dimarts, 28 de setembre del 2010

Vaga General 28 setembre: una vaga paraZETAmol


No hi ha dubte que estem davant d'una situació crítica. Crisi econòmica, social i política. Pitjor que crisi, doncs no és crisi de creixement o evolutiva. És una clara depressió econòmica, política i social.

Depressió econòmica, del sistema econòmic mundial basat en l'especulació sense creació de producció i generació de llocs de treball. Al matí compro yens a Tokyo i a la tarda els venc a New York. Això és trampa. Les regles del joc capitalista no són aquestes - ja ho va dir Galbraith. Tobin va proposar una mesura de control.

Depressió econòmica multiplicada per l'España fàcil heretada del franquisme i finançada per la Unió Europea des de 1986. Venem sol i platja, turisme massiu a tota la Mediterrània. Hem construït desmedidament. Què n'hem fet de les nostre indústries: el tèxtil, el calçat que inundaven els USA, la pell, l'oli envasat, els fruits secs, les conserves de fruita, les conserves de peix i marisc, el submarí, l'helicòpter, camions Pegaso i Ebro, el tren Talgo, el motor d'aigua, les joguines... A partir dels anys 80 qualsevol treballador va picar l'ham: unes accions de Telefònica, de Repsol o de Criteria. Darrerament molts van optar per comprar un pis per a vendre'l o per posar-lo a lloguer i assegurar-se una renda addicional. Els sindicats sempre defensors dels drets dels treballadors no han contribuït a incrementar al consciència del deure de la feina ben feta i en el cas dels professionals servidors públics, el deure de fer la feina ben feta malgrat la falta d'atenció de l'Adminstració. I ara, en crisi, la solució és fer-se funcionari. I els joves actuals: enginyers informàtics, inventors, investigadors... han de marxar?

La depressió és política perquè no hi ha líders amb credibilitat. Les persones competents i compromeses rarament, cada dia menys, segueixen les disciplines dels partits i sindicats i acaben abandonant per no caure en tan gran alienació. Les disciplines de partit i sindicals van habituant a no pensar a pensar allò que pensen tots (se n'ha dit ¿? políticament correcte). Accedeixen a la direcció persones estratègiques que no fan allò que pensen sinó allò que convé i cada dia és més gris el lideratge, tant, que són molts els que s'atreveixen a ser líders, presidents o secretaris generals (inconsciència total). Entre postures enfrontades apareix una tercera figura de casualitat, poc bregada, que potser no ambiciona però somia i es troba amb resposabilitats que el superen. Bé prou que es nota; passat un temps parlen sense dir res. Semblen mals capellans que tot el dia estan sermonejant i declaren al seva fe i les seves conviccions però no aporten solucions efectives.

I aguantem tot això. Aquesta és la depressió social, depressió de cavall -com es diu. Si la gent aguanta tot això, s'enfonsa en la misèria humana: no pensar, no sentir, no rebelar-se, no emprendre iniciatives...

Una vaga general ?. Ara, després de tres mesos de la reforma laboral?, després d'un any de pedaços per tapar la crisi econòmica? El 2008 el Gobierno de España va decidir fer front a la crisi de la construcció i a l'atur amb un Plan Español d'obres i tots els ajuntaments s'hi van apuntar, en força casos sense saber ben bé què havien de fer o programant obres que no tenien cap urgència. D'on va sortir aquest fons econòmic?... El juny de 2010 ens han cobrat la derrama: reducció dels sous de funcionaris i congelació. Des de juliol paguem un IVA incrementat al 18%. Això són solucions a càrrec del altres. Valenta manera de governar! I mesos abans, bancs i caixes d'estalvi havien anat a demanar almoina sense vergonya. I anys abans el govern va donar diners a les empreses elèctriques. Una injustícia inacceptable. O no era més just que es fés front a la hipoteca d'habitatge habitual dels treballadors?. Els treballadors amb hipoteca d'habitatge han estat estafats. Per què es paguen els interessos abans i no conjuntament amb l'amortització de capital? Així ,quan no es fa front a les quotes, el pis hipotecat va a subhasta, és malven si es que esbpot vendre, però el treballador, ja sense pis, segueix amb deute a l'entitat financera. Per què volem un govern que no protegeix per igual els treballadors. Un govern SO, socialista obrero, actua així. No ho va fer millor un gover PP, populista prepotent.

