dissabte, 23 de novembre del 2013

LA COMÈDIA DE LA LEGALITAT. Ja n'hi ha prou!

Vaja comèdia aquesta de la LEGALITAT!

1r acte
Els bons catalans com pastorets del pessebre demanen poder millorar l'Estatut de 1979. Comencen el llarg camí LEGAL de l'estatut de 200... Com abons germans l'aprova el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i plorem d'emoció. ens hem posat d'acord.

2n acte
Portem l'estatut acordat a les Cortes Españolas, la forma LEGAL. Sí, primer al Congreso de Diputados. Que sí, que no rebaixes de colonitzador i això que són progres demòcrates socialistes. Aguantem. I ara encara passen el cepillo de la ma del sociolisto, el más listo, el que vive más años a pensión de cargo, el señorito cacique Alfonso Guerra. (Se acuerdan de sus viajes  de familia que le pagamos?)

3r acte
Acceptem un estatut mutil·lat a causa de la parlamentalidomida, amputat . Som bons minyons. l'acceptem i el posem a referèndum LEGAL.

4t acte
La majoria de ciutadans de Catalunya dóna suport a l'Estatut de 2006. Uns resignats, altres contents que es controli els catalans, que no s'excedeixin. l'Estatut és LEGAL, LEGALÍSSIM.

5è acte
El desenllaç. Hi havia trampa. Ara que tots estan tranquils i miren d'aprofitar aquesta piltrafa d'Estatut...ah no!, no!, no!. El PPopulistes  no accepten la LEGALITAT i ataquen de nou. Els tribunals accepten a tràmit denúncies d'un Estatut acabat d'aprovar. La metralladora dels tribunals comença a apuntar la llengua catalana. A la llengua? Quin mal fa la llengua?

¿Com s'atreveix un Tribunal Constitucional, o un Tribunal Suprem, o un Tribunal Superior, a desautoritzar la LEGITIMA LEGALITAT d'un Estatut aprovat per la majoria de ciutadans de Catalunya després d'haver seguit tot el procediment legal i d'haver acceptat tots els dictats restrictius?

Això és trampa! Acabada la partida, com que els populistes han perdut diuen: - No vale, no vale! Volvemos a jugar!

Doncs no!. No volem jugar més amb aquests espanyols tramposos. I ara s'atreveixen a dir que tot ha de ser legal. I els sociolistos també legalistos?...

Vinga! Vinga! Estan tots desacreditats i no es pot anar amb ells.

Sí, ja sabem per la història que si no guanyen les eleccions i no se'n surten amb la seva fan un cop d'estat o alzamiento. Però n'hi ha definitivament prou.

La España nación de què parlen incloent Catalunya va ser conquesta de guerra el 1714. (Ben diferent el cas d'Escòcia i Anglaterra que varen signar una acta d'unió). Amb tot, vam estar al seu costat i vam estar de la seva banda front a l'ocupació napoleònica i el 1814 vam acceptar aquell Fernando VII que no va ser democràtic i es va carregar la Constitución, la primera Constitución: la Década Ominosa 1820-1830).

El 1898, amb la caiguda de Cuba i Filipinas, España es va ensorrar políticament i comercialment i podia haver quedat esquarterada. Catalans i Bascos vàrem estar a punt de marxar però finalment ens vàrem conformar amb la Mancomunitat de 1914. Va ser un govern de les quatre diputacions per millorar el territori i la cultura dels ciutadans. Se la va carregar el 1923 el dictador Primo de Rivera. (Havia estat una idea genial conjuntar-se les quatre diputacions i per això a les autonomies de la Constitución de 1978 es prohibeix expressament que es federin o conjuntin diverss autonomies dons ja intuïen que conjuntariem totes les de llengua catalana com ha de ser).




Segon pas creatiu. El president Macià proclama la República Catalana el 1931dins la Federació Ibèrica per clara majoria republicana però dos dies després hi va renunciar acceptant ser part de la República Española. (La comunitat internacional ho ha de saber i són dades històriques).




