Metroscopia publica avui resultats d’una enquesta feta a 1.200 ciutadans de Catalunya. En diuen entrevista, però ha estat “entreoïda” doncs s’ha fet per telèfon; la distribució de la mostra no és gens
proporcional però permet posar en titulars a primera plana el nombre de diputats que podrien ser elegits de cada partit o coalició. Dues vegades m’han volgut preguntar i m’he negat a donar resposta. Suposo que no sóc pas l’únic igual que suposo que hi deu haver persones encantades de respondre. També hi deu haver els qui diuen allò que toca dir, allò que es porta encara que després, el dia de l’elecció facin diferent. Considero aquestes operacions –se’n publicaran moltes aquests dies- induccions per a uns, feina per als altres i proves per fer reaccionar en sentit contrari per als més interessats. Generalmemnt els resultats es decanten una mica cap al cantó de l’òrgan que els publica i en tot cas, els comentaris interpretatius no tenen objectivitat i sí intenció.
Els resultats que presenta Metroscopia donen un clar avantatge a CiU
Així, CiU podria establir acords de govern amb qualsevol de les altres opcions. Seria un panoarma inèdit i per comptes de tantejar qui donarà un suport més estable, el grup majoritari podria mirar d’incorporar objectius de tots els grups de manera proporcional a la seva representativitat política. (Bé, alguns no s’hi avindrien). Després de tot el que hem viscut i vist amb l’Estatut i la seva Sentència, de l’Independència com a sortida extrema però que acaba per dividir-nos més, de la mobilització tan gran del 10 de juliol que integrava gent de parla familiar catalana i de parla familiar castellana i d’altres… necessitem un govern d’entesa total liderat per qui obtingui majoria. Catalunya s’ha de redreçar des de dins, amb la seva gent, la del 10 de juliol, la dels empresaris emprenedors que creen locs de treball aquí i no es dediquen solament a l’especulació financera. Catalunya redreçada i amb el cap alt , sabent que té una economia pròpia sòlida, serà també solidària d’España si se sent respectada.
Set anys d’esperances i decepcions. El 2003 va començar el govern entre tres partits que es va renovar el 2006. Han estat set anys i molts esperaven canvis de millora respecte a la situació anterior, uns governs que de manera continuada havia presidit Jordi Pujol. Una fita d’unitat inèdita el 2005: l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya. Hi ha hagut importants decepcions, però la més gran ha estat que no es vegi unitat d’acció en el govern. Ara, la meitat de la ciutadania està escaldada (50% de possible abstenció) i mentre entre 2003 i 2007 sortia diner per a tot, de sobte el govern ha d’encarar la més gran restricció econòmica. És comprensible que la ciutadania que votarà no vulgui assajos ni experiments arriscats. Artur Mas ja no és l’hereu com el 2003; ha estat dues legislatures a l’oposició i això curteix. Curtits van arribar a la presidència Jordi Pujol, Charles De Gaulle, Willy Brandt, François Miterrand, Nelson Mandela… En els darerrs anys hem vist una devaluació de la política a causa d’haver accedit persones amb un massa curt recorregut. Artur Mas ha dit que cercaria les persones competents per a cada responsabilitat.
L’educació, la política de l’educació, ha estat en aquests set anys de les més actives i de les més desorientades. Ha fet una trajectòria tan erràtica que avui tothom parla d
’educació però ningú en fa una valoració positiva. Els informes internacionals no deixen ben parada l’educació d’España i la ciutadania en general està insatisfeta del servei educatiu. No n’estan contents ni els professionals docents, mestres o professors, ni els pares i mares, ni els empresaris que troben poca gent ben preparada, ni les universitats que reben massa estudiants amb coneixements i competències molt dispersos i poc consolidats.
La política de l’educació ha estat erràtica. S’han succeït quatre consellers i consellera i no s’ha vist continuïtat ni quan eren del mateix partit polític: Bargalló i Cid (ERC), del Pozo i Maragall (PSC). El 2003 hi va haver un important canvi de càrrecs directius, molts dels quals van ser rellevats el 2006 però que es va recol·locar en algun lloc. El conseller Maragall ha d’haver rebut asessoraments molt contradictoris i ara ha seguit els uns, adés ha seguit els altres i sovint ha fet el que li ha semblat, ell que és un nouvingut a l’educació. Hi ha hagut molta moguda contradictòria.
