dimarts, 31 d’agost de 2021

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

 

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

Examino l'oferta de teatre. 268 obres. No trobo res que m'interessi. La majoria d'obres passatemps per als ciutadans; ocupació laboral per als actors i tècnics. En un temps que s'ha dit i redit que el teatre és cultura. Reposició d'algunes obres vistes i revistes que anys reculats eren teatre  de progrés o alternatiu. Més pel contingut ideològic que per construcció humana integral: de pensament, de sentiment, poètica i estètica. 

 

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!

Estem desconcertats. Hem perdut l'orientació. No tenim clara la ruta. Després de dues guerres europees es va instal·lar el nihilisme. Una nova esperança, la Unió Europea. A España, després d'una dictadura sagnant i repressora, una llum al final del túnel: 'la transición'. Una aspiració comú amb Europa: la democràcia. Representativa?, participativa?. Vint anys formant part de la Unió Europea, decau l'esperança per la burocràcia interna i la falta de compromís amb tots els pobles Etnocentrisme europeu i competició amb els Estats Units del Nord d'Amèrica. Quaranta anys de la transició a España que no s'acaba. Clam per la independència de Catalunya i màxima mobilització. De la solemne esperança a la crisi decepcionant. Ni independència, ni democràcia, sí pandèmia que ens fa més conformats i s'estén la indiferència, cadascú a la seva: obrir restaurants, espectacles nocturns, activar la cultura espectacle, turisme de proximitat, cantarella dels mitjans de comunicació, infants i joves a la cleda escolar i fiar-ho tot al culte vaccinant.

A la Unió Europea, a Europa, cadascú a la seva però ja no fem la guerra i podem estar contents (la guerra econòmica permanent no se sent).  Ara faran un repartiment de bitllets i així tots dòcils aixecant els mans per rebre la millor part. Tots acceptant el destí que ens decideixen deus europeus, els déus que hem creat nosaltres, que són a imatge de nosaltres.


Aquella Europa, projectada de Grècia estant, que es va perdre amb les migracions del Nord, que va reemprendre la ciència i l'art al Renaixement, que va ser jove amb la raó i la filosofia de la Il·lustració i es va emocionar idealitzant Grècia. Va voler impulsar la democràcia a cop de revoltes i  es va cargolar en despotisme democràtic, dictadura feixista i centralisme comunista. N'ha quedat el liberalisme de mercat de l'especulació com a únic món possible. I què?, encara no veiem que aquest món competitiu és impossible?. No hem vist que solament es pot guanyar fent trampa? A les persones i a les lleis. No hem vist a la natura que set hienes o deu licaons ben organitzats poden amb l'orgull poderós del lleó?. 


Jaspers caracteritza l'Europa, occident, per la història, la llibertat i la ciència, talment tres eixos de la cultura grega segons que l'hem coneguda.  Arribatas al segle XXI utilitzem ideològicament la història: dretes contra esquerres, esquerres contra dretes mentre seguim vivint en un món d'opressors i oprimits. La ciència i la tecnologia és objecte de guany i inversió econòmica, no tant pel coneixement com per la riquesa sens mida. La llibertat? Quina llibertat? De pensament si calles,  de representació política vigilada, de consum sí,  llibertat total. Del logos científic i del telos dels drets humans apolinis, ens hem quedat amb el futbol d'esbravada , els macroconcerts d'al·lucine i el turisme en massa clarament dionisíacs.

Hom admet que ens trobem en una profunda crisi, immensa crisi. Trontolla tot: la raó teòrica, l'emoció superficial, la il·lusió ingènua, l'eficàcia del mercat, la gestió política, la democràcia de càrrecs, l'especulació financera, la natura desequilibrada, l'atmosfera contaminada. Són molts els que passen gana i no tenen casa. Són pocs els qui, surten a les llistes,  tenen moltes cases i s'atipen per avorriment.

Deixeu-nos doncs mirar-nos a través del mirall del teatre grec. Veurem els herois que resisteixen sols, els humans davant la decepció, cantarem amb el cor desfogant els sentiments. Acceptarem la tragèdia humana sense sentir-nos culpables. Sabem que hem fet grans errors, hamartia, accions que s'han justificat: la guerra, les armes de destrucció massiva, la contaminació ambiental, la ciència imprudent, el negoci especulatiu, la tecnologia invasiva... No cal que ens sentim culpables, així no ens acusarem mútuament. Mirem-nos al mirall, el mirall del teatre ens objectiva. M'agrada especialment el teatre grec per tot el que insinuo però molt particularment perquè no hi ha ni bons, ni dolents. Tots tenim raons per a actuar, tots fem errors. Tots hem de fer la catarsi. Si acceptem no ser vencedors, mai serem vençuts en vida. Aquesta és la llibertat, l'heroïcitat i l'eudaimonia possible que ens pot obrir a la saviesa.


Poseu-nos teatre grec. Porteu-nos Eurípides que no redueix la complexitat humana i social amb final feliç, que ens deixa plorar sense patir massa. Porteu-nos Sófocles que posa en evidència que la vida ha de tenir sentit ètic encara que no solament ètic i ens ajudarà a donar sentit al dolor de la nostra existència.

Una mica de Teatre Grec. Si us plau!