diumenge, 3 d’octubre de 2021

Esperem justícia econòmica. Entre tant, l'autoritat política democràtica ha de garantir coherència.

Esperem justícia econòmica. Entre tant, l'autoritat política democràtica ha de garantir coherència.

Es recupera l'economia? Bé. Compte! La productiva en primer lloc, sinó falla el fonament (agrícola/pesquera, indústria, construcció, tecnologia). Els serveis bàsics després (alimentació, salut, educació, ciència, transport). Els serveis culturals (música/teatre/cinema, premsa/llibreria, esport, natura). Els serveis de consum (restauració/bars, moda, provocacions). Em sembla que va en sentit invers i es considera un bon indicador la reobertura de bars, restaurants, allotjaments rurals i hotels. Però...

Les previsions anticipen una incoherència. Si el PIB puja 6.0 dos anys consecutius, s'ha recuperat el nivell de 2019. Em sembla que les estimacions  de IPC són baixes. D'altra banda els economistes anuncien "puede que no sea el moemnto oportuno"... d'incrementar els salaris. Qué atrevits!

Els salaris han de pujar com a mínim segons l'IPC i han de recuperar la pèrdua acumulada des 2011. L'IPC ha pujat un 3,1?... No ens enganyem amb mitjanes numèriques. Els productes bàsics per a tots han pujat més, molt més (electricitat i combustibles, fruita i verdura, quotes de serveis regulars). Els productes privatius es contenen i així moderen l'increment mitjà. No cal estudiar economia, doncs economia és l'adminsistració de casa, del dia a dia, d'anar al mercat o a la farmàcia. (Sí, pugen molt, i excloses de SS: vitamines A, B, C,  que avui ens disposen a tots, cura de la pell que ens recomanen per compensar contaminació, ultravioletes o vellesa)

 

Estimación PIB  

2016

2017

2018

2019

2020

2021 est.

2022 est

2023 est

España

3,0

3,0

2,3

2,1

-10,8

6,0

6,0

2,0

 

 

Estimaciones IPC

2017

2018

2019

2020 

2021 est.

2022 est.

2023 est.

IPC España

1,1

1,2

0,8

- 0,5

3,1

1,6

1,2

 

 

El Consejo General de Economistas (CGE) mantiene su previsión de crecimiento para la economía española en el 6,3% para 2021 y la revisa al alza hasta el 6% para 2022, dada la inercia de crecimiento del segundo semestre de este año y por el efecto de la aplicación de las ayudas europeas.

En cuanto al mercado laboral, los economistas mantienen su previsión de que la tasa de paro se sitúe en el 15,5% en 2021, mientras que estiman un descenso en 2022 hasta el 14,9%.

No obstante, han advertido de que, aunque la senda es positiva, "puede que no sea el momento oportuno" para subir el salario mínimo interprofesional (SMI).

"La recuperación económica no está consolidada, la cifra de desempleados es alta y el tejido empresarial está formado fundamentalmente por microempresas, que podrían no poder hacer frente a esta subida, no solo de salario sino de cotizaciones sociales, unido a la subida del coste energético. Esto podría propiciar más despidos", han alertado.


La retribució econòmica justa pel treball

S'ha d'arbitrar aquest partit d'interessos, legítims. Legítims per a tots. S'hi pot aportar una mica de racionalitat? Ja hi ha propostes que es poden considerar. Ahora, estarem d'acord amb que les vagues s'han d'evitar perquè alteren l'economia per a tots, per als empresaris i per als assalariats.

Però l'indicador mes decadent  de la nostra economia és la dificultat i retard d'incorporació de la població jove al sistema productiu i laboral. Les propostes de Piketty (en català, ed 62: Capital i ideologia, 2019) són clares i cal decidir: Impost més progressiu sobre les rendes de treball. Impost molt més radical sobre el patrimoni. Impost progressiu sobre l'herència passiva i invertir en assignació de capital en herència social inicial als joves perquè puguin emprendre.