El 1933 a España va guanyar les eleccions la dreta més dreta, Lerroux i la CEDA (Bienni negre 1933-1935) i a Catalunya seguia Esquerra Repuplicana impulsant el progrés cultural i social. La més dreta espanyola anava ofegant Catalunya i la Lliga Regionalista / ara Catalana / com que no mana prefereix fer el joc a la CEDA. El president Companys va dir que ja n'hi havia prou, va proclamar l'Estat Català de la República Federal Española el 1934 i ens van ocupar Catalunya amb militars i van empresonar el Govern. Va durar d'octubre de 1934 a febrer de 1936 quan les eleccions van treure el govern de dreta dreta d'España. I com que la dreta dreta no és democràtica, si no guanya les eleccions, va a buscar el militars i fa un alzamiento.



A la Guerra Incivil Catalunya va aguantar més que el Gobierno de España i tots ells i els bascos que van fugir per la nostra frontera amb els millors automòbils i ambulàncies mentre el Govern de Catalunya quedava darrere. I darera encara van quedar soldats, lluitadors i famílies que a peu s'exiliaven pels passos El Pertús i Coll d'Ares.




El dictador tenia por i acabada la guerra en va afusellar milers. Entre ells el president Companys.

I ja veiem que n'ha quedat de la Transición española que una vegada més vàrem acceptar com a bons minyons i gent de pau. Ja som grans i no ens deixarem manipular més.

Ja ni ha prou. Que tothom ho sàpiga. No tonarem enrera.

Ni hem de dubtar. Hem d'afirmar que 2014 Catalunya ens en anem i constituïm un Estat propi.

No demanem que Europa i altres països es pronunciïn. Primer hem de ser nosaltres qu prenguem la decisió ferma i tothom sap ja que som gent de pau, legítims i legals. Un a un aniran reconeixent l'Estat Català (Tornem al primer Macià). Passarem entre dos i cinc anys de dificultats, però no seran pitjors queels que passaríem si seguim escanyats econòmicament i gastant tantes energies en defensar-nos d'una España enemiga de Catalunya. Passarem estretors però  si enem benavinguts (i no es fàcil) totes les energies seran per refer el país després d'aquesta llarga guerra latent i traidora.

Com que hi ha massa semblances amb el passat... a veure si aquesta vegada ho fem bé sense dividir-nos i sense violències: contents com a la Via Catalana  i resistents com els hindús que es van independitzar de l'Imperi Britànic.

Però n'hi ha que solament veuen el negoci i les persones són per a ells "màquines animades" com ja pensava Aristoteles. ¡Que poc progrés social i humà front a l'mmens progrés científic, tecnològic i econòmic!

As Secession Talk Swells in Catalonia, Business Leaders Remain Wary of Costs


Arnau Bach for The New York Times 17/11/2013
José Luis Bonet Ferrer, president of Freixenet, the major sparkling wine producer in Catalonia, Spain, expresses concern about economic blowback from the Catalan independence movement. 


Migrant workers in Freixenet’s vineyards.

Which is why cava’s producers show no desire to embrace the Catalan secessionist drive that is posing a serious challenge to Spain’s central government, led by Prime Minister Mariano Rajoy.
Toni de la Rosa Torelló, whose family has owned its winemaking estate since 1395, said that “making the most representative product of Catalonia does not mean we want to be represented in this political debate.”


diumenge, 17 de novembre del 2013

Catalans: rucs, llestos o interessats? A quins catalans interessa?



LA COLUMNA
Els bavaresos són rucs
El Punt Avui+ 17/11/13

...els bavaresos han dit majoritàriament que no. No volen més complexos turístics ni més especulació ni més superinstal·lacions esportives ni més autopistes ni més obres públiques ni més carretades de visitants ni més deturpació del medi natural ni negocis foscos emparats pel Comitè Olímpic.


Que n'aprenguin de nosaltres, que som un país petit que predica amor a la naturalesa i que fa bandera de la cultura, però que no està per romanços i sospira perquè ens colonitzin. Quan aquell megaimperi de Las Vegas volia venir per fer un macronegoci dels més xarons i tèrbols, va ser saludat amb una trempera entusiasta. Sí, vinguin! Facin, desfacin, estem a les seves ordres. Entatxoni el territori de babaus de perfil ras, que no ens ve d'uns quants milions més per quilòmetre quadrat. Més val púrria que cultura!

Els bavaresos renuncien a la pluja de llocs de treball d'uns Jocs, que és el gran esquer de qualsevol projecte faraònic. Vivim de promeses de llocs de treball. Precaris, és clar, temporals, amb contractes porqueria, sí, però que mouen grans fortunes. Que se les reparteixin els de sempre i que ens quedem amb el país fet una mè, no hi fa res. Si genera o diu que genera llocs de treball, tot s'hi val. Quan dic tot, vull dir tot. El més important és no perdre el tren del progrés, com han fet els bavaresos. Són uns rucs.



