dissabte, 19 de setembre de 2009

Una lliçó de POLÍTICA POLÍTICA, amb majúscules, real, còmica, utòpica

Una lliçó de política basada en fets reals actuals que ens són presentats com a crisi, en fets històrics que ens han estat disfessats (I Guerra Mundial de 1914) i amb humor còmic antidepressiu.. psíquic... i moral que és el més greu. Al capdavall, depressió econòmica provocada -la dita crísi econòmica- serveix d'excusa per ocultar els robatoris en forma de beneficis desmesuarts dels darres anys (37% anual, publicaven, front a increments de sous del 2 al 4%), per frenar l'avenç de les polítiques socials que s'han guanyat dia a dia i per aconseguir diners públics pers als negocis privats de sempre. És d'escàndol i ho estem aguantant.

No et perdis aquesta lliçó de política, no és feixuga, riuràs. És política autèntica: et desintoxicaràs de tanta brutícia i engany. A Barcelona, a la Villarroel fins el 4 d'octubre de 2009





Leo Bassi, el bufó, el pallaso blanc, sap el seu ofici que après en família, una família del circ des de fa 150 anys, sap realitzar per tradició i també -s'endevina aviat- per estudi de psicologia de la comunicació. El pallaso malvestit maldestre aconsegueix la proximitat màxima amb el públic, és inofensiu. El públic esdevé receptiu i es deixa dur per una actuació espontània, natural que arriba a identificar el personatge amb la persona de l'actor. I no veu que és una actuació pensada, construïda amb tot detall i reconstruïda dia a dia en interacció amb el públic. (les imatges DVD enllaçades corresponen a l'actuació a Madrid i es detecten diferències en l'actuació a Barcelona). Però, que l 'actuació estigui pensada no vol dir que hi hagi engany sinó que no és un passatemps, no és una comèdia d'entreteniment. I Leo Bassi no ho oculta, és una obra política.

És filosofia política. Defensa uns valors i fa unes opcions de sentit de la societat i de la història. Però no fa com els polítics de baratillo: "yo les puedo asegurar, yo creo, yo les digo, en absoluto...". El pallasso connecta amb el públic, amb l'espectador amb simpatia i gags còmics. L'escena de ninotets i cotxe miniataura és d'una creativitat enginyosa, un joc que fan els nens, un joc que canalitza la ràbia contra els estafadors, els corruptes i els que s'amaguen sota la capa del dret positiu (Si no està prohibit!... Si no es demostra!...Si no hi ha proves!... Tot s'hi val!). Però ¿com pot ser correcte, ajustat a dret, que hi hagi qui fa fortunes en pocs anys i que persones que treballen les 60 hores setmanals solament sobrevisquin?! I si a alguns els enganxen... demanen perdó, es disculpen. (Perquè la condemna sigui menor... Falsos!)


El pallasso ja ens ha seduït i Leo Bassi pres
enta fets d'evidència, persones públiques i fets històrics. Això té perfils de ciència política amb dades i fets contxtualitzats. Fa referència a declaracions públiques, fa ús d'un llibre publicat per un president en atur, coneix la política espanyola amb detall. Però no és un problema d'España solaemnt. Ho és d'Itàlia (que també coneix i esmenta) i ho és del sistema social econòmic derivat de la Guerra Europea de 1914. I les imatges projectades són documents històrics i les dades aportades: més de 1.300.000 cadàvers comptats, morts al front de Verdun en una franja de 13 km. Francesos, alemanys, italians, irlandesos... europeus tots, els joves europeus. I també canadencs, australians... No era una guerra entre francesos i alemanys -el que ens han volgut fer creure- és la guerra que inaugura la indústria de la guerra, un negoci immens que segueix donant molts diners i que no s'ha aturat malgrat declaracions "correctes", hipòcrites. (Ara armen a hutus o a tutsis, proveeixen d'armes el conflicte de Darfur, d'on sinó les tendrien els yanyauid?). I en diuen recerca militar o de defensa... i el que sobra ens ho donen com en el cas d'Internet que permet donar a conèixer aquest blog. Sempre hi ha contradiccions i es pot canviar un grau l'angle de direcció que pot dur amb el temps a un gran canvi.

(Clica les imatges, es multipliquen)



Leo Bassi denuncia que el nihilisme que els sectors tradicionalistes atribueixen a una societat sense valors, al laïcisme dominant, s'origina amb aquesta Gran Guerra. Quan torni el pallasso el veurem amb el vestit clàssic i 1789 al pit, l'any de la revolució burgesa de frança que proclamà: llibertat, igualtat, fraternitat i poc després els drets de l'home i del ciutadà que avui reconeixem com a drets de l'home i de la dona i també dels infants.