La penisó de jubilació digna i segura

Sembla que ens volen espantar amb el futur de les pensions. Doncs que els economistes, encarregats de la prospectiva, tanquin una proposta justa i consistent. Que la piràmide demogràfica s'ha invertit ja ho saben; es va iniciar el 1976. Que el bon Sistema de Salut allarga la vida, és per celebrar-ho.  Que la immigració necessària (1996) compensi la regressió demogràfica, sabem que no. Si l'invent del sistema de pensions (1962) basat en el creixement accelerat de la població i del PIB ja no serveix, que en pensin un altre. Si quan el fons de pensions tenia superàvit és va traspassar a d'altres despeses necessària de l'Estat (2011), avui les pensions han de formar part dels pressupost econòmic de l'Estat incrementat amb les quotes empresarials i dels treballadors actius. L'Estat hi està obligat atès que va ser ell qui va incautar les mútues de previsió d'empresaris i trebalaldors per a impulsar l'Estat del Benestar (1945). Caixa única i ben administrada.

 

Diem que vivim en un estat democràtic. La Democràcia no es pot fragmentar. Ha de ser Democràcia política, econòmica i social. Liberté + Egalité + Fraternité. Ja sabem que hi partidaris de posicions liberals tant com de posicions socialistes i ja veiem que no escorresponen amb la desigualtat real. L'Estat representat amb el Govern, el Parlament i la Judicatura han d'equilibrar els interessos. En tot cas, per comptes d'incrementar la desigualtat amb l'estafa de les crisis, cal reduir progressivament la desigualtat amb accions de govern per a tots, sí, per a tots.

divendres, 24 de setembre de 2021

Això no és teatre. És un monòleg memoritzat per força, sense força.

Clitemnestra, la casa dels noms al Teatre Romea.

No, això no es teatre. Un text d'autonarració amb algunes respostes anecdòtiques, no aporten res.

Un text que podia donar una versió integrada de Clitemnestra des d'Homer, passant per Esquil i Sófocles i completada, amb diferència, per Eurípides. Un text de teatre: persones (prosopon) humanes confrontades per impulsos, vivències, valors, interessos, conflictes, ideals... i en tot cas sentit de polis, de poble, de comunitat. El teatre és de la ciutat, per fer ciutat, per fer ciutadans. I per això hi convé el cor de veus que expressa sentiments del poble, del poble que s'està educant.

 

 

Ni text, ni actors. El Teatre Grec no posa els actorets al servei del gran actor i en tot cas pot haver-hi la confrontació extensa entre dos. Clitemnestra i Agamèmnon? Aquí solament ella per revaloritzar el personatge femení. Necessari però justament la literatura grega és la que ens ha mostrat que és confrontant dos personatges que un creix. En Homer Penèlope creix front a Citemnestra que solament és un pretext de contrast.

Aquest text i direcció  sí que pot serveir per a iniciar estudiants d'educació secundària en l'acció dramàtica, tan abandonada. Res més.

Teatre també és escenografia. Jo tampoc considero teatre el diàleg de dos actors, grans declamadors, emfàtics, expressius si tot està enfocat a la paraula i al gest facial. L'atrezzo amb l'escenografia susciten imatges mentals, episòdiques on 'sentir' (no sols oir) i memoritzar les paraules.  Quina misèria d'escenografia!, Quina imprecisió de vestuari! I feble vocalització dels actors, poca planta dels actors que disminueixen la grandesa del Teatre Grec.

 

Falta crítica teatral. Que no hi ha ningú?... Com podrà millorar el teatre sense crítics teatrals. crítics, discriminadors analitzant, valorant les parts i reintegrant en conjunt amb relació als destinataris ciutadans. Ara solament hi ha difusors, publicistes i l'única valoració és l'increment de públic. Obsedits pel nombre ens ho hem venut tot: la paraula, l'escena, la coralitat dels actors, suscitar públic que pensi... Solament compta que surtin contents, tots aplaudeixen i si algú s'atreveix a no fer-ho és un 'raro'. I els qui surten contents ja ens en duran d'altres. Nombre: èxit, nombre: èxit de taquilla. Els donem el pinso que els agrada. Això d'educar els ciutadans amb el teatre està antiquat. Ara vivim en la Postmodernitat: divertim-nos que són quatre dies! Teatre Romea. Una qüestió, menor, però inacceptable.

Una qüestió particular, menor però a considerar per la productura i la direcció.

Durada de l'obra anunciada al programa de mà: 1hora i 30 minuts (sense entreacte). Adjunten una "Fe d'errates". La durada es redueix en 25 minuts. Es redueix un terç la funció?. 1h 30' és una durada convencional al nostre temps. Als inicis del segle XX, era de dues a tres hores. El Teatre Grec no es pot ventilar a corre-cuita.  