De les 7 vagues generals en democràcia i de la prèvia recordo bé i vaig impulsar:

12 de novembre de 1976. Vaga general política contra el govern UCD-Suárez per assolir la democràcia, l'amnistia i la llibertat sindical.

14 de desembre de 1988. Vaga general contra el govern PSOE-González per evitar la reforma laboral i de les pensions anunciada.

20 de juny de 2002. Vaga general contra el govern PP-Aznar en oposició a una major precarietat laboral, particularment per als joves.

Aquesta darrera va ser un èxit. El govern va retirar el projecte. Els qui ens havíem declarat en vaga amb escrit 48 hores abans coma acte públic de pressió acceptant la reducció proporcional del sou, vàrem reclamar que se'ns retornés la reducció. La vaga havia estat inevitable i se'ns havia donat la raó. No es va retornar la part descomptada: un mal govern. Hem de dir que vàrem anar a la vaga pel dret dels altres, de tots, per justícia necessària, encara que els qui treballàvem des dels 16 anys no ens veiem afectats pel projecte de reforma. Lluitar per la causa dels altres dóna molta força.


En aquesta ocasió ens trobem davant d'una vaga que arriba tard. és una vaga paraZETAmol, és una vaga calmant del dolor. Els calmants s'apliquen al moment, per rebaizaxar el dolor però s'ha de conèixer la causa del símptoma dolor i aplicar el remei o medicació adequada. Al juny i juliol ens en vàrem anar de vacances. Llavors era comprensible una dosi de paraZETAmol. Ara hauríem d'estar posant remei, alternatives i estem ploriquejant.

I encara més. ¿Ningú té més imaginació que pensar en la vaga, en una forma de lluita obrera del segle XIX? Una lluita obrera pensada per perjudicar l'empresari i forçar una negociació. ¿Com es poden fer vagues de serveis públics: transports, hospitals, escoles, correus...? En cada cas, cal pensar una forma de lluita forta, imaginativa i amable. En trasports... deixar entrar de franc i acceoptar que els usuaris voluntàriament dipositin el seu preu a la caixa de resistència dels treballadors. En hospitals... seguir atenent bé i convocar concentracions de familiars en dissabte o diumenge. En escoles... cantar, pintar i dramatitzar més que mai i sortir a fer-ho en concentracions a places i mercats amb aquiescència dels pares. Correus...¿? no se m'acut.

Tinc tots els motius i més per estar descontent, per no acceptar aquesta situació. Veig un poble que aguanta, que no s'atreveix a pensar, que és dòcil a uns dirigents que no lideren. Penso que a l'escola hem educat una generació en la submissió. Vam canviar la submisisó a les esglésies i a la dictadura per la submissió a l'escola adaptada al pensament dominant. És una depressió cultural: l'humà que renuncia a una cosmovisió lliure, al sentit de la vida amb libertat de consciència. En temps d'abundància, 14 anys de vaques grasses, ha estat satisfet amb menjar, beure i jeure, amb el consum irresponable, ho ha gastat tot i més. Ara, en temps de crisi, 7 anys de vaques magres en esperen, es posa les mans amb al cap i enyora les cebes d'Egipte però no cerca herbes al desert o aigua a la penya i carrega contra els seus líders, els líders que ell ha creat. Tenim els líders, el govern que ens mereixem; així l'hem fet.

Però no vull prendre aquesta pastilla de la vaga paraZETAmol, treurem el dolor i no solucionar res. Martí Teixidó

diumenge, 26 de setembre del 2010

Eleccions al Parlament de Catalunya 28 N. Hora de legitimar Govern. Política d'educació clara.

Metroscopia publica avui resultats d’una enquesta feta a 1.200 ciutadans de Catalunya. En diuen entrevista, però ha estat “entreoïda” doncs s’ha fet per telèfon; la distribució de la mostra no és gens proporcional però permet posar en titulars a primera plana el nombre de diputats que podrien ser elegits de cada partit o coalició. Dues vegades m’han volgut preguntar i m’he negat a donar resposta. Suposo que no sóc pas l’únic igual que suposo que hi deu haver persones encantades de respondre. També hi deu haver els qui diuen allò que toca dir, allò que es porta encara que després, el dia de l’elecció facin diferent. Considero aquestes operacions –se’n publicaran moltes aquests dies- induccions per a uns, feina per als altres i proves per fer reaccionar en sentit contrari per als més interessats. Generalmemnt els resultats es decanten una mica cap al cantó de l’òrgan que els publica i en tot cas, els comentaris interpretatius no tenen objectivitat i sí intenció.

Els resultats que presenta Metroscopia donen un clar avantatge a CiU




Així, CiU podria establir acords de govern amb qualsevol de les altres opcions. Seria un panoarma inèdit i per comptes de tantejar qui donarà un suport més estable, el grup majoritari podria mirar d’incorporar objectius de tots els grups de manera proporcional a la seva representativitat política. (Bé, alguns no s’hi avindrien). Després de tot el que hem viscut i vist amb l’Estatut i la seva Sentència, de l’Independència com a sortida extrema però que acaba per dividir-nos més, de la mobilització tan gran del 10 de juliol que integrava gent de parla familiar catalana i de parla familiar castellana i d’altres… necessitem un govern d’entesa total liderat per qui obtingui majoria. Catalunya s’ha de redreçar des de dins, amb la seva gent, la del 10 de juliol, la dels empresaris emprenedors que creen locs de treball aquí i no es dediquen solament a l’especulació financera. Catalunya redreçada i amb el cap alt , sabent que té una economia pròpia sòlida, serà també solidària d’España si se sent respectada.


Set anys d’esperances i decepcions. El 2003 va començar el govern entre tres partits que es va renovar el 2006. Han estat set anys i molts esperaven canvis de millora respecte a la situació anterior, uns governs que de manera continuada havia presidit Jordi Pujol. Una fita d’unitat inèdita el 2005: l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya. Hi ha hagut importants decepcions, però la més gran ha estat que no es vegi unitat d’acció en el govern. Ara, la meitat de la ciutadania està escaldada (50% de possible abstenció) i mentre entre 2003 i 2007 sortia diner per a tot, de sobte el govern ha d’encarar la més gran restricció econòmica. És comprensible que la ciutadania que votarà no vulgui assajos ni experiments arriscats. Artur Mas ja no és l’hereu com el 2003; ha estat dues legislatures a l’oposició i això curteix. Curtits van arribar a la presidència Jordi Pujol, Charles De Gaulle, Willy Brandt, François Miterrand, Nelson Mandela… En els darerrs anys hem vist una devaluació de la política a causa d’haver accedit persones amb un massa curt recorregut. Artur Mas ha dit que cercaria les persones competents per a cada responsabilitat.

L’educació, la política de l’educació, ha estat en aquests set anys de les més actives i de les més desorientades. Ha fet una trajectòria tan erràtica que avui tothom parla d’educació però ningú en fa una valoració positiva. Els informes internacionals no deixen ben parada l’educació d’España i la ciutadania en general està insatisfeta del servei educatiu. No n’estan contents ni els professionals docents, mestres o professors, ni els pares i mares, ni els empresaris que troben poca gent ben preparada, ni les universitats que reben massa estudiants amb coneixements i competències molt dispersos i poc consolidats.

La política de l’educació ha estat erràtica. S’han succeït quatre consellers i consellera i no s’ha vist continuïtat ni quan eren del mateix partit polític: Bargalló i Cid (ERC), del Pozo i Maragall (PSC). El 2003 hi va haver un important canvi de càrrecs directius, molts dels quals van ser rellevats el 2006 però que es va recol·locar en algun lloc. El conseller Maragall ha d’haver rebut asessoraments molt contradictoris i ara ha seguit els uns, adés ha seguit els altres i sovint ha fet el que li ha semblat, ell que és un nouvingut a l’educació. Hi ha hagut molta moguda contradictòria.


En l`àmbit de l’atenció a al diversitat. Perv als alumnesnouvinguts: Aules d’Acollida, Espais de Benvinguda, Plans Educatius d’Entorn, Nou Pla d’Immersió Lingüística, Pla de l’Esport a l’Escola… iniciatives que poden tenir la mateixa finalitat però que no es consoliden bé amb tants canvis d’orientació. En l’atenció a alumnes amb Necessitats Educatives Especials s’impulsa l’Escola Inclusiva confiant reduir les Escoles d’Educació Especial, estendre Unitats de Suport a l’educació especial als centres ordinaris… però es vol fer reduint els costos i en el millor dels casos serà amb els mateixos i més aviat la desconcentració de recursos humans i materials ens ho pot encarir econòmicament. El que segur disminueix són els costos socials derivats que els economistes potser no han considerat.

En legislació i organització administrativa. La Llei d’Educació ha ocupat el Parlament de Catalunya de 2006 a 2009 i continuava els grans debats de la Conferència Nacional d’Educació (2002) i El Pacte Nacional per a l’Educació 2005). Prioritats derivades són l’Autonomia dels centres ja decretada i la Direcció dels centres o la Inspecció d’Educació que s’estan cuinant. Entremig ja es van assajar les Zones educatives, abans de saber del cert si han de ser òrgans d’autonomia local participativa o un gaó administratiu per sota de la Direcció territorial.

El calendari escolar ha ocupat bona part del debat públic i tot plegat per avançar cinc dies a canvi de cinc dies al febrer o març. La majoria de pares-mares no saben com s’ho faran. Els mestres descontents i els menys compromesos aprofiten per desentendre’s de sortides i colònies escolars. Els sindicats de docents acatuen des d’una perspectiva externa a l’escola, clarament laboral. Existeixen les Juntes de directors com òrgan de participació del Departament d’Educació però no es pronuncien. La 6a hora es va implantar als centres públics d’educació primària amb reducció de dues hores setmanals de docència per als mestres; comportà un increment de la despesa que semblava impossibe i de moment ha creant més problemes que millores observables. Tres anys després es retallen els sous i s’ajusten les plantilles docents.

El Projecte educatiu, igual que la Carta de compromís educatiu establerts per norma administrativa no produiran els efectes de la presa de posició institucional del centre. ¿Qui sap que el Projecte Educatiu és una resposta del grup de la Pédagogie Intitutionelle dels anys seixanta del segle XX (Lobrot, Lapassade) front a l’uniformisme de l’escola francesa?. Ara resulta que és l’Adminisrtació que diu: “Has de tenir un projecte educatiu, heu de signar una carta de compromís educatiu”. Ara tots el tindran i haurem d’escatir quan es tracta d’un paper o quan es tracta d’una presa de posició compromesa.

