Documents, fonts d'informació i estímuls per a les classes de Política de l'Educació.
Finalitat: suscitar la construcció de pensament propi
després d'haver procedit amb metodologia de la ciència política a l'anàlisi de dades, fets, lleis, agents i posicions davant dels assumptes d'educació.
No ha estat possible contemplar-ho a Paris; totes les localitats exhauriedes. Confio que poguem contemplar-ho a Barcelona. Som nàufrags d'uns esperança política. social, cultural, educativa... sota la tempesta de l'interès econòmic dels especuladors del món que mouen els capitans titelles que ens governen.
Contenido. Una reflexión sobre la utopía en política, la magia del cine y la fuerza colectiva El Théâtre du Soleil tiene nuevo espectáculo El Théâtre du Soleil, la compañía de Ariane Mnouchkine, propone en París "Los náufragos de la loca esperanza", un espectáculo que mezcla con pasión una reflexión sobre la utopía en política, la magia del cine y la fuerza colectiva de una aventura teatral fuera de lo común. La famosa compañía debutará en París y emprenderá una extensa gira internacional. Mnouchkine. Los náufragos de la loca esperanza. Théâtre du Soleil
La Cartoucherie acogerá durante varios meses este nuevo espectáculo antes de que emprenda una larga gira internacional.
La compañía, fundada en 1964, representó hasta el verano de 2009 "Les Ephémères", una evocación íntima y emocionante de momentos de vida en la Francia contemporánea.
El cambio de programa es radical con "Les naufragés du fol espoir", para los que el Soleil, como siempre, ha reinventado su espacio. La fachada de la "nave" central del edificio lleva la mención "Au fol espoir" (La loca esperanza): estamos en un cabaret Belle Epoque donde un gran fresco (mundo terrestre y marítimo) evoca el universo de Julio Verne (1828-1905).
Esta novela póstuma ha sido adaptada por Hélène Cixous para darle vida en el escenario. El resto del espectáculo (la mitad) es fruto del trabajo de la treintena de actores ardientes que componen la compañía del Soleil.
En sus manos, cada creación es una obra pensada con detenimiento, improvisada y ensayada bajo la mirada comprensiva y exigente de Ariane Mnouchkine, que cumple 71 años el 3 de marzo.
El espacio escénico por el que se mueven los actores es el granero de "Au fol espoir", un merendero a orillas del río Marne. Durante este verano de 1914 en el que Europa va a precipitarse en la guerra, la compañía rueda una película, guiada por un director exaltado que cree en los poderes del cine naciente y en la posibilidad de construir una ciudad fraternal. Su guión se funde en el relato de Julio Verne, los náufragos se encuentran en la isla Hoste chilena, cerca del cabo de Hornos: ¿Un mundo mejor? No es seguro...
La melancolía tiñe la obra, su lado burlesco va a juego con el cine mudo. Un género evocado con virtuosismo por la compañía gracias a un incesante baile de decorados o accesorios y de tesoros de efectos (nieve, tempestades) fundados en un artesanado (cuerdas, poleas) de alto vuelo.
Ja fa bona falta un pacte social per a l'educació. A finals dels anys 70 es va viure una guerra escolar, amb la LODE 1985 es va regular la participació, amb la reforma LOGSE 1990 es va modificar tota l'estructura garantint l'ecolarització de tots fins als 16 anys però gran part del professorat públic va fer resistència i gran part del professorat privat va seguir amb rutina. La falta de direcció pedagògica als centres públics i privats és manifesta. El revisionisme populista de al LOCE 2002 no va tapar el forat. La LOE de 2006 vol afavorir l'entesa i ho incorpora tot però no ha aconseguit l'entesa. La guerra escolar està al carrer i ens anem carregant les culpes sense superar la confrontació.
El ministre d'educació d'España s'hi ha dedicat, el conseller d'educació de Catalunya ha quedat content. Si les lleis d'educació havien quedat curtes, ja tenim 46 pàgines més a veure si tot queda ben clar. Objectius educatius per a la dècada 2010-2020 i propostes del major consens. I una comissió més per a fer-ne el seguiment.
A Catalunya es va fer una Conferència nacional d'educació el 2002 aproximant posicions. Va seguir el Pacte Nacional per a l'Educació a Catalunya de 2005 i es van signar compromisos per superar la confrontació. La Llei d'Educació de Catalunya de 2009, massa llarga, barroca i embolicada ho vol resoldre tot i es va multiplicant en extensos decrets excessius.
Tots els agents d'educació enfrontats: familia que reclama a l'escola, escola que reclama a la família, administració educativa que va regulant i regulant... i ara amb crisi econòmica retallant
I cada vespre, cada cap de setmana els mitjans de comunicació sedueixen els infants i els joves amb esl seus models i patrons de conducta. Els pares baden i no s'adonen que els estan educant els fills. Els mestres i professors surten a defensar el currículum escolar i com quixots volen atacar els mitjans de comunicació però no saben què veuen, què senten, què miren, què escolten, què fa vibrar els seus alumnes. Els qui preparen el pacte per al ministre es limiten a parlar de les TIC a l'objectiu 5, el més curt de tots. Les TIC vistes coma sistemes tecnològics però no s'adonen del Continguts de comunicació que marquen l'agenda social, dels continguts de ficció que conformen l'imaginari i són objecte de conversa a tot arreu.