De fet, el personatge de Clitemnestra segueix i segueix fins que Orestes, ja gran, pren venjança assassinant la mare i Orestes és condemnable però Atenea decanta la sentència cap a l'absolució i ho raona: Perquè mai més a Atenes es produeixin aquests crims.

És molt perillós explicar o veure parcialment si realment es vol educar el poble. Així queda en justificació de la venjança. Altra cosa és comprendre però afirmar que no s'ha de fer mai més.

Estic segur que no es justifica la venjança amb aquesta posada en escena però tampoc s'educa com ha de fer el teatre, per igual la tragèdia o la comèdia o l'absurditat. Veig que es redueix el teatre a espectacle i si és així, es pot dir que és cultura?... Un públic que aplaudeix, sense pensar, perquè toca aplaudir.  Què és sinó l'educació: la paideia grega, les humanitats llatines sinó l'accés a la cultura?, seguir incrementant la cultura.

 


M'han concedit Teatre Grec com vaig demanar? Fals teatre grec.

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

 

 


dilluns, 20 de setembre de 2021

Paulo Freire (1921) : L'eduacció com a pràctica de la llibertat. Pedagogia de l'oprimit.


 

Paulo Freire (1921) integra la filosofía, la antropología y la teología sin contradicción con la pedagogía ciencia y la didáctica para toda escuela, no solo para adultos.

 

 

 

 

 

 

 

 

1 La concientización se practica con el procedimiento de la EVIDENCIA, poner a la vista, hacer observar, sin conclusión y acuerdo pues no es ideologización ni adoctrinamiento. Se aprende para toda la vida a observar la realidad. (¿Quién vive en esta casa mansión? Y en esta favela, chabola barraca, bidonville, ¿quién puede vivir?)

 

2 El diálogo és la base de la SIGNIFICATIVIDAD, toda: cognitiva ( la que sólo ha considerado le regulación del currículum) i emotiva, la vital. Racional i vivencial sin disociación. Antes que aprender hay que desear aprender; la motivación tarea docente.

 

3 Alfabetización con método sin perjuicio del diálogo. Elabora método DIDÁCTICO: El universo vocabular, la descomposición silábica. Coincide, está desarrollando la globalización de Decroly (1913) y el método natural de Freinet, Elise i Célestin. Pedagogia científica y humanista.

 

 

        Massa favelas al món.  Com ho podem aguantar?  Encara?
 

         Escoles, espais de seguretat, salut i cultura per a tots els infants
 

dijous, 9 de setembre de 2021

L'aeroport del Prat. Motivacions privades.Declaracions públiques,


AEROPORT DE BARCELONA (EL PRAT) (2006)
aeroport de barcelona
Xavier Sabaté - X3 Estudis Ambientals

El 28 de juliol té lloc una vaga que atura l’aeroport i que en revifa el debat sobre l’òrgan de gestió.
 

L'aeroport d'El Prat havia estat ampliat el 1992 amb els Jocs Olímpics de Barcelona. L'any 2009 es va inaugurar la nova terminal, ara T1 i així pot operar 90 vols per hora, uns 100.000 passatgers diaris.

 

L'aeroport d'El Prat , Barcelona-El Prat (no cal allargar més la denominació ni decidir-ho des de Madrid) té capacitat per a tot tipus de vols. Si no hi ha més enllaços directes transoceànics és perquè AENA, concessionària de l'antic monopoli de l'Estat fa enllaçar amb Madrid (Llatinioamèrica) o amb Frankfurt (altres intercontinentats).

Ara va de milions d'euros d'Europa i AENA d'acord amb el Gobierno veu una ocasió magnífica per crèixer i collar tothom. També el Govern de Catalunya (govern dual)) pica l'ham inicialment. La ciutadania pot fer vacances però no dorm. Ni es pot acceptar més ampliació de l'aeroport d'El Prat, no es pot oblidar que el Gobierno no s'asseu per resoldre el problema amb Catalunya activat amb la retallada de l'estatut 2006. En primer lloc, i en origen deixar-nos parlar català que ja parlem castellà o altres llengües fora de Catalunya. En segon lloc, la injustícia econòmica: el corredor mediterrani, el tren d'alta
velocitat entre els tres aeroports, la connexió ferroviària directa de Barcelona amb París, Berlín, Roma i també amb Madrid o Cádiz.
 

