dimecres, 26 d’octubre del 2011

La cúpula bancaria se sube un 48% el sueldo, el doble que el beneficio. (20 MINUTOS 26.10.11)

Són impresentables inhumans, Una obscenitat total.
El meu col·lega i amic diu: -¿Però que no ho veus com les entitats amb més forat econòmic tenen directius amb major recompensa? Això vol dir que han fet bé la seva feina, enfonsar petites entitats per ser fagocitades per les grans. Aquí hi ha trampa. Algú ho havia de dir. Tots ho hauríem de veure. MTP


La cúpula bancaria se sube un 48% el sueldo, el doble que el beneficio
Consejeros y directivos de cajas rescatadas o con pérdidas incrementan sus salarios hasta un 129% desde 2004, según un estudio de CC OO. Son más de 1.500 y cobran 300.000 € de media al año

Los consejeros y directivos de las quince principales entida- des financieras del país –seis bancos y nueve cajas– han vis- to incrementarse sus remune- raciones un 48% de media entre 2004 y 2010. En ese perio- do, los beneficios de estas compañías han crecido aproxi- madamente la mitad: un 27%. Este fenómeno es especialmente acentuado en el caso de las cajas. Así, los salarios de sus miembros del consejo se han disparado un 80% de media, tal como refleja un informe del sin- dicato Comisiones Obreras pre- sentado ayer.
El caso de Caja Madrid –la cuarta entidad del país, ahora Bankia– es el que mayores dife- rencias presenta, a la vista de los datos: sus beneficios cayeron un 66% durante los últimos seis años. Ello no fue impedimento para que sus dirigentes –on- ce altos directivos y 22 conse- jeros– se subieran el salario de 317.000 euros anuales de media a más de 725.000 euros, un in- cremento del 129%.
El caso de Novacaixagalicia –entidad rescatada con más de 3.600 millones de euros de dine- ro público– también demuestra poca consonancia entre incen- tivos y resultados. Sus conseje- ros aprobaron triplicarse el suel- do pese a que las ganancias en- tre 2004 y 2010 se redujeron a la mitad. Esta misma caja gallega es además la ‘campeona’ en con- ceder créditos a los miembros de su cúpula: sus 34 altos cargos han obtenido préstamos de la misma entidad que dirigen por un importe de más de 161 millones de euros. En comparación, los dos mayores bancos priva- dos de España, Santander y BBVA, prestaron a sus élites 45 y 5 millones respectivamente.
Otras dos cajas ‘rescatadas’ por el FROB (Fondo de Rees- tructuración Ordenada Banca- ria) fueron CAM y Catalunya- Caixa. Los responsables de la CAM apenas pudieron aumen- tar un 3% los beneficios de su caja, lo que no fue obstáculo para que esos mismo conse- jeros incrementaran sus remu- neraciones nada menos que un 542% en seis años. Pasaron de percibir 12.000 euros anua- les a más de 75.000 de media, pero el Estado tuvo que inyec- tarle 2.800 millones este año por problemas de solvencia.
En CatalunyaCaixa, por su parte, la caída a la mitad de los beneficios no impidió que se duplicara la retribución del consejo (llegó a haber hasta 71 miembros tras la ola de fusiones de pequeñas cajas, aunque fi- nalmente han quedado 21) o que el número de altos directi- vos se triplicara. Mientras, las entidades financieras, en este tiempo, no han dejado de enca- recer sus comisiones. Así, la de mantenimiento de una cuenta subió un 32% entre 2004 y 2010.
Salarios de 300.000 euros
La cúpula de las entidades financieras españolas la forman poco más de 1.500 personas de las que 1.100 pertenecen a las cajas, según el informe de CC OO. Sus emolumentos anuales rondan los 300.000 € de media al año, si bien las cantida- des varían mucho entre bancos (retribuciones medias de 670.000 €) y cajas (190.000 €).

Eneko DICHO A MANO SIGUE SU BLOG EN 20minutos.es
ALGUNAS CIFRAS 1,7 millones de euros gana al año un consejero del Santander. Si nos referimos a los ejecutivos, asciende a 4,9 millones.
¿Cuánto tardaría un trabajador en ganar tanto?
DENTISTA: SALARIO MEDIO 49 años 34.496 EUROS
PROFESIONAL AUTÓNOMO: 59 años 28.448 EUROS
AGRICULTOR: 89 años 18.984 EUROS
EMPLEADA DEL HOGAR: 104 años 16.254 EUROS

dilluns, 24 d’octubre del 2011


Wall Street pierde su inmunidad

PAUL KRUGMAN 23/10/2011 a El País

A medida que el movimiento Ocupad Wall Street sigue creciendo, la respuesta de los objetivos del movimiento ha cambiado gradualmente: la displicencia despectiva ha sido sustituida por la queja. (Un lector de mi blog propone que empecemos a llamar a nuestra clase dirigente la "quejicocracia"). Los actuales señores de las finanzas observan a los manifestantes y preguntan: ¿no entienden lo que hemos hecho por la economía de EE UU?

