona plurilingüe no és sols parlar dues o més llengües sinó també tenir la capacitat de passar d’una a l’altra sense especial esforç i copsar part del significat de llengües encara no estudiades.
El Consell d’Europa que aplega els estats Unió Europea i dinou Estats més va acordar la diferenciació entre multilingüisme i plurilingüisme (2001): El plurilingüisme, coneixement de diferents llengües, és diferent del del multilingüisme, la coexistència de més d’una llengua en una societat determinada. (…) En canvi, l’enfocament plurilingüe posa l’accent en el fet que així com augmenta l’experiència lingüística d’un individu en el seu context cultural –de la llengua de la llar a la de la societat i d’aquí a les llengües d’altra gent (apreses a l’escola, a l’institut o amb l’experiència directa)- l’individu no manté aquestes llengües i cultures en compartiments mentals separats estrictament, sinó que desenvolupa una competència comunicativa a la qual contribueix tot el coneixement i l’experiència lingüística i en la qual les llengües s’interrelacionen i interactuen.*
L’escola és l’única institució que pot garantir a tots els alumnes que tinguin un bon domini de la llengua comuna, el català, que alhora s’articularà amb l’aprenentatge del castellà llengua familiar de molts alumnes i amb una o més llengües, abans estrangeres, avui presents i necessari conèixer-les. D’altra banda cal aprendre en contrast dues o més llengües presents per dilucidar i corregir les contaminacions o calcs que es produeixen entre unes i altres amb confusions que s’eliminen quan es fan s’estudien.
Si l’escola dona valor a totes les llengües i a una correcta i àmplia comunicació lingüística evita refugiar-se en un monolingüisme empobridor i a una actitud defensiva front a la diversitat de llengües de les nostres societats. A l’escola els alumnes també poden oir i tenir algun coneixement de llengües d’altres cultures que parlen alguns companys i familiaritzar-se amb la diversitat cultural. Amb això, alumnes nouvinguts d’altres cultures es sentiran acollits i, amb interès, incorporaran la llengua catalana com a llengua comuna que no podrien aprendre en el seu entorn immediat.
Donant valor a totes les llengües, l’escola promou l’aprenentatge cognitiu de les llengües curriculars amb el plus d’aprenentatge emotiu que activa el gust per parlar bé totes les llengües i fer-ne ús habitual sense dificultat. Els mateixos docents son persones plurilingües, model lingüístic, i promouen l’ús de les diverses llengües segons situacions i activitats per afavorir la més àmplia competència dels alumnes. En alguns casos els coneixements científics i socials de les diverses àrees s’expressen en paral·lel en les diverses llengües ja apreses amb vocabularis i expressions específiques. L’escola catalana, com totes les escoles dels països occidentals està en fase de modificar l’ensenyament tradicional de llengua oficial i llengües estrangeres cap a un tractament integrat de les llengües amb la intercomprensió com a mètode didàctic. Així, es tenen presents les llengües vives dels alumnes com a valor de partida, garanteixen l’aprenentatge primerenc del català com la llengua comuna del país, s’articula l’aprenentatge de les llengües establertes al currículum i es creen situacions per a un ús pràctic en diverses àrees de coneixements i en comunicacions orals o escrites amb altres escoles amb el suport de la tecnologia digital.
* Traducció i l’adaptació al català del document Common European Framework for Languages: Learning, Teaching, Assessment elaborat pel Consell d’Europa
