No sols opinió, coneixement i orientació.
El català que es coneix, el català que no es parla (no ens queixem i actuem amb coneixement)
Que bé que és noticia el català que no es parla! Però en parlem constatant la seva regressió, sense anar a les causes de fons i encara menys fent propostes operatives. No cal que pensem en més lleis, és un assumpte de gust per les llengües. Per totes.
Des del conegut Manifest d’Els Marges de 1979, denunciant la falta d’ús social del català, havíem estat confiats: Llei de Normalització Lingüística de 1983; immersió escolar a la llengua catalana 1984; Televisió de Catalunya (TV3 el 1983 i C33 el 1989); Llei de Política Lingüística 1998. I ara, de sobte, tothom s’adona que el català recula, que el parla menys gent i que cada informe constata que més possibles catalanoparlants passen a la llengua castellana.
L’any 1994, un centenar de famílies van iniciar l’ofensiva contra la immersió lingüística reclamant ensenyament en castellà per als seus fills. L’ofensiva no va tenir ressò entre els ciutadans, però els pocs la van dur al Tribunal Suprem d’España i l’any 2011 el TSJC va executar l’ofensiva contra la immersió lingüística. La Societat Catalana de Pedagogia (IEC) va emetre una declaració el 2011 avalant científicament el model d’immersió lingüística i acreditant que quedava garantit el coneixement de les dues llengües i que la neurociència evidencia que afavoreix el desenvolupament cerebral.
El 2015, un grup d’estudiosos va donar a conèixer el Manifest Koiné, constatant la regressió de la llengua catalana amb la progressiva substitució pel castellà. Reclamaven la restitució del català com a llengua de Catalunya i com a eix integrador de la nostra ciutadania. El 2018, la Societat Catalana de Pedagogia (IEC), que impulsava la recerca-innovació, va fer pública la Declaració Escola Calalana, ara plurilingüe amb la intercomprensió com a mètode.
I, ara, el 2021, afortunadament en parlem. Però en parlem constatant la regressió del català, assenyalant atribució de responsabilitats o irresponsabilitats, sense anar a les causes de fons i encara menys fent propostes operatives. Reitero, les causes o variables de fons, no les causes originàries que són variables contextuals i tots coneixem bé, començant per 1715. Des del 1980 fins el 2010 hem tingut a les nostres mans els instruments clau: l’escola per conèixer la llengua (funció de nutrició); la televisió per normalitzar l’ús del català (funció de relació). Veiem que ens falla l’ús social (funció de reproducció).
L’escola ha ensenyat el català cognitivament però no emocionalment, amb separació total amb el castellà i l’anglès; resultat: cada alumne parla la llengua que li demana menys esforç
Les lleis van servir a l’inici per orientar l’ús social. La immersió ha estès abastament el coneixement del català, com mai. Però no n’hi ha prou. La voluntat no s’activa per llei. L’escola ha ensenyat el català cognitivament però no emocionalment, amb separació total de llengües català, castellà i anglès, com si els professos fossin monolingües. Un mal modelatge. Resultat, cada alumne parla la llengua que li demana menys esforç, uns el castellà perquè és la seva llengua familiar, altres de parla catalana cedeixen segons el que faci la majoria. La llengua anglesa anticipada als tres anys d’edat com a llengua estrangera amb mestre especialista redueix hores de català i no demostra, en general, major coneixement de l’anglès als vuit anys d’edat.
La televisió per assolir una audiència ràpida s’ha hipotecat fent un aiguabarreig de català i castellà, no exigint que ciutadans tertulians de Catalunya parlin en català. Programes com APM, on quasi tot és en castellà, ¿són per atraure els parlants en castellà a parlar en català? Disposem de tot un canal de televisió per als infants, però el continu de dibuixos animats i la cantarella corresponent amb hiperactivitat habitual no comporta aprenentatge del català. HI ha excepcions de qualitat, com Les Tres Bessones, i enyorem programes de ràdio, com Mainada, o de televisió, com Terra d’escudella, i l’estil d’en Xesco Boix, que animava a tots els infants, de llengua catalana o castellana.
No cal que pensem en més lleis. No lluitem pel català contra castellà seguint el seu joc (percentatges, hores d’ensenyament, drets dels pares…). Avui és assumpte de gust per les llengües, tantes llengües vives com s’oeixen en una societat multilingüe, dues-centes llengües familiars. És ridícul parlar de llengües oficials, és confús parlar de llengua materna, no hi ha llengües estrangeres. Totes es poden llegir i escoltar a internet. No es pot ser monolingüe, tots els ciutadans han de ser plurilingües amb llengües parlades, d’altres solament compreses per oir i llegir, escriure les més necessàries.
És ridícul parlar de llengües oficials, és confús parlar de llengua materna, no hi ha llengües estrangeres i no es pot ser monolingüe
L’escola ha d’ensenyar la llengua catalana comuna a tots els infants, amb cognició i amb emoció, i les altres llengües pròximes com occità, castellà, gallec, francès, italià, portuguès, amb la intercomprensió com a mètode. Escoltar, cantar, recitar, llegir; tot abans que la feixuga gramàtica necessària per polir les llengües meta. L’anglès, llengua transnacional necessària, s’estudiarà després, però des dels tres anys es canta també en anglès. I els més avançats podran considerar l’alemany, el rus o el xinès. Un món de llengües amb persones plurilingües, els mestres i professors els primers. No és utopia, és mètode.
La didàctica tradicional monolingüe va en contra del funcionament natural del cervell, diu el filòleg Tilbert Stegmann, qui ha desenvolupat la intercomprensió lingüística amb el mètode EuroCom. La Societat Catalana de Pedagogia ho ha aplicat amb el model MELvives, vuit instruments pedagògics i una recerca participativa amb un centenar d’escoles catalanes i una cinquantena d’occitanes.
La televisió i les produccions audiovisuals en català han de tenir interès emocional i cognitiu i no hipotecar-se per estar al capdavant amb audiència. És inútil blindar-se amb lleis que no mouen voluntats personals. Cal guanyar les audiències per cultura, creativitat i humanitat, una via lenta però segura. Notem la diferència entre minoritzacions lingüístiques: la cultura espanyola mai ens va convèncer i hem mantingut el català amb escoles i editorials; la cultura francesa ha estat més convincent i per això allà el català queda en l’àmbit familiar. Avui, arreu s’ha de promoure el plurilingüisme personal amb la llengua comuna de la terra.