Catalunya

País Estat
                       i molt més

De Cultura
Amb diversitat
De progrés social, no sols econòmic
La feina ben feta, no sols el guany.

Ni EuroVegas
Ni Bar cel Tar-rag Ona World
Ni Loteria Grossa ni Prima

No un país de Joc

Sí un país de cultura


Fem llista o cua darrera Ramon Solsona. Confio que som molts i moltes.



No volem negocis tipus Nóos Undargarin.

No volem negocis dels qui comencen demanant exempció d'impostos dient que ens crearan llocs de treball.

No volem concessions al fumar quan estem avançant per eradicar aquest costum que sabem del cert que és mortal.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Estan bombardejant Barcelona-Catalunya. Ara lluites internes???




Narcís Comadira
Al diari ARA 16.11.2013

Estar espanyats

(d’espatllats amb España)

Ara resulta, diu un ministre espanyol, no sé quin, que serà Catalunya qui traurà Espanya de la crisi. Com sempre, cornuts i pagar el beure. Escanyats fins a no poder respirar, amb les infraestructures atrotinades, sense ni un cèntim per a res, amb un teatre d'òpera que fa aigües, amb dos rals per a la cultura, amb un exèrcit d'aturats, amb la bota espanyola damunt del coll de la llengua i de l'escola, etc., ja ho saben, ara resulta que, a sobre, hem de treure Espanya de la crisi. D'això se'n diu barra, si és que volem ser ben educats.

No sé com hi ha algú que cregui i esperi que es poden tenir tractes amb gentussa d'aquesta mena. Tancats en banda, en la banda de la seva legalitat, aquest govern que espera que els traguem de la crisi es nega a fer cap concessió perquè puguem fer alguna cosa.

Ai, tots aquests apòstols de les terceres vies! Què fa el senyor Duran? Què fa el senyor Navarro? Que no hi veuen? Jo sí que hi veig, i veig que tots plegats ens estan prenent el pèl. Si ells volen ser espanyols, doncs que ho siguin, però que ens deixin tranquils als que no ho som. No veig per què ells han de poder ser el que vulguin i jo no. Jo no ho sóc, d'espanyol. No me'n sento. Per què hauria de voler ser-ho? Un no pot ser allò que no és. Si jo sóc blanc, per què he de voler fer veure que sóc negre? ¿M'embetumaré de dalt a baix? O a l'inrevés. Si jo sóc negre, per què m'he d'escarrassar a ser blanc? ¿Em decoloraré incansablement? Els catalans som catalans, no som res més. I no hi ha més cera que la que crema.

I tot i que moltes coses de Catalunya no m'agraden, que una Catalunya independent em fa més por que una pedregada, atès el personal polític que es passeja per aquests topants, no per això em faré passar pel que  no sóc.



Efectivament, aquest Montoro com un dels capgrossos de la tribu carpetobetònica és un mal...pocavergonya/sinvergüenza. S’han negat a pagar el deute, ara diuen que Catalunya ha de salvar España i venen a pagar els faramcèutics allò que ja havien d’haver transferit al Govern de Catalunya.

Una vegada més els partidaris franco nazis feixistes estan bombardejant Barcelona i Catalunya, ara amb la mentida i l’ofec econòmic.. Oportuna la funció teatral:



Més que oportuna. Si una colla de militars van poder acabar amb la República Española i Catalunya, va ser també per no haver sabut afrontar la defensa amb unitat, des dels anarquistes de la CNT/FAI i els marxistes del POUM, la UGT/PSUC, als  catalans moderats d’Esquerra Republicana i els grans industrials propietaris agraris que amb la Lliga de Catalunya s’havien aliat amb la dreta espanyola CEDA que després ve fer la seva Acció Popular Catalana.

Massa semblança amb la situació actual. Compte!  Compte!  Compte!
Duran,      Navarro,  Herrera.

Falsa democràcia liberal. Governs de talla curta.


He llegit en imprès en català. La primera part, contundent i actual.

