divendres, 24 de setembre del 2021

Això no és teatre. És un monòleg memoritzat per força, sense força.

Clitemnestra, la casa dels noms al Teatre Romea.

No, això no es teatre. Un text d'autonarració amb algunes respostes anecdòtiques, no aporten res.

Un text que podia donar una versió integrada de Clitemnestra des d'Homer, passant per Esquil i Sófocles i completada, amb diferència, per Eurípides. Un text de teatre: persones (prosopon) humanes confrontades per impulsos, vivències, valors, interessos, conflictes, ideals... i en tot cas sentit de polis, de poble, de comunitat. El teatre és de la ciutat, per fer ciutat, per fer ciutadans. I per això hi convé el cor de veus que expressa sentiments del poble, del poble que s'està educant.

 

 

Ni text, ni actors. El Teatre Grec no posa els actorets al servei del gran actor i en tot cas pot haver-hi la confrontació extensa entre dos. Clitemnestra i Agamèmnon? Aquí solament ella per revaloritzar el personatge femení. Necessari però justament la literatura grega és la que ens ha mostrat que és confrontant dos personatges que un creix. En Homer Penèlope creix front a Citemnestra que solament és un pretext de contrast.

Aquest text i direcció  sí que pot serveir per a iniciar estudiants d'educació secundària en l'acció dramàtica, tan abandonada. Res més.

Teatre també és escenografia. Jo tampoc considero teatre el diàleg de dos actors, grans declamadors, emfàtics, expressius si tot està enfocat a la paraula i al gest facial. L'atrezzo amb l'escenografia susciten imatges mentals, episòdiques on 'sentir' (no sols oir) i memoritzar les paraules.  Quina misèria d'escenografia!, Quina imprecisió de vestuari! I feble vocalització dels actors, poca planta dels actors que disminueixen la grandesa del Teatre Grec.

 

Falta crítica teatral. Que no hi ha ningú?... Com podrà millorar el teatre sense crítics teatrals. crítics, discriminadors analitzant, valorant les parts i reintegrant en conjunt amb relació als destinataris ciutadans. Ara solament hi ha difusors, publicistes i l'única valoració és l'increment de públic. Obsedits pel nombre ens ho hem venut tot: la paraula, l'escena, la coralitat dels actors, suscitar públic que pensi... Solament compta que surtin contents, tots aplaudeixen i si algú s'atreveix a no fer-ho és un 'raro'. I els qui surten contents ja ens en duran d'altres. Nombre: èxit, nombre: èxit de taquilla. Els donem el pinso que els agrada. Això d'educar els ciutadans amb el teatre està antiquat. Ara vivim en la Postmodernitat: divertim-nos que són quatre dies! Teatre Romea. Una qüestió, menor, però inacceptable.

Una qüestió particular, menor però a considerar per la productura i la direcció.

Durada de l'obra anunciada al programa de mà: 1hora i 30 minuts (sense entreacte). Adjunten una "Fe d'errates". La durada es redueix en 25 minuts. Es redueix un terç la funció?. 1h 30' és una durada convencional al nostre temps. Als inicis del segle XX, era de dues a tres hores. El Teatre Grec no es pot ventilar a corre-cuita.  

De fet, el personatge de Clitemnestra segueix i segueix fins que Orestes, ja gran, pren venjança assassinant la mare i Orestes és condemnable però Atenea decanta la sentència cap a l'absolució i ho raona: Perquè mai més a Atenes es produeixin aquests crims.

És molt perillós explicar o veure parcialment si realment es vol educar el poble. Així queda en justificació de la venjança. Altra cosa és comprendre però afirmar que no s'ha de fer mai més.

Estic segur que no es justifica la venjança amb aquesta posada en escena però tampoc s'educa com ha de fer el teatre, per igual la tragèdia o la comèdia o l'absurditat. Veig que es redueix el teatre a espectacle i si és així, es pot dir que és cultura?... Un públic que aplaudeix, sense pensar, perquè toca aplaudir.  Què és sinó l'educació: la paideia grega, les humanitats llatines sinó l'accés a la cultura?, seguir incrementant la cultura.