El dinero de la industria financiera castigará a cualquier político que se atreva a criticar al sector

La respuesta es: sí, muchos de los manifestantes sí que entienden lo que Wall Street y, de manera más general, la élite económica del país han hecho por nosotros. Y es por eso por lo que protestan.

El pasado sábado, The New York Times informaba sobre lo que la gente del sector financiero dice en privado de las protestas. Mi cita favorita proviene de un gestor económico sin nombre que declaraba: "Los servicios financieros son una de las últimas cosas que hacemos en este país y que hacemos bien. Aprovechémosla".

Esto es sumamente injusto para los trabajadores estadounidenses, que son buenos en muchas cosas y podrían ser aún mejores si hiciésemos inversiones apropiadas en educación e infraestructuras. Pero considerando que Estados Unidos se ha quedado rezagado en todo excepto en los servicios financieros, ¿no deberíamos preguntarnos por qué y si es una tendencia que queremos mantener?

Porque la financialización de Estados Unidos no ha estado dictada por la mano invisible del mercado. Lo que hizo que el sector financiero creciese mucho más deprisa que el resto de la economía a partir de 1980 aproximadamente fue una serie de decisiones políticas conscientes, en especial un proceso de liberalización que se prolongó hasta justo antes de la crisis de 2008.

No es una coincidencia que la época del sector financiero en constante crecimiento fuese también una época de crecimiento constante de la desigualdad en los ingresos y la riqueza. Wall Street realizó una gran contribución directa a la polarización económica, porque el vertiginoso aumento de los ingresos de las empresas financieras constituía una fracción considerable de la parte creciente del 1% superior (y del 0,1% superior, que representa la mayor parte de las ganancias del 1% superior) de los ingresos del país. A grandes rasgos, las mismas fuerzas políticas que impulsaron la liberalización financiera fomentaron la desigualdad generalizada de diversas maneras: minando la organización sindical, librándose de la "restricción de la indignación" que antes limitaba las nóminas de los ejecutivos, etcétera.

Ah, y los impuestos de los ricos se redujeron drásticamente, por supuesto.

Se suponía que todo esto estaba justificado por los resultados: las nóminas de los magos de Wall Street eran apropiadas, nos decían, por las cosas maravillosas que hacían. Sin embargo, por alguna razón esas maravillas no lograban impregnar al resto del país (y esto era así incluso antes de la crisis). Los ingresos familiares medios, ajustados respecto a la inflación, solo crecieron alrededor de un quinto entre 1980 y 2007, tal como sucedió en la generación posterior a la Segunda Guerra Mundial, aun cuando la economía de la posguerra estuvo marcada por una estricta regulación financiera y por unos tipos de interés para los ricos mucho más altos que todo lo que actualmente se baraja en el debate político.

Luego llegó la crisis, que demostró que todas esas afirmaciones sobre el modo en que las finanzas modernas habían reducido el riesgo y hecho el sistema más estable eran un completo sinsentido. Los rescates gubernamentales fueron los que nos salvaron de una debacle económica tan mala o peor que la que dio lugar a la Gran Depresión.

¿Y qué hay de la situación actual? Las nóminas de Wall Street se han recuperado aun cuando los trabajadores corrientes siguen padeciendo el elevado paro y la reducción de los salarios reales. Pero es más difícil que nunca vislumbrar lo que están haciendo los financieros para ganarse ese dinero, si es que están haciendo algo.

¿Por qué, entonces, Wall Street espera que alguien se tome en serio sus quejas? Ese gestor económico que afirmaba que las finanzas son lo único que Estados Unidos hace bien también se quejaba de que los dos senadores demócratas de Nueva York no estén de su parte, y declaraba: "Tienen que comprender quién es su electorado". En realidad, seguramente saben muy bien quién es su electorado (y hasta en Nueva York, 16 de cada 17 trabajadores pertenecen a sectores distintos del financiero).

Pero él no hablaba realmente de votantes, claro está. Hablaba de la única cosa que Wall Street sigue poseyendo en abundancia gracias a esos rescates, a pesar de su absoluta falta de credibilidad: el dinero.

El dinero habla en la política estadounidense, y lo que el dinero del sector financiero ha estado diciendo últimamente es que castigará a cualquier político que se atreva a criticar el comportamiento de ese sector, por muy delicadamente que lo haga (como ha quedado demostrado por la forma en que el dinero de Wall Street ha abandonado ahora al presidente Barack Obama a favor de Mitt Romney). Y esto explica la sorpresa del sector ante los últimos acontecimientos.

Ya ven, hasta hace unas pocas semanas era como si Wall Street hubiese conseguido sobornar e intimidar a nuestro sistema político para que olvidase toda esa historia de que se embolsaba unas suculentas nóminas mientras destruía la economía mundial. Entonces, de repente, algunas personas insistieron en volver a sacar a colación el asunto.

