dilluns, 16 de juny del 2014

La consellera Rigau desplegarà articles de la LOMCE 'per imperatiu legal'




Rigau desplegarà articles de la LOMCE 'per imperatiu legal'

http://www.vilaweb.cat/noticia/4196723/20140609/rigau-desplegara-articles-lomce-imperatiu-legal.html

Ho farà 'de manera transitòria' i 'modificant el mínim possible allò que funciona'
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha explicat avui que l'executiu prepara una resolució transitòria per desenvolupar aquells articles de la LOMCE que 'per imperatiu legal s'han de desplegar', però que es farà 'de manera que s'assembli més al que ens havíem proposat a la LEC'. Rigau ha dit que es tracta 'd'una sèrie d'estratègies que ens permeti modificar el mínim possible allò que sabem que ens funciona als centres', i donar-los 'seguretat jurídica'. La resolució tractarà aspectes com els consells escolars, la música i els Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI).



dissabte, 14 de juny del 2014

Escola catalana. Res fet per imperatiu legal.



No caldrà fer res per imperatiu legal. La manifestació Somescola.cat, tots som escola i volem escola catalana per a tots dóna clara legitimitat social al model d'escola catalana.

 

 

La consellera s'ha vist protegida enmig de tanta gent i tindrà l'autoritat per deixar d'aplicar unes sentències que per atendre uns pocs, ataquen uns molts.

S'atendrà els infants  dels pares que no entenguin que aprendre en català i en castellà de ben petits amplia el seu desenvolupament en competència lingüística.  Molt més que en infants que aprenen en una sola llengua encara o que incorporin l'anglès sense que hi hagi un entorn que el faci habitual i expressiu de comunicacions.

Dimarts,10 de juny la consellera es sentia pressionada per les sentències que s'havien s'havien de complir i es va fer public:

Rigau desplegarà articles de la LOMCE 'per imperatiu legal'

http://www.vilaweb.cat/noticia/4196723/20140609/rigau-desplegara-articles-lomce-imperatiu-legal.html

Ho farà 'de manera transitòria' i 'modificant el mínim possible allò que funciona'
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha explicat avu que l'executiu prepara una resolució transitòria per desenvolupar aquells articles de la LOMCE que 'per imperatiu legal s'han de desplegar', però que es farà 'de manera que s'assembli més al que ens havíem proposat a la LEC'. Rigau ha dit que es tracta 'd'una sèrie d'estratègies que ens permeti modificar el mínim possible allò que sabem que ens funciona als centres', i donar-los 'seguretat jurídica'. La resolució tractarà aspectes com els consells escolars, la música i els Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI).

L'imperatiu legal solament és comprensible quan uns ciutadans electes havent anunciat que volen canviar una forma d'Estat, han d'accedir per la forma legal vigent que no comparteixen i que tothom sàpiga que canviaran quan siguin majoria política legítima.

Els qui diuen que la llei és intocable quan estan en majoria, organitzen dictadures militars quan perden la majoria i promouen dictats judicials de jutges no electes, posats per ells. Recordem: Prat de la Riba i Puig i Cadafalch van arribar legítimanent; Primo de Rivera va suspendre la Mancomunitat per dictat. Companys va ser president legítim, afusellat pel general Franco colpista i dictador. La majoria popular de 2011 no respecta la legalitat de l'Estatut de Catalunya recent de 2006, aprovat a España i referendat a Catalunya. "Facta, non verba".

diumenge, 8 de juny del 2014

Mancomunitat 9 anys. Generalitat 35 anys



"L'art, la ciència, els coneixements útils i profitosos, els trobem dipositats en una escassa minoria; doncs bé, apoderem-nos primer d'aquesta minoria; prenguem el millor metge, el millor mestre d'escola, el millor enginyer i fem-los mestres d'altres, els que no saben"
                                                                           Enric Prat de la Riba (1914-1917)




En nou any, podem veure què va fer la Mancomunitat de Catalunya, amb pocs mitjans i amb emissió de crèdit. Vegeu les exposicions amb motiu dels 100 anys.  

http://educacio-comunicactiva.blogspot.com.es/

La Generalitat de Catalunya, 1979-2014 ha disposat de 35 anys, subordinada a l'Estat espanyol però amb molts més mitjans que no va disposar la Mancomunitat de Catalunya.
Ens falta unitat per posar els més competents (cada canvi de govern, canvien els encarregats de la direcció superior).