1.3. Què és el plurilingüisme?
En els últims anys, el concepte de plurilingüisme ha estat cada vegada més important en l’enfocament del Consell d’Europa sobre l’aprenentatge de llengües. El plurilingüisme, coneixement de diferents llengües, és diferent del multilingüisme, la coexistència de més d’una llengua en una societat determinada. El multilingüisme pot aconseguir-se amb la simple diversificació de les llengües ofertes en una determinada escola o en un sistema educatiu, o estimulant els alumnes a aprendre més d’una llengua estrangera, o reduint la posició dominant de l’anglès en la comunicació internacional. En canvi, l’enfocament plurilingüe posa l’accent en el fet que així com augmenta l’experiència lingüística d’un individu en el seu context cultural –de la llengua de la llar a la de la societat i d’aquí a les llengües d’altra gent (apreses a l’escola, a l’institut o amb l’experiència directa)– l’individu no manté aquestes llengües i cultures en compartiments mentals separats estrictament, sinó que desenvolupa una competència comunicativa a la qual contribueix tot el coneixement i l’experiència lingüística i en la qual les llengües s’interrelacionen i interactuen. En situacions diferents, una persona pot recórrer de manera flexible a parts diferents d’aquesta competència per tal d’aconseguir una comunicació eficaç amb un interlocutor determinat. Per exemple, els interlocutors poden canviar d’una llengua o dialecte a un altre, 23 i explotar així la capacitat de cada un per expressar-se en una llengua i per comprendre’n una altra. Una persona pot recórrer al coneixement de diferents llengües per donar sentit a un text, escrit o parlat, en una llengua “desconeguda” prèviament, reconeixent-hi paraules que formen part d’un fons comú internacional i que apareixen amb una forma nova. Els que tenen algun coneixement, encara que sigui molt limitat, poden utilitzar-lo per ajudar aquells que no en tenen cap a comunicar-se, fent de mediadors entre persones sense una llengua comuna. En absència d’un mediador, es pot aconseguir, de tota manera, un cert grau de comunicació, posant en pràctica el conjunt del bagatge lingüístic, experimentant amb formes alternatives d’expressió en llengües o dialectes diferents, explotant els recursos paralingüístics (mim, gesticulació, expressió facial, etc.) i simplificant radicalment l’ús de la llengua. Des d’aquesta perspectiva, la finalitat de l’educació lingüística es modifica profundament. Ja no es tracta d’aconseguir el domini d’una o dues, o fins i tot tres llengües, preses aïlladament, amb un parlant nadiu ideal com a model definitiu, sinó que la finalitat és desenvolupar un repertori lingüístic en què tinguin cabuda totes les habilitats lingüístiques. Això implica, evidentment, que les llengües ofertes en les institucions educatives haurien d’estar diversificades, i als estudiants se’ls hauria de donar l’oportunitat de desenvolupar una competència plurilingüe. A més a més, un cop es reconeix que l’aprenentatge de llengües és una tasca de tota una vida, el desenvolupament de la motivació, l’habilitat i la confiança dels joves de cara a una nova experiència lingüística fora de l’escola esdevé d’una importància cabdal. Les responsabilitats de les autoritats educatives, els organismes certificadors i examinadors i professors no es poden limitar només a l’assoliment d’un nivell determinat de domini d’una llengua concreta en un moment determinat en el temps, encara que, indubtablement, això sigui important. Totes les implicacions d’un canvi de paradigma com aquest encara s’han de resoldre i traslladar a l’acció. Els desenvolupaments recents dels programes del Consell d’Europa en l’àmbit de la llengua s’han dissenyat per produir eines d’ús per a totes les persones implicades en l’ensenyament de llengües, amb l’objectiu de promoure el plurilingüisme. Especialment, el Carnet Europeu de Llengües (European Language Portfolio, ELP) aporta un format en què l’aprenentatge de llengües i les experiències interculturals de les més diverses classes es poden registrar i reconèixer formalment. Per assolir aquest propòsit, el Marc no solament subministra una escala de domini general de la llengua, sinó també una descripció detallada de la utilització de la llengua i de les competències lingüístiques, que facilitarà als docents l’especificació dels objectius i la descripció dels assoliments dels tipus més diversos, d’acord amb les necessitats canviants, les característiques i els recursos dels aprenents.
L’escola catalana no promou una societat monolingüe?
Qui fa la pregunta ja enganya tant com qui diu que no vol una escola monolingüe i que vol una escola trilingüe. Ni avui l’escola és monolingüe a Catalunya ni ho ha sigut des dels seus inicis. Se li ha imposat que fos monolingüe amb la llengua castellana però en conjunt no s’ha aconseguit mai encara que molts mestres s’hagin vist obligats, ensenyant el castellà amb textos castellans, però sovint explicant en català, especialment en entorns comarcals.