No es tracta ni de bons ni de mals programes; Els Simpsons, Polònia, craKovia són crítica àcida o paròdia que cal veure amb ulls adults. Quan els joves ens ho fan a classe són sancionats. Quan un petit infant ha fet "culet culet" com Shin-Chan a classe ha estat renyat. Les obsessions sexuals del Dr. Slump són per a noiets de disset anys al Japó i aquí s'han emès per a infants. Els Teletubis són estereotipats per a fer nens babaus. Hi ha però perles com Pingu, narracions de civisme com Postman Pat i aproximacions estètiques a la cultura històrica com Les tres bessones.
Bona voluntat potser sí al Pacto social, però no han entès res doncs s'han limitat al món escolar. No saben què és l'educació doncs veurien que l'estan fent els mitjans de comunicació de masses i la societat de consum. Si no saben d'educació, encara menys de pedagogia tot i que això no correspon al pacte polític sino a la intervenció professional. L'educació és talment com una energia radioactiva: està per tot arreu, no es pot aillar i convé administrar-la amb molta cura i amb normes clares que tothom compleixi, els publicitaris els primers.
Bona voluntat sí, però sona a cantarella ja sentida. Estudiarem bé el pacte i farem propostes pedagògiques. Martí Teixidó
Està a la vista que per a molts l'escola és per a guardar infants i adolescents. ¡Qué diferent seria si els ciutadans haguessin estat alfabetitzats, numeritzats, en economia, domèstica i financera! Seria diferent perquè no s'hagués pogut mantenir aquest engany de la crisi, destapat el 2007 i que ja es torna a repetir peqrquè els fianancers asseguren primer els seus guanys que no sotmeten a caigudes de borsa. Cobren per gestió en funció dels guanys i quan cauen els beneficis perden els inversors anònims, ells ja han cobrat i no són inversors, són gestors. De tot el moviment financer, un terç són els guanys de la burocràcia privada que gestiona; els accionistes anònims, pobrets!, estan sotmesos a la seva paraula. (Ho vaig entendre amb Galbraith, un nobel d'economia).A l'escola, menys matemàtiques, assegurar l'aritmètica amb la complexitat de la proporcionalitat i fer ecomomia bàsica necessària per a tots els ciutadans i comprensió de l'estadística. L'àlgebra, deixem-la per al batxillerat dels científics i tecnòlegs. Ensenyem a tots la probabilitat i no cal que siguin supersticiosos i vagin a Sort a comprar loteria de la Bruixa d'Or.
No lloren por Wall StreetPublicat a El País - Negocios de 02.05.10
¿Cuál es el problema con las finanzas? Empecemos por el hecho de que el sector financiero moderno genera enormes ingresos y nóminas, pero proporciona pocos beneficios tangibles.
¿Se acuerdan de la película de 1984 Wall Street, en la que Gordon Gekko afirmaba que "la codicia es buena"? Según los criterios actuales, Gekko sería un pelagatos. En los años que precedieron a la crisis de 2008, el sector financiero representaba un tercio de los ingresos nacionales totales (aproximadamente, el doble de lo que suponía dos décadas antes).
Nos decían que estos beneficios estaban justificados porque el sector estaba haciendo grandes cosas por la economía. Canalizaba el capital hacia usos productivos; repartía el riesgo; mejoraba la estabilidad financiera. Ninguna de esas cosas era cierta. El capital no se estaba canalizando hacia los innovadores que crean empleo, sino hacia una burbuja inmobiliaria insostenible; el riesgo estaba concentrado, no repartido; y cuando la burbuja estalló, el supuestamente estable sistema financiero se hundió, con la peor crisis mundial desde la Gran Depresión como daño colateral.
Entonces, ¿por qué estaban ganando dinero a paladas los banqueros? Mi interpretación, que refleja los esfuerzos de los economistas financieros por encontrarle sentido a la catástrofe, es que principalmente apostaban con dinero de otra gente. El sector financiero hizo apuestas demasiado grandes y arriesgadas con fondos prestados -apuestas que fueron enormemente rentables hasta que fallaron-, pero fue capaz de conseguir préstamos baratos porque los inversores no comprendían lo frágil que era el sector.
.....
El Fondo Monerario Internacional ha hecho un llamamiento en favor de un impuesto sobre la actividad financiera -un FAT, o 'gordo', en sus siglas en inglés- que gravaría los beneficios y las remuneraciones del sector financiero. Un impuesto así, sostiene el fondo, podría "atenuar la asunción de riesgos excesivos". También podría "tender a reducir el tamaño del sector financiero", cosa que el fondo presenta como algo bueno.
El tema es que la propuesta del FMI es en realidad demasiado blanda. Aun así, si se convierte en una realidad, Wall Street va a estar que trina.
Pero el hecho es que hemos estado dedicando una parte demasiado grande de nuestra riqueza, una parte demasiado grande del talento del país, al negocio de diseñar complejos planes financieros y trapichear con ellos; planes que tienen cierta tendencia a destrozar la economía. Poner fin a esta situación perjudicará al sector financiero. ¿Y?
Cal entrendre-la com a prova de contrast a l'avaluació contínua que realitzen els docents. La decisió de qualificació final correspon als docents però pot anar bé disposar d'un instrument de contrast pilotat i del que se'n puguin coneixer ens resultats estandarditzats segons diversos estrats economicsocial i culturals (IESC de Pisa) per analitzar la intervenció de cada escola. Aquesta és una anàlisi que han de fer els professionals.
Els resultats NO s'han de fer públics doncs això tindria resultats perversos. La comparació de resultats dels centres no `permet dir res més que si estem uns punts per sobre o pers sota. El que volem saber és quin és el valor afegit de l'escola a les possibilitats inicials dels infants i joves.
Alguns centres poden assolir puntuacions més altes malgrat que el seu sistema pedagògic sigui tradicional amb algunes incorporacions postmodernes; les puntuacions altes s'hauran d'atribuir a les condicions favorables de procedència dels alumnes i al suport familiar. Hi ha escoles i instituts que reben alumnes d'entorns més fràgils i si el valor afegit és alt, si milloren molt, cal atribuir-lo a la intervenció de l'escola, al sistema pedagògic que ha deixat determinades pràciques obsoletes, ha sabut motivar els alumnes i ha desenvolupat propostes altament significatives i alhora exigents i rigoroses.
El Consell Superior d'Avaluació de l'Educació de Catalunya va tenir el gran encert d'impulsar el 2001 les Proves de Competències Bàsiques aplicades a alumnes de 10 i a 14 anys, NO al final de les etapes d'Educació Primària i d'Educació Secundària. Una mala còpia feta amb la LOE des del centralisme del Ministerio de Educación les ha situades al final de les etapes on adquireixen el valor d'examen. Pensem que hi hem perdut doncs s'ha interrumput una pràctiva d'anàlisi de resultats interna quan encara hi havia dos cursos per davant per prendre decisions d'ensenyament amb els alumnes que seguien al centre. Al Consell Superior d'Avaluació de l'Educació de Catalunya fa cinc anys que li demanem que estableixi un model i instruments que permetin amidar el valor afegit per cada escola a les promocions d'alumnes i així no ens enganyarem més amb els resultats escolars comparats. La comparació perjudica els propis alumnes però és clarament injusta per als docents compromesos amb els alumnes amb majors dificultats. Si es comparen resultats i s'atribueixen als professors... ¿qui voldrà dedicar-se als que tenen majors necessitats?
Bona diada de Sant Jordi, festa de la Cultura de Catalunya.
A veure si la festa i la cultura enterren la vergonyosa cerimònia d'ahir: un jove maoïsta del PTE enterrant un jove franquista de FET-JONS ben rebuts per un bisbe pietista. Acte religiós al Palau de la Generalitat, acte polític a la Catedral de Barcelona.
No els traurem el valor de les accions posteriors, però no ens fiarem dels qui sempre s'apunten al corrent dominant encara que afortunadament han deixat enrera extremismes irracionals. Ja han rebut la seva paga en vida doncs han fet esport o han fet catalunya (sic) per la seva conveniència.
8 de febrer de 2010. Canvi de calendari escolar a Catalunya per no canviar res i complicar la vida a les famílies. Començar el 7 de setembre és començar quatre dies abans (11S Diada Nacional i a no poques poblacions, dilluns de Festa Major). Una setmana de vacances al febrer; si fos aquest any seria entre 8 i 12 o 15 i 19 de febrer, quatre o cinc setmanes després de les vacances de Nadal/Hivern. El canvi de setmana ara al febrer comporta 10 hores de sol, al setembre en canvi comporta 11 hores de sol i temps d'estiu que tota cuca viu, al carrer si cal. Ja ens ho explicaran els avis que es facin càrrec dels néts tancadets a casa per comptes de poder passejar fins les vuit del vespre.
No cal dir res més. Fa deu anys que sentim la cantarella del canvi de calendari escolar. S'han encarregat i pagat estudis, s'han allargat hores i hores de reunió, el Consell Escolar de Catalunya ha fet llargues deliberacions... Cap govern, ni la majoria política anterior ni l'actual, ha estat capaç de fer una proposta imaginativa, adequada a la realitat social, laboral, cultural i econòmica actual. I sempre anem sentint que adoptarem un model semblant al que fan els països europeus. Si no tenim més imaginació... La institució escolar de la societat occidental, el calendari i tota la seva organització estan en crisi total. És un model dels il·lustrats com si res hagués canviat en la manera de viure. El 1800, una instrucció general i uniforme era progrés social. El 2000, una escola uniforme en una societat de diversitat és regressió social i el seu fracàs és evident per a tots. També per als que pensen estar a l'excel·lència comparant el nivell de coneixements i no la iniciativa, el pensament creatiu i la competència de treballar en equip.Compte. Al nostre país europeu solament surten 173 o 172 dies lectius. A molts països en surten 190 i 195. Els darrers tres anys hem incrementat la 6a. hora a les escoles públiques per a tots com a les escoles privades... però no ens ha lluït massa. L'increment ha estat de 175 hores equivalent a l'increment de set setmanes, de trenta-cinc dies lectius. Ara tenim l'equivalent a 208 dies lectius però no ens llueix. Per què no ho oferiem a uns alumnes i a d'altres no? Per què ho han de fer tots igual?
