Es parla molt d’educació. O se’n parla a les xarxes i els
mitjans de comunicació se’n fan ressò de tant en tant “amb més pa que
tall”, com deia la meva padrina. Innovació educativa, transformar
l’escola, escoles en xarxa són expressions que activen l’audiència i
multipliquen tweets, likes i retweets. Va bé
que es parli tant d’educació i més que se n’hauria de parlar. Tant la
salut com l’educació són assumptes socials, de tots, ens afecten a tots.
La salut no sols afecta als malalts, sinó a tots. L’educació no
solament als qui tenen fills o nets, sinó a tot ciutadà, doncs afavoreix
la vida social que tots siguin ben educats.
Les paraules ens confonen perquè en educació hem fugit de tot tecnicisme o taxonomia. Tothom diu el que creu,
la seva opinió. A les mateixes paraules cadascú les hi dóna el
significat que li sembla millor, i fem una escalada per posar paraules
noves que tinguin gran impacte. Ha arribat a ser excessiu i
més, des del principi. Pensem cadascú què direm d’educació, de formació,
d’ensenyament, de didàctica, de pedagogia, d’avaluació. Entre la
imprecisió i la confusió. I com que no ens aclarim, n’afegim més:
renovació, reforma, innovació, transformació. Referint-nos directament a
l’escola: escola nova, escola activa, escola progressista, escola viva,
escola nova del segle 21. Pel que fa a pedagogia, com que cadascú ho
entén a la seva manera, apareix: pedagogia activa, pedagogia
sistemàtica, pedagogia institucional, pedagogies crítiques, pedagogia
no-directiva, pedagogia sistèmica, pedagogies democràtiques, pedagogia
lenta.
El pedagog Xavier Besalú ha tractat recentment aquest tema en el discurs de recepció a l’Institut d’Estudis Catalans. La renovació pedagògica a la Catalunya del segle XXI permet
fer-se un mapa mental de la situació. Estem mancats d’una terminologia
comuna amb consistència científica i comprensió professional. Potser
això explica que malgrat que el conjunt d’institucions escolars s’ha
anat actualitzant, perdem moltes energies i no acabem d’encarar els
assumptes més actuals amb seguretat.
La renovació pedagògica del segle XXI ha de ser una actualització de
la renovació pedagògica del segle XX per fer un reajustament a la
societat amb la seva diversitat cultural i fer ja l’escola activa
digital en una societat telecomunicada. No es tracta d’anar afegint
llengües repartint les hores a l’escola, la clau és la competència
d’intercomprensió plurilingüe que la neurobiologia ha evidenciat.
Incorporar les tecnologies digitals no ens canviarà l’escola, però no podem canviar l’escola sense el digital.
Un viatge ràpid per la renovació pedagògica del segle XX: Com realitzar pràcticament una escola nova d’Artur Martorell (1965), El Mall-Grup Promotor 1979. Inmovilismo e innovación en la escuela de Guy Avanzini (1967), OIkos-Tau 1985. Aprender a ser
d’UNESCO-Faure (1973), Unesco-Alianza Universidad 1973; el 1r i
sistèmic informe del qual se n’han derivat els altres. I no podem
desconèixer les aportacions tècniques de Freinet: Técnicas Freinet de la escuela moderna;
la crítica cultural a l’escolarització d’Illich i la pedagogia de
l’oprimit de Freire. Penso que filòlegs, biòlegs, historiadors,
economistes, matemàtics i músics dedicats a l’ensenyament han de
conèixer aquesta pedagogia si no ho han fet abans. Certament, massa
sovint s’ha presentat una pedagogia teòrica que ho explica tot i no se
sap com aplicar. Aquí he fet esment d’obres que, als qui hem fet
pràctica escolar, ens han donat consistència i iniciativa creativa.
Per a fer l’Escola Nova Digital, ara el 2020, tenim amb la pedagogia
Freinet, construïda per tants mestres en xarxa cooperativa (ICEM France,
MCE Itàlia, ACIES iniciada pel mestre Alcobé a Catalunya)[1],
la base organitzativa per fer de l’aula un laboratori de pedagogia
pràctica amb els instruments tecnològics del nostre temps i fer de
l’escola una institució de diàleg participatiu per desenvolupar un
pensament complex i democràtic. Abans d’inventar, mirem tot el que està
clar que ja ens fa fàcil l’acció educativa i centrem la nostra
creativitat en com tractar els temes del nostre temps i anar configurant
l’aprenentatge amb l’estructura de pensament –l’estructura, no el
pensament– que faciliti la memòria i organització el coneixement.
Massa sovint es declara l’escola que no volem (segons com la va viure
cadascú), el rebuig dels llibres de text (si no uns, uns altres, cercar
els que ens facilitaran), que s’ha de treballar per projectes (però no
ens limitem als interessos empobrits de tants alumnes), que hem
d’incorporar els dispositius digitals (cert, tant com els personals i
els socials) organitzant-los amb l’adequada proporció de temps.
L’escriptor Daniel Pennac, amb Chagrin d’École (2007)[2],
integra la seva vivència d’escola amb l’actuació de professor de
llengua i fa autèntica pedagogia per incorporar els alumnes disruptors.
Tanmateix vaig proposar al conseller Maragall que se n’enviessin
exemplars als professors d’institut.