Y millones de estadounidenses se han hecho eco de su indignación. No es de extrañar que Wall Street se queje.

Paul Krugman es profesor de Economía en Princeton y premio Nobel 2008. © New York Times Service 2011. Traducción de News Clips.

divendres, 21 d’octubre del 2011

I com se'ns repeteix la història als catalans!



Jo sóc mestre d'escola. He ensenyat cències socials durant set anys, a un cinc-cents alumnes.

Vaig procurar que entenguessin bé què havia passat a España amb el colonialisme abusiu i caciquil dels segles XVI i XVII, la mala relació amb les colònies que va dur a una independència mol violenta al segle XIX fins a la desvinculació total de Cuba i Filipinas el 1898. España va ser una metròpoli mal administradora que amb la independència política va perdre tot vincle econòmic amb les antigues colònies. La crisi econòmica de finals del segle XIX va ser la resultant d'haver volgut viure com els països més industrialitzats copiant les seves manifestacions visibles sense planificar bé el sistema productiu. Dues evidències clares. Mentre a Catalunya i Pais Basc la burgesia invertia els guanys en millor industrialització, la burgesia castellana s'entretenia comprant títols de noblesa "grandes de España" improductius. Com que el ferrocarril lluia a tot Europa, l'Estat va voler fer-se amb les companyies privades de les regions productives i va voler estendre ferrocarril per totes els capitals de provincia sense haver previst quina producció interior seria objecte de transport que amortisaria les inversions econòmiques. Els trens es van fer perquè els señoritos i les dames es passegessin i, a diferència d'Europa, els ferrocarrils espanyols van ser un fracàs perquè no estaven pensats per a trasllat de emrcadesries. El pistolerisme de la dreta d'inicis del segle XX va acostar l'anarquisme internacionalista i esperantista al terrorisme i tot va abocar a una guerra incivil quan la dreta va perdre les eleccions el 1935 i va anar atiant el cop d'estat militar.

Veig com la història es repeteix de manera massa semblant. De tant en tant veiem bodes de grandes de España que distreuen la massa. L'Alta Velocidad Española (AVE) no té res a veure amb el TGV francès (5 línies) o l'ICE alemany (5 línies). És una sola línia que passa per Madrid, o dues en forma d'ics i va fent totes les marrades que calgui per connectar totes les capitals de provincia. La mateixa concepció que el ferrocarril del segle XIX. I els trens de mercaderies no funcionen. I els aeroports a tot arreu. Despesa inútil que paguem tots.

Les escoles justetes, amb goteres, pistes amb esquerdes, classes convencionals, faltades de tallers i sense despatxos per a estudi i tutoria dels professors. Els hospitals que han millorat tant, són els que reben més retallades a la directa: plants i quiròfans que es tanquen.

A principis del segle XX apareix "el problema catalan y vasco, el separatismo". Efectivament, la burgesia que havia perdut el comerç amb Cuba i Filipinas, mirava cap a Europa. Però aviat desactiven Catalunya amb una jugada magistral: el diputat Cambó a Madrid i es desactiva la desafecció. El problema basc no està tan clar doncsen eralitat la banca espanyola és banca basca i santanderina (de quan l'or i la plata que entrava per Sevilla i sortia pel puerto de Castilla per anar a retornar el préstec a Flandes).

I ara estem vivint una situació ben semblant, per no dir igual. A la Villa Y Corte recapten els impostos proporcionals a l'activitat econòmica de cada autonomia (excepció econòmica del Pais Basc i Navarra). Un bon negoci quadar-se'n una part per la capitalitat i per uns ministerios que no han ja de fer res (cultura, educación, vivienda, sanidad, industria, comercio). I la part que retornen, la retornen anys després sense interessos. Un bon negoci. Però les subvencions europees es proposen, reben i gestionen a Madrid.
¿Recordem quan el 2007 els empresaris catalans van concentrar-se a IESE per reclamar la gestió de l'aeroport d'El Prat?... I s'ha desactivat. La COE va tenir l'habilitat de cedir la presidència a l'emp
resari Rosell i ja s'ha controlat la desafecció. el diputat Duran Lleida ha estat enviat a Madrid i si cal, per acabar de desactivar... el faran ministre. La història es repeteix. Confiem però que no es repeteixi el pistolerisme de dreta, el terrorisme d'esquerra i el cop d'Estat militar si la dreta no pogués tenir representació majoritària. MTP

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Indignación

CHANTAL MAILLARD 15/10/2011 EL PAIS

Aplaudo la indignación democrática, siempre que sea coherentemente democrática: el demos, el pueblo, en época de globalización, se extiende mucho más allá de nuestras pequeñas fronteras, personales y políticas. No estamos en 1944, tampoco en 1968. Los derechos universales han de ser entendidos y defendidos, ahora, globalmente, sin excepción de pueblos ni de razas, humanas y no humanas, pues lo que afecta a uno sólo de los seres del planeta nos afecta a todos.

