Per a malaties psicosocials, medicina i pedagogia.

 

Clam per la filla de 13 anys amb anorèxia [3/24cat 30.03.2021]

Depressió, anorèxia, bulímia, culturisme són malaties psicosocials.  L'origen no és un bacteri o un virus biològic. L'origen  està en modelatge social, falta d'higiene de pensament i dèficit de musculació educativa. Quan observem aquestes malaties en infants i adolescents és altament preocupant i urgeix actuar. Posen de manifest que l'organisme psicosocial, que és la persona, no ha rebut els nutrients necessaris, no els metabolitza bé o ha estat exposat a ambients nocius. Segueixo l'analogia de la salut biològica per explicar la salut psicosocial i ja d'entrada veure que si la biològica compta amb la ciència mèdica i les especialitats vinculades (microbiologia, epidemiologia), la psicosocial no compta amb la ciència pedagògica i especialitats vinculades (pedagogia de la comunicació de masses, pedagogia de la cultura i de les ciències de l'esperit).

Desprès d'un any de pandèmia Covid-19 es pren consciència que està afectant greument els infants i adolescents. Efectivament, la nostra societat i cultura, a diferència de les antigues ha reconegut una etapa entre la primera infància (fins als set anys) i l'adultesa. Si en aquelles, en arribar als set anys, els infants masculins s'incorporaven a la vida dels homes i les infantes femenines s'incorporaven a la viada de les dones, avui hi ha etapa intermèdia, cada vegada més llarga, que cobreix la segona infància (7-14 anys), l'adolescència (14-21 anys i  avui ja hi podem afegir una primera joventut fins als vint-i-vuit anys. Això, amb independència que haguem acordat rebaixar la majoria d'edat, que havia estat als vint-i-tres, als divuit anys.

Les mesures político sanitàries empreses inicialment per a aturar la Covid van ser comunes i no es van fer diferenciacions per a gent gran i per a infants i adolescents, mesures que s'han anat ajustant. La més desconcertant va ser no preveure els riscos de tenir infants i adolescents confinats totalment més de quaranta dies quan d'entrada havíem acceptat que els gossos necessitarien sortir cada dia i es va donar un tractament diferencial a animals i acompanyants.

Ara, transcorregut un any, es constaten depressions, anorèxies i bulímies en infants i adolescents, clares malalties psicosocials. Es constaten ara, després d'un any de restriccions d'activitat per causa de la Covid,  però no es pot dir que la malaltia sigui per causa de la Covid. "Algú ho ha de dir". 

 

Anem a les causes de les malalties psicosocials en infants

Si no són per causa de la Covid, ara es procedeix a tractament mèdic. Solament mèdic? També psicològic? Solament mèdic psicològic?... Evidentment s'ha de fer tractament d'urgència en alguns casos com si es tractés d'ingrés a UCI psicosocial. Però la plena curació és educativa i en entorns culturals socioeducatius. El tractament ha de ser pedagògic i no és suficient el tractament psicològic que es de tipus personal o en dinàmica de grup terapèutic.

Davant la falta de consistència de propostes pedagògiques no científiques, la psicologia ha volgut pal·liar-ho i ha arribat a voler transferir l'actuació psicoterapèutica a l'acció pedagògica. I això és un greu error, no és possible. El tractament psicoterapèutic és personal o en grup reduït. La pedagogia actua en dinàmiques col·lectives i ambient cultural. Els grups han de tenir unes normes per a bona convivència i els educadors, mestres o professors, que han de fer una educació personalitzada no poden deixar de banda l'exigència de determinades normes comunes. La pràctica pedagògica  té base científica però també habilitat artística o artesanal; cal prendre decisions mesurades, balancejades que no es poden  automatitzar o protocol·litzar. Hi ha d'haver coherència entre intervenció psicoterapèutica i intervenció pedagògica però hi ha discontinuïtat total. I és millor així. L'entorn terapèutic és protegit, com la UCI però cal fer el pas a un entorn obert sotmès a les exigències i contradiccions de la vida comunitària. La cura final s'ha de fer en l'entorn educatiu: familiar, escolar i associatiu (esport, art, animació, inventiva).

Ensneyar-los a conviure amb la frustració. Ara Criatures 19.05.2018

Ara es cau en malaltia psicosocial. Tots els infants i joves? No, afortunadament. Confiem que siguin pocs però surten professionals que fan valer la seva intervenció i se'ls dona difusió per omplir els mitjans les vint-i-quatre hores. I si un ho anuncia, tots s'hi afegeixen com un eco de masses. Compte! Ni prohibir parlar d'epidènies i  de suïcidis, ni difondre-ho. Hi ha assumptes que no es poden tractar massivament. (Això és pedagogia -o antropogogia- de la comunicació de masses).