Pensem directament en l'educació secundària de 12 a 16 anys. ¿Hem de fer aguantar a tots els alumnes 30 hores de classe setmanal i encara els posem feina? Quins la faran a casa? No podriem fer acords amb les famílies segons possibilitats. Potser la meitat dels alumnes aprofitarien més fent 20 hores de classe i fent feina a casa, amb ordinador, en col·laboració dos o tres a casa d'un d'ells. Es crearien hàbits de treball i de col·laboració. Seria un ritual de creixement, de confiança dels adults pares i professors, un avanç cap a l'autonomia personal. Els qui no poguessin fer-ho, estarien les altres 1o hores al centre però dedicats a treball personal o en equip, tutoritzats per professors. Tots els alumnes hi sortirien guanyant.
No ens sortirà massa cara l'operació d'ordinadors 1X1 i materials digitats uniformes? No seria millor exempció d'IVA per a estudiants que comprin un ordinador portàtil i subvencionar-los el 50% del cost? Menys cost a l'Administració pública, més implicació i responsabilitat dels estudiants, més transferència a la cultura, més enllà de l'activitat escolar.
Apuntaré alguns trets d'un calendari escolar raonable, funcional, pedagògic i social 1. No tots els alumnes han de fer el mateix calendari ni la mateixa quantitat d'hores. Entre 180 i 200 dies lectius de cinc hores. 2. Jornada de cinc hores + una hora compensatòria per als alumnes que ho necessitin com a estudi i activitat assitida. 3. Diverses opcions d'horari amb una franja de coincidència per potenciar el desenvolupament comunitari. Uns alumnes podrien entrar a les 8h i sortir a les 13h i dinats a les 15h. (Adequat als fills de pares amb horari laboral continuat). Altres podrien entrar a les 11 h i sortir a les 18h. (Adequat als fills d epares que laboren al comerç) 4. Diverses opcions de calendari. Si els pares fan vacances el novembre (treballladors de bancs) o el desembre, o el febrer (treballadors de restauració), , els alumnes podrien ser absents de l'escola i anar a l'escola el juliol. 5. Al juliol, quatre setmanes alternatives pels qui han fet vacances en un altre període. Increment de vint dies per als qui necessiten recuparar endarreriment d'aprenentatge. (Són els que potser tindrien 200 dies lectius si calgués)
Al juliol hi hauria pocs alumnes, potser 150 dels 450 habituals. Hi hauria pocs mestres, cinc o sis i monitors joves. Solament feina escolar d'atenció mental de 9 a 11 h. després tallers, esports i activitats (teatre, excusrsió, música...)
En vacances, sigui al juliol, sigui al novembre o al març, s'ha de llegir, escriure, observar el món, anotar, dibuixar... Tot això es convertiria en elaboració d'apenentatge en tornar a l'escola. De moment deixem de vacances total, inhàbil a tots els efectes, l'agost perquè així va el país... però algun dia caldrà corregir-ho.
Les anades de colònies d'estiu, de campaments, de rutes... són realment educatives i tenen interès. Els mestres miraran d'incorporar els aprenentatges d'experiència viscuda a l'aprenentage escolar. Els companys que no hi hagin anat, coneixent-ho, també se'n beneficiaran.
Per tancar. Hom pot argumentar que els docents no ho acceptaran... Per què? Qui els fa tan esporuguits que no s'atreveixen a pensar? Costa tant veure que també els docents hi sortirien guanyant. En cap cas es diu que hagin de treballar més hores i ho diu qui va redactar aquella fòrmula de "... i fins a les trenta-set hores i mitja..." quan algú volia legislar que els docents fessin totes les hores al centre com si d'una fàbrica o oficina es tractés. La confiança de deixar set hores i mitja o bé tretze i mitja en horari i lloc no fixat es fonamenta en la convicció que el docent és un profesional de la cultura i si llegeix, si va al teatre o cinema, si escolta música, si fa cursos de temàtiques diverses, si viatja o si conversa... es prepara com a docent viu i entrarà a la classe amb alguna comunicació que pot interessar els alumnes.