En l`àmbit de l’atenció a al diversitat. Perv als alumnesnouvinguts: Aules d’Acollida, Espais de Benvinguda, Plans Educatius d’Entorn, Nou Pla d’Immersió Lingüística, Pla de l’Esport a l’Escola… iniciatives que poden tenir la mateixa finalitat però que no es consoliden bé amb tants canvis d’orientació. En l’atenció a alumnes amb Necessitats Educatives Especials s’impulsa l’Escola Inclusiva confiant reduir les Escoles d’Educació Especial, estendre Unitats de Suport a l’educació especial als centres ordinaris… però es vol fer reduint els costos i en el millor dels casos serà amb els mateixos i més aviat la desconcentració de recursos humans i materials ens ho pot encarir econòmicament. El que segur disminueix són els costos socials derivats que els economistes potser no han considerat.
En legislació i organització administrativa. La Llei d’Educació ha ocupat el Parlament de Catalunya de 2006 a 2009 i continuava els grans debats de la Conferència Nacional d’Educació (2002) i El Pacte Nacional per a l’Educació 2005). Prioritats derivades són l’Autonomia dels centres ja decretada i la Direcció dels centres o la Inspecció d’Educació que s’estan cuinant. Entremig ja es van assajar les Zones educatives, abans de saber del cert si han de ser òrgans d’autonomia local participativa o un gaó administratiu per sota de la Direcció territorial.
El calendari escolar ha ocup
at bona part del debat públic i tot plegat per avançar cinc dies a canvi de cinc dies al febrer o març. La majoria de pares-mares no saben com s’ho faran. Els mestres descontents i els menys compromesos aprofiten per desentendre’s de sortides i colònies escolars. Els sindicats de docents acatuen des d’una perspectiva externa a l’escola, clarament laboral. Existeixen les Juntes de directors com òrgan de participació del Departament d’Educació però no es pronuncien. La 6a hora es va implantar als centres públics d’educació primària amb reducció de dues hores setmanals de docència per als mestres; comportà un increment de la despesa que semblava impossibe i de moment ha creant més problemes que millores observables. Tres anys després es retallen els sous i s’ajusten les plantilles docents.
El Projecte educatiu, igual que la Carta de compromís educatiu establerts per norma administrativa no produiran els efectes de la presa de posició institucional del centre. ¿Qui sap que el Projecte Educatiu és una resposta del grup de la Pédagogie Intitutionelle dels anys seixanta del segle XX (Lobrot, Lapassade) front a l’uniformisme de l’escola francesa?. Ara resulta que és l’Adminisrtació que diu: “Has de tenir un projecte educatiu, heu de signar una carta de compromís educatiu”. Ara tots el tindran i haurem d’escatir quan es tracta d’un paper o quan es tracta d’una presa de posició compromesa.
Autonomia i rendiment de comptes. Els Plans estratègis de centres iniciats el 2005, convertits en Plans d’autonomia el 2006, barrejats amb Plans de millora per propiciar la qualitat de l’ensenyament aprenentatge no han arribat a produir canvis a l’aula en la majoria de centres i han comportat moltes hores de reunió, de gestió i un increment considerable de l’assignació econòmica. Molts dels mateixos centres ja participaven en el Pla de Qualitat i Millora Contínua amb auditories de qualitat segons normes ISO:9000 i acreditacions per agències externes. Aquesta matex
os centres han estat sotmesos a Avaluació Global Diagnòstica aplicada per la Inspecció d’educació. Tot plegat una olla barrejada que no té altra explicació que cada nucli de diectius ha de fer la seva memòria per justificar el seu lloc. I els directors i directores ho tenen clar: per incrementar una mica els recursos econòmics s’apunten a tot encara que veuen que les orientacions que reben d’uns i altres provoquen curtcircuïts com si connectéssim corrent elèctric altern i continu. I el rendiment de comptes es eredueix a comptes econòmics o de percentatges de qualificació; no s’ha entès que en educació els resultats són un indicador però que l’educació, l’ensneyament-aprenentatge és un procés. Les empreses de serveis no es poden avaluar solament pels resultats.