 

La jugada de l'Aeroport d'El Prat. Ja ho he entès, justament perquè no sóc entès i m'ho miro amb perspectiva. 2006 vaga i ocupació de les pistes. 2009 Nova T1 per 90 vols per hora, 100.000 passatgers per dia. Capacitat i demanda de vols intercontinentals directes.

 

Gairebé ho aconsegueix.El vicepresident va per davant del president i ja ho venen a la ciutadania fent un preacord el 2 d'agost. La ciutadania està de vacances però l'assumpte no cola, la moguda és total . AENA diu (no mostra) que té un pla i que compensarà la destrossa natural.

 

Es reactiva la divisió del Govern. AENA-Lucena no pot ensenyar un projecte acceptable i es retira. El Gobierno contrariat: 1 No té l'entrada de fons europeus. 2 No pot desviar l'atenció del problema amb Catalunya. El president Aragonès ha respost publicament amb fermesa. Punt. Bé.

 


 

dimarts, 7 de setembre de 2021

Catalunya aixeca el teló. I abaixa la cultura

 
Catalunya aixeca el teló. Catalunya abaixa la cultura. És 'cultureta catalana'? (Sagarra). O és cultureta Cubana?. El missatge va ser molt clar: "necessitem riure, emocionar-nos, desconnectar; és més important del què ens pensem. L'humor és sempre un antídot contra la tragèdia. 'You got the Gala'... per projectar el català al món 
 
Bé, potser em vaig equivocar. Pensava que anava de teatre, dansa, màgia i espectacles visuals. No veig indicis de teatre, o el teatre s'ha reduït a comèdia, a comèdia estereotipada. La imatge que dóna la presentació és del vodevil francès ja a l'escenari al segle XX o l'emulació del musical nordamericà.

Riure, emocionar-nos, desconnectar, imaginar. "No siguem còmplices de dinàmiques de merda".

La Gala sí que ens va mostrar actors molt ben preparats, amb gran preparació física (moviment, elasticitat, contorsió, exhihició...). Segur que també se'ls prepara per a expressar emocions però això s'aprèn obra en obra amb els anys. Em pregunto si se'ls prepara també en pensament. Això vol dir que un actor ha de conèixer el seu perfil personal i no acceptar qualsevol paper (difícil quan els actors viuen en la inseguretat econòmica total). Cal reduir el protagonisme dels bons actors amplificat pels mitjans de comunicació. Menys vedets, menys actors excepcionals, més companyies cooperatives amb actors de professió i actors aficionats (En això LaCubana n'és un exemple que mereix el premi)

Repassant la cartellera. Domini total de l'humor i la comèdia.   Àmplia cobertura d'obres de caràcter psicològic introspectiu, de conflicte psicosocial. Hi ha clàssics que es repeteixen: de Lorca, de Delibes, de Txékhof, sobre Ciceron, de Vargas LLosa, de Dostoievski, de Lope de Vega, de Pardo Bazán, de Sagarra, de La Víctor Català. Algunes obres, poques, per reflexionar sobre l'actualitat: Imitation of life. Síndrome de gel. Algunes a partir del teatre grec (potser m'han escoltat): Clitemnestra, la casa dels noms. La mala dicció. Antígona in Molenbeek*Tiresias. Hipólito   
 
Teatre. Molt monòleg, alguns duets, poca escenografia, teatre llegit. Què és el teatre?

El teatre és la festa en honor dels déus (Zeus) i dels humans que volem comportar-nos com ens recomanen els déus (el teatre de la polis). Els déus grecs, Zeus el primer, tenien aventures amoroses i conflictes que calia resoldre. També hi escau la ironia, el punt just d'humor amb pensament, però no tot és humor i sàtira fins a Aristòfanes i menys encara l'humor beneit, estereotipat, repetitiu com el que veiem avui.
 
El teatre reduït a riure, emoció, deconnexió? No, si us plau! La creació contínua, esbojarrada, provocadora, inductora de l'èxtasi col·lectiu (orgia dionisíaca) en les ajustades dosis, i no asseguts en sala (Els Comediants). El teatre és construcció humana, hi ha d'haver pensament, sentiment, reflexió, emoció i en certa manera contribueix a l'educació. (Discretament, a l'educació dels adults, formació cultural i humana). Personatges ben construïts en interacció (conflicte i comunió); cors (o si més no, veus en off) que expressen sentiments col·lectius. Escenografia que activa la imaginació i efectes sorpresa que reactiven. Sí, si us plau, també pensament. I quan es reposen clàssics deu ser perquè es vol posar pensament i no som capaços de crear-ne d'actual.