Me indigno porque hablar, hablamos mucho, pero ¿daríamos un ápice de nuestras comodidades diarias por salvar a un inocente cuando éste no es "de los nuestros"? ¿De verdad? Siempre que trazamos fronteras, éstas nos hacen ser entidades mezquinas.

Me indigno cuando nos indignamos por un recorte de nuestros sueldos pero no lo hacemos por los dos millones y medio de desplazados que mueren de hambre en los campos de Somalia.

Me indigna que no nos indignemos y pidamos responsabilidades a nuestros Gobiernos, a los que tal vez podríamos acusar de genocidio por omisión. Pero claro, tenemos otras prioridades.

Me indigna que consideremos que esto no nos atañe y que recibamos al rey del Vaticano (¡qué poco y qué mal recordamos la Historia!) con bombos y platillos. ¿Por qué no darían los cristianos el coste de su fiesta papal para evitar la muerte de una parte de estos dos millones y medio de personas? Me indigno cuando las sectas se indignan bañadas en su hipocresía.

Me indigna que la mayor parte de la población veamos aproximarse el desastre sin variar en nada nuestra forma de vida consumista.

Me indigno porque no acabamos de considerar a los demás seres de este planeta como semejantes. Porque hay que seguir pidiendo perdón por pensar que un animal es uno de nosotros y por decir en voz alta que son mejores que nosotros.

Me indigna que no sintamos en nosotros al animal, al auténtico animal, clamando por un poco de sosiego.

Me indigna que no nos alcemos más alto y desenmascaremos esta farsa que llamamos democracia cuando sabemos pertinentemente que el sistema no funciona, que no votamos a quienes queremos que gobiernen sino que más bien participamos en un torneo preparado por quienes controlan económicamente el circo de las candidaturas y sus ferias electorales. Y sabemos, también, que no hay ideal ni sabiduría en la mayor parte de quienes pugnan por representarnos sino, todo lo más, la pericia del jugador que participa, conscientemente, en un juego amañado por las grandes empresas, frente a las que no todos los políticos tienen el arma que conviene: un espíritu educado en la templanza y otras virtudes necesarias para calmar el ansia.

Y ¿qué hacer? ¿Qué modelo inventar?

Clamar por la sabiduría. Educar a un niño poniendo a su alcance los medios para la más alta comprensión. Mirar hacia otros pueblos: los últimos supervivientes de las selvas tropicales, Bhutan tal vez, pueblos felices, si los hay. Aprender de ellos, de su felicidad: su eudaimonía: la buena (eu) voz interior (daimon), el buen-estar. El buen daimon es algo con lo que se nace, pero se ausenta en cuanto uno insiste en procurarse un bienestar calculado en forma de pertenencias y derechos adquiridos. El Estado de bienestar se sostiene sobre un paquete de derechos adquiridos a costa de otros, de muchos otros, y a los que no estamos dispuestos, al parecer, a renunciar. No hay felicidad que se asiente sobre tales bases.

Urge pensar en formular otro tipo de Gobierno, que no sea precisamente del demos: gremial y etnocéntrico, ni tampoco se sostenga en el krátos: el poder, sino en la comprensión, la compasión y el conocimiento.

Chantal Maillard (Bruselas, 1951) ha publicado este año Bélgica. Cuadernos de memoria. Pre-Textos. Valencia, 2011. 344 páginas. 25 euros.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Avui, 15 d'octubre de 2011
he sortit per a anar a recollir el diari.
Sí, avui a primera plana, fotografia i informació de la protesta mundial a 950 ciutats de 82 països. Barcelona, 17 h, plaça de Catalunya. Dies enrerra la poca informació, als diaris de major tirada, venia amagadeta a les pàgines interiors. Per què?

He volgut comprar un conte per al meu nét de 3 anys d'edat, un infant, sa, despert i llest (que no sols depèn de la natura); molt ben educat per mare i pare . Excel·lent. He trobat una versió més de El gegant egoïsta que va escriure fa molts anys un home intel·ligent, Oscar Wilde.
Molt adequat per explicar que aquests gegants egoïstes del capital no sortiran de la seva tristor, no veuran la primavera, fins que comparteixin el seu jardí amb els humans que solamet volem jugar-hi, aplegar alguna margarida i tastar algunes cireres. El jardí seguirà sent seu; nosaltres no volem capitalitzar jardins. Nosaltres volem jugar al jardí, disposar de diner per viure (menjar, tenir casa, tenir llibres i música, viatjar), viure junts els qui ens estimem, tenir molts amics, celebrar-ho junts i sentir-nos solidaris de tots els viatgers de la mateixa nau Terra on anem tots i hem de caber-hi tots sense trepitjar-nos. MTP
I el conte acaba així:
El nen li va agafar la manassa i li va dir:
"Una vegada, fa molts anys, em vas deixar jugar al teu jardí.
Ara vindràs amb mi, al meu jardí, que és el Paradís"


LA GLOBALITZACIÓ JUSTA, SOLIDÀRIA DE LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT és possible. Depèn de tu, depèn de mi...