 
-->

La crí­ti­ca dun out­si­derJuan-José López Burniol
Ju­an-Jo­sé Ló­pez Bur­ni­ol


La Vanguardia (Català)  16 de novembre de 2013

Cal po­sar ob­jec­ci­ons al po­de­rós en el mo­ment ze­ni­tal del seu tri­omf; ja si­gui ame­ri­cà, teu­tó, xi­nès, rus o pa­ta­gó. Fa una setmana els vaig parlar dun llibre sobre la deriva de lelit financero empresarial que es reuneix anualment a Davos. Per aquest motiu, mha vingut a la memòria una de les primeres crítiques formulades a una determinada manera de contemplar la vida i dentendre el món, que ha contribuït a portar-lo a la seva situació actual.

Es deu a George Santayana.
En defensa de la llibertat individual, Santayana va criticar des de la seva talaia nord-americana a començaments del segle XX! la deriva del sistema implantat per la democràcia liberal, que, segons ell, no té per última meta la llibertat de lhome, sinó el progrés, és a dir, lexpansió o, el que és el mateix, el creixement econòmic.

Per això aspira a reemplaçar lindividu per una massa estandarizada en nom de leficàcia. En conseqüència insisteix, el liberalisme, que una vegada va professar la defensa de la llibertat, és ara un moviment per controlar la propietat, el comerç, la feina, les diversions, leducació i la religió; només el vincle matrimonial és relaxat pels liberals moderns. “És una dissort diu Peter Alden a The last puritan, l’única novel·la de Santayana haver nascut en un temps en què (...) la marea de lactivitat material i del coneixement material sestava elevant tant per negar tota independència moral. Cosa que significa que la vida queda reduïda a una cursa darrere la riquesa, en la qual participa una massa dirigida per la premsa i suggestionada per propagandistes i anunciants. El poble escriu a Dominations and powers ha estat alliberat políticament en ser-li concedit el vot, i esclavitzat econòmicament en ser agrupat en ramats sota el poder de patrons anònims i caps laborals autoritaris, sense més credo que la producció mecanitzada i la consumició en massa, mentre els governs han estat castrats per la impotència intel·lectual o convertits en tiranies de partits.


El liberalisme davui no defensa la llibertat personal sinó la llibertat econòmica. Lliure circulació de capitals, control policial de les persones que emigren per necessitat econòmica, regulació i control del coneixement dels ciutadans.

A qui li interessa realment leducació dels ciutadans?

LOCDE es dedica a controlar els resultats en coneixements que cal pensar pragmàticament: matemàtiques, ciència (en singular). No es preocupa dels coneixements que fan pensar amb interpretació necessària a partir de lanàlisi crítica.

Als directors descola avui sels pressiona amb control de resultats. Un director que solament apunta als resultats és un secretari. El director duna escola, com el director duna empresa ha de tenir una visió de futur pròpia, ha de tenir idea avançada que és la que obre a lexcel·lència. En el cas de lescola serà el servei educatiu. Si lescola és excel·lent, sassoliran els resultats que siguin possibles segons la realitat dentrada i les condicions del context.

Què voten els ciutadans? Què sels deixa votar?... Allò que els partits polítics han decidit. Ni els mateixos diputats electes poden votar amb llibertat i shan de sotmetre a la disciplina de vot del partit. Bon model de democràcia! vaja! Vaja! Quin exemple!

Ciutadans de la democràcia!: Teniu llibertat de comprar allò que més us agradi, és a dir allò que més us hagin anunciat, allò que compra la majoria... tots en ramat.  Llibertat de portar pantalons texans, llibertat de tenyir-se el cabell, llibertat de penjar-se metalls per qualsevol part del cos, llibertat descolar la música més anunciada.

Els governs!... Què són els governs!... Tenim bon referent en les vicepresidentes dels governs. Hem progressat. Són dones, la quota que fa quedar bé.


-->

diumenge, 10 de novembre del 2013

Catalunya pot ser un estat com ho és Israel, encara que no estigui a la UE.


Molt bé pel President de la Generalitat de Catalunya que va a Israel per vincles científics i comercials. Posa en evidència que Catalunya és possible, si hi ha una majoria convençuda, tossuda i unida sens perjudici de la diversitat lingüística, ideològica, religiosa.


Mas a Israel: "El dia que demanin la independència tots els que dieu que no es fan sentir prou no cabrem als carrers!"

