El règim democràtic amb el vot es va consolidant pas a pas. Es va iniciar amb vot restringit al cens de propietaris, es va guanyar el vot per als homes, va trigar encara a guanyar el vot per les dones, es va reduir l'edat de 21 anys a 18 anys i cal continuar fins que tothom tingui dret de vot des del naixement fins a la mort.
Votar a l'edat de 16 anys. No sé per quin motiu es presenta ara però no dubto que és una bona proposta a considerar si l'articulem amb la vida social. Pot ser un ritual educatiu social de creixement i de pas. Ho declaro i tot seguit ho fonamento perquè no faig un acudit d'oportunitat.
Als 16 anys d'edat s'ha de poder votar. Seguirà essent un dret universal als 18 anys però es pot anticipar. D'entrada hauria de ser cada jove que ho demanés demostrant coneixement i responsabilitat. Jo proposo que haguessin d'aportar l'aval dels professors i dels pares. Els professors haurien de suscitar en els alumnes la voluntat de votar en democràcia però amb responsabilitat. No s'hauria d'avalar a alumnes que amb capacitat manifesta no hagin assolit la graduació escolar. Seria un toc d'atenció social i haurien d'esperar a votar als 18 anys.
Penso semblantment respecte al permís de conduir automòbil o motocicleta. A parir dels 16 anys alguns alumnes acreditats pels professors que els coneixen bé podrien accedir a l'examen pel permís de conduir. Amb l'examen acrediten perícia però els professors poden avalar seny i responsabilitat. Un ritual de pas amb participació directa.
Perspectiva antropològica
Hem abandonat rituals de pas antics però no n'hem introduït d'altres. La vida humana es construeix i desenvolupa amb rituals. L'humà és un animal de rituals, es fa humà amb rituals que simbolitzen, que llencen un significat que s'interioritza i configuren una imatge del món i un sentit de la vida. Les confessions religioses ho han construït molt detalladament i han arribat a convertir-ho en doctrinal, indiscutible. La societat democràtica d'orientacions pluralistes rebutja una imposició única, doctrinal, però no acaba d'omplir el buit de la dimensió emocional. El buit genera necessitat i s'ha omplert amb seguiment a un equip de futbol, a un grup musical, a uns nous rituals sexuals o inconscientment a un consum compulsiu. Certament hi ha aficions més raonades com les arts, la música, els viatges, la lectura, les caminades, les curses, la navegació o l'esquiada. Totes però tocades o connotades per la comunicació de masses que modela gustos i massifica pràctiques. Alguns arriben a fer el salt a la vida interior amb la poesia, a la meditació existencial, a la mística, pràctiques aquestes que canalitzen la dimensió humana espiritual.
Considerem ara la necessitat de rituals de creixement i de pas de la infància fins a la vida adulta. Des d'una perspectiva social cívica. Estem buits: ingressar a l'escola als 3 anys i en diem pre-escolar o P3; finalitzar l'educació primària als 12 anys. finalitzar l'educació secundària (obligatòria) als 16 anys, amb graduació o sense; fer un viatge final de curs o d'etapa; superar el batxillerat (la FP ja té un sentit pràctic de sortida); aprovar la selectivitat. Tot plegat és molt prosaic. Algunes escoles o instituts organitzen graduacions a l'estil americà amb ridículs birrets. Potser també un acte i sopar de graduació amb les famílies que emociona els adults i els joves miren de treure'n profit i van a la seva. Els adolescents i joves, si no hi ha res, creen els seus propis rituals sovint en consumir begudes, fumades i altres. Ara, amb el mòbils, les 'novatades' i provocacions han crescut. Riure's dels altres o provocar-los distreu o encobreix les pròpies inseguretats. Les tradicions antigues, actuals avui en tribus primigènies, son els reptes a superar coneguts i anunciats, i els adolescents no dubten en superar-los. Nosaltres, amb els infants ja no mantenim ni el repte de descobrir per ells mateixos com arriben els regals la Nit de Reis. (Jo dic que aquesta tradició era i pot ser un test popular d'intel·ligència).
Perspectiva pedagògica
Certament, potser és responsabilitat de la pedagogia, dels dedicats a la pedagogia haver anat rellevant els rituals de creixement tradicionals per d'altres adequats al temps que vivim. Penso en alguns exemples. Els balls de diables medievals eren iniciació al control del foc i els infants esperaven fer-se grans i ser-hi admesos. La cançó Santa Nit, creada per un organista i un mossèn però que tants de mestres han ensenyat als infants i va esdevenir ritual de Nadal. El bàsquet, un esport complet, practicable en dies freds, va ser pensat per un professor d'educació física, estès als col·legis i avui convertit en espectacle esportiu. Contra exemples també n'hem vistos. No es fa la Primera Comunió, a l'edat d'entrada en raó, però es regala a l'infant un mòbil als vuit o nou anys. Sense referents, perquè tothom ho fa (?) es deixa als adolescents estrenats a restar fins a hora indeterminada en festes i revetlles d'estiu i poden acabar amb final sorpresa. La mateixa prohibició de begudes alcohòliques als infants, sense rituals de creixement (beure en família i en àpats), aboca als adolescents a crear-se el seu propi ritual de pas.
Torno al dret electoral, avui reconegut a tots els ciutadans majors d'edat registrats civilment amb nacionalitat espanyola; en eleccions municipals i autonòmiques dret econegut als residents ciutadans de la unió Europea i de països amb acord de reciprocitat electoral. No tenen dret a vot els menors d'edat, els nascuts fins a complir els 18 anys. Representen un 20% els ciutadans menors que no tenen reconegut el dret a vot en una democràcia. Son molts. L'any 1995 en un congrés sobre la infància vaig oir defensar que els infants havien de tenir dret a vot des del naixement. Evidentment em va sorprendre i em va deixar desconcertat. Ho he pensat reiteradament i em posiciono en favor del dret de vot de tot infant des de l'endemà del seu naixement (o un mes després).
Certament, els infants no tenen capacitat pròpia per discernir i prendre una opció de decisió raonada. Mentre són menors, mare i pare o bé tutors legals tenen el deure de protegir-los, de gestionar els seus drets i de respondre de possibles perjudicis mal que siguin accidentals. Els pares són responsables dels fills i de les accions dels fills? Els fills són petits ciutadans del país democràtic? Doncs en lògica corresponent, els pares han de poder votar pels fills fins que votin per ells mateixos. Cada persona un vot, efectivament. Com vàrem guanyar el vot inicialment negat a les dones (es deia que el marit o pare votava per elles), hem de guanyar el vot avui negat als infants. Tanmateix, el què es decideix políticament avui els afectarà més a ells que als seus avis o pares. La regulació de dret de vot dels infants delegat als pares no ha de tenir especial complicació. A partir dels 16 anys els fills podran demanar l'exercici del dret a vot; un ritual de pas.
Miro que es vegi més enllà del debat contraposat de votar o no a l'edat de 16 anys. Fins i tot, l'argumentació en favor em sembla elemental, curta de mires: que ja hi ha països que ho fan. Ara jo em trobaré amb l'argumentació contraposada. Que els infants menuts tinguin dret a vot no es fa a cap país. No, certament, pensem-ho pel seu valor pedagògic, de conduir l'infant a ser un ciutadà participatiu en un país de règim democràtic. Ja s'hi afegiran més països, com jo m'he afegit a una idea que vaig escoltar i reflexionar. Solament s'hi poden oposar els qui redueixen la democràcia a recompte de vots, a 'guanyar' per majoria, majoria d'un vot, a vegades.