dimecres, 1 de maig de 2013

1r de maig. La majoria encongits i alguns quatre crits. Que poc valents que som! Hi ha alternatives. Posem-les!

Trobo al diari (procuro canviar de diari) columnistes prou compromesos. Llàstima que els diaris són poc llegits i els opinadors de la televisió acostumen a ser (molt repetits per cert) molt més entretinguts.

Correccions  EL PUNT AVUI+  01/05/13 02:00 - David Marín

Per exemple el president espanyol, Mariano Rajoy. El seu govern es basa en un programa electoral erroni que ell mateix es dedica a esmenar i contradir cada divendres en el consell de ministres, i es guia per previsions de dèficits i creixements que trimestre rere trimestre han de ser rectificats. I som-hi, que no ha estat res.
...
Rajoy no és l'únic a viure correcció rere correcció. Llegim a les pàgines d'economia que les polítiques d'austeritat ja són qüestionades en algunes cúpules europees, vist que cap país on s'apliquen no aixeca el cap. Fins i tot un estudiant ha detectat errors greus en els càlculs dels professors gurus de Harvard que van fer l'estudi de referència dels governants pro austeritat. Però en aquest ambient general d'improvisació i càlculs fallits, no tothom se n'escapa xiulant. Les famílies que en el moment de comprar un pis van errar les previsions i van pensar que sempre tindrien feina, o que si venien mal dades se'n podrien desfer perquè “el totxo no baixa mai”, han d'assumir el cost de l'error arruïnades de per vida. Ells sí que paguen les factures, en un exercici obligat de cultura de la responsabilitat, la qual, pel que sembla, no arriba als ministres, banquers, presidents ni gurus que la prediquen.

1 de Maig: la història invertida  EL PUNT AVUI+ 01/05/13 02:00 - Enric Serra 

Avui, Primer de Maig, és precisament un bon dia per rellegir la història dels moviments obrers. No pas per admirar-se de la successió de fets que els col·lectius de treballadors d'arreu del món han protagonitzat al llarg dels temps per millorar les seves condicions laborals –a vegades a costa de sacrificis, a vegades envoltats de fets turbulents–, sinó per comprovar i prendre consciència dels drets assolits a través d'aquests esdeveniments.
Quan ho fem, el repàs ens abocarà a doloroses i contrastades comparacions. Una, l'extraordinària lentitud amb què es van aconseguir –un a un– els drets que hem conegut, vers la rapidesa amb què avui els estem perdent a manyocs. Una altra, la cohesió col·lectiva amb què un dia va ser necessari aconseguir-los vers el salvatge i egoista individualisme amb què avui, amb la cua entre cames, campi qui pugui, acceptem treballs en defectuoses condicions i el càstig de ser considerats els culpables de la crisi del capitalisme. I encara una altra: la combativitat de les organitzacions laboristes que van lluitar i empènyer per la millora de les condicions de treball, vers l'anquilosament, la burocratització i el pactisme sindical d'avui que es conforma amb demostracions numèriques.
D'aquestes comparacions és possible extreure'n una conclusió comuna: cap dret s'ha aconseguit mai sense confrontació i avui no es veu gaire enlloc la força necessària per a recuperar-los. 

 ALTERNATIVES HI HA

Professionals i treballadors no hem ni podem salvar la bombolla dels financers (bancs, asseguradores, societats de borsa...).


  1. Si ens retallen els sous soalment ho acceptarem per soliadritat amb els més desastrats. Que sigui per garantir un ingrés de ciutadania mínim per a tots, totes i tots. Avui com a mínim 300 € / mes, (10 € /dia / persona). Això sí, sense trampes, per a qui no rep res i si fa alguna feineta l'hem de fer desistir nosaltres mateixos i no esperar que contoli l'Administració.
  2. Davant la situació actual, no es poden permetre ostentacions: ni d'empresaris, ni de futbolistes d'or, i encara menys de polítics i alts directius. El primer què es pot retallar són: cotxes oficials, xofers, secretaris particulars i caps de protocol. No han de quedar a l'atur, cal repartir millor la feina i si efectivament no n'hi ha, rebran com tots l'ingrés mínim de ciutadania.
  3. Menys organitzacions que apleguen, transporten, emmagatzemen, classifiquen i distribueixen alimens. Ajuda directa i sense sofisticacions. Trobaré al mercat o supermercat qui necessita. Puc fer l'ajuda directa. Que vingui amb mi, que prengui allò que necessita. Passarem junts per caixa. Cadascú els seu productes i jo que tinc la sort de tenir feina ho pago tot. Adéu siau. Si ho fem als establiments habituals, serà difícil que algú pugui abusar més del compte. Cadascú es pot marcar el seu límit d'ajuda segons possibilitats i compromís eticpolític.