Autonomia i rendiment de comptes. Els Plans estratègis de centres iniciats el 2005, convertits en Plans d’autonomia el 2006, barrejats amb Plans de millora per propiciar la qualitat de l’ensenyament aprenentatge no han arribat a produir canvis a l’aula en la majoria de centres i han comportat moltes hores de reunió, de gestió i un increment considerable de l’assignació econòmica. Molts dels mateixos centres ja participaven en el Pla de Qualitat i Millora Contínua amb auditories de qualitat segons normes ISO:9000 i acreditacions per agències externes. Aquesta matexos centres han estat sotmesos a Avaluació Global Diagnòstica aplicada per la Inspecció d’educació. Tot plegat una olla barrejada que no té altra explicació que cada nucli de diectius ha de fer la seva memòria per justificar el seu lloc. I els directors i directores ho tenen clar: per incrementar una mica els recursos econòmics s’apunten a tot encara que veuen que les orientacions que reben d’uns i altres provoquen curtcircuïts com si connectéssim corrent elèctric altern i continu. I el rendiment de comptes es eredueix a comptes econòmics o de percentatges de qualificació; no s’ha entès que en educació els resultats són un indicador però que l’educació, l’ensneyament-aprenentatge és un procés. Les empreses de serveis no es poden avaluar solament pels resultats.

L’ensenyament i aprenentatge. El currículum escolar, allò que han d’ensenyar els docents i que han d’aprendre els alumnes és el que queda més relegat quan és el que realment dóna sentit a la institució escolar. Davant la ridícula imposició de més hores de lengua castellana pel Gobierno de España el 2007 s’ha actuat de manera vergonyosa promovent des de l’Adminsitració educativa que s’escrigui una distribució horària legal encara que en la pràctica se’n faci una altra. Ara la gran novetat és el currículum per competències bàsiques i hi ha persones que es dediquen a pensar i inventar allò que ja està en la història dels sistemes pedagògics des dels inicis del segle XX (Dewey i el currículum escolar, l’educació funcional de Claparède, la globalització i l’experiemtació de l’Escola Activa, El Pla Langevin-Wallon per a l’educació secundària). L’aprenentatge de llengües no té model pensat per a la realitat de Catalunya i es superposen: anticipar la lengua anglesa a infants de 4 anys, fer una àrea en llengua estrangera, aprenentatge plurilingïstic particularment de llengües romàniques (EuroComRom, Euromania) però no hi ha agut manera de decidir que per a cada hora de classe es necessiten dues hores de professor per fer subgrups de quinze alumnes de nivelll de competència proper. La necesitat de disposar de docents no especialistes en llengua, competents en llengües estrangeres s’ha canalitzat cap a les escoles oficials d’idiomes (trenta alumnes per classe, deures i temps de desplaçament) quan es podrien reservar tres hores del docent especialista per a activar la llengua estangera dels seus col·legues del propi centre. Ara marca la prioritat el projecte eduCAT1x1 per a integrar les TIC i tota l’atenció està en els equips maquinaris i en el finançament atès que es basa en els entorns creats per les editorials; no sentim parlar de la pedagogia Freinet que fa cinquanta anys ja havia fet un canvi organitzatiu de l’aula convertida en taller incorporant màquines i mitjans moderns on els alumnes feien activitats diferents completades per unes sessions col·lectives molt ben preparades.


L’educació és l’empresa que més implica el conjunt de la societat, més fins i tot que la salut. L’educació és tota la societat en tant que educable i com va deixar dit i escrit Dewey: “En l'escola ideal tenim la reconciliació entre els ideals individualistes i els institucionals” (My pedagogic creed, 1897). La institució escolar solament fa una part de l’educació al costa de la família i, avui, dels mitjans dec omunicació. La institució escolar és la que millor pot contribuir a fer de l’infant o jove persona lliure i creativa que se senti formant part de la societat a la que pertany i en la que ha de participar amb la seva iniciativa i treball.