Teatre d'aficionats (o amateur) que tant ha fet per la llengua silenciada i la cultura del país. Orfeó Gracienc, Orfeó de Sants, Agrupació Dramàtica de Barcelona i Centres Parroquials (Horta, Sant Medir, Sant Andreu, Círcol Catòlic de Badalona, Teatre Joventut de L'Hospitalet -obrer-, Centre Moral i Cultural de Poblenou -obrer.,...).
Els Pastorets i les Passions han estat escoles populars de teatre sempre en català i Boadella ho valorava als càstings.
 
Autors/traductors/adaptadors com Rafael Tassis, Manuel de Pedrolo, Joan Oliver, J. Vidal Alcover, M.A. Capmany, Salvador Espriu. El Teatre Viu amb el públic: Miquel Porter, Ricard Salvat que ja crea l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual al Romea. Paco Candel maldava per dur el teatre als barris més obrers. Cavall Fort i Teatre Romea van promoure el cicle de teatre per a nois i noies. El Teatre Experimental Català, sempe en català i de noves tendències amb  Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Baltassar Porcel. El va seguir el Teatre Lliure.

 
Actor /actriu. Una professió, avui, sens perjudici del teatre d'aficionats. Els actors professionals han de tenir una gran formació per a la 'interpretació'. Interpretar no és redueix a memoritzar. Per a l'actor és fer viu el text, que ell ha de reviure.  El traductor interpreta el sentit en versionar a una altra llengua que coneix millor.  El director orienta la interpretació segons les temàtiques actuals i l'auditori previsible. És molt important interpretar, no és fàcil intepretar. S'aprèn vivint-ho, molt millor al costat d'actors que  ho porten posat.

L'Institut del Teatre, les escoles de teatre fan una gran feina i són molts els qui aspiren a ser actors, actrius. Però l'abundància, la pressa per tenir noves obres, ens aboca a la superficialitat, a la repetició, al plagi. Calen autors, pensadors i directors que es puguin aïllar i crear i no quedar sotmesos a l'audiència immediata qualificada d'èxit (de taquilla). Els grans autors, les grans obres, entraven a escena amb nou pensament, amb nova mentalitat i el públic no ho aplaudia massa, no ho convertia en èxit inicial. Però les bones obres van creixent. (Recordo 'La Nit de Sant Joan' de Dagoll Dagom que d'entrada no va tenir ressò. Recordo 'La sombra del viento' novel·la de Ruiz Zafon. Van crèixer en edicions successives amb èxit reconegut). De fet, falten crítics de teatre, no publicitaris pagats.

Com si fos ahir - TV3
La televisió fa mal al teatre i ho ha aconseguit perquè molta gent escull l'obra perquè identifica actors que ha vist a la televisió. Eren èxits de taquilla, efímers, però els empresaris ja havien fet calaix.  Els actors es van cremant. O no, perquè hi ha gent que no pot comprendre el teatre, van a veure els actors. A l'escola no s'educa amb el teatre, tant educatiu com pot ser. Carme Aymerich recordada!
LA LECCIÓN de Ionesco en el Teatro Lara - Madrid Es Teatro 
 
Podeu afegir-vos-hi. En favor o a la contra. El que cal és pensar, crear opinió, opinió pública, que no n'hi ha. Hi ha difusió del les opinions interessades pels mitjans i els pares de la pàtria. Torna, torna... Sófocles, Eurípides, Hugo, Ionesco, Brecht,  Pirandello, Dario Fo, Guimerà, Clementina Arderiu,... torneu amb obres de nous autors d'obra i directors d'escena.

dimarts, 31 d’agost de 2021

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

 

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

Examino l'oferta de teatre. 268 obres. No trobo res que m'interessi. La majoria d'obres passatemps per als ciutadans; ocupació laboral per als actors i tècnics. En un temps que s'ha dit i redit que el teatre és cultura. Reposició d'algunes obres vistes i revistes que anys reculats eren teatre  de progrés o alternatiu. Més pel contingut ideològic que per construcció humana integral: de pensament, de sentiment, poètica i estètica. 

