dimarts, 26 de juny del 2012

Pobresa inacceptable quan hi ha riquesa amagada, habitatges buits, producció llençada

30 minuts de TV3 presenta una pobresa inacceptable  en la nostra societat. Document comprom+es que cal agrair
Situació límit 
reemès a C33 dimats 26 de juny de 2012, emès a TV3 dimenge 22 d'abril de 2012

 

http://www.tv3.cat/30minuts


Pobresa inacceptable
Quan no hi havia aliments, quan no hi havia prou habitatges... era lamentable. Però avui:
  • producció sobrant d'aliments
  • habitatge construït desocupat
  • capitals amagats en espera de noves bombolles immobiliàries i comercials
  • capitals evadits de la responsabilitat social de seguir invertint en producció i creació d'ocupació...
Escolteu: Fornesa, Nin, Botín, Gonzáles, Oliu
Escolteu: President de Catalunya Mas i els qui heu estat presidents: Montilla, Maragall, Pujol, Rigol, Benach,  Barrera
No pendeu fer més? Podeu viure tranquils?

El capitalisme no és ètic

I Teresa Forcades, la dona que va denunciar l'engany de la grip A de les farmacèutiques i ella sola va aturar l'abús,

Teresa Forcades parla clar de l'engany econòmic i mostra haver estudiat el tema. S'explica bé i demana una acció d'oposició total a aquests abusos que provoquen econòmics i no resolen polítics.




Hans Rosling malda per difondre una alternativa on també hi podran viure els amos capitalistes però -sisplau- no hi pot haver tanta diferència. Per justícia i per salut. Quan alguns necessiten tant, i tant, i tant... no és que esta malalts?

É una altra manera d'aportar alternatives a la societat amb l'economia global. L'estat de benestar, sense abusos, s'ha de mantenir i, amb urgència, estendre als qui no en gaudeixen encara,


Ÿ

dissabte, 23 de juny del 2012

Els mestres i professors resistim. "Somos como esos viejos árboles... suaves como la arcilla, duros del roquedal"

En la calma d'aquesta primera nit d'estiu
un sol que no acabava de marxar,
que no volia que el féssim fora

Ara ja és nit amb cel estrellat,
Vaques i vedells segueixen pasturant,
o no, fan concert d'esquelles.
La font de la muntanya raja prou
i s'afegeix al concert amb un raig continu.

Ara, lluny de la falsia d'economistes,
lluny de les xerrameca de falsos polítics,
és quan hi veig clar,
que mestres i professors som l'essència més humana,
que no ens treuran el futur
encara que ens el posin a l'esquena.

He escoltat, he cantat amb Jose-Antonio Labordeta:



Somos
Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.



Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

              José Antonio Labordeta


Sant Jose Antonio Labordeta, professor de joves, caminant del món, cantador de justícia i esperança.
Has tingut una vida completa i no has necessitat milions d'euros. I als falsos i interessats els has pogut enviar a la merda sense faltar-los al respecte. Ets genial, humanament genial. Amb tu aprenem que no ens amargarem la vida. Avui envio a banquers i polítics de baratillo a la merda i canto: suaves como la arcilla, duros del roquedal.

Si hem perdut la vida... ens queda la paraula. I la paraula és pensament, és llibertat. Ells es queden amb els diners però queden muts. Mireu-los! Fan pena.  Segur que n'hi ha de correctes però no són els qui acaparen. N'hi ha molt pocs, com Duran Farell i la seva esposa. Acabada la feina... de vacances... al desert, al silenci del desert. I del silenci surt la paraula, aquella paraula que era al principi, que estava amb déu, que era déu, que és la immensitat de la que formem part sense que calgui anar carregat de diners.

L'agua segueix rajant, sempre avall sense aturar-se.
Ara borden els gossos que potser m'oloren,
I si avui vingués la guilla?
Fa temps que no ens hem trobat.
Li hauré de deixar un regal,
és bona amiga, m'ha domesticat.
Ara cal que jo la domestiqui, ens esperarem l'un  l'altre.