Ara es malgasta molt de temps en posar ordre, particularment a l'educació secundària, en passar llista cada hora, en canviar de classe, de matèria i de profesor cada hora... I això avoreix els alumnes i desgasta els professors. Hi ha un plus de cansament totalment evitable amb un nou model d'institució escolar, d'horari, de calendari... la clau està en no parlar de la diversitat i practicar formes organitzatives diversificades segons alumnes, possibilitats, necessitats i interessos. Martí Teixidó
Mahatma Gandhiva ser un home corrent que podia viure la seva vida còmodament però va decidir enfrontar-se a la injustícia de la segregació racial a Sudàfrica, a la divisió social de castes a l'Índia, a la intoterància religiosa de cristians, jueus i musulmans, a la dominació política imperial d'United Kingdom, al monopoli econòmic de la sal... va aconseguir grans canvis en benefici de tots. I va morir a mans d'un pobre fanàtic. No va ser càrrec polític, no va ser sacerdot, no va ser capitalista, no va ser militar.
62 anys després, la violència engendra violència i no resolem cap dels conflictes. Els governs gasten i gasten en armament tecnològicament sofisticat, en milers de militars, en polícia a tot arreu, en plets i més plets als jutjats, en presons i vigilància...Tot això estalviat podria eradicar la fam, reduir les desigualtats, repartir la feina, garantir atenció sanitària a tothom, posar millors mitjans per a una educació eficaç i gratificant...Cal invitar a la no-violència de ben petits. Invitació, mai imposició. Sempre els quedarà la llibertat d'anar a la seva... Avui, es pot dir que cadascú va a la seva llevat d'uns pocs, petits gandhis que han vist que la no-violencia és el camí i l' ètica és l'amabilitat front a tot fonamentalisme o integrisme. Confiem que, anys a venir, siguin la majoria els qui optin pel camí de la no-violència però activa, la que denuncia la injustícia. Martí Teixidó
DIA ESCOLAR DE LA NO-VIOLENCIA & LA PAZ promogut per l'inspector d'educació Llorenç Vidal
Coneixem altres humans pacífics que han seguit el camí de la no-violència, que no han callat mai davant la injustícia i l'opressió i han contribuït a millorar aquest món:Martin Luther King als USA. Steve Biko a Sudàfrica. Óscar Romero a El Salvador, Lluís Ma Xirinacs a Catalunya, Pere Casaldàliga català a Brazil, Aung San Suu Kyi a Myanmar.
Divisió territorial de Catalunya i circumscripcions electorals Estem en un atzucac que ja va voler evitar Xirinacs el 1978 (Avui, 3 novembre). Aquest dia es discutia a Sau (Osona) el capítol d'eleccions al Parlament de Catalunya. Amb una sola cambra, calia articular la gran concentració de població a la conurbació de Barcelona amb "qualitat de vida ínfima" i "unes comarques molt vives però molt deprimides" El 1978 hi havia un Govern de la Generalitat provisional però amb el gran valor que hi eren tots els partits polítics amb representació democràtica (15 de juny de 1977). Era el moment d'aprovar una divisió territorial que determinaria circumscripcions electorals doncs, qui "guanyés" les primeres eleccions al Parlament de Catalunya no voldria canviar l'statu quo. Xirinacs va endevinar què faria Pujol (1980-2003) que va anar apartant/ajornant/impedint sempre la divisió territorial de Catalunya. Xirinacs, polític del poble, defensor del poble havia d'haver estat. Pujol, un gran polític, amb coineixement i competència total, però sectari.
I ara què? Totes les propostes que hem vist són discutibles i per darrera interessades. Fins i tot la vegueria de l'Alt Pirineu Aran que es justifica per nombre de població però que darrera té els explotadors turístics, activitat local però organitzada per corporacions externes. Amb els Plans Territorials Parcials s'ha intentat anar avançant o condicionar una opció i ara estem en el "cul de sac". A part d'algunes filigranes: una hiperComarques centrals i la miopia de seguir fent dependre el Ripollès de Girona (perquè és de la província?), el gran conflicte és com dissoldre les províncies, què fer amb els consells comarcals i com fer content tothom quan cadascú defensa el seu interès: si no ha de millorar, quedar-se com està.
Estudieu, estudieu bé la proposta de circumscripcions electorals de Xirinacs actualitzant les dades: distribució de la població, noves comarques, xarxa de comunicacions, activitat econòmica i qualitat de vida. Ell partia de la divisió territorial del 1931 (Comissió Pau Vila) i dels barris de Barcelona (Fabré-Huertas) amb dades demogràfiques de 1974. Garantia un diputat per comarca, un diputat per cada 50.000 hab¡tants, circumscripció a part per a cada ciutat i per cada districte de ciutat amb més de 50.000 habitants.
Si les circumscripcions electorals queden ben definides, la divisió territorial no canviaria tant quan una comarca forma part d'una vegueria o d'una altra. Sobra política de xerrameca interessada i falta coneixement-estudi i falta també política de compromís per la ciutadania.
Respecte a les propostes de vegueries posades sobre la taula. Per començar, "vegueria" pot ser molt nostrat però si pensem que vol dir vicari, delegat, no anem bé. Volem tenir una organització territorial democràtica, no feudal. Millor parlar de regions per referir-nos a les àrees d'adminitració de la Generalitat però també àrees de representació política on el diputat o cap dels diputats ha de tenir atribucions i donar explicacions als ciutadans votants, als qui l'han votat i als qui no. (I de passada, si tenim regions... Catalunya no pot ser-ho, ha de ser una nació)
No veig que es justifiqui bé Alt Prinieu Aran.