OCTOBER 15TH

UNITED FOR #GLOBALCHANGE

On October 15th people from all over the world will take to the streets and squares.

From America to Asia, from Africa to Europe, people are rising up to claim their rights and demand a true democracy. Now it is time for all of us to join in a global non violent protest.

The ruling powers work for the benefit of just a few, ignoring the will of the vast majority and the human and environmental price we all have to pay. This intolerable situation must end.

United in one voice, we will let politicians, and the financial elites they serve, know it is up to us, the people, to decide our future. We are not goods in the hands of politicians and bankers who do not represent us.

On October 15th, we will meet on the streets to initiate the global change we want. We will peacefully demonstrate, talk and organize until we make it happen.

It’s time for us to unite. It’s time for them to listen.

People of the world, rise up on October 15th!

Map of events for october 15th
Map of events for october 15th
profile

acció unitària / acció no-violenta / acció política / acció ètica / acció poliètica / acció per una vida de tots en pau

"De la indignació a l'acció" : instruccions quan s'arribi a Arc de Triomf

divendres, 14 d’octubre del 2011

ALGUNA ACCIÓ MÉS que anar a la contra

Manifestació... Ocupació... Cridòria... Bloqueig del trànsit... NO, NO, NO! Falta imaginació.
No es pot anar solament a la contra. Això pot durar cinc minuts. Després cal fer alguna acció de projecció. Va ser creativa la retirada de 155 € dels comptes, el 30 de maig de 2011. Podria ser també ingressar 1 € a un compte determinat; cada € simbolitzaria un vot. Caldrà donar una sortida al vot dels indignats per al proper 20N. S'ha de conèixer l'abast, sense fer cap mal. No cal centrar atacs en representants polítics, tenen una certa legitimiat fràgil davant dels no-representats econòmics; sabem que les causes són molt més àmplies. Millor no fer caricatures que desacrediten els sòlids arguments per estar indignat davant d'un model d'organització social i política injust i no democràtic. Pocs eslògans i propostes clares i numerades que es vagin repetint fins que la població arribi a memoritzar-les (Com quan es diu: resolució núm. de les NU).

La injustícia d'aquest sistema és tan gran que no ens podem aturar. Es pot anar a les concentracions, es pot accedir als portals d'internet... però el més important és que arreu obrim conversa amb el tema: amb la família, amb els companys de feina, al bar, en trobar els veïns a l'ascensor (ja no cal parlar del temps, cal parlar de la injustícia econòmica d'uns que abusen i els treballadors són qui "paguen el gasto". Efectivament, estem contra aquest sistema econòmic injust i trampós i els que li donen suport o callen són comparables als ciutadans que van callar -l'espiral de silenci- davant dels abusos del nazionalsozialisme i del faccisme que després van lamentar on havia arribat. Gandhi ja ho va dir: el problema no és que hi hagi gent dolenta; el problema és el silenci dels bons.

Galbraith, Krugman, Stiglitz són reconeguts economistes pel sistema que han aixecat la veu per denunciar els excessos i abusos... Denuncien el sistema econòmic com s'ha desenvolupat.

Denunciem aquest sistema, sense violència, amb no-violència activa: Mahatma Gandhi va encapçalar la lluita per la inependència de l'Índia, Martin Luther King va encapçalar la lluita contra la segregació racial, Nelson Mandela va sortir de la presó després de 27 anys i va encapçalar la superació (encara parcial) de l'apartheid. A Catalunya i a España Lluís-Maria Xirinacs va guanyar a peu dret l'amnistia política, es va plantar per la independència econòmica i va treballar per la moneda telemàtica (un sistema contra les trampes que no interessa als lladres legals); va obrir camí però no vàrem ser capaços de seguir.

És ara amics, és ara! - cantem amb Jaume Arnella
Quan per mi sigui la Terra i jo sigui per tothom
I ens anomenem noslatres i no ens quadri cap més nom.
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble.
I jo diré...
I junts direm:
És ara amics, és ara!
Com més endavant camines més s'eixampla l'horitzó.
Quan entre els homes no hi hagi cap esclau ni cap senyor.
Jo cantaré cançons de llibertat.
Jo cantaré cançons per al meu poble.
I jo diré...
I junts direm:
És ara amics, és ara!

Martí Teixidó





dijous, 13 d’octubre del 2011

del 10 juliol 2010... al 15 d'ocubre 2011. Encara és forta la lluita... i queda tant per fer!

I en primer lloc salvar de la misèria els més fràgils que bé que podríem ser nosaltres!
O és que som dels qui pensen que els qui estan en al misèria és perquè no volen treballar?
Algú pensa que els banquers i els amos de grans fortunes s'ho han guanyat amb treball?

