diumenge, 16 de març del 2014

Catalunya de tots: els altres catalans, els negres catalans, els magribins catalans, els argentins catalans...




Un tractament de Catalunya amb immigrants-emigrants =  migrants documentat, il·lustrat i posicionat.






Excel·lent editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots que ha aconseguit arraconar el lerruxisme i la immigració volguda del franquisme per diluir les identitats. L'escola en català per a tots (sense separatisme) i la televisió en català a l'abast de tots. L'aznarisme o el rajoyisme no hi tenen res a fer.

Jo era un noiet de 14 anys, coix de polio, que vivia al carrer Vilamarí, al peu de Montjuïc, i pujava a caminar per l'estadi i Can Valero (barri de barraques) i em vaig comprar Els altres catalans de Paco Candel. Integrant convivència i pensament som un poble més viu que cap amb Els negres catalans (Edmundo Sepa), magribins catalans M'hamed Abdelouahed Allaoui), argentins catalans (Patricia Gabancho)... Som i serem. Sí i Sí. Martí Teixidó

El llibre clàssic Catalunya, poble decadent (1935), de Josep Antoni Vandellós, pioner de la demografia catalana, va donar cos científic a una preocupació que ja venia de lluny com a resposta a l’ombra allargada del lerrouxisme i que, a partir d’aleshores, va quedar centrada en dos eixos: garantir l’empenta demogràfica del país i garantir, també, la pervivència de la llengua com a principal tret identitari. Sense població vinguda de fora Catalunya corria el perill de decadència econòmica; sense la integració d’aquesta població, corria perill la seva llengua. El debat centrat per Vandellós va tenir un punt d’inflexió als anys 60, amb la irrupció d’una nova gran onada migratòria procedent de diferents regions espanyoles en plena dictadura i, per tant, amb el català arraconat de la vida pública. És en aquest context que apareix Paco Candel i el seu assaig Els altres catalans, que aviat esdevé un referent. El catalanisme antifranquista de dretes i d’esquerres fa seva l’obra i la figura de Candel i l’adopta com la síntesi dels neguits vandellosians: el país necessita nova saba però cal que aquesta nova saba es faci seu el país. La Catalunya vella no pot viure d’esquena a la nova realitat de la immigració; la Catalunya immigrant no pot ignorar la llengua catalana. La lluita per la democràcia facilita aquesta simbiosi, que durant la Transició qualla amb el lema pujolià “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i amb dos èxits decisius fruit d’un ampli consens: l’escola en català -que evita la fractura des de la base- i la televisió pública en català. El conjur va funcionar i ho ha seguit fent durant els prop de quaranta anys d’autonomia, integrant noves onades d’immigrants de fora d’Espanya i foragitant el perill de guerra identitària, amb el castellà incorporat amb normalitat al patrimoni col·lectiu. La Catalunya d’avui no és el poble decadent que temia Vandellós. Al contrari: malgrat l’actual crisi econòmica, és un país puixant, amb capacitat de sortir-se’n i, ara, amb la il·lusió de tirar endavant amb la màxima ambició nacional. Però sobretot és un sol poble que acull i fa seva una gran pluralitat cultural, i que assumeix com una riquesa de tots la llengua pròpia del país.

 Diari: ARA 16.03.2014. L'Editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots.

diumenge, 2 de març del 2014

Política i societat. Decisions democràtiques?





Es cuestión, cada vez, de dar al consumo, al tiempo libre, a las exhibiciones de prestigio y poder y  a la cultura el lugar que les corresponde y su relativa urgencia. ¿Qué es lo que queremos en suma? ¿Una economía consumista? ¿O de poder? ¿O de prestigio? ¿O es necesario sacrificar el consumo y al complacencia de una o dos generaciones en alguna otra virtud? ¿Qué queremos con esta elección? ¿Qué clase de hombre estamos forjando? Aquí está el problema. Cada vez más y más la tarea del educador político moderno será iniciar al ciudadano continuamente  en el ejercicio de la elección colectiva.

Pero, justamente, a la vez que nos enfrenta con la tarea de hacernos conscientes, tenemos que luchar por la edificación de una democracia económica. En efecto, la única manera de compensar los desplazamientos de la libertad del sector de la iniciativa individual con el de las decisiones colectivas es permitir la participación en la discusión y la decisión del mayor número posible de individuos. Ése es el problema de la economía democrática: como asegurar que la elección colectiva no es confiscada por una minoría, trátese de la organización partidaria, de los tecnócratas o de los grupos de presión.

Este problema  de la economía democrática será el gran problema de las décadas por venir; hoy no se da realmente en ninguna parte. Por ahora sólo estamos tratando de entender las formas salvajes de planificación económica. Aquí, rigidez de planes autoritarios; allá la coalición de los intereses privados, ocultos bajo la apariencia de interés público; en una y otra parte, burocracia.


Paul Ricoeur: “Tâches de léducateur politique.” Esprit, 1965. (Republicat a  Política, sociedad e historicidad. Buenos Aires: UCA-Prometeo, 1986).



Realment no sabem què volem. Hi ha grups de pressió que sí que ho saben. La política democràtica ha de decidir i arbitrar per a tots els ciutadans.

·    Horaris comercials?
·    Promoció d’un complex de casinos i lleure amb desgravació d’impostos?
·    Explotar el riu segons els interessos de qui?
·    Única exigència a l’escola: millorar els resultats dels alumnes?

Democràcia econòmica. Acceptem que no serà igualtat econòmica. Però podem acceptar aquestes diferències abusives: uns no tenen ni per menjar ni casa... uns pocs no en tenen mai prou i estan fent-se una metàstasi econòmica. És un holocaust econòmic i els polítics diuen que no hi poden fer més, que és la crisi econòmica.

La política sense ètica no té control, no té inhibidor, és un càncer.


El que més m’impresiona és que Ricoeur ho va escriure l’any 1965.