L’ensenyament i aprenentatge. El currículum escolar, allò que han d’ensenyar els docents i que han d’aprendre els alumnes és el que queda més relegat quan és el que realment dóna sentit a la institució escolar. Davant la ridícula imposició de més hores de lengua castellana pel Gobierno de España el 2007 s’ha actuat de manera vergonyosa promovent des de l’Adminsitració educativa que s’escrigui una distribució horària legal encara que en
la pràctica se’n faci una altra. Ara la gran novetat és el currículum per competències bàsiques i hi ha persones que es dediquen a pensar i inventar allò que ja està en la història dels sistemes pedagògics des dels inicis del segle XX (Dewey i el currículum escolar, l’educació funcional de Claparède, la globalització i l’experiemtació de l’Escola Activa, El Pla Langevin-Wallon per a l’educació secundària). L’aprenentatge de llengües no té model pensat per a la realitat de Catalunya i es superposen: anticipar la lengua anglesa a infants de 4 anys, fer una àrea en llengua estrangera, aprenentatge plurilingïstic particularment de llengües romàniques (EuroComRom, Euromania) però no hi ha agut manera de decidir que per a cada hora de classe es necessiten dues hores de professor per fer subgrups de quinze alumnes de nivelll de competència proper. La necesitat de disposar de docents no especialistes en llengua, competents en llengües estrangeres s’ha canalitzat cap a les escoles oficials d’idiomes (trenta alumnes per classe, deures i temps de desplaçament) quan es podrien reservar tres hores del docent especialista per a activar la llengua estangera dels seus col·legues del propi centre. Ara marca la prioritat el projecte eduCAT1x1 per a integrar les TIC i tota l’atenció està en els equips maquinaris i en el finançament atès que es basa en els entorns creats per les editorials; no sentim parlar de la pedagogia Freinet que fa cinquanta anys ja havia fet un canvi organitzatiu de l’aula convertida en taller incorporant màquines i mitjans moderns on els alumnes feien activitats diferents completades per unes sessions col·lectives molt ben preparades.
L’educació és l’empresa que més implica el conjunt de la societat, més fins i tot que la salut. L’educació és tota la societat en tant que educable i com va deixar dit i escrit Dewey: “En l'escola ideal tenim la reconciliació entre els ideals individualistes i els institucionals” (My pedagogic creed, 1897). La institució escolar solament fa una part de l’educació al costa de la família i, avui, dels mitjans dec omunicació. La institució escolar és la que millor pot contribuir a fer de l’infant o jove persona lliure i creativa que se senti formant part de la societat a la que pertany i en la que ha de participar amb la seva iniciativa i treball.
La política de l’educació ha de ser unitària, sens perjudici de la diversiatt de sentits de la vida. Solament si els infants perceben una acció coincident dels adults interioritzaran uns patrons de conducta i unes pautes de relació sòlides, A mida que vagin creixent també veuran la diferència que ha de ser respectada i podran prendre posició sense abandonar les primeres normes de conducta que van rebre. La política de l’educació, sempre complexa, ha d’escoltar abans l’opinió de docents i pedagogs experts per decidir, segons programa polític, aquelles opcions que tinguin major fonament i beneficiïn el major nombre de persones. Martí Teixidó
Tots hem seguit la greu peripècia d'aquests minaires de Chile. L'emoció ens ha atrapat tement que la sotida semblava impossible; tant de temps! L'alegria se'ns ha contagiat. Tots ens sentim contents i amb emoció hem vist com sortien els minaires fent el cor fort, amb el cap clar... però esgotats. Han consumit energies personals en excés i ara la descompressió no es fàcil. Ho han dut molt bé: davant la dificultat, resistir els de l'interior i ben cohessionats. A fora un equip ben dirigit amb intel·lgència,ciència i consciència. Ara, a casa ja poden plorar, deixar-se anar i adonar-se de com n'era de difícil d'impossible, que han estat al límit de la vida amb al mort. Ara no veuran ja la vida com abans. (Recordo que no se'n van sortir els 118 mariners del sbumarí nuclear Kursk el 2001; no se'n van sortir, o qui sap si algú va decidir que millor que no se'n sortissin).
responsables pagaran. Però si no és la primera vegada! Justament m'ha vingut el record de Santa Maria de Iquique (1907), també a Atacama, ara fa cent anys. Minaires del salnitre que treballaven en condicions dures, insuportables i es van declarar en vaga. Certament allà va ser pitjor perquè no va ser accident sinó una matança criminal d'unes 3.600 persones.