Més que difondre tant, examinem les causes i quan tinguem explicacions clares donem-les a conèixer per millorar la comprensió dels ciutadans. Les explicacions són científiques. La comprensió és subjectiva, l'ha de fer cada persona incorporant l'explicació als seus coneixements anteriors, reajustant-los.

Entristeix veure que una mare defensa la salut de la seva filla des de la perspectiva del dret. Tots els assumptes humans són més complexos, resultant de múltiples causes. El dret no és una causa, és una decisió política que orienta la nostra actuació col·lectiva.

 

El dèficit educatiu de molts infants

Les malalties psicosocials són humanes, no les veiem en els animals lliures, potser en alguns mamífers superiors veiem períodes de dol i els animals domèstics adoptats poden patir de manera semblant a nosaltres. Tanmateix, les malalties psicosocials i infantils no són tan presents en infants de cultures de subsistència tradicional (pensem en Àfrica o Àsia central) o en infants que viuen en sitiuacions de guerra contínua (pensem en Líban o Syria). Admetem d'entrada que les malalties psicosocials són més freqüent en societats de benestar i en temps de postmodernitat.

Ens hem organitzat com a societat del benestar. Excel·lent. Garantim la vida i protecció de la infància. Correcte. Ens sembla impensable com en l'edat mitjana la vida d'un infant tenia tan poc valor, com en l'època romana al ciutadà patrici li era permès matar un fill en nèixer. Però protegir la infància no ha de ser segrestar-lo de la vida, amagar-li les dificultats. No li deixarem un ganivet als cinc anys però hem de saber quan haurà d'ensinistrar-se a fer-lo servir. Li posem un mòbil als tres anys com no ho fem amb un ganivet, s'entreté, però s'està fent mal. Cal aprendre a viure, vivint. Si hem de posar proteccions temporals és perquè disposem de mitjans que superen les capacitats humanes i cal 'aprendre' a servir-se'n. Per això és tan necessària i cada vegada més extensa l'etapa educativa. Sí, ara hem de dir que va dels tres als divuit anys per a tots i prolongable fins els vint-i-vuit per a especialitzar-se. És coherent amb l'expectativa de vida de vuitanta-cinc i més anys.

Els infants han d'anar encarant les dificultats de la vida, progressivament. També han hagut d'encarar el confinament total de quaranta dies malgrat que ha estat un error o inconsciència de les autoritats educatives. Com els infants de Syria han d'encarar la guerra, la injusta i monstruosa guerra de bombardejos. I els nostres infants poden ser ajudats pels pares i família a encarar la situació. Ells no han de sentir parlar de drets, ells han de sentir parlar de voluntat, esforç, calma, imaginació. Són les autoritats que han de recordar els drets alhora que s'informen de les necessitats biopsicològiques dels infants i prenen les decisions ajustades a la pandèmia i als infants.

Però la pandèmia COVID-19 i el confinament inevitable posa en evidència les saluts fràgils i els grups de risc. Així mateix ha posat en evidència l'educació tova i infants amb dèficit de resiliència. La protecció de la infància no ha de comportar una educació esbiaixada. Té dues components: l'exigència i la comprensió. No es fàcil balancejar exigència i comprensió en el dia a dia, en cada actuació però sí en el conjunt de la trajectòria educativa. Ara bé, si en el passat hi havia excessos per exigència que arribaven al maltractament, avui hi ha excessos per comprensió que també són maltractament.

Hem fet de la transgressió un signe d'identitat jove. Amb la COVID es posa en evidència.

L'educació no és fàcil en la nostra societat benestant. Mal que ens pesi ho era més en al societat de subsistència... per això es deia que la vida ja educava. Avui no podem dir que l'educarà la vida si l'hem protegit amb excés durant l'etapa educativa (dels tres als divuit anys). L'educació ja estarà feta per bé que segueix la formació durant tota la vida. Però els patrons de conducta formats en al infància són difícils de deformar o de reformar. El troc ja és llenyós i no es pot redreçar llevat que hi fem una inicisió o empelt. (Tractament quirúrgic o terapèutic, personalitzat, aquest sí).

 

La salut i l'educació tan importants en els infants. 

Es complica amb la societat postmoderna.

Aquesta situació posa en evidència, si no ho havíem vist ja, que l'educació és assumpte social de primera necessitat, al mateix nivell que la salut. És un assumpte social perquè és acció i responsabilitat de tots: família, escola, mitjans de comunicació  i modelatge de persones públiques com polítics, actors o esportistes. I salut i educació tenen una correspondència total- La bona educació en al infància afavoreix un bona salut al llarg de la vida. Una bona salut en la infància assegura millor educació.