No veig que el Ripollès hagi d'anar a Girona quan sempre ha estat vinculat, i ho està, a Vic. En canvi sembla talment que és manté el medieval bisbat de Vic (sense Ripoll) que fa un arc fins a Igualada.
Osona es pot articular molt bé amb el Ripollès i amb la Garrotxa, ara que l'hem apropada per túnel de Bracons i que abans ja ho havíem fet pel túnel d Cap sa Costa.
Si els rius baixen de les muntanyes cap al sud, si les comunicacions han seguit les valls dels rius que hem completat amb túnels. L'Eix transversal, -mira que ha trigat... i no va arribar a Olot- és un eix de transports de Catalunya, no de comunicació humana.
Si Vic va aspirar a universitat i se li va reconèixer... si Manresa té escoles uiversitàries politècniques... potser no es pot subordinar una a l'altra Si l'escut de Catalunya té quatre barres verticals... i mai ha tingut organització central... Si hi ha gent de muntanya i gent de terra baixa... Per què fem una Catalunya central?
Què és avui la comarca el Barcelonès? O es fa la Barcelona metropolitana o es deixa la ciutat com a unitat amb els seus districtes a part.
El mapa veguerial que ha aprovat el govern GenCat el 02 de febrer de 2010
La llei crearà set vegueries, que coincidiran amb els actuals àmbits de desconcentració i gestió administrativa de la Generalitat al territori i que són els següents:
* Alt Pirineu i Aran, que comprèn els municipis de les comarques de l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i l’Era Val d’Aran.
* Barcelona, que comprèn els municipis de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.
* Catalunya Central, que comprèn els municipis de les comarques de l’Anoia, el Bages, el Berguedà, Osona, i el Solsonès.
* Girona, que comprèn els municipis de les comarques de l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Ripollès i la Selva.
* Lleida, que comprèn els municipis de les comarques de les Garrigues, la Noguera, el Pla d’Urgell, la Segarra, el Segrià i l’Urgell.
* Camp de Tarragona, que comprèn els municipis de les comarques del Tarragonès, l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Penedès, la Conca de Barberà i el Priorat.
* Terres de l’Ebre, que comprèn els municipis de les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.
Formaran part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona els 36 municipis que actualment formen part d’alguna de les tres entitats existents. Aquests són:
Badalona, Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Barcelona, Begues, Castellbisbal, Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cervelló, Corbera de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Gavà, l’Hospitalet de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Montgat, Pallejà, la Palma de Cervelló, el Papiol, el Prat de Llobregat, Ripollet, Sant Adrià del Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Santa Coloma de Gramenet, Tiana, Torrelles de Llobregat i Viladecans.
Els partits trenquen la negociació per la llei electoral El desacord rau en el repartiment d'escons el 12 de febrer de 2010
Catalunya no tindrà llei electoral aquesta legislatura. La ponència de la llei ha acabat avui en un clar fracàs i la manca d'acord i les clares discordances entre els partits pel que fa al repartiment d'escons ha impedit que la llei pogués tirar endavant.
El model dels experts divideix Catalunya en set circumscripcions de la següent forma: 12 escons per a Tarragona, 14 per a Girona, 83 per a l'Àmbit Metropolità, 3 per a l'Alt Pirineu i Aran, 10 per a les comarques centrals, 8 per a Lleida i 5 per a les Terres de l'Ebre.
Ho havíem anunciat. No hem pogut evitar-ho. Així som els catalans. Solament ens posem d'acord quan estem acorralats (Recordem l'Assemblea de Catalunya impulsada per Xirinacs; sota una dictadura cruel hi eren tots).
Actualitzar la proposta de Xirinacs podria ser: 140 diputats per circumscripcions comarcals, o municipals a partir de 50.000 habitants (no de votants) de districtes municipals a partir de 50.000 habitants.
Alt Urgell, Cerdanya, Solsonès, Berguedà, Anoia, Bages (381.691) 7 dip.
Ripollès, Garrotxa, Osona (227.121) 4 dip.
Alt Empordà, Baix Empordà, Pla de l'Estany, Gironès, La Seva (611.799) 12 dip.
Ribera d'Ebre, Terra Alta, Montsià, Baix Ebre (182.462) 3 dip.
Priorat, Baix Camp, Alt Camp, Tarragonès, Baix Penedès, Alt Penedès, Garraf (789.603) 15 dip.
Baix LLobregat+Hospitalet, Vallès Occidental, Vallès Oriental, Maresme+Badalona, St.Adrià i Sta.Coloma (3.003.887) 60 dip.
i Barcelona (1.615.908) 32 dip.
El criteri més diferencial és: garantir que la comarca per sota de 50.000 habitants té un diputat i que les poblacions de més de 50.000 habitatnts són circumscripcions independents de la comarca o els districtes de més de 50.000 habitants són circumscripcions independents dins de la ciutat. Per pensar-hi sense interessos particulars. Martí Teixidó
post inicial 03/09/09. actualització 10/10/09. segona actualització 03/01/10
España cancel·la al compra de 24 mil·lions de vacunes de la grip A. Se n'han adquirit 13 mil·lions efectivament. D'aquestes se n'han aplicat 2 milions. Dels grups de risc s'ha vacunat un 22% dels previstos. A Catalunya la vacuna s'ha aplicat solament a un 20% dels previstos.