I, sempre fent lleis, decrets i ordres... com ens van ensenyar durant 40 anys els "leguleyos" espanyols.
I retòriques: disseny curricular, avaluacions d'aficionats, competències que cadascú explica a la seva manera, impuls a la lectura que és compulsió de fitxes de classe de llengua...

I dafos i plans estratègics importats de les empreses productives que volen ser competitives... a l'escola, institució de procés, desenvolupament i cooperació...

Hi ha massa contradiccions. I aquestes no depenen d'España. Ens les hem muntat nosaltres sols. I seguirem tenint-les si seguim així.

Ni els mestres surten preparats en ciència, llengua i pedagogia. Ni el màster de professorat garanteix la formació pedagògica... si els qui formen no tenen llarga i elaborada experiència docent. Hi ha tants mestres sense batxillerat, sense cultura secundària! Hi ha tants llicenciats refugiats en al seva especialitat que no s'interessen per cap altre camp de coneixement!

On ha quedat al pedagogia dels grans científics de l'educació: Dewey, Montessori, Decroly, Ferrière, Kerchensteiner, Freinet... que van incoporar els nostres: Ferrer i Guàrdia, Homs, Martorell, Galí, Estalella, Sensat, Comas...

I apareixen els qui havent llegit dos autors importen "la nova pedagogia": Li diguin: pràctica reflexiva, pedagogia sistèmica, programació neurolingüística, TIC-TAC, 1X1 i una especial obsessió per innovació, innovació, innovació.

  • Què aporta Bert Hellinger al sistema pedagògic? No estava ja dit, entre d'altres, per la Pedagogia Institucional de 1965?
  • Què va aportar Donald A. Schön amb la pràctica reflexiva el 1983 quan les escoles de Coordinació escolar ja feien revisió pedagògica abans de 1970?
  • La PNL (Richard Bandler  i John Grinder, 1975) de poc serveix si no hem seleccionat mestres i docents per les seves aptituds comunicatives que sí que es podrien millorar.
  • Les competències bàsiques, vuit definides, havien d'ajudar a fer major interdisciplinarietat entre tants objectius d'àrees de coneixement separats. I ara multipliquem cada competència per 12 subcompetències ...!
  • 1X1 ni parlar-ne. Una vergonya l'alta despesa feta per l'administració i per les famílies. Tots els alumnes amb dispositiu mòbil i no el poden entrar a l'institut. Igual que quan anaven amb walkman i no el feien serveir per a l'aprenentatge de l'anglès.
Encara no s'han "enterat", assabentat que l'educació és tradició i innovació, que la pedagogia solament progressa per renovació i que l'administració ha de fer ordenació (si pot ser, posar en ordre i no tant ordenar/manar) però la mínima.



"L'educació només té sentit com a aposta de futur i es materialitza de dia en dia a les aules, a les escoles i als instituts d'arreu del territori. Mestres, professors, personal de suport i tècnic estem cridats a exercir un mestratge ferm i generós, al servei del benestar i la instrucció dels nostres infants i joves."
                                                                               Irene Rigau, gener de 2013



diumenge, 11 de maig del 2014

Teatre: L'Orfe del clan dels Zhao. Saviesa humana antiga, a qualsevol lloc del planeta Terra.


Saviesa humana antiga, a qualsevol lloc del planeta Terra. Una bona part és invariant humana

L'Orfe del clan dels Zhao

fins a l'11 de maig de 2014
AUTOR: Ji Junxiang (s. XIII)
DIRECCIÓ: Oriol Brog

Sobre fet històric del regne de Jin entre 475 i 221).Fa doncs 2.300 anys i  escrit al segle XIII.
Van exterminar tres-cents membres de la família Zhao, la de l'emperador, la filla del qual té un fill, l'únic Zhao. Per protegir-lo, el metge l'adopta com a propi i lliura el seu propi fill que és assassinat pel cap militar convertit en dictador únic quan ja ha foragitat el ministre competent i honest.

En aquell temps Catalunya també hi havia dos braços forts: la noblesa i l'Església i una pagesia molt majoritària en situació precària. Revoltes entre la noblesa i guerra entre famílies: Cardona, Montcada, Cabrera.


¿Per què, sempre i arreu s'han escrit històries, mites i narracions que mostren com perden els honestos i competents i s'imposen els dominants, excloents amb un exèrcit executor obedient?