Tant important la salut com l'educació. Tant important un tractament científic de la salut amb metges i infermeres com un tractament científic de l'educació amb pedagogues i mestres. Actualment el nostre sistema escolar està mancat de pedagogia. Les famílies no poden educar sols per tradició i necessiten un coneixement pedagògic bàsic. Els mitjans de comunicació no són conscients dels efectes educatius no desitjats de programes trencadors, d'escenes de violència o de publicitat inacceptable. Hem de posar professionals de la pedagogia en aquests àmbits clarament educatius per formar part dels seus equips.

La pedagogia ens ha de fer entendre què és adequat en la infància, quan és adequat i com hem d'actuar. Fer entendre no és imposar, és explicar perquè cadascú pugui actuar amb seguretat pròpia, respondre de la seva actuació i explicar-ho als pròxims. No, no hi ha sentit comú avui en educació. Es podia educar per sentit comú en una tradició estable segons la que un ja havia estat educat d'infant. Avui hem hagut d'adequar moltes formes que la tradició assegurava perquè l'evolució multicultural i tecnològica les ha deixat obsoletes. Avui necessitem més raonament que tradició sense abandonar la trad¡ció de la qual hem de comprendre el seu fonament per poder renovar o recrear.

Vam patir una gran malaltia social amb l'autoritarisme i la repressió. Per això vam donar valor a la transgressió, a la complicitat i al que era trencador. Compte! Eren correctius defensius però si s'ha reduït l'autoritarisme, no podem transgredir per norma, no podem fer-nos còmplices per a delinquir, no podem trencar allò que construïm.

La postmodernitat accelera al màxim el que era valor de la modernitat. S'havia de trencar amb la tradició caduca però ara e¡anem a la novetat absoluta. Els espectacles quedaven restringits als privilegiats però avui volem una espectacularitat massiva i convertim en espectacle una tempesta perillosa, la guerra o un accident. L'actualitat del moment (trending topic) dona valor a qualsevol niciesa. Sens perjudici de la llibertat personal cal frenar aquest autoritarisme anònim dels mitjans de comunicació i, avui, de les xarxes social. La semiòtica de la comunicació ho fa entre els professionals. La pedagogia ho ha de fer per a tots els ciutadans.

 

Salut i antropologia tridimensional

La cultura occidental de base cristiana i influïda pel pensament de Platon ha entès l'ésser humà com a cos i ànima, com a dualitat, i va rebutjar la concepció tridimensional de cos, ànima i esperit dels cristians gnòstics. El pensament com a prova de l'existència (Descartes), una reducció. Per voler conèixer millor la condició humana, objectivar-la es va anar separant del cosmos, de la natura de la que forma part, l'Univers que avui entenem com a Unidivers. Tota la vida forma part d'aquest entramat de matèria, temps i energia, dinàmic i evolutiu que la física quàntica explica des de la ciència. L'humà amb el cos σὠμα, l'ànima ψυχή, forma part de l'esperit de l'univers πνεῦμα. Les tradicions religioses hindús han seguit aquesta concepció  tridimensional de l'humà.

 

David Jou, físic i poeta, ens proposa un viatge per la història de la recerca científica i humanística encaminada a descobrir de què estem fets, d'on venim i cap a on anem... fascinació per la vida en tota la seva complexitat, (Viena Edicions).Si reduïm la salut a cos i ment, a fisiologia i psicologia, deixem de banda la tercera dimensió, l'esperit. Una dimensió difícil d'objectivar, forma part de l'experiència personal de cadascú i solament ens hi podem aproximar des d'un quart paradigma de la ciència, el paradigma experiencial transconscient que ha d'englobar els paradigmes positivista, interpretatiu i sociocrític sense contradicció.

La interiorització crea condicions de salut, ajuda a afrontar la malaltia i el dolor i afavoreix  la recuperació. Tot és localitza(?) en el cervell. De fet, són circuïts d'energia, sinapsis contíues i múltiples que ens poden bloquejar i que ens poden alliberar. Cal educar-ho en la infància, amb pràctiques ritualitzades, amb poques paraules, amb silencis amb els que puguem 'sentir', copsar, l'harmonia de l'univers (Pitàgores) o música de les esferes (Aristoteles). En tot cas, cal  enfortir l'infant per encarar  la neurosi col·lectiva de la societat postmoderna i de consum que és talment una pandèmia social.

 La dimensió esperit és lliure, independent, però es suporta sobre la dimensió psíquica i per això és educable. Comença interioritzant l'observació i experimentació externa objectivable com a experiència personal interior que amb incertesa, obertura i silenci ens obre a la immensitat del cosmos, de l'Unidivers inabastable del què formem part. En l'educació cal trobar petits temps de silenci, d'interiorització que reequilibren l'activisme vital, especialment en una societat hiperactiva que no deixa temps d'inacció.

Martí Teixidó, mestre pedagog