Podem coincidir amb els diaris afins als governs que els polítics encarregats de la salut pública han actuat amb responsabilitat. No tant en eficàcia directa encara que indirectament s'hagi assolit. Gens en eficiència, en bon aprofitament dels recursos. Ens surt molt car a tots.
Ningú no comprèn ningú però nosaltres som nosaltres i sabem allò que és bo sentir el sol damunt la cara i estimar-se de debò i trobar-se viu encara i cantar sense cap por.
Ningú no comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres i volem un món tot nou, amb un cel net d'amenaces, amb tres núvols per quan plou, amb el mar a quatre passes i els que som companys i prou. Ningú comprèn ningú, però nosaltres som nosaltres i sabem la veritat: I sabem la veritat... que hi ha mentida... guany abusiu Que la terra no és partida com un mapa mal pintat, i que això és una mentida de molt mala voluntat. (lletra de Jaume Picas)
Els polítics d'España i de Catalunya venien condicionats per les decisions de la OMS que sorprenentment va modificar els criteris, modificació que coincidia amb els interessos de les farmacèutiques. Al seu torn, els metges facultats, semblen renunciar a la seva professió i prescriuen per a tots els pacients o consulatts, sense mirar-los la cara, sense voler conèixer els seus bons o mals hàbits de vida alimentària, d'higiene de vies respiratòries altes, d'exercicis d'estirament i respiració, de ventilació dels ambients. "Vostè té 85 anys... s'ha de vacunar!" I no li diuen res a l'executiu de 40 anys que malmenja, que fuma, i que està hores en despatxos amb aire condicionat mal ventilats que és qui més escampa el virus.
Donem gràcies a la metge doctora Forcadesque va deixar el seu recer mystic monàstic per parlar amb coneixement per estudi, amb llibertat personal i amb compromís social. Ni va fer sermons moralistes vaticans, ni va va fer discursos de política partidària. Durant prop d'una hora va aportar dades, fets i coincidències gairebé sense conclusions i sense judicis valoratius... un exercici de ciència política del que cal aprendre. Les conclusions, les valoracions... deriven soles si hom no les filtra amb interesoss econòmics, polítics, socials.
La Dra. Forcades va aconseguir que no s'apliqués la vacuna a les dones embarassades i es va fer un disseny de vacuna especial per a elles. Gràcies.
Si el Gobierno de España s'ha estatviat 173 milions d'eurons, bé podem atribuir a l'acció de la Dra. Forcades la meitat o més de l'estalvi. Serà bo que els propers presidents de govern, de Catalunya o d'España, considerin si no seria convenient encarregar a la Dra. Forcades la política de salut pública. Perquè sempre es diu que cal incementar la formació de tots els ciutadans per a ser més competitius. Jo penso que per a ministres i consellers es recorre a les persones més capacitades científicament i professionalment en la matèria i, d'entre aquestes evidentment, els qui sintonitzin amb la política que vol impulsar la majoria política democràticament legitimada i que quedarà doblement legitimada per l'eficàcia i competència de la seva actuació.
Donem gràcies a les mestres i direccions escolars que han aplicat les mesures de protecció de la salut amb rigor i també amb alegria. Donem gràcies a les famíliesque han aplicat normes d'higiene, de ventilació, d'alimentació enriquida amb vitamines o de lactància materna encara que els facultats metges confiessin més en els poders dels fàrmacs. L'eficàcia no s'ha d'atribuir a la vacuna sinó a les mesures que hem pres entre tots.
Evidentment, la Grip A segeuix present. De fet, les vacunes van arribar tard per a ser preventives. I ara sembla que han disminuït els casos d'afectats. Les festes de Nadal i Any Nou alegren la vida, activen endor¡fines cerebrals, ens donen més defenses i no és tan fàcil (estadísticament) que caiguem malalts. Ara ve el dur gener, la rutina per a molts que fa mal. Hi haurà nous casos de Grip A. Cal mantenir les mesures de protecció prevenció, les naturals en primer lloc que convenen a tots, especialment als infants, i per als adults amb independència que s'opti per la vacuna. Recordem les mesures que vàrem proposar al setembre.
Afegiré cinc orientacionsper criteri propi si els doctors em donen permís, jo que no sóc doctor en medicina, sí doctor en filosofia i ciències de l'educació.
Sols CINC ORIENTACIONS però comprovades amb alumnes, amb fills, nebots i néts i amb un mateix, debilitat per tractament necessari de cobaltoteràpia.
Farem una bona pevenció en infants si:
1Tenen una bona ventilació nassal. Caldrà introduir la pràctica hindú de netejar el nas fent passar aigua salina (disolució 0,05, al 5%), sense forçar entrada per un orifici i sortida per l'altre i pel coll. Hi ha els vaporitzadors d'aigua marina que no són millors. Millor trobar una lota hindú.