 


M'han concedit Teatre Grec com vaig demanar? Fals teatre grec.

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

 

 


dilluns, 20 de setembre del 2021

Paulo Freire (1921) : L'eduacció com a pràctica de la llibertat. Pedagogia de l'oprimit.


 

Paulo Freire (1921) integra la filosofía, la antropología y la teología sin contradicción con la pedagogía ciencia y la didáctica para toda escuela, no solo para adultos.

 

 

 

 

 

 

 

 

1 La concientización se practica con el procedimiento de la EVIDENCIA, poner a la vista, hacer observar, sin conclusión y acuerdo pues no es ideologización ni adoctrinamiento. Se aprende para toda la vida a observar la realidad. (¿Quién vive en esta casa mansión? Y en esta favela, chabola barraca, bidonville, ¿quién puede vivir?)

 

2 El diálogo és la base de la SIGNIFICATIVIDAD, toda: cognitiva ( la que sólo ha considerado le regulación del currículum) i emotiva, la vital. Racional i vivencial sin disociación. Antes que aprender hay que desear aprender; la motivación tarea docente.

 

3 Alfabetización con método sin perjuicio del diálogo. Elabora método DIDÁCTICO: El universo vocabular, la descomposición silábica. Coincide, está desarrollando la globalización de Decroly (1913) y el método natural de Freinet, Elise i Célestin. Pedagogia científica y humanista.

 

 

        Massa favelas al món.  Com ho podem aguantar?  Encara?
 

         Escoles, espais de seguretat, salut i cultura per a tots els infants
 

dijous, 9 de setembre del 2021

L'aeroport del Prat. Motivacions privades.Declaracions públiques,


AEROPORT DE BARCELONA (EL PRAT) (2006)
aeroport de barcelona
Xavier Sabaté - X3 Estudis Ambientals

El 28 de juliol té lloc una vaga que atura l’aeroport i que en revifa el debat sobre l’òrgan de gestió.
 

L'aeroport d'El Prat havia estat ampliat el 1992 amb els Jocs Olímpics de Barcelona. L'any 2009 es va inaugurar la nova terminal, ara T1 i així pot operar 90 vols per hora, uns 100.000 passatgers diaris.

 

L'aeroport d'El Prat , Barcelona-El Prat (no cal allargar més la denominació ni decidir-ho des de Madrid) té capacitat per a tot tipus de vols. Si no hi ha més enllaços directes transoceànics és perquè AENA, concessionària de l'antic monopoli de l'Estat fa enllaçar amb Madrid (Llatinioamèrica) o amb Frankfurt (altres intercontinentats).

Ara va de milions d'euros d'Europa i AENA d'acord amb el Gobierno veu una ocasió magnífica per crèixer i collar tothom. També el Govern de Catalunya (govern dual)) pica l'ham inicialment. La ciutadania pot fer vacances però no dorm. Ni es pot acceptar més ampliació de l'aeroport d'El Prat, no es pot oblidar que el Gobierno no s'asseu per resoldre el problema amb Catalunya activat amb la retallada de l'estatut 2006. En primer lloc, i en origen deixar-nos parlar català que ja parlem castellà o altres llengües fora de Catalunya. En segon lloc, la injustícia econòmica: el corredor mediterrani, el tren d'alta
velocitat entre els tres aeroports, la connexió ferroviària directa de Barcelona amb París, Berlín, Roma i també amb Madrid o Cádiz.
 

 

La jugada de l'Aeroport d'El Prat. Ja ho he entès, justament perquè no sóc entès i m'ho miro amb perspectiva. 2006 vaga i ocupació de les pistes. 2009 Nova T1 per 90 vols per hora, 100.000 passatgers per dia. Capacitat i demanda de vols intercontinentals directes.

 

Gairebé ho aconsegueix.El vicepresident va per davant del president i ja ho venen a la ciutadania fent un preacord el 2 d'agost. La ciutadania està de vacances però l'assumpte no cola, la moguda és total . AENA diu (no mostra) que té un pla i que compensarà la destrossa natural.

 

Es reactiva la divisió del Govern. AENA-Lucena no pot ensenyar un projecte acceptable i es retira. El Gobierno contrariat: 1 No té l'entrada de fons europeus. 2 No pot desviar l'atenció del problema amb Catalunya. El president Aragonès ha respost publicament amb fermesa. Punt. Bé.

 


 

dimarts, 7 de setembre del 2021

Catalunya aixeca el teló. I abaixa la cultura

 
Catalunya aixeca el teló. Catalunya abaixa la cultura. És 'cultureta catalana'? (Sagarra). O és cultureta Cubana?. El missatge va ser molt clar: "necessitem riure, emocionar-nos, desconnectar; és més important del què ens pensem. L'humor és sempre un antídot contra la tragèdia. 'You got the Gala'... per projectar el català al món 
 
Bé, potser em vaig equivocar. Pensava que anava de teatre, dansa, màgia i espectacles visuals. No veig indicis de teatre, o el teatre s'ha reduït a comèdia, a comèdia estereotipada. La imatge que dóna la presentació és del vodevil francès ja a l'escenari al segle XX o l'emulació del musical nordamericà.

Riure, emocionar-nos, desconnectar, imaginar. "No siguem còmplices de dinàmiques de merda".

La Gala sí que ens va mostrar actors molt ben preparats, amb gran preparació física (moviment, elasticitat, contorsió, exhihició...). Segur que també se'ls prepara per a expressar emocions però això s'aprèn obra en obra amb els anys. Em pregunto si se'ls prepara també en pensament. Això vol dir que un actor ha de conèixer el seu perfil personal i no acceptar qualsevol paper (difícil quan els actors viuen en la inseguretat econòmica total). Cal reduir el protagonisme dels bons actors amplificat pels mitjans de comunicació. Menys vedets, menys actors excepcionals, més companyies cooperatives amb actors de professió i actors aficionats (En això LaCubana n'és un exemple que mereix el premi)

Repassant la cartellera. Domini total de l'humor i la comèdia.   Àmplia cobertura d'obres de caràcter psicològic introspectiu, de conflicte psicosocial. Hi ha clàssics que es repeteixen: de Lorca, de Delibes, de Txékhof, sobre Ciceron, de Vargas LLosa, de Dostoievski, de Lope de Vega, de Pardo Bazán, de Sagarra, de La Víctor Català. Algunes obres, poques, per reflexionar sobre l'actualitat: Imitation of life. Síndrome de gel. Algunes a partir del teatre grec (potser m'han escoltat): Clitemnestra, la casa dels noms. La mala dicció. Antígona in Molenbeek*Tiresias. Hipólito   
 
Teatre. Molt monòleg, alguns duets, poca escenografia, teatre llegit. Què és el teatre?

El teatre és la festa en honor dels déus (Zeus) i dels humans que volem comportar-nos com ens recomanen els déus (el teatre de la polis). Els déus grecs, Zeus el primer, tenien aventures amoroses i conflictes que calia resoldre. També hi escau la ironia, el punt just d'humor amb pensament, però no tot és humor i sàtira fins a Aristòfanes i menys encara l'humor beneit, estereotipat, repetitiu com el que veiem avui.
 
El teatre reduït a riure, emoció, deconnexió? No, si us plau! La creació contínua, esbojarrada, provocadora, inductora de l'èxtasi col·lectiu (orgia dionisíaca) en les ajustades dosis, i no asseguts en sala (Els Comediants). El teatre és construcció humana, hi ha d'haver pensament, sentiment, reflexió, emoció i en certa manera contribueix a l'educació. (Discretament, a l'educació dels adults, formació cultural i humana). Personatges ben construïts en interacció (conflicte i comunió); cors (o si més no, veus en off) que expressen sentiments col·lectius. Escenografia que activa la imaginació i efectes sorpresa que reactiven. Sí, si us plau, també pensament. I quan es reposen clàssics deu ser perquè es vol posar pensament i no som capaços de crear-ne d'actual.


Teatre d'aficionats (o amateur) que tant ha fet per la llengua silenciada i la cultura del país. Orfeó Gracienc, Orfeó de Sants, Agrupació Dramàtica de Barcelona i Centres Parroquials (Horta, Sant Medir, Sant Andreu, Círcol Catòlic de Badalona, Teatre Joventut de L'Hospitalet -obrer-, Centre Moral i Cultural de Poblenou -obrer.,...).
Els Pastorets i les Passions han estat escoles populars de teatre sempre en català i Boadella ho valorava als càstings.
 
Autors/traductors/adaptadors com Rafael Tassis, Manuel de Pedrolo, Joan Oliver, J. Vidal Alcover, M.A. Capmany, Salvador Espriu. El Teatre Viu amb el públic: Miquel Porter, Ricard Salvat que ja crea l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual al Romea. Paco Candel maldava per dur el teatre als barris més obrers. Cavall Fort i Teatre Romea van promoure el cicle de teatre per a nois i noies. El Teatre Experimental Català, sempe en català i de noves tendències amb  Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Baltassar Porcel. El va seguir el Teatre Lliure.

 
Actor /actriu. Una professió, avui, sens perjudici del teatre d'aficionats. Els actors professionals han de tenir una gran formació per a la 'interpretació'. Interpretar no és redueix a memoritzar. Per a l'actor és fer viu el text, que ell ha de reviure.  El traductor interpreta el sentit en versionar a una altra llengua que coneix millor.  El director orienta la interpretació segons les temàtiques actuals i l'auditori previsible. És molt important interpretar, no és fàcil intepretar. S'aprèn vivint-ho, molt millor al costat d'actors que  ho porten posat.

L'Institut del Teatre, les escoles de teatre fan una gran feina i són molts els qui aspiren a ser actors, actrius. Però l'abundància, la pressa per tenir noves obres, ens aboca a la superficialitat, a la repetició, al plagi. Calen autors, pensadors i directors que es puguin aïllar i crear i no quedar sotmesos a l'audiència immediata qualificada d'èxit (de taquilla). Els grans autors, les grans obres, entraven a escena amb nou pensament, amb nova mentalitat i el públic no ho aplaudia massa, no ho convertia en èxit inicial. Però les bones obres van creixent. (Recordo 'La Nit de Sant Joan' de Dagoll Dagom que d'entrada no va tenir ressò. Recordo 'La sombra del viento' novel·la de Ruiz Zafon. Van crèixer en edicions successives amb èxit reconegut). De fet, falten crítics de teatre, no publicitaris pagats.

Com si fos ahir - TV3
La televisió fa mal al teatre i ho ha aconseguit perquè molta gent escull l'obra perquè identifica actors que ha vist a la televisió. Eren èxits de taquilla, efímers, però els empresaris ja havien fet calaix.  Els actors es van cremant. O no, perquè hi ha gent que no pot comprendre el teatre, van a veure els actors. A l'escola no s'educa amb el teatre, tant educatiu com pot ser. Carme Aymerich recordada!
LA LECCIÓN de Ionesco en el Teatro Lara - Madrid Es Teatro 
 
Podeu afegir-vos-hi. En favor o a la contra. El que cal és pensar, crear opinió, opinió pública, que no n'hi ha. Hi ha difusió del les opinions interessades pels mitjans i els pares de la pàtria. Torna, torna... Sófocles, Eurípides, Hugo, Ionesco, Brecht,  Pirandello, Dario Fo, Guimerà, Clementina Arderiu,... torneu amb obres de nous autors d'obra i directors d'escena.