dijous, 5 d’agost de 2010

Europa… Ai Europa! Què és Europa? La Unió Europea?

Europa… Ai Europa! Què és Europa? La Unió Europea?


Europa és més que la Unió Europea, no ens en podem apropiar. La Unió Europea és una realitat?... Passen els anys. España va entar a l’Europa dels 12 l’any 1986. Ara ja és l’Europa dels 27 estats. O són els Estats de la UE?.


Cultura i llengües. Viatjo per al UE I em sento desconcertat. France és un dels estats forts de la UE. A Paris es viu una ciutat internacional, una capital de la cultura que New York no ha pogut fer enrera. El museus són explicats en plafons en francès i també en d’altres llengües: anglès, alemany, italià… l’espanyol rarament, tampoc el portuguès o el grec. A Deutschland, sorpresa incomprensible, els museus són explicals en alemany, solament. No trobo explicacions ni en francès llengua veïna, ni en anglès llengua d’ús generalitzat arreu del món. El pesonal dels museus, de Weimar en aquest cas habituats a rebre visites d’arreu, no parlen altra llengua que l’alemany. Els demano excuses per no comprendre jo l’alemany i demano si francès, o anglès… Cap d’elles. Alemany i gestos. Les indicacions dels comerços d’autopistes i del personal solament en alemany, rarament anglès limitat i gens de francès. No veig dimensió europea. A United Kingdom of GB & NI no hi vull tornar des que no es volen vincular a la moneda euro; són europeus a mitges, per al que els convé, I ja dura massa. Tampoc tenen interès per comprendre i parlar altres llengües convençus que la seva és la llengua del món.

D’España hi ha molts estudiants que fan programes Erasmus però prefereixen països de llengua propera com Itàlia o Portugal i estant en un altre país s’organitzen per trobars-se entre ells massa sovint.

A Catalunya, petit país amb llengua pròpia, els museus i exposicions mostren com a mínim calatà, espanyol i anglès; a vegades també francès. Si no acceptem l’Europa de les llengües, o bé ens quedem amb la nostra o bé anem a una llengua universalitzada que perd tota l’expressivitat per tal de garantir una comunicació elemental, simple, empobrida… no farem la Unió de la Diversitat Europea.


Mirem l'economia. España es va afegir a la Unió Europea partint d’un nivell econòmic baix i rebent moltes ajudes econòmiques durant anys. Sembla que no ens hem posat al nivell, ben al contrari, la producció interior sembla menor i tanmateix productes que abans eren propis ara són d'importació. No així a France que protegeix la seva producció agrícola com cap i tots els productes d'alimentació. No així a Deutschland on comprovo que la majoria de productes són propis; les tovalloles, els electrodomèstics, el parament de cuina. A España, a Catalunya tovalloles de Xina o Portugal, nous de Chile, mongetes del Marroc, electrodomèstics línia blanca alemanys, calderes de calefacció francess o alemanyes... Que poc contribuïm a mantenir i milorar la nostra producció: bicicletes Orbea i BH, electrodomèstics Orbegozo i Fagor, sabates d'Alacant, de Logoño, de Mallorca o de Valverde del Camino.


Política no n'hi ha; hi ha molta reglamentació i sembla que es fa complir. La política comú és curta de mires, és la política dels Estats si els convé, no si convé als ciutadans europeus. Un sistema de govern no de tres poders sinó de cinc o sis: dos executius i un president, un parlament, un tribunal de justícia però els assumptes econòmics en tenen un de propi. Tot plegat massa complex per a prendre decisions i executar-les. Ja no va prevenir Montesquieu: molts a deliberar però per a decidir, pocs o un de sol.