Cantem amb Labordeta

divendres, 22 de juny del 2012

COSES DE MESTRES: ESTADÍSTICA MAL APLICADA

COSES DE MESTRES: ESTADÍSTICA MAL APLICADA: article ben clar de Carme Rider  publicat pel Punt Avui el  dissabte dia 2 de juny   http://www.el...

dimarts, 19 de juny del 2012

Solucions a l'estafa de la crisi. Males solucions


Les ràtios s'incrementen
Qui ha pensat que posant 27 infants a una aula de 3 anys d'edat estalviarem?
Qui diu que hem de millorar en lectura i podem posar 27 o 28 infants de 6 anys amb un mestre sol i cinc hores d'un altre mestre que reforça? Si ningú es posa malalt ni ha d'acompanyar la mare al cardiòleg?
Parlem (sense saber científicament què diem) de fracàs escolar a l'educació secundària, la obligatòria, aquella a la que van oblgats també els qui no tenen cap interès per aprendre. I som capaços de posar-hi 34 nois i nois adolescents, inquiets, desestabilitzats per una societat de consum hiperactivadora?


S'incrementen les hores  de realització i es redueixen les hores de producció
Les hores de realització, de docència directa, davant dels alumnes s'incrementen. les hores de producció, de preparació i correcció, es redueixen.

Acabo de veure un programa de TVCat- C33, Sonora, un programa dels bons que està fent la nostra televisió. I quan acaba, veig que per a mitja horeta de programa ha intervingut tanta gent, molta gent. I els programes acostumen a ser setmanals. Als docents se'ls demanen 25 o 20 hores setmanals de realització, intervenció majoritàriament en solitari davant del grup d'alumnes. Els  presentadors, realitzadors del directe acostumen a anar de dos en dos (Divendres, Ànima...). Els policies van sempre de dos en dos; ara també veig que hi van els directors territorials.

¿No són evidències clares de contradicció i falsedat de les declaracions públiques de càrrecs sense autoritat? Amb aquestes contradiccions no podem reconèixer autoritat. Ja sabem que les paraules: educació és immensa, qualitat és una abstracció, bona és una categoria moral que no té valor en aquest cas, èxit i fracàs són estigmatitzacions.

És d'escàndol. Mestres i professors, metges i infermeres  són els qui han d'afrontar sols tota la càrrega. Repeteixo: vegem els comunicadors de televisió i de ràdio... envoltats de col·laboradors i si la ràtio d'espectadors augmenta encara millor. ¿En tots els casos, en totes les intervencions, moltes d'observació en espera, calen dos policies? I a més tots van cerregats de telèfons i intercomunicadors. I tots passegen per Ciutat Vella en automòbil o motocicleta; no hi ha policies caminants. Alguns milions d'euros es podrien estalviar.



Hi ha famílies empobrides i no hi ha consignació econòmica per compensar les carències: menjadors, llibres, material, sortides i colònies escolars.
Justament quan la crisi econòmica cau sobre els més fràgils, no hi ha governant amb autoritat per  demanar més contribució, molta més contribució, als qui s'han enriquit amb el treball dels altres. Això va contra tota llei social i també física. Els desnivells de líquids tendeixen a equilibrar-se, les onades tornen al mar, les càrregues elèctriques es compensen, les gelades d'hivern redueixen les plagues destructives. Però la falsa crisi econòmica no congela els beneficis excessius de les plagues de financers, assegurances i bancs especulatius que endossen productes.


Es redueix la mà d'obra educativa i es manté la maquinària administrativa i de complement
Hi ha una altra manera d'estalviar una part, però mai reduint la mà d'obra i no solament reduir els grans serveis públics de l'educació i la salut. Aquest dies han informat que segueixen incrementant-se els mossos d'esquadra. La seguretat és important? Efectivament. I l'educació és una inversió en seguretat la millor inversió en seguretat. Tot el que resolgui la institució escolar de caràcter preventiu ho estalviarem de policia i sistemes de seguretat que s'han multiplicat per tot arreu. S'entén això? És tan difífil de pensar-ho?