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Reafirmem les mesures: econòmica, social, política, cultural, comunicativa necessàries i de justícia.

dijous 19 de maig de 2011

Indignats. I tant! Ingenus, No! Ara cal Intel·ligència i Implicació generosa.

Multitudinària cassolada a la Plaça Catalunya de Barcelona


INDIGNATS, SÍ! I TANT! MASSA POC! Però no per a fer un festival de TV. Tots convocats, tants, i qui dirà alguna paraula assenyada que ens permeti sortir d'aquest atzucac. Els qui ens hi han conduït s'ho miren enrient-se de nosaltres que ens quedem veient l'espectacle que és digne de la televisió narcotizant.

0. Els qui treballem per a tots ara hem estat els primers en pagar.
Als funcionaris públics, als profesionals i treballadors de la salut i de l'ensenyament ja ens descompten cada mes el 5-7% del sou, i seguim contribuint. Som alguns menys i fem la mateixa feina.

1. Mesura econòmica. Qui ha de pagar.
Ara s'ha d'anar a la porta dels bancs i entitats financeres. Ara han de retornar elles el 5% dels beneficis dels darrers deu anys que anualment anaven del 37 al 27 %. Els direm: -Senyors, la cosa no ha anat bé i ja ho veuen, hauran de retornar una part. Els beneficis eren falsos. Són vostès que han jugat a futurs, no nosaltres.

2. Mesura social. Qui té dret a l'habitatge.
Hi ha famílies que es queden sense l'habitatge que necessiten per viure i anaven pagant. Ha fallat l'operació immobiliària especulativa. Els habitatges han d'anar al seu preu de taxació real i són els especuladors i financers que van arricar massa i no poden mantenir els guanys que van cobejar. Si les famílies no poden fer front de moment al pagament de l'habitatge en propietat, han de quedar subjectes a un lloguer ajustat amb opció de compra. No podem acceptar tants habiatges buits (Aneu a Sant Cugat, ciutat fantasma) i tantes famílies i joves en espera d'habitatge. S'han d'assignar en lloguer amb preu taxat que no ha de superar el 33% dels ingressos dels qui hi viuen.

3. Mesura política. Democràcia, no espectacle electoral.
L'autèntica democràcia és la de la participació directa o de representació participativa de proximitat. La democràcia local és la més autèntica. Fora publicitat enganyosa i costosa. Un quadern informatiu de les opcions que es presenten i actes de presentació prèviament anunciats. Candidatures de partits o agrupacions electorals però en llista oberta, d'elecció directa. S'han d'escollir persones vinculades a partits o agrupacions, no partits que subordinen persones a la disciplina de vot. La disciplina de vot ha d'estar prohibida per llei en un estat democràtic. Els parlamentaris han de parlar, escoltar i reconsiderar.

4. Mesura cultural educativa. Cultura per a tots com a aliment bàsic de la ment.
Totes els institucions escolars han de ser centres culturals oberts a tots els ciutadans on puguin organitzar actes, conferències, exposisions, debats i cursos. Desamortitzar les escoles i instituts buits la meitat dels dies de l'any (185). Els estudiants d'art, de música i d'altres han de poder presentar-hi les seves primeres actuacions i realitzacions. Tots hi han de poder fer teatre, performances, ioga o aprendre llengües d'origen. Cultura directa de proximitat per frenar el virus de la cultura de masses industrialitzada que ens envaeix.

5. Mesura comunicativa. Garantir la cohesió i la responsabilitat social.
Els mitjans de comunicació, particularment els que mostren modelatge de costums de forma visual sense que calgui alfabetització són els responsables de la socialització plural, democràtica i laica. Se'ls ha d'exigir un compromís efectiu en el respecte a la llibertat personal sens perjudici de l'entesa i la cohesió social. Si presenten informacions o ficcions dissocials han de fer la complementària mediació educadora particularment en hores d'audiència infantil i juvenil.

Martí Teixidó
http://politicadeducacio-comunicactiva.blogspot.com/



dimarts, 4 d’octubre del 2011

Efectivament. Wall Street... i els sistemes financers són qui han creat aquest engany: finaçament i més finançament. I qui produeix riquesa real? Qui emprèn i crea llocs de treball?

1 Han demostrat que aquest sistema econòmic és fals
Diuen: "enfortir els mecanismes financers"
Per fer encara una caiguda més gran?
Per seguir amb els seus guanys desorbitats?
Si justament hi ha hagut tant de finaçament que el mateix capital feia la volta i finançava dues i tres vegades. Qui ho havia de dir, els bancs prestadors de diners anaven a cercar diner en préstec. Això és viciós, cancerigen i mata. El mercat està mort. Igual que la URSS va estar morta i va esfumar-se el comunisme. El mercat està mort i no hi ha capitalisme (capital X treball).