La política de l’educació ha de ser unitària, sens perjudici de la diversiatt de sentits de la vida. Solament si els infants perceben una acció coincident dels adults interioritzaran uns patrons de conducta i unes pautes de relació sòlides, A mida que vagin creixent també veuran la diferència que ha de ser respectada i podran prendre posició sense abandonar les primeres normes de conducta que van rebre. La política de l’educació, sempre complexa, ha d’escoltar abans l’opinió de docents i pedagogs experts per decidir, segons programa polític, aquelles opcions que tinguin major fonament i beneficiïn el major nombre de persones. Martí Teixidó

dissabte, 11 de setembre del 2010

Diada Nacional de Catalunya. Acte institucional. La llengua catalana amb tots els seus parlars

L'Onze de setembre festa popular al carrer. Ha deixat de ser un cap de setmana per marxar de ciutat. Ben al contrari, el carrer s'omple de gent amb criatures, de gent gran, de joves, de treballadors... i també es clar, de polítics i de represnetants institucionals. Enguany ha quedat clar que la festa és de la gent, del poble; festa alegre però d'afirmació de la identitat catalana i enguany de descontent pel tracte que ens dispensa España.

L'acte institucional al Parc de la Ciutadella iniciativa del president Pasqual Maragall es manté i pren forma estable molt ben trabat -vull pensar- per persones de cultura i compromis amb la societat, tota. Que p`resideixin tpts els represnetants institucionals i que siguin convidats els presidents anteriors és un acte d'unitat democràtica. Després ja els veurem tots volent assolir "la vistòria electoral", expressió ridícula.



A mi m'ha plagut especialment que es poguessin sentir tots els parlars de la llengua catalana i una cultura d'identitat irrenunciable i alhora oberta al mestissatge. Un petit vilatge de Catalunya ofereix la seva senyera que passa a ser la senyera de tots. El cant de la senyera: Al damunt dels nostres cants aixequem una senyera que els farà més trionfants... en senyal de germandat... en senyal de llibertat... alçarem els ulls al cel... El cel que és el mateix per a tot el planeta Terra, que no és propietat de ningú malgrat sigui creuat per tantes aeronaus on viatgem d'un cap a l'altre els dels països que tenim millor economia i ens en sentim amos..

Xavier Ribalta, amb camisa vermella i la força de veu que li és pròpia:
Oda a Espanya (1898) i Cant de retorn (1899) de Joan Maragall



Escolta, Espanya, -la veu d´un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:en´questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la patria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang.vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes. -no tens ningú.Espanya, Espanya. - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!,salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua-que et parla entre perills.?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!



Tornem de batalles,- venim de la guerra,
I ni portem armes, pendons ni clarins;vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dofins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

Pel mar se us avança - la host macilenta
que branda amb el brand de la nau que la duu.
Adéu, oh tu, América, terra furienta!
Som dèbils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Venim tots de cara - al vent de la costa.
encara que ens mati per fred i per fort.
encara que restin en sense resposta
més d'un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,ploreu, ploreu!

De tants com ne manquen duem la memòria
de lo que sofriren,- de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni glòria
d'un poble que es perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

Digueu-nos si encara la pàtria és prou forta
per oir les gestes - que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-ms si és viva o si és morta
la llengua amb què l'haurem de fer plorar.

Si encara és ben viu el record d´altres gestes,
si encara les serres que ens han d´enfortirs´aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponent
germans que en la platja plorant espereu,no ploreu: rieu, canteu!


Lamentablement són paraules, pensaments, sentiments massa vius, massa actuals després de 111 anys, davant del maltracte que ens dóna España. Aquest és el disgust de la gent del carrer que acompanya la celebració de l'Onze de setembre. Ara se li afegeix el dels sectors econòmics, els empresaris, que veuen com no participen dels repartiments de la Villa i Corte i ara calculen que amb la independència milloraria l'economia de Catalunya. Es repeteix la història dels incicis del segle XX amb la Lliga Regionalsita que deu anys abans no teníen cap sentiment catalanista i la llengua catalana era cosa de pagesos i capellans de poble, de Mossèn Cinto.

