Vivim la postguerra 2020 com la postguerra de 1940
El 1936 amb una rebel·lió i sublevació militar auspiciada per la CEDA que havia perdut les eleccions es va iniciar una guerra incivil que va durar tres anys fins 1 d’abril de 1939. La meva mare (de 15 anys) la va patir com una llarga guerra; el pare (de 22 any) al servei militar a Mallorca va quedar de la banda de los nacionales i va estar a la presó.
Ara han estat tres anys de guerra, va començat el 20 de setembre de 2017 per desactivar l’anunciat referèndum de l’1 d’octubre de 2017. No el van poder evitar i es van enrabiar, més tocats de l’orgull que afectats per les conseqüències d’una consulta pacífica que posava en evidència la mala política del Gobierno de España.
Avui, derrotats, aguantem en silenci, esperem un
temps millor i pactem amb la situació com hi van pactar els nostres pares
encara que mentalment no ens els van derrotar, no ens han derrotat. A l’any
quaranta, quan va néixer Raimon encara no havien mort tots https://www.youtube.com/watch?v=XhlmUIqD2H8&ab_channel=comandantecalicut
i van seguir deu anys de continues de
condemnes criminals i penes de mort amb falsos judicis. Avui, segueixen judicis i condemnes de
tanta gent que no han fet res més que dir que no acceptem aquest sistema
polític disfressat de democràcia, d’autonomia i de justícia. A l’any cinquanta, quan jo vaig néixer,
treballaven submisos, parlàvem en català a casa i s’aguantava el Caudillo
perquè hi havia feina i menjar. Als dotze anys vaig anar de colònies i no podia
escriure als pares una postal en català. Llegia Cavall Fort i Tintin (en castellà o en francès). Als catorze vaig aprendre a escriure en català amb el llibret d'ortografia de Jeroni Marvà d'Editorial Barcino i vaig llegir Els altres catalans de Francesc Candel.
Empresonats i tancats en cel·la vint-i-tres hores per causa de la pandèmia com amb el raccionament alimentari dels anys quaranta. Avui, amb silenci i inhibició dels Estats i de la desUnió Europea atenta a la seva guerra econòmica. La política és un joc d’interessos, sempre econòmics, disfressats de monarquia, de república o de democràcia (Maquiavel·li). I amb tot, hi ha gent que confiem en la política ètica per governar la ciutat, l’Estat (Aristoteles).
Però tot això, és superable com ens mostra la història. Es pot canviar la situació i fer una etapa renovada fins a la següent confrontació. Però no es pot fer res quan hi ha la causa més gran d’autodestrucció humana. Enemics confrontats amb els nostre interessos, n’hi ha i sabem sobreviure, pactar, negociar o el millor, dialogar. El que no podem suportar, superar, resoldre és la desunió amb els qui hem anat colze amb colze, amb els de casa, amb els amics, amb els estimats. Catalunya, quatre rius de sang, https://www.youtube.com/watch?v=eV7ZUAonV3g&ab_channel=Raimon-Topic quatre partits polítics trencats, quatre lideratges fracassats. Quatre defensors d’una Catalunya independent que no es pot desentendre de la nació, que si és nació ho és per la llengua i la cultura: Catalunya Principat, El Regne de València, Les comarques del Rosselló, El Regne de Mallorca.
Ens hem desentès de la nació-llengua, no ens enganyem. La nació llengua ens uneix, però la nació-diner és la que ens separa i no hi ha cap diferència amb el castellà o el francès. Tots per la lògica econòmica, competitiva, dominadora del mercat. De tant en tant fan el trust per dominar més (CaixaBankia) i altres faran el mateix (Santbadell, SGParibas) per no perdre la partida.
Ja ho veieu. Ara poc es parla de llengua, hem de parlar ben segur de presos i exiliats polítics però l’interès real està en l’economia, en el guany. Vaja que, per interès per la llengua i la cultura, ciutadans que fem la feina i estimem la gent, ens hem trobat enmig d’una guerra econòmica estatal i interestatal. I de tant en tant, fins hi tot els empresaris es justifiquen per conservar els llocs de treball i els polítics pels milions d’euros necessaris per a la despesa social.
He mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. https://www.youtube.com/watch?v=dUdUZJDE9V4&ab_channel=JuandeMondria Gràcies Espriu. Gràcies Raimon. De moment m’estalvio el paracetamol i confio resistir però ja no podem somiar allunyar-nos nord enllà, no son millors. A estones hem d'anar muntanya amunt o mar endins i a casa, sense fer passatemps, amb la música i la cançó poètica, ètica, estètica. Cantarem la vida. https://www.youtube.com/watch?v=TWmpSJYbz-4&ab_channel=AndreuRoca
Gràcies al filòsof de la cançó, al poeta de la cançó, al cantautor del pueblo. Somos como esos viejos árboles batidos pot el viento... Vamos a echar nuevas raíces... uniendo... manos contra manos hizando la igualdad. https://www.youtube.com/watch?v=qgOVPEVGtMo&ab_&ab&ab_channel=Canfranero
Martí Teixidó
Barcelona (1950)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada