diumenge, 31 d’octubre de 2010

Catalunya: govern deslegitimat. PSC, partit Ni-Ni (ni socialista, ni català)

El Govern de Catalunya ha de ser novament legitimat cada quatre anys. Segons estudis d'opinió està clarament deslegitimat abans de complir el seu període de quatre anys. Son tres partits polítics que integren el govern i el govern pot continuar atès que els diputats dels partits li donen suport. Al nostre país no pot passar allò que veiem als USA o la France, que les eleccions legislatives escullen majoria política que pot no coincidir amb la majoria que va elegir la presidència. Hom es pregunta quina és la nosrta democràcia?, on és la divisió de poders considerada un dels fonaments? Els ciutadans escullen uns representants polítics que són qui escullen el president de govern i també escullen els represnetants del poder judicial.

Per què ha perdut tant de suport un govern en quatre anys? La formació d'un govern per tres partits (PSC-ERC-ICV) ha estat posada en qüestió tot i que anteriorment havien governat dos partits i és que tenim la idea que el partit que obté majoria és qui ha d'encapçalar el govern. Efectivament, l'acord de tres partits en un programa de govern va deixar en l'oposició al partit que havia rebut més vots. Essent més precisos, va quedar en l'oposició la coalició de dos partits (CDC-UDC) que havia governat de 1980 a 2003, de tres partits en la legislatura 1984-1988 (CDC-UDC-ERC). Ens costa entendre que qui arriba al govern ha de governar per tots els catalans i catalanes, segons el seu programa electoral però que ha de fer ajustos per governar també segons opcions dels altres partits amb clara representació d'un gran nombre de ciutadans.

El primer descrèdit de l'actual govern ha estat la falta de govern conjunt malgrat el crèdit que s'han guanyat consellers o conselleres que han parlat menys i han fet bona feina. Però les declaracions i desautoritzacions dels darrers mesos han dut al descrèdit final. La ciutadania ha vist com cada departament feia la seva seguida intentant que quedés clar quina era la seva etiqueta política. I d'altra banda, dins de cada departament amb alts càrrecs de diferents partits l'acció ha grinyolat molt i s'han emprès accions contradictòries. I cal admetre que això no havia estat així amb els governs anteriors del bipartit i s'havia vist més unitat de govern malgrat algunes veus discrepants.

El segon descrèdit és no haver sabut defensar amb autonomia, l'Estatut d'Autonomia que sí que havia seguit tot