¿L'acte institucional ha ignorat que no s'ha respectat l'Estatut de Catalunya de 2006 per no haver volgut actualitzar la Constitución Española de 1978? ¿No és prou menyspreu, befa i atemptat que una colla d'onze arreplegats per equilibri entre partits polítics pugui negar allò que ha aprovat el Parlament de Catalunya, han reduït i limitat las Cortes Españolas i ha aprovat encara que reduït el poble de Catalunya en referèndum "legal"?

¿L'acte institucional ha ignorat la tanta gent, de parla catalana i de parla familiar castellana, que sens dubte van sortir el 10 de juliol de 2010 a dir que ens deixin governar, que ho fem legalment i que no ens posin entrebancs? Ja va quedar clar aquest dia que els polítics no popdien anar davant d'un poble que s'ha sentit estafat.

I aquest poble ha respectat l'acte institucional, o és que no s'ha donat veu a tots?


El Cartell de la Diada 11 de setembre: La barca dels Segadors de Benet Rossell


Negre, molt negre, massa negre; i si alguna cosa es mou semblen mosquits o sabaters d'aigua. Encara hi ha una notació musical i tant de bo que no ens falti la cançó. D'entrada he dit: -No m'agrada aquest cartell. Però aviat he vist que l'artista no el deu haver fet perquè li agradi, l'artista ha plasmat l'actual moment de Catalunya: negre, desorientat. En economia patim la situació general, accentuada perquè som petits i el papà España ens ha de donar diners dels que abans ens ha recollit (o requisat). En política, trenta anys d'autonomia, 3/4 d'un bicolor i 1/4 d'un tricolor i ara veiem que quan barregem tots els colors... surt negre. I cap partit ja diu el que pensa sinó el que convingui pensar per captar la majoria: no hi ha color. I surten mosquits picadors provocadors però que perden el temps barallant-se entre ells. Com s'ha de governar un poble? Un poble que ha de demostrar que ja es gran i que s'ha de tractar de tu a tu amb España? Sí, Benet Rossell és un artista perquè simbòlicament ens està retratant i efectivament no en sortim ben parats. No ho sabíem?

Però el que no és creació d'artista és: el vestit negre o fosc dels consellers i parlamentaris, el negre dels músics i corals... tota una escenografia negra, llevat de la presentadora, única nota de color, la que es va establir per a les veus femenines del cor i la llicència que es permet a les dones però que no en van fer ús. Sort que el president Maragall va ser cridat a pujar a l'estrada al final de l'acte: va canviar el color. Escenografia negra amb fons rogenc d'argila. La creació mostrada pel director Joan Ollé es redueix a literària i musical però veient-lo a ell jo penso que no té gust en vestir-se. Doncs que posin un director artístic de l'escena; per què no una senegambiana-catalana: quina alegria de color! Aprenguem-ne els catalans que estem massa sotmesos a la tirania interessada dels dissenyadors de moda d'Occident, expressió de postmodernitat.

No hi ha cultures com no hi ha natures. La cultura és tot allò que els humans podem crear cooperativament, aplicant intencionalment les lleis de la natura, no interferint-les per no veure'ns abocats a desastres (ara ens n'hem adonat). Com la Natura té difernts climes, sòls i vegetacions, així la Cultura presenta diferències segons el clima, el territori, els recursos naturals i... també la història que pot haver introduït evidents canvis d'evolució. No hi ha fronteres dins la cultura, els canvis es perceben evolutivament a través de l'espai i del temps. Una excel·lent mostra n'ha estat l'oferta musical, particularment la Sardana flamenca del irrepetible Toti Soler, prop de quaranta anys fent una música que integra les arrels catalanes amb les arrels de tots els qui viuen a Catalunya. I la Jota de Jotes que és tan catalana com la sardana, ballada amb atreviment desenfadat i animós pel ballarí Andrés Corchero. I els balls de gitanes, i el jazz i famenc fets a Catalunya... dels bons. Hi cap tot si no es renuncia a la llengua catalana, amb totes les seves variants, amb tots els mestissatges. I la qualitat dels músics, dels instrumentistes tradicionals i dels compositors actuals que fan harmonitzacions, agradoses i atrevides alhora, és d'una alçada que supera el petit país que som. Mot bé per tots, a tots.