El camí cap a l'estat propi centra el col·loqui de Mas a la Universitat de Tel Aviv
Mas a la seva conferència a la universitat de Tel Aviv

Mas ha pronunciat una conferència sobre les potencialitats científiques de Catalunya i en el posterior col·loqui ha respost a algunes preguntes. Sobre la consulta ha afirmat que ara del que es tracta no és de dir "independència sí o no" sinó senzillament de convèncer l'Estat que cal poder votar. Tot plegat davant l'atenta mirada de l'ambaixador espanyol, Fernando Carderera, omnipresent tot el viatge i que anava prenent notes.

ARA 16.11.3013
ISRAEL POSA DINERS  Els acords científics amb universitats comprometen també finançament israelià.

Conjura per importar el model d''start-ups' israelià

El Govern s'emmiralla en l'estat hebreu però caldrà molta més implicació pública

Ja n'hi ha prou d'anar acomplexats. No hem de ser millors que ningú, però no volem ser la mediocitat rància d'España. Sens perjudici d'entendre'ns amb libanesos i palestins que viuen a Catalunya, podem admirar la fermesa d'israel per constituir un estat, mantenir una llengua pròpia, l'hebreu, garantir que tots els ciutadans parlin anglès per anar pel món i per comunicar ciència i tecnologia i no perdre cap de les llengües que els seus ciutadans duien en procedir d'altres països: Rússia, Venezuela, USA, Argentina, Holanda.. Ara un 75% són jueus, un 20% palestins i un 4% d'altres nacionalitats.

A Catalunya encara ho tenim més fàcil. No tenim la confrontació d'israelians i palestins comprensible per la sang vessada a causa del territori però que s'ha de resoldre amb pau estable. Nosaltres no encessitarem posar fronteres amb España ni amb France i estem disposats a tota mena d'intercanvis en pla d'igualtat. Nosaltres no necessitarem un exèrcit per fer front als espanyols ni als europeus. Tot això què ens estalviarem i podrem progressar com ho van poder fer Alemanya o Japó que en no poder tenir exèrcits després de la II Guerra en van sortir ben beneficiats.

Certament, avui les guerres són econòmiques i Alemanya ens ha envaït amb electrodomèstics, productes farmacèutics, automòbils... i crèdit bancari. France ens envaeix amb agricultura i alimentació i frena l'exportació agrícola d'España quan li convé.

Segur que com a europeus de pau volem estar a la Unió Europea però a la unió política i cultural, no solament a l'econòmica. Si d'entrada no ens hi volen... potser encara ens pot anar bé. Mirem Israel que potser hi entraria, mirem Suïssa que ho ha demanat però els ciutadans no ho volen, mirem Noruega membre de l'eapai econòmic europeu però que no vol ser a la UE.

Catalunya està en un pas tan estratègic que finalment serie España i Portugal que ho  demanarien. I pel comerç amb el nord d'Àfrica, els països de la Mediterrània, del Rif.

Però l'assumpte comença a estar clar. España aguanta i no dialoga perquè sap que quan surti Catalunya, s'ha esquarterat España, deixarà d'existir aquest estat què diuen que és el més antic d'Europa. D'on ho treuen?... Com que sols estudien la seva història redactada amb criteri ideològic i no historiogràfic vieun enganyats en un passat inventat que... pobrets... a sobre se'l creuen. Crèduls ingenus!

S'ha acabat España. I no viuran pitjor ells mateixos si a Ibèria hi ha:
File:Historical nations spain.svg
Catalònia o Països Catalans: Catalunya, València, Balears, amb les comarques de France associades culturalment
Euskal Herria: Esukadi  i Nafarroa, amb les merindades de France associades culturalment.
Castilla i León amb Aragón si vol per opció de llengua
Galiza i Portugal per proximitat de llengua
Andalucia si així ho vol, emancipant-se de Castilla, però així podria ser reclamada pels àrabs.

Més val que hi vagin pensant. Que no diguin que no hi ha temps. Carod Rovira va avisar el juliol de 2007 que Catalunya seria estat el 2014. Es van fer l'orni els socialistes i ara se'l fan els populistes. Són els qui han falsejat la democràcia amb aparent alternança com ho feien conservadors i progressites quan van restaurar la monarquia, la que encara arrosseguem per gràcia de Franco, caudillo a qui vam aguantar per gràcia de no sé quin déu (deien les monedes).

dijous, 7 de novembre del 2013

La pregunta. Quina pregunta? Qui pegunta ja respon.