Escrache o Encalç


Escrache o Encalç. Un ciutadà o ciutadana cooperador ja ho ha elaborat amb molta cura i ho ha pujat  a VIKIPÈDIA  http://ca.wikipedia.org/wiki/Escrache
L'escrache, proposat en català com a «encalç»,[1], «escarni»[2][3] «escarn»,[4] o «escratx»,[5] és un tipus de manifestació en la qual un grup d'activistes es dirigeix al domicili o lloc de treball d'algú a qui es vol denunciar. Té com a finalitat fer visibles davant l'opinió pública els fets denunciats o l'actitud presa pel denunciat davant el fet concret, ja sigui per acció o omissió. Normalment es tracta d'una denúncia popular contra de persones acusades de violacions als drets humans o de corrupció, que s'implementa amb actes com ara assegudes, càntics, pintades o cartells davant del seu domicili particular o en llocs públics
(I segueix molt complet i actualitzat)

Una opinió d'un oplinador professional dóna motiu per parlar-ne

‘Escrache' Manuel Cuyàs Gibert

L'altre dia l'Ada Colau i jo vam discutir públicament en una “taula rodona” sobre l'escrache organitzada pel Col·legi d'Advocats de Barcelona.



ANTHONY GARNER




Sembla que l'escratche/encalç sigui nou aquí. No
Heu vist El cobrador del frac i el seu cotxe negre (quan en general eren de colors) plantat en un portal o casa?
I el RAI? Esta lista de morosos es alimentada por bancos, cajas de ahorro y cooperativas de crédito. Cuando alguna de estas entidades recibe un cheque, pagaré, recibo o letra de cambio que represente una deuda existente, vencida y exigible (el documento tiene que estar firmado por el deudor, quien reconoce de este modo la existencia de la deuda) y el deudor no efectúa el pago, se comunican al RAI los datos del deudor para su inclusión en el registro.
I tants n'hi ha què fan llistes negres! Asnef - Equifax, RAI, Badexcug, Experian, CIRBE...    Hoy en día aparecer en una Lista de Morosos es relativamente sencillo ya que devolver un recibo telefónico, bancario o de servicios, puede ser motivo para la inclusión en cualquier Fichero de Morosos Nacional.  
L'escrache responsable ha sorgit per destapar els tapats que han fet crims contra la humanitat, contra els drets humans. Correm el perill de banalitzar-ho tot. Ja ha passat amb l'objecció de consciència que tanta sang havia costat. Ja ha passat amb les vagues de fam compromeses i desintressades dels grans com Gandhi, Xirinacs. Ja ha passat amb la desobediència civil impulsada pels valents com Luther King, Mandela.
Ara i aquí, l'escrache/encalç ha sorgit de la Plataforma d'Afectats per la Hipotèca que lluitenfronts a l'abús econòmic: cauen els preus "hipotètics" i es manté el deute que s'aplicava a un immoble taxat per la mateixa entitat de crèdit. Hi ha alguna incoherència o trampa. Si els responsables de les lleis miren a un altra banda, també són responsables d'aquesta injustícia.

Anar a casa seva a fer escrache, a encalçar-los? No s'hauria de fer. Però Manuel Cuyàs m'ha donat la clau "protesta consistent en moure soroll davant el domicili particular dels polítics". En aquest cas, que el què es demana és el dret de tots a un domicili particular sembla coherent recordar-los-ho i que s'avergonyeixin els qui viuen en bons domicilis particulars i tenint funció política i cobrant per aquest servei no el fan. No seria el cas de polítics com Paco Candel, José-Antonio Labordeta, Juan-Manuel Sánchez Gordillo què han laborat dacord amb la representació que se'ls va donar.

D'altra banda cal considerar si la persona s'ha prodigat sortint als mitjans públics. Els candidats polítics han acceptat estar penjats en cartells pels carrers i hauran d'acceptar que també es pot expressar la  disconformitat. Els qui han signat autorització perquè es publiquin imatges en vídeo no es poden estranyar que se'ls denunciï públicament. Hi ha polítics, actors i esportistes que ja no es presten a publicitat de lloa i per això no els persegueixen óels paparazzi. La coherència és un criteri formal prou consistent.


I ara pregunta clau. Escratche/encalç pel dret a una escola?... No, si tenen i tindran escola. No, al domicili particular del responsable d'ensenyament. És la situació actual.

Ara bé, el 1976 hi havia centenars d'infants sense escola i les manifestacions massives van contribuir a què es posessin els primers barracons (El Carmel, Plaça Soller...).  No tenien plaça escolar. Ara ja n'hem vist tantes de manifestacions i a vegades per poca cosa. Però avui, 2013, els ciutadans, molts ciutadans no en tenen prou amb una plaça escolar per als seus fills. No es conformen amb una educació convencional doncs és rutinària, fragmentària i fràgil. El President de la Generalitat estat de 2006 a 2010 va donar motiu de descontent personalitzat. Es retallaven els diners per a l'ensenyament mentre tohom sabia que el president duia els seus fills a una escola privada d'alt cost econòmic no concertada.

Cal afirmar que en cap cas és acceptable violència activa, violència passiva, violència verbal i insult i embrutiment. Si es posen uns cartells unes hores, després s'han de treure. Les parets no han de quedar pintades. (Llevat de quan es va tractar de crims de sang i no hi havia altra manera de destapar-los per a denúncia pública general. I l'objectiu no és condemnar la persona sinó evitar que es pugui tornar a produir un crim semblant).