 

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

Estem desconcertats. Hem perdut l'orientació. No tenim clara la ruta. Després de dues guerres europees es va instal·lar el nihilisme. Una nova esperança, la Unió Europea. A España, després d'una dictadura sagnant i repressora, una llum al final del túnel: 'la transición'. Una aspiració comú amb Europa: la democràcia. Representativa?, participativa?. Vint anys formant part de la Unió Europea, decau l'esperança per la burocràcia interna i la falta de compromís amb tots els pobles Etnocentrisme europeu i competició amb els Estats Units del Nord d'Amèrica. Quaranta anys de la transició a España que no s'acaba. Clam per la independència de Catalunya i màxima mobilització. De la solemne esperança a la crisi decepcionant. Ni independència, ni democràcia, sí pandèmia que ens fa més conformats i s'estén la indiferència, cadascú a la seva: obrir restaurants, espectacles nocturns, activar la cultura espectacle, turisme de proximitat, cantarella dels mitjans de comunicació, infants i joves a la cleda escolar i fiar-ho tot al culte vaccinant.

A la Unió Europea, a Europa, cadascú a la seva però ja no fem la guerra i podem estar contents (la guerra econòmica permanent no se sent).  Ara faran un repartiment de bitllets i així tots dòcils aixecant els mans per rebre la millor part. Tots acceptant el destí que ens decideixen deus europeus, els déus que hem creat nosaltres, que són a imatge de nosaltres.


Aquella Europa, projectada de Grècia estant, que es va perdre amb les migracions del Nord, que va reemprendre la ciència i l'art al Renaixement, que va ser jove amb la raó i la filosofia de la Il·lustració i es va emocionar idealitzant Grècia. Va voler impulsar la democràcia a cop de revoltes i  es va cargolar en despotisme democràtic, dictadura feixista i centralisme comunista. N'ha quedat el liberalisme de mercat de l'especulació com a únic món possible. I què?, encara no veiem que aquest món competitiu és impossible?. No hem vist que solament es pot guanyar fent trampa? A les persones i a les lleis. No hem vist a la natura que set hienes o deu licaons ben organitzats poden amb l'orgull poderós del lleó?. 


Jaspers caracteritza l'Europa, occident, per la història, la llibertat i la ciència, talment tres eixos de la cultura grega segons que l'hem coneguda.  Arribatas al segle XXI utilitzem ideològicament la història: dretes contra esquerres, esquerres contra dretes mentre seguim vivint en un món d'opressors i oprimits. La ciència i la tecnologia és objecte de guany i inversió econòmica, no tant pel coneixement com per la riquesa sens mida. La llibertat? Quina llibertat? De pensament si calles,  de representació política vigilada, de consum sí,  llibertat total. Del logos científic i del telos dels drets humans apolinis, ens hem quedat amb el futbol d'esbravada , els macroconcerts d'al·lucine i el turisme en massa clarament dionisíacs.

Hom admet que ens trobem en una profunda crisi, immensa crisi. Trontolla tot: la raó teòrica, l'emoció superficial, la il·lusió ingènua, l'eficàcia del mercat, la gestió política, la democràcia de càrrecs, l'especulació financera, la natura desequilibrada, l'atmosfera contaminada. Són molts els que passen gana i no tenen casa. Són pocs els qui, surten a les llistes,  tenen moltes cases i s'atipen per avorriment.

Deixeu-nos doncs mirar-nos a través del mirall del teatre grec. Veurem els herois que resisteixen sols, els humans davant la decepció, cantarem amb el cor desfogant els sentiments. Acceptarem la tragèdia humana sense sentir-nos culpables. Sabem que hem fet grans errors, hamartia, accions que s'han justificat: la guerra, les armes de destrucció massiva, la contaminació ambiental, la ciència imprudent, el negoci especulatiu, la tecnologia invasiva... No cal que ens sentim culpables, així no ens acusarem mútuament. Mirem-nos al mirall, el mirall del teatre ens objectiva. M'agrada especialment el teatre grec per tot el que insinuo però molt particularment perquè no hi ha ni bons, ni dolents. Tots tenim raons per a actuar, tots fem errors. Tots hem de fer la catarsi. Si acceptem no ser vencedors, mai serem vençuts en vida. Aquesta és la llibertat, l'heroïcitat i l'eudaimonia possible que ens pot obrir a la saviesa.


Poseu-nos teatre grec. Porteu-nos Eurípides que no redueix la complexitat humana i social amb final feliç, que ens deixa plorar sense patir massa. Porteu-nos Sófocles que posa en evidència que la vida ha de tenir sentit ètic encara que no solament ètic i ens ajudarà a donar sentit al dolor de la nostra existència.

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!