2 Tot es basava en crèixer més i més: més fills, més població, més demanda, més producció, més territoris on vendre, més guanys econòmics, més estratificació social.
S'ha acabat l'economia de creixement geomètric imparable. Aquesta és la que permetia el gran finançament cada cop més exagerat. Com que produiràs deu vegades més, guanyaràs molt i pagar el crèdit serà no res.

Ja no es pot seguir amb l'economia de creixement indefinit. Està tot el planeta Terra cobert. No es pot anar avendre a la Xina ni enlloc. Són ells els qui, amb sous d'escarraç, segueixen el joc que els vàrem ensenyar. Baixen els preus al mínim, van cobrint el mercat, fins que tinguin el monoploli. No hi ha territoris on anar a vendre. Cal esperar que s'aturi el creixement exponencial de la població del planeta Terra.

3 Ells varen superar el límit de la inflació i van seguir creixent. Ara ens hem d'aturar tots per ells.
Ara a la Unió Europea es posen restriccions al dèficit públic i privat i France i Deutschland volen cobrar els guany de tants anys de comercialització. Van escampar els seu productes arreu. Fa deu anys es posaven restriccions a la inflació i els únics que no complien, que sempre anaven per sobre eren France i Deutschland. Ells anaven fent. I si podien restriccions d'entrada: France, la dels il·lustrats que va anar al despotisme il·lustrat, restricció de productes agrícoles d'España volcant camions impúnement; Alemanya que amb els il·lustrats romàntics es va corprendre de Grècia (Hellas) i en va cantar les excel·lències ha omplert el seu país d'electrodomèstics i màquines que ells van acceptar però ara no poden pagar.

4 Estem en guerra: econòmica a casa; militar a casa dels altres on hi ha energia, minerals o ciutats bombardeajdes per reconstruir, com van inventar els USAïtes.
Parlem clar. Això és la III Guerra Mundial i com la I i la II està liderada per France i Deutschland que necessiten meracts i han de col·locar els seus productes. És efectiavment una guerra econòmica però que pot fer tant de mal com el 1.400.000 joves europeus morts al front de Verdum o els incomptables morts de la II guerra a Alemanya, Polònia, Normandia... Ara es deixen families snese casa i sense feina. Què esperen que passi? I mentrestant, United Kingdom, England segueix queixant-se d'Europa i sempre compta amb USA. La guerra desequilibra i els oportunistes fan grans guanys com Calçats Segarra o Joan March a España el 1938. Empreses USA van anar a reconstruir l'Iraq bombardejat. Ho ha declarat descaradament l'agent financer Alessio Rastani: Els inversors saben que el mercat està mort. Qualsevol persona pot fer diner; això és una oportunitat.


diumenge, 2 d’octubre del 2011

Què esperaven, que anessin a protestar a Whasington? D'on ve el mal?

Més de 700 detinguts a Nova York durant les protestes contra Wall Street

The New York Times

CNN

The Washignton Post

The Boston Globe

Chicago Tribune

Més de 700 detinguts a Nova York durant les protestes contra Wall Street

Les protestes dels indignats s'estenen per diverses ciutats dels Estats Units

La policia de Nova York ha detingut més de 700 manifestants que protestaven contra el sistema polític i financer en una marxa pel pont de Brooklyn organitzada pel moviment 'Ocupem Wall Street' (etiqueta#OccupyWallStreet a Twitter)

Van tenir l'esperança d'un pesident Obama que estaria al costat de la gent, no dels rics i sembla que ho intenta, però ja hem vist que no li deixen prendre mesures en favor de la majoria. Si no mana Whashington i el poder està a New York, ¿no és just que es vagi allà a demanar un salari de justícia per a tots? Solament un salari de justícia! I que ells seguixein grassos de dòlars! Ja sabem que tenen un transtorn de conducta, són psicòtics del diner i farem el possible per ajudar-los, al cap d'avall són probres humans malalts obsessius. Ni se'n recorden que tots morirem igual! Mira que passar-se la vida acaparant, guardant, vigilant... Qui els ha fet esclaus?






dissabte, 1 d’octubre del 2011

INDIGNATS, DESCONTENTS, ESTAFATS, OPRIMITS... i ara ens criden a votar -20N- altra vegada

Ja sabem que n'hi ha de problemes. Han desencadenat un problema econòmic mundial perquè han especulat, han fet trampa, han volgut guanyar diners sense treballar i sense produir. Són els qui es passen el dia mirant, vigilant, com pugen i baixen els valors, els seus valor econòmics. Res de valors ètics, aquests són per a la gent que s'ha de comportar correctament. I què produeixen ells? Què treballen? Res de res. Ells són el mercat, s'amaguen sota el nom del mercat; quines galtes! I sabem qui són: Tudor Jones, George Soros, Warren Buffet, Jim Chanos, David Tepper, John Paulson, Lakshmi Mittal... i també espanyols que coneixem massa bé: Emilio Botín, Francisco González, Isidre Fainé, Joan Oliu, César Alierta, Eduard Fornesa, Salvador Gabarró i els qui des de càrrecs públics els ajuden: Rodrigo Rato, Esperanza Aguirre, Cristóbal Montoro, Narcís Serra, Joan Hortalà...