Que segueixi l'acte institucional de l'Onze de setembre! Cal que s'emteti integre per televisió i que tothom pugui participar d'aquest acte de comunió cultural, que també mostra innovació però que ha de deixar reduït al mínim el domini (cap partit, empresa o institució se n'ha d'apropiar). Que segueixi l'acte institucional de l'Onze de setembre! Martí Teixidó

Separador, separatisme ? D'on ve aquesta expressió/concepció?

L'Hble. President de la Generalitat fa un missatge institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Descriu la situació com a punt primer d'un bon exercici de ciència política:

"A finals de juny, es va fer pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre un dels recursos presentats contra l’Estatut. El fons i la forma de la sentència van provocar una fonda indignació en amplis sectors de la societat catalana. Una indignació que es va expressar de forma massiva i plural a la gran manifestació del juliol passat pels carrers de Barcelona. Ara bé, la sentència no ha invalidat l’Estatut ni de bon tros. L’Estatut és vigent i útil, per això l’he defensat i el defensaré amb totes les meves forces. Però el pronunciament del Tribunal Constitucional ha malmès el sentiment d’afecte de molts milers de catalans en relació amb Espanya i les seves institucions. "

Al President i Consellers del Govern de la Generalitat de Catalunya (informats això sí de bones anàlisis polítiques) no els correspon fer ciència política sinó acció política,.Els correspon apuntar finalitats que apleguin el màxim consens i realitzar accions que condueixin a les finalitats en benefici de tots, si pot ser, i sinó al menys, en benefici de la majoria (utilitarisme democràtic).

No corresponen prèdiques i bons consells en favor d'uns i en contra d'altres:

"...el diàleg s’imposi per damunt de la cridòria, en què la concòrdia s’imposi per damunt de l’enfrontament, en què la unió s’imposi damunt de la pulsió separadora."

Això no és institucional.

Què vol dir això de "cridòria"? ¿Qui ha vist una manifestació tant nombrosa, tant cívica i tant correcta com la de 10 de juliol de 2010? No calia ni polícia, tothom es comportoava. L'única provocació va ser que els polítics institucionals volguessin encapçalar un poble al qual no havien sabut liderar.

Què vol dir això de "pulsió separadora". Qui ha reintroduït l'expressió "separadora, separatisme" si sempre es parla de "dret a decidir", "autodeerminació", "independència", "autonomia" "federalisme". Ara cal anar a la Història. Ni al Unió Catalanista de 1891, ni la Lliga Regionalista de 1901 van ser "separatistes"; demanaven autogovern, autonomia, descentralització, federació però des del Govern d'España es va parlar del "separatismo vasco y catalán". També el règim doctatorial del general Franco va parlar sempre del "separatismo catalán". Com ja s'ha dit sovint, els qui parlen de separatisme són els qui ens maltracten i separen perquè no accepten ni independència, ni confederació, ni autonomia, ni federació. Res d'això és "separatisme". Vegem com France, España, Polska son clarament independents i no estan separades de la Unió Europea de la qual formen part.


Diada Nacional de Catalunya - no defallim

Ni defallim, ni ens encongim. Amb el front alt. Afirmem la nostra identitat i reconeixem la diversitat cultural. Tantes provocacions posen de manifest la misèria humana, la falta de cultura i la ignorància a la que ens va sotmetre un règim de generals acomplexats incapaços de pensar i sempre "a su orden". Ridículs... i encara en queden. Els ciutadans de Catalunya han de saber que amb la llengua catalana afegeixen un plus, no renuncien a res; s'obren a l'aprenentatge de més llengües, a la cultura que no té fronteres i al país que et permet entendre i ser solidari amb tots els pobles.