2 Dosis intensives de vitamina C cada dia al matí, al llevar-se. Donen una cobertura immediata a les vies respiratòries altes: kiwi, llimona, taronja o mandarina. O bé mab dosis més intenses, comprimits liofilitzats de 500 mg. 3 Ventilar bé l'habitació i fer abans de dormir unes inspiracions profundes, com per renovar al màxim l'aire dels pulmons. Practicar la respiració de pit i també la profunda de ventre, particularment els nens.
4 Prendre regularment alguns petits caramels de sucre i sucs àcids de fruita preferentment. L'ensalivació és protecció bucal i faríngea. D'altra banda els infants necessiten glucosa, el combustible cerebral, particularment els més actius. Han de ser caramels de fàbriques acreditades, no lleoplies fetes amb greixos de d'aviram o amb cotxinilla.
5 Parlar bé, vocalitzant i cantar sovint però no forçar la veu o cansar-la. (Compte amb la cridòria a les sortides). Si es detecta cansada, si s'ha de sortir fora on hi ha ambient més fred i humit: caramel a la boca i a ensalivar. És protecció.
No perdis la teva seguretat. Tu ets qui, després de ben informar-te, has de prendre les decisions. I el blues és una acció molt eficaç contra la crisi, contra els tamposos. Cantant blues es pot dir tot. Ja fa masa temps que ens empatxen cada dia amb la GRIP virus A /H1N1. Fa temps que es parla de la necessitat de prendre mesures extraordinàries: retard del curs escolar, clausura de classes o escoles, reduir el treball presencial a les empreses si es pot fer treball telemàtic i... Tamiflu, Tamiflu, Tamiflu. (De Relenza, gairebé no se'n parla).
Teresa Forcades, metge doctora, monja benedictina, ha estudiat l'assumpte i s'ha decidit a explicar-ho com ningú ha fet. Una forma políticament compromesa de complir la Regla de Sant Benet: ora et labora / prega i treballa. Vegeu,escolteu i penseu. No hi veig demagogia, ni oportunisme sinó servei autèntic i desinteressat a la ciutadania.
La ministra de Sanidad de España contribueix a difondremesures de protecció com: rentar-se els mans sovint, no fer-se petons, no donar-se la ma, emprar marcaretes si hi ha tos... Però ministra i consellers surten de la reunió, i davant de les càmeres de televisió fan un espectacle de petons i petonets. (Com que deuen ser dels falsos i no tenen afecte, potser no tenen efecte).
Però arribats al setembre, encara és hora que s'hagi de concretar quines mesures es consideren de seguretat pública a les escoles. Vacunes sí, vacunes no. Del 20% a tots els menors de 14 anys, quan es pugui. I la vacuna prou experimentada no estarà abans del novembre. La vacuna, per concepte, és prèvia a l'exposició a la malaltia. Al novembre es pot vacunar?
Alguns directius i docents d'escoles i instituts estan actuant amb responsabilitat. Els pares-mares dels infants d'educació infantil han de ser reunits ja la setmana entrant i bé els han de dir alguna cosa, amb seguretat. Anar de "cagadubtes" -així es diu en català- és el pitjor que es pot fer i sembla que és el que fan els responsables superiors. I si no saben que han de dir, que no crein expectatives innecessàries. Hi ha professionals que s'han posat mans a la feina com El CEIP Jacint Verdaguer que aplega informació a la seva web. El CEIP Carles Buïgas té preparada la reunió de pares-mares havent estudiat articles amb orientacions fiables i havent prevest decisions bàsiques com: sabó líquid i paper eixugador, normes sobre higiene personal... De moment siguem conscients de la dimensió econòmica interessada. ¿Com s'atreveixen a donar xifres de previsió catastròfica els que mantenen patents i controlen els preus dels medicaments? I d'altra banda, pensem en mesures d'higiene bàsica una mica més intensificada que caldrà tenir present amb els infants i joves. Això ja ho coneixem amb els "polls de cap": que si Mitigal, que si Filvit... quan amb vinagre al cabell i un gorro de natació a la nit, tots els polls queden intoxicats. Si ja ho sabien les àvies això!
I un exemple de l'absurd i les contracdiccions. S'ha parlat de tancar escoles, de retardar l'inici de curs. Jo no he sentit parlar de cinemes, teatres, discoteques, auditoris, reunions tancades... llocs amb gran concentració de gent i poca ventilació. Doncs els asseguro que és on jo, persona amb les vies respiratòries altes debilitades per un tractament de cobaltoteràpia, les enganxo totes malgrat haver anat perfilant i acumulant petites mesures de protecció amb les que tinc controlada la meva debilitat amb la qual convisc. Martí Teixidó
No ha estat possible contemplar-ho a Paris; totes les localitats exhauriedes. Confio que poguem contemplar-ho a Barcelona. Som nàufrags d'uns esperança política. social, cultural, educativa... sota la tempesta de l'interès econòmic dels especuladors del món que mouen els capitans titelles que ens governen.