L'alumne no és el fracàs escolar. L'alumne pateix el fracàs escolar, el dolor de no aprendre (Daniel Pennac). Quan el mestre o professor compromès i dedicat a cada alumne no se'n surt... també pateix el fracès escolar. S'han de compensar les carències socials dels alumnes i s'han d'incrementar els recursos del mestre i de l'escola. I això és política de l'educació, No es fer lleis i més lleis, programes generals i més programes uniformes per a tots (encara que sigui el de la lectura, el de suport escolar personalitzat o el d'activitats de recuperació d'estiu).


L'avaluació dels alumnes. Confusió total
En l'ensenyament bàsic que han de fer tots els alumnes, no es pot decidir si es passa de curs o es repeteix pel nombre de matèries no superades. La repetició, excepcional en aquest sistema organitzatiu  de cursos per edats, -que jo discuteixo- és per  a l'alumne que fent feina no se'n surt, és un premi o nova oportunitat. L'alumne desmarxat, que no vol fer feina, no millora repetint curs. Ben al contrari es revolta, es converteix en destroyer com Bart Simpson (perquè té capacitat).

Deixin de parlar d'aquesta "tonteries" de la cultura de l'esforç. Hom es dedica, cada vegada més a allò que li reporta satisfaccions i evita allò en què ensopega. Deixin també de tenir com a únic criteri de valoració que a l'alumne li agradi, que s'ho passi bé. Cal dur les regnes tibades, la de la comprensió a la de l'exigència i no perdre mai la comunicació amb l'alumne (seria com que ens caiguessin les regnes de les mans).

I s'ha d'avaluar amb coneixement. Cal tenir un model o patró clar: interès, rendiment personal. Al nivell s'hi arriba com a resultat. I cal evitar l'avorriment dels alumnes llestos activant al seva creativitat. I s'ha d'avaluar positivament l'alumne que progressa però no cal enganyar-se ni enganyar-lo superant-li la matèria si no arriba al nivell general homologat, llevat de quan podem constatar que queda compensada per altres matèries i aptituds determinants.  Això  solament es pot entendre amb coneixement pedagògic i no és qüestió d'aficionats. Els metges han d'entendre el conjunt de la salut però operar a cor obert no ho pot fer qualsevol metge. Hi ha qüestions que han de resoldre els qui s'han especialitzat amb activitat i estudi i al costat de competents professionals.


I una postil·la final. En temps de crisi, fora tots els assessors. No els podem pagar.
Si algú necessita assessors és que no està preparat per al que se li encarrega. I ara no podem dir allò de. "N'estic aprenent tant...! Segur que hi ha algú que és capaç.


http://www.tv3.cat/agora/

dimecres, 6 de juny del 2012

Els "senyors" Fornesa i Nin, s'han fet amos dels nostres diners. No tenen vergonya! I fan obra social?



És d'escàndol! Aquesta vegada els hem atrapat i no els podem deixar escapar. Això ha de canviar!
El fundador Francesc Moragas i Barret (1904) amb ideal de beneficiència us expulsaria per interessats en beneficis i a sobre, enganyosos, accions d'escanyapobres.

També parla de Botín, els Botín, aquells que estafen la Hisenda pública. El banc  que va inventar el TAE cap al 1987 que oferien a gent treballadora que ingènuament, enganyats, treien els comptes de les caixes i els duien al banc. Així varen començar a canviar les regles de l'estalvi.





I els meus diners?
30 minuts TV3 03.06.2012. Bon servei, Gràcies Televisió de Catalunya, la nostra.

diumenge, 3 de juny del 2012

La reducció redueix la circulació del diner. L'empresa productiva que redueix, tanca. Qui s'aprofita, qui utilitza la crisi?

Em sembla que hi ha tres ides ben clares que avui explica el professor. Efectivament, la reducció de sou que m'han fet m'ha dut a reduir despeses: alguns sopars, anar al Cirque du Soleil, anar  a sentir Buce Springsteen viatjar. A la reducció que m'han fet haig d'afegir l'ajuda als que m'estimo i s'han quedat sense feina o se'ls ha reduit.

Aquests polítics d'oportunisme han confós l'economia familar, economia de consum, de manteniment o de subsistència amb l'economia d'empresa que ha de ser productiva, ha de crear riquesa i justameent per això pot ocupar més persones i millorar l'economia.