Com hi ha tanta coincidència?:

Israel: Moisès fill d'israelites, salvat i adoptat per la filla del faraó egipci que ja gran  pren consciència de si mateix i lidera l'alliberament del seu poble cap a la terra de Canaà.
Grècia: Orestes viu exiliat  fins que retorna un dia  i mata la seva  mare per haver atemptat contra el seu pare casant-se amb qui volia el poder. Orestes s'ha venjat,  i a punt de ser condemnat en judici pel crim,  és indultat pel vot de gràcia de la deesa Atenea.
Cristiana: Matança dels sants innocents per Herodes, reietó sotmès als romans i corrupte, per eliminar Jesús, el Messies d'Israel que ha estat dut a Egipte per protegir-lo. Jesús tornarà a Israel sense cap venjança, es posarà de part dels més desastrats i acabarà condemnat en un judici religiós (sacerdots), econòmic (banquers) i polític (governador romà)

I amb tot, sempre hi ha diferències.

A la narració xinesa s'acompleix la venjança i el fill quan coneix la seva identitat mata el dictador.

A la narració israeliana, Moisès condueix el seu poble a una terra en haver aconseguit el permís de sortida, molt probablement després d'una sèrie d'atacs terroristes a les forces opressores d'Egipte. (No és no per venjança).
Al drama grec, Orestes pren venjança, és condemnat i és finalment indultat perquè mai més es vessi sang a Athenes.

A la narració evangèlica no hi ha cap venjança. Jesús és el just derrotat i condemnat que triomfa més enllà de la mort reconegut pels qui han de treballar per la justícia i la pau sense violència.













Lectura en clau d'educació i pedagogia

¿És possible que s'hagi extingit el clan o grup dels pedagogs i pedagogues que varen impulsar una educació científica i compromesa amb l'Ajuntament de Barcelona (1909 i ... ), amb la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i amb la Generalitat de Catalunya (1931-1936)?

¿No veieu com s'ha imposat el poder de la burocràcia administrativa amb connivència amb els interessos corporatius?

No sentiu com parlen i declaren contra el poder exterior però estan disposats a complir els seus dictats il·legítims encara que legals, desenvolupant "les normas de obligado cumplimiento", "por obediencia debida" com va passar amb la dominació nazi a la France ocupada. Una espiral de silenci que va fer possible els governs autoritaris feixistes d'Europa del segle XX.


No hem de venjar res però veiem com no queden homes i dones amb pensament fonamentat i lliure que ens treguin de les retòriques enganyoses. Molta terminologia anul·lant l'anterior i seguint amb els mateixos problemes dels que tothom es queixa.

Tothom fa les preguntes, tothom sap els problemes. Qui aporta solucions alternatives fonamentades, compromeses i eficaces?






dilluns, 14 d’abril del 2014

RAIMON filòsof de la cançó. Honor per la força del cant de les seves lletres catalanes



Ben merescut reconeixement

Òmnium Cultural ha decidit atorgar el 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al cantautor valencià Raimon. Des que va començar a cantar en públic el 1961, Raimon Pelegero i Sanchis (Xàtiva, 1940) ha publicat una cinquantena de discs, ha actuat en una vintena de països i sempre s'ha caracteritzat per la seva defensa de la llengua i la cultura dels Països Catalans. De gran reconeixement internacional, el cantautor va aportar a la Nova Cançó un estil personal i original. El reconeixement està dotat amb 15.000 euros i el guardó del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, obra d'Ernest Altés.









 

Cançons d'amor, cançons de lluita
 

diumenge, 16 de març del 2014

Catalunya de tots: els altres catalans, els negres catalans, els magribins catalans, els argentins catalans...




Un tractament de Catalunya amb immigrants-emigrants =  migrants documentat, il·lustrat i posicionat.






Excel·lent editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots que ha aconseguit arraconar el lerruxisme i la immigració volguda del franquisme per diluir les identitats. L'escola en català per a tots (sense separatisme) i la televisió en català a l'abast de tots. L'aznarisme o el rajoyisme no hi tenen res a fer.