A partir de 1840 s'estén per tot Europa la utopia d'una nova societat, d'un nou tipus de ralacions. Mentre la burgesia s'afaiçona a estendre la producció industrial que multipliqui els seus guanys, els obrers aplegats a les ciutats veuen un futur d'igualtat i, si s'alliberen de tantes hores de treball gràcies als beneficis indistrials, podran dedicar-se a la cultura, alfabetitzar-se, aprendre la llengua de la fraternitat humana: l'esperanto. La burgesia liberal vol la supressió de fronteres per obrir mercats i guanys econòmics, els obrers s'ilusionen amb la idea d'aplegar gent de la mateixa parla: unificació dels estats alemanys, unitat italiana i també d'impulsar la Internacional obrera.

Amb la Guerra de 1914 a 1918 queden trinxats aquests ideals i la indústria que més progressa és la de la guerra. I un jove socialista Hitler es converteix en nazi i descendents de Garibaldi seran feixistes. Amb tot, -ho afegeixo jo- També són fruit de la Guerra europea les Escoles Waldorf que segueixen la filosofia antroposòfica de Rudolf Steiner o la Pedagogia de l'Escola Moderna de Célestin Freinet basada en la cooperació.


Però la guerra s'ha convertit en un joc. Es venen jocs de guerra...!!! Han de donar molts diners. I quina hipocresia! Evidentment, no per jugar a la guerra es serà més violent, en general. Sí en casos que ja hem vist que es passa de la ficció a la realitat i direm que és malaltia psicològica però hi haurem contribuït. I si els jocs no etnen efectes directes sí que ceen un estat d'acceptació normal de la violència, una insensibilitat davant del sofriment humà. Als que vulguin jugar a la guerra els hauríem de dur als cementiris de Verdun o de Abranches.







També fa una reflexió d'antropologia cultural. La nostra vida de vuitanta anys en un context de com a mínim 74.000 anys d'humanitat. Alguna cosa volien dir amb les pintures, amb les mans gravades a les aprets. Venim obligats a donar continuïtat a una evolució progressiva de la humanitat i més amb el coneixement que tenim aportat moltes vegades pels qui més van patir en el seu temps per no acceptar els dogmes (religiosos, científics, artístics, econòmics, polítics). Són els progressistes els qui han fet avançar el món.




Torna el pallasso.
Ara es vesteix davant nostre i ens descobeix el sentit de la màscara blanca i ara fa apologia de l'esquerra. Ara, després de les dades i fets aportats, defensa la política de l'esquerra, de l'esquerra progressista que no sols propugna les millores materials sinó la racionalitat -es declara il·lustrat-, la superació de les supersticions i pors, la llibertat de relacions, la planificaió responsable de tenir fills... Fa un cant total al progressisme que jo li corregiria amb retroprogressisme articulant valors que cal conservar amb nous valors que superen els caducs. Retroprogressió és paraula acotada per l'enginyer filòsof Salvador Pániker (ell que no ha hagut de treballar i s'ha pogut dedicar a la vida ociosa perquè ha heretat els negocis). Però als que hem volgut posar pau i evitar radicalismes de dreta i d'esquerra doncs -es diu- tots han comès errors, el pallasso Bassi ens colla fort perquè posa en evidència que els grans mentiders, els grans estafadors, els falsos i hipòcrites, els qui no tenen escrúpols en vessar sang... són els conservadors, els que volen que el món segueixi com està, que és el seu món. I jo penso en al meva mare, 88 anys, que és de dretes, que és conservadora, que creu allò que li diu la gent respectable, més que als seus tres fills tots professionals competents i responsables. I penso que sí, que la dreta és descaradament mentidera, que enganyen a una dona creient que ha treballat tota la vida des dels 13 anys, sola ha pujat tres fills que han estudiat, en temps que no hi havia ajudes públiques i que avui té una pensió contributiva de 528,55 € mensuals.

¿I què fem els universitaris, els qui hem tingut el privilegi d'estudiar (a les 5 h del matí durant deu anys), que tenim un títol superior i una independènc
ia de pensament? ¿No compartim el coneixement amb els qui estan al nostre costat? ¿No creem interactivitat, opinió? ¿Deixem que l'opinió pública siguin els sacerdots de la tribu, avui els periodistes que escriuen als diaris, surten a la televisió i fan tertúlies a la ràdio, sempre els mateixos que es repeteixen a totes?




Molt bé pel pallasso Leo Bassi. Una actuació valenta que fa ell tot sol. Ell es proposa que la gent pensi, que rigui, que gaudeixi i que sigui un ciutadà actiu, públic
que crei i escampi opinió però, això sí, basada en fets i dades, no com els prediacdors religiosos, polítics o mediàtics. Proclama la UTOPIA que no cal realitzar avui però que no tenim dret a aturar. Estar oberts a la utopia és recuperar l'esperança per sobre de la misèria que ens comuniquen cada dia. Martí Teixidó