Qui utilitza la crisi per millorar els seus guanys? No se l'hauria de dur als tribunals? La fam, el desnonament, l'empobriment dels meus germans, que són totes les persones, clama justícia. Martí Teixidó


L'agenda de l'austeritat



"El boom, no la depressió, és el moment idoni per a l'austeritat". Això és el que afirmava John Maynard Keynes fa 75 anys, i tenia raó. Encara que s'arrosseguin des de fa anys problemes de dèficit -qui no en té?-, reduir dràsticament la despesa quan l'economia està profundament deprimida és una estratègia contraproduent, perquè només agreuja la depressió.
Per tant, per què la Gran Bretanya està fent exactament el que no hauria de fer? A diferència, per exemple, dels governs d'Espanya o Califòrnia, el govern britànic pot demanar amb tota llibertat que li prestin diners a uns interessos històricament baixos. Així doncs, per què el govern redueix dràsticament les inversions i elimina centenars de milers de llocs de treball del sector públic, en lloc d'esperar fins que arribi la recuperació econòmica?
Últimament he fet aquesta pregunta a uns quants partidaris del govern del primer ministre, David Cameron, a vegades en privat i a vegades a la televisió. I totes aquestes converses han seguit la mateixa pauta: començaven amb una metàfora dolenta i acabaven revelant unes segones intencions.
La metàfora dolenta -que segurament heu sentit moltes vegades- compara els problemes d'endeutament de l'economia d'un país amb els problemes d'endeutament d'una família. Una família que s'ha endeutat massa, expliquen, s'ha d'estrènyer el cinturó. Per tant, si la Gran Bretanya en conjunt s'ha endeutat massa -cosa que és certa, tot i que es tracta d'un endeutament privat més que no pas del sector públic-, ¿no hauria de fer el mateix? ¿En què falla aquesta comparació?
La resposta és que una economia no és com una família endeutada. Els nostres deutes consisteixen sobretot en diners que ens devem els uns als altres; i, encara més important, els nostres ingressos provenen principalment de vendre'ns coses els uns als altres. El que tu gastes ho ingresso jo, i el que jo gasto ho ingresses tu.
L'agenda de l'austeritat
ARIANNE FABER
Així doncs, què passa si tothom retalla despeses alhora amb l'objectiu de pagar els deutes? La resposta és que baixen els ingressos de tothom: els meus ingressos baixen perquè tu gastes menys, i els teus ingressos baixen perquè jo gasto menys. I, si ingressem menys diners, els nostres problemes d'endeutament no milloren sinó que empitjoren.
Aquesta idea no és nova. El gran economista nord-americà Irving Fisher ja ho va explicar el 1933, i va resumir el que anomenava deflació del deute en un eslògan lapidari: "Els deutors, com més paguen, més deuen". Els esdeveniments recents, sobretot la mortífera espiral de l'austeritat a Europa, han demostrat amb contundència que Fisher tenia raó.
I d'aquesta història se'n pot treure una clara lliçó: quan el sector privat intenta desesperadament pagar els deutes, el sector públic ha de fer tot el contrari: ha de gastar quan el sector privat no pot. D'acord, equilibrem el pressupost quan l'economia s'hagi recuperat, però ara no. El boom, no la depressió, és el moment idoni per a l'austeritat.
Com ja he dit abans, aquesta idea no és nova. Així doncs, per què són tants els polítics que han insistit en les mesures d'austeritat en plena recessió? I per què no canvien de rumb, malgrat el fet que l'experiència confirma les lliçons de la teoria i la història?
I ara és quan la cosa es posa interessant. Perquè quan demostres als austeristes que la seva metàfora és dolenta, gairebé sempre es refugien en afirmacions de l'estil de: "Però l'aprimament de l'Estat és essencial".
Aquestes declaracions solen anar acompanyades de l'afirmació que la crisi econòmica demostra la necessitat d'aprimar l'administració. Però és evident que això no és veritat. Fixeu-vos en els països europeus que han aguantat millor la tempesta, i al capdavant de la llista hi trobareu estats amb un fort sector públic, com Suècia i Àustria.
I si ens fixem, per contra, en els països admirats pels conservadors abans de la crisi, recordarem que George Osborne, ministre britànic d'Economia i arquitecte de l'actual política econòmica del país, descrivia Irlanda com "un brillant exemple de l'art del que és possible". Mentrestant, el Cato Institute elogiava els baixos impostos islandesos i manifestava l'esperança que altres països industrialitzats "aprenguessin de l'èxit d'Islàndia".
Així doncs, les mesures d'austeritat de la Gran Bretanya, en realitat, no tenen res a veure amb el deute ni amb el dèficit, sinó que volen aprofitar el pànic al dèficit com una excusa per desmantellar les polítiques socials. I això, no cal dir-ho, és exactament el mateix que ha passat als Estats Units.
Per ser justos amb els conservadors britànics, la veritat és que no són tan barroers com els seus homòlegs nord-americans. No clamen contra els mals del dèficit per exigir tot seguit enormes retallades d'impostos per als rics (tot i que el govern de Cameron ha reduït considerablement la taxa impositiva màxima). I, en general, no semblen tan decidits com la dreta nord-americana a ajudar els rics i castigar els pobres. De tota manera, l'orientació de la política és la mateixa, i també la intrínseca manca de sinceritat de les crides a l'austeritat.
La gran pregunta és ara si el fracàs evident de l'austeritat a l'hora de generar una recuperació econòmica portarà a un pla B. Potser sí. Però crec que, encara que aquest pla s'arribi a anunciar, no serà gran cosa. Perquè la recuperació econòmica no ha estat mai l'objectiu. Les mesures d'austeritat volien utilitzar la crisi, no resoldre-la. I encara la volen utilitzar.