Ja n'hi ha prou de parlar de la pregunta. Si hem arrribat fins aquí, si s'han expressat cada dia més persones demanant la consulta democràtica, és perquè no veuen, no veiem, que poguem continuar amb España.  Després de tants intents, de tantes mentides i de la falta de respecte que venen tenint, cada dia més, amb els catalans, ens estan fent ser independents.

Pensem que som clara majoria els qui volem que Catalunya sigui un estat independent però això cal legitimar-ho democràticament. Tampc es tracta de veure què passa per passar l'estona. No demanaríem la consulta  si penséssim que no hi haurà una majoria. N'estem segurs.

Ara bé, això ha de quedar dedicit sense cap dubte i per això cal la consulta:


Jo, ciutadà de Catalunya,



Vull que Catalunya on visc segueixi formant part del Reino de España.                  O        

Vull que Catalunya, on visc, es constitueixi en estat amb independència d'España.  O   



Si sortís amb majoria
Vull que Catalunya on visc segueixi formant part del Reino de España.
Es podria llavors veure si:
a) Seguir com actualment millorant el finançament. Duran vol això?
b) Anar a una organització federal. El PSC arriba tard.
c) Suprimir les autonomies i evitar duplicitats. Això vol el PP-

però no abans, dons seria fer trampa en la pregunta.

Si surt  clarament
Vull que Catalunya, on visc, es constitueixi en estat amb independència d'España
Tenim feina a veure com es fa la transició i quina forma d'estat constituïm. I ens diran de tot, i no ens voldran donar la nostra part. Ho passarem malament un, dos o tres anys. Que potser ara ho pasem millor? Cada dia reclamant el què ens deuen, ens fan retallar en educació, s'han hagut de tancar quiròfans, no es pot pagar la despesa farmacèutica...


Des de 2010 a la manifestació del 10 de juliol...
El 2012  a la manifestació immensa de l'11 de setembre...
El 2013 a la Via Catalana de l'11 de setembre...

Hi eren ciutadans de Catalunya que parlen catala i ciutadans de catalunya que parlen castellà en família però que parlen català en la vida social i molts també amb els seus fills petits. Després de 33 anys hem demostrat paciència per anar recuperant la llengua catalana, decisió per facilitar a tots que la coneguin, acollida als ciutadans de tantes llengües minoritàries que volen seguir vivint a Catalunya. Podem acollir a tots però no als qui ens planten cara parlant en espanyol com Cañas, Rivera o Sánchez Camacho... A aquests ni escoltar-los.


Ja no preguntem què passarà, si passarà...
Afirmem que Catalunya ja és independent del pensament centralista i ranci que propugna gent acomplexada i sense cultura. (Aquella que va dir: Sara Mago. L'altra que va dir: relaxing cofee. Aquell que parla sense dir res) . Nosaltres volem ser un país de cultura catalana i universal, sense complexos.

Tenim prou antecedents que ens acrediten i si no ens coneixen més és perquè sota l'etiqueta d'España solament veuen la incultura que exporta, doncs, ¡On són els intel·lectuals espanyols que puguin i vulguin defensar-nos de tanta ignominia!

Adéu España!
Per què no has escoltat els teus savis i poetes?

Nosotros somos quien somos.
¡Basta de Historia y de cuentos!
¡Allá los muertos! Que entierren como Dios manda a sus muertos.

Ni vivimos del pasado,
ni damos cuerda al recuerdo.
Somos, turbia y fresca, un agua que atropella sus comienzos.

Somos el ser que se crece.
Somos un río derecho.
Somos el golpe temible de un corazón no resuelto.
...

¡A la calle! que ya es hora
de pasearnos a cuerpo
y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo.


No reniego de mi origen
pero digo que seremos
mucho más que lo sabido, los factores de un comienzo.

Españoles con futuro
y españoles que, por serlo,
aunque encarnan lo pasado no pueden darlo por bueno.

Recuerdo nuestros errores
con mala saña y buen viento.
Ira y luz, padre de España, vuelvo a arrancarte del sueño.

Vuelvo a decirte quién eres.
Vuelvo a pensarte, suspenso.
Vuelvo a luchar como importa y a empezar por lo que empiezo.

No quiero justificarte
como haría un leguleyo,
Quisiera ser un poeta y escribir tu primer verso.

España mía, combate
que atormentas mis adentros,
para salvarme y salvarte, con amor te deletreo.

                                            Gabriel Celaya