Jo era un noiet de 14 anys, coix de polio, que vivia al carrer Vilamarí, al peu de Montjuïc, i pujava a caminar per l'estadi i Can Valero (barri de barraques) i em vaig comprar Els altres catalans de Paco Candel. Integrant convivència i pensament som un poble més viu que cap amb Els negres catalans (Edmundo Sepa), magribins catalans M'hamed Abdelouahed Allaoui), argentins catalans (Patricia Gabancho)... Som i serem. Sí i Sí. Martí Teixidó

El llibre clàssic Catalunya, poble decadent (1935), de Josep Antoni Vandellós, pioner de la demografia catalana, va donar cos científic a una preocupació que ja venia de lluny com a resposta a l’ombra allargada del lerrouxisme i que, a partir d’aleshores, va quedar centrada en dos eixos: garantir l’empenta demogràfica del país i garantir, també, la pervivència de la llengua com a principal tret identitari. Sense població vinguda de fora Catalunya corria el perill de decadència econòmica; sense la integració d’aquesta població, corria perill la seva llengua. El debat centrat per Vandellós va tenir un punt d’inflexió als anys 60, amb la irrupció d’una nova gran onada migratòria procedent de diferents regions espanyoles en plena dictadura i, per tant, amb el català arraconat de la vida pública. És en aquest context que apareix Paco Candel i el seu assaig Els altres catalans, que aviat esdevé un referent. El catalanisme antifranquista de dretes i d’esquerres fa seva l’obra i la figura de Candel i l’adopta com la síntesi dels neguits vandellosians: el país necessita nova saba però cal que aquesta nova saba es faci seu el país. La Catalunya vella no pot viure d’esquena a la nova realitat de la immigració; la Catalunya immigrant no pot ignorar la llengua catalana. La lluita per la democràcia facilita aquesta simbiosi, que durant la Transició qualla amb el lema pujolià “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i amb dos èxits decisius fruit d’un ampli consens: l’escola en català -que evita la fractura des de la base- i la televisió pública en català. El conjur va funcionar i ho ha seguit fent durant els prop de quaranta anys d’autonomia, integrant noves onades d’immigrants de fora d’Espanya i foragitant el perill de guerra identitària, amb el castellà incorporat amb normalitat al patrimoni col·lectiu. La Catalunya d’avui no és el poble decadent que temia Vandellós. Al contrari: malgrat l’actual crisi econòmica, és un país puixant, amb capacitat de sortir-se’n i, ara, amb la il·lusió de tirar endavant amb la màxima ambició nacional. Però sobretot és un sol poble que acull i fa seva una gran pluralitat cultural, i que assumeix com una riquesa de tots la llengua pròpia del país.

 Diari: ARA 16.03.2014. L'Editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots.

diumenge, 2 de març del 2014

Política i societat. Decisions democràtiques?





Es cuestión, cada vez, de dar al consumo, al tiempo libre, a las exhibiciones de prestigio y poder y  a la cultura el lugar que les corresponde y su relativa urgencia. ¿Qué es lo que queremos en suma? ¿Una economía consumista? ¿O de poder? ¿O de prestigio? ¿O es necesario sacrificar el consumo y al complacencia de una o dos generaciones en alguna otra virtud? ¿Qué queremos con esta elección? ¿Qué clase de hombre estamos forjando? Aquí está el problema. Cada vez más y más la tarea del educador político moderno será iniciar al ciudadano continuamente  en el ejercicio de la elección colectiva.

Pero, justamente, a la vez que nos enfrenta con la tarea de hacernos conscientes, tenemos que luchar por la edificación de una democracia económica. En efecto, la única manera de compensar los desplazamientos de la libertad del sector de la iniciativa individual con el de las decisiones colectivas es permitir la participación en la discusión y la decisión del mayor número posible de individuos. Ése es el problema de la economía democrática: como asegurar que la elección colectiva no es confiscada por una minoría, trátese de la organización partidaria, de los tecnócratas o de los grupos de presión.

Este problema  de la economía democrática será el gran problema de las décadas por venir; hoy no se da realmente en ninguna parte. Por ahora sólo estamos tratando de entender las formas salvajes de planificación económica. Aquí, rigidez de planes autoritarios; allá la coalición de los intereses privados, ocultos bajo la apariencia de interés público; en una y otra parte, burocracia.


Paul Ricoeur: “Tâches de léducateur politique.” Esprit, 1965. (Republicat a  Política, sociedad e historicidad. Buenos Aires: UCA-Prometeo, 1986).



Realment no sabem què volem. Hi ha grups de pressió que sí que ho saben. La política democràtica ha de decidir i arbitrar per a tots els ciutadans.