L’avaluació del conjunt de centres del sistema educatiu mostra uns
resultats prou positius en general i el que es pugui fer a partir d’ara
és: que cap alumne s’aturi i justament amb llibres ben programats i
packs digitals d’aprenentatge alguns alumnes i equip de treball poden
ser molt autònoms mentre l’atenció personal directa del docent es centra
amb els que necessiten ajuda fins a avançar més autònomament. Les
editorials de llibres escolars són el departament de producció per als
docents, que en son la realització. Examino la producció de Grup
Promotor Santillana, hi ha de tot i més, de recursos didàctics i les
programacions que cada mestre pot ajustar al seu grup d’alumnes; inclou
lectures, registres sonors, jocs i instruments d’avaluació, tot
adaptable. És qüestió d’escollir amb criteri i diversificat entre les
diverses editorials i desapareixerà la mala producció editorial si en
queda i pobra l’autoedició fotocopiada. Hi ha editorials que posen a
punt instruments pedagògics. Vegeu: La Rúbrica del canvi. Materials de suport, instrument pedagògic editat per Graó per a Escola Nova 21.
El docent s’ha de centrar en la realització i no anar aplegant
dossiers com fèiem els anys setanta, quan no hi havia bona producció
editorial. Per impulsar projectes el docent ha de conèixer molt bé la
matèria i seleccionar la part necessària, sempre escoltant els alumnes,
però no se’ls pot limitar a les seves condicions de partida. Quan els
alumnes presenten projectes als companys no han d’explicar conceptes
aïllats memoritzats (del llibre o d’internet) sinó explicacions de
relació sistèmica, causal o conflictiva amb comunicació motivadora.
L’accent en fer l’educació paidocèntrica és el propi de l’Escola
Activa de 1912 (Ferrière) que corregia els excessos de l’educació
centrada en el mestre i l’acumulació de coneixements. Això no ha de fer
oblidar que el docent, dona o home de cultura, és un model de referència
diari. La relació educativa entre alumnes i docents té com a referent
el coneixement i la cultura i per això cal ensenyament presencial. No hi
ha contradicció entre Platon-Aristóteles (culturalisme),
Comenius-Rousseau (paidocentrisme) i Escolàstica-Il·lustració
(magistrocentrisme). Segons la realitat ambiental dels alumnes caldrà
decantar més cap a un o altre però no ignorar cap dels tres components
de l’educació..
Conceptualment. L’educació transmet tradició i maneres de fer que cal
ajustar a cada època, que estimulen el desenvolupament personal de
capacitats. En educació, la innovació sense tradició desorienta, no es
pot aplicar com sí que es fa en el sistema tecnològic comercial
(substitució i tot nou). L’educació ha de ser evolutiva amb relació a
l’evolució social on canvien les tècniques i els modes de relació. Les
aspiracions i desitjos humans han canviat poc dins el nostre model de
civilització construït entre Judaisme, Grècia-Roma i Cristianisme. I no
queda tan lluny l’Islam, adaptació dels anteriors per a les tribus del
desert, que deixa de banda l’herència urbana de Grècia-Roma. Més
distància trobem quan tenim alumnes de famílies xineses, hindús o del
llunyà orient i ens cal estudiar per comprendre les cultures d’alguns
dels nostres alumnes.
El canvi educatiu ha de ser evolutiu i la renovació pedagògica dels
procediments científics per a l’educació és un moviment dels
professionals sense director però amb direcció coincident (Artur
Martorell) avui tan a l’abast amb les xarxes digitals. La renovació
pedagògica incorpora el coneixement científic dels investigadors
(Claparède, Piaget, Wallon) i dissenya, inventa, construeix models o
instruments: recursos de l’entorn cultural amb intenció pedagògica
(Decroly, Montessori, A. Galí, Freinet, Almendros, M. Antònia Canals,
Costa-Pau). A Catalunya vam tenir una primavera pedagògica de 1909 a
1923 i de 1929 a 1939 impulsada per les institucions públiques. Una secondavera
amb l’associació Rosa Sensat i les escoles d’estiu de 1965 a 1980. Avui
correspon consolidar aquesta nova primavera de renovació pedagògica
fent de cada aula un laboratori de pedagogia pràctica amb recursos
digitals i procediments dialògics com no pot fer l’Administració
educativa ni cap director d’empresa.
El sistema educatiu és tota la societat en tant que educadora.
Identifiquem agents educadors directes: família, escola i mitjans de
comunicació. Agents efectius com: llocs de treball, instàncies de lleure
i publicitat-consum. Agents difusos com: personatges públics i tot
ciutadà pel carrer a la vista dels infants i joves. L’Administració
educativa atén el subsistema escolar i ha de crear les condicions de
marc normatiu (no més que marc) i de finançament públic total amb gestió
directa dels centres, siguin públics o privats. Gestió directa ben
supervisada pedagògicament, sense burocràcies costoses i inútils.
L’Adminstració s’enganya si vol dirigir el sistema educatiu. Els pactes
nacionals per a la infància i per a l’educació[3]
són els que poden dinamitzar el sistema educatiu total. L’Administració
s’ha de centrar a crear les condicions favorables del subsistema
escolar.
Els mestres d’avui han de seguir fent renovació pedagògica de l’escola activa en la societat digital.
[1]
ICEM: Institut Coopératif de l’École Moderne. MCE: Movimento di
Cooperazione Educativa. FIMEM: Federación Internacional de Movimientos
de Escuela Moderna. ACIES: Associació per a la correspondència I la
imprempat escolar.
[2]
Daniel Pennac: Chagrin d’École, Paris, Gallimard, 2007. Versions
catalana i castellana amm títol, poc encertat de Mal d’escola, La
Butxaca. Mal de escuela, Debolsillo.
[3] Pacte Nacional per a l’Educació: 20 de març de 2006. Pacte per a la infància a Catalunya: 19 de juliol de 2013.
Quatre rius de sang (Tàpies)