En diuen crisi econòmica però ells segueixen guanyant-hi. Demanen ajudes als governs i no tenen cor per treure l'habitatge en hipoteca a una família, no tenen vergonya per dir que ells "han de guanyar diners", que les crisis son un bon moment per als "bons", per als qui "no tenen por".



No parlarem del què han fet els governs d'España i de les comunitats autònomes des de 2008 quan van començar a reconèixer que no juguem a la "Champions". Ja sabem quines mesures, i cada mesura agreuja més la situació i en demana una altra. Retallada de sous als funcionaris, reducció de serveis, incompliment de pagaments compromesos... I per altra banda, emissió de deute públic per salvar el dèficit públic, prometent un increïble interès del 4,75% al que calladament s'hi afegeixen els financers que en volen guanyar un 3%. Mentre a uns se'ls retalla el sou per salvar el país (5-7%) ... a uns altres se'ls dóna un interès (4,75% + 3%). S'apunten a salvar el país per guanyar encara més. Inacceptable! Indignant! Estafa social! Escanyapobres!

Diuen que no hi ha solucions, que ens hem d'ajustar tots... Tots? I ara ens criden a eleccions per al 20N. I haurem de votar els mateixos. I ja ens anuncien els resultats abans de començar. Qui està a l'oposició i no ha dit mai una proposta política clara, va repetint la cantarella de sempre i sembla que la gent se l'empassa. Qui ha estat al govern, surt per ser president de govern i diu que té solucions però, essent vicepresidnet no les ha aplicades?

Cridats a eleccions, passarem dies parlant, fent proclames i reclamant majories prometent... fum, fum, fum. Els polítics que no poden fer res, que els mercats els ho impedeixen es presenten perquè els votem. Però si manen els econòmics, no hem de votar els econòmics? I si no els podem votar, els haurem de botar, els haurem d'apartar de la polis doncs fan mal a la gent, no tenen sentit cívic.

¿On ha quedat aquella gran, pacífica i integradora manifestació ciutadana de Catalunya del 10 de juliol de 2010?

¿Després de dies d'estada participativa, col·laborativa i pacífica a les places dels indignats, del 15 M, de Democràcia real... i de tanta gent que hi va donar suport farem unes eleccions com sempre?

No podem deixar les places, el carrer, mentre no canviï aquesta situació que tothom sap que és injusta. Aquest món és el que no és possible. Un altre món és necessari. Llàstima que quan sortim al carrer solament sabem cridar i fer soroll. Perquè no cantem més? Poetes i cantautors compromesos ens han posat repertoris que hem deixat oblidats. A les manifestacions cantant! Per comptes de paperets de propaganda i consignes cal distribuir papers amb les lletres que junts podem cantar. S'hi afegirà més gent (els banquers no, que solamet canten números i desafinen).




No és això companys, no és això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents, altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això companys, no és això,
ni paraules de pau amb barrots
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l'espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir, no és això.

Lluís Llach





Somos

Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros,
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar tiempos

futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia,
canciones y caminos
en duro batallar.

Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

José Antonio Labordeta



Aquest sistema no funciona, no s'hi pot viure. Però tampoc es pot viure fora del sistema.
No anar a votar és deixar-los fer el que vulguin. Si vota el 50% dels 350 diputats solament n'haurien de sortir 176. Així els altres 174 se'ls rerateixen entre els partits que han obtingut majoria: un frau de la llei de Hont a la democràcia. Si voten 50% no hi hauria d'haver més de 176 diputats. Per què n'hem de mantenir més si no representen ningú?

Però no es pot deixar d'anar a votar. Els descontents no podem permetre que diguin que ens abstenim, que passem, que ens n'hem anat de cap de setmana. No podem sortir del sistema.

Què podem fer?... Aquesta vegada podem fer una acció molt clara. Anar a votar i fer un vot nul (segons ells) però que es pugui recomptar i demostrar que és superior al partit més votat. Serà un vot nul legalment, però serà un vot legítim que deslegitima els partits que no tenen el crèdit dels ciutadans. Després de les eleccions s'haurà de donar representació als promotors del vot nul que hagi tingut àmplia i majoritària acceptació.

Tan simple com cridar a la ciutadania descontenta que votin en una paperata que digui:
INDIGNATS / DESCONTENTS / 15M / DEMOCRÀCIA REAL / JUSTÍCIA ECONÒMICA
i recomptar aquests vots nuls, que sabem que no són vots nuls. El recompte és públic i mentre els membres de la mesa han d'anotar nul, altres poden recomptar i destriar els quatre nuls dels falsament nuls i clarament legítims. Ja estem cansats d'eleccions inútils. Aquestes poden ser diferents. Martí Teixidó