POLÍTICA D'EDUCACIÓ: no es pot jugar a dues bandes

La política d'educació ha de decidir el sistema escolar, el marc del sistema escolar solament. Els equips de mestres i de professors ha de ser professionals: coneixement, competència i compromís amb direcció preparada per fer tocar l'orquetra a la una. Encara falta tractar d'assumpte d'educació, el sistema educatiu on intervenen famílies, esglésies, associacions i sobretot els mitjans de comunicació. Això no ho va encaminar el Pacte Nacional per a l'Educació a Catalunya i no sembla que arribi a fer-ho el Pacte per a la Infància de Catalunya. Mira què en fem de declaracions!

Amb tantes declaracions i iniciatives, la política de l'educació del Departament d'Ensenyament
(Suport Escolar Personalitzat, Tallers d'Estudi Assistit, Plans Educatius d'Entorn, Escola Inclusiva, Unitats de Suport a l'Educació Especial Unitats d'Escolarització Externa Compartida, Plans d'Autonomia de Centre... )
es concreta en reducció de pressupost i de despesa econòmica, increment d'alumnes per grup-classe, reducció de professors, mini contractes a mestres substituts, limitació de despeses de formació...

No es pot jugar a dues bandes. No es pot demanar millora de l'ensenyament, que ni en època d'abundància hem assolit, i alhora reducció de la despesa de l'ensenyament. La política de l'educació de Catalunya ha tocat fons. I tot plegat, no hem fet res més que imitar el que el nostre país veí, France, ja tenia fet a l'inici del present curs amb el govern de Sarkozy, govern de dretes amb paraules i fets que els ciutadans no han renovat. Aquest vídeo ho explica prou clar i amb estil comunicatiu.



I encara ens atrevim a parlar de renovació pedagògica a Catalunya? No hi pot haver primavera pedagògica per Catalunya. Hi ha una sequera total que ens fa més mal que la persecució de la dictadura que va activar al nostra resiliència i trobàvem escapatòries per tot arreu. La tercera renovació pedagògica va ser de 1956 a 1980. Ara, amb  molta norma general, sí general. poca despesa econòmica i molta pèrdua d'energia amb reunions i sermons.

No vàrem comptar amb el mal pare Estat per a impulsar la tercera renovació pedagògica.  Ara la mare Generalitat ens diu una cosa i en fa una altra i no podem comptar-hi. Ens n'haurem de sortir sols,  per dignitat professional i personal. Però que callin. El que ens exaspera -però ens controlem- és que  parlin i parlin però després actuïn contradictòriament.