A Catalunya se li va voler imposar el monolingüisme amb l’ensenyament en llengua castellana des 1768 amb la Reial Cèdula de Carlos III. Ja llavors, el bisbe Climent de Barcelona va respondre que les escoles del bisbat ensenyarien primer el català per millor aprendre el castellà. El rector de poble i mestre Baldiri Reixac a les Instruccions per a l’ensenyança de minyons (1749) ja diu que els infants han d’aprendre el català llengua pròpia de la pàtria, el llatí llengua universal de l’Església, la llengua espanyola per a tracte i comunicació, la llengua francesa perquè és excel·lent en si mateixa, la llengua italiana perquè és la del Papa i és llengua carinyosa i graciosa. Aquest ensenyament de diverses llengües era el propi dels il·lustrats del segle XVIII però el despotisme il·lustrat del segle XIX va proclamar una llengua oficial per a un millor domini polític. Als inicis del segle XX es reclama l’ensenyament en la llengua materna com a llengua materna del país (no personal) sense excloure l’aprenentatge d’altres llengües. A Catalunya l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana promou el primer ensenyament en català i a continuació aprendre també castellà i francès per cultura i com a llengües veïnes. La reivindicació d’un ensenyament bilingüe és una fase de transició per sortir de monolingüisme oficialista però cal veure que manté una desigualtat lingüística o diglòssia. Per recuperar l’ensenyament en llengua catalana els anys 1970, sortint de la prohibició, moltes escoles van haver fer una transició de bilingüisme fins a adoptar la immersió lingüística en favor dels infants de parla familiar no-catalana i de conjunció lingüística per als infants de parla familiar catalana. En un cas i en l’altre va estar per damunt, sempre, el principi de no separar els infants per raó de llengua i aquesta ha estat una opció política admirable.
El model lingüístic de l’escola afavoreix l’alumnat d’origen estranger
Observant les dades PISA corresponents a l’any 2018, Catalunya és la tercera comunitat autònoma amb menys diferències entre alumnat nadiu i alumnat d’origen estranger, com recull l’Informe del Síndic de Greuges (2022). La llengua familiar no és un factor explicatiu significatiu de les diferències en els resultats acadèmics, tampoc de l’alumnat estranger de Catalunya. Té molt més pes la seva situació social i econòmica de l’alumnat i de l’escola.
L’Informe des PISA 2003 ja va estudiar a fons la diferencia de puntuacions entre variància externa (entre escoles) i variància interna (dins l’escola). Es constata que, entre els quaranta països de la mostra, la variància externa s’explica més per l’índex de l’estatus econòmic, social i cultural dels estudiants. En canvi, la variància interna dins d’una escola mostra que disminueix l’efecte de l’índex de l’estatus econòmic, social i cultural. És doncs una clara evidència que l’escola afavoreix la igualtat en sentit ascendent, els estudiants menys afavorits: pobresa econòmica, marginació social, limitació cultural. També va estudiar els efectes dels factors a nivell d’estudiant en el rendiment de les matemàtiques com a matèria no lingüística. La llengua parlada a casa (familiar) solament és un factor clarament condicionant en un cinc països com Hong-Kong. Macao-Xina o Liechtenstein. Gens condicionant en el cas d’España on és inclosa Catalunya. Amb tot hem de considerar l’efecte del canvi demogràfic dels darrers vint anys a Catalunya i en algunes poblacions i escoles en particular. Les llengües familiars diferents s’han incrementat i la resposta és incrementar els recursos educatius: aules d’acollida i plans d’entorn.
L’escola acull els alumnes amb les seves llengües vives, incloses les d’altres cultures. No seran llengües d’aprenentatge però seran llengües oïdes ocasionalment pes companys que al final de curs poden conèixer una dotzena d’expressions habituals, els alumnes i els professors. Mentre uns alumnes fan immersió lingüística, altres fan conjunció lingüística i tots fan extensió lingüística amb el català com a llengua comuna del país.
Per superar el model de llengua oficial i llengües estrangeres en una societat multilingüe, cal una reconceptualització completa. Parlem de llengua familiar (no materna), de llengua comuna (no oficial), de llengües vives (totes els que són presents, que es poden oir), de llengües d’aprenentatge (les que s’aprenen amb objectius a avaluar), de llengües transnacionals (ja no són llengües estrangeres). Les llengües no s’ensenyen per separat sinó amb la intercomprensió com a mètode quan són pròximes com català i castellà o usuals com català i anglès que són llengües d’aprenentatge. Es fan contrastacions amb les llengües vives dels alumnes que aporten una consolidació i ampliació. Tots desenvolupen la competència personal plurilingüe i tots fan un aprenentatge emotiu que activa el gust per parlar bé diverses llengües.