·    Horaris comercials?
·    Promoció d’un complex de casinos i lleure amb desgravació d’impostos?
·    Explotar el riu segons els interessos de qui?
·    Única exigència a l’escola: millorar els resultats dels alumnes?

Democràcia econòmica. Acceptem que no serà igualtat econòmica. Però podem acceptar aquestes diferències abusives: uns no tenen ni per menjar ni casa... uns pocs no en tenen mai prou i estan fent-se una metàstasi econòmica. És un holocaust econòmic i els polítics diuen que no hi poden fer més, que és la crisi econòmica.

La política sense ètica no té control, no té inhibidor, és un càncer.


El que més m’impresiona és que Ricoeur ho va escriure l’any 1965.





diumenge, 19 de gener del 2014

Catalunya de tots, amb diversitat, emoció i compromís

Una bona imatge de la Catalunya que volem on hi capiguem totes i tots.





El 1978 vaig dir en una entrevista a Ràdio 4 amb Ferran González que l'escola catalana què fèiem a Coves d'en Cimany, al barri El Carmel, podia començar amb el què els infants, nois i noies duien i que a la festa de Nadal cantaven flamenc i tocaven la guitarra. Algú em va replicar i jo vaig insistir en el deix flamenc de molts temes que cantava Maria del Mar Bonet.

Als mateixos alumnes de 12 i 14 anys jo mateix els ensenyava a llegir català i els ensenyava cançons. Tenia un extens repertori en català i els en traduia algunes però van ser ells qui em van dir que no calia que els en traduís més que ja ho entenien. Sabien poc català però havien activat la voluntat d'entendre'l  i vull penar que anys després, ja amb més mitjans, tindrien voluntat de parlar en català.

Sílvia Pérez Cruz és avui un símbol real, viu i gratificant de la cohesió que volem a Catalunya. Acceptat què tots hem d'entendre i anar parlant en català com a llengua del país de tots, tots podem parlar i cantar en d'altres llengües com ho fa Sílvia en castellà, en "andaluz", en português, en English. Un símbol que avui no és possible a la Castilla que ha estat absorbida per España (el leonés, el bable, la fabla...estan arraconats).

















dilluns, 13 de gener del 2014

Catalunya: 300 anys sotmesa. Si no ens han volgut reconèixer com a poble lliure associat amb llengua i cultura pròpia, ara ho han de fer com a Estat independent.







Rememorem la història i la ocupació militar de Catalunya perquè volem ser un Estat. Està a la vista la legitimitat social acreditada per tantes accions, moviments i institucions.  Volem acreditar la legitimitat política amb la consulta democràtica. Posem per testimoni la història d'una unitat forçosa amb España que hem intentat refer moltes vegades per acord: amb iniciativa econòmica, amb federalisme, amb autonomia. Ens han respost amb centralisme, amb unitarisme, amb miliatarisme i amb control policial i judicial.

http://www.tv3.cat/videos/4851691/Recupera-tot-lacte-inaugural-del-Tricentenari-de-1714

http://www.tv3.cat/videos/4851691/Recupera-tot-lacte-inaugural-del-Tricentenari-de-1714

S'ha iniciat amb un acte a la seu de Lleida, Un acte de religiositat laica. religiosotat perquè ens relliga com a poble, perquè rellegim la història de Catalunya, perquè reelegim el nostre futur com a poble cohsionat amb tots qls qui hi vivim.

Els qui pensen que la religiositat és un acte privat, poden veure que això és impossible. La religiositat humana  és una invariant humana. Es canalitza cap a la dimensió espiritual, cap a una dimensió social sigui la pàtria o l'equip esportiu, cap a la dimensió personal eròtico-amorosa o econòmica o sexual.



La religiositat humana s'expressa simbòlicament. Caminar ritual en processó, música de comunió, paraula de comunicació, contrast de foscor enllumenada. Els actes religiosos catòlics expressen l'asentimen amb la paraula amén; els actes laïcs ho fan amb aplaudiments.

Són molts anys de pensar que calia alliberra-se de la religió imposada, doctrinal i per això molts han perdut o no han adquirit els hàbits adequats. Seguint l'enregistrament trobem consellers del govern i altes personalitats amb posat inadequat a l'acte: es belluguen massa, badallen, s'aclofen a la cadira, fan cara d'avorrits... Hi ha massa figurants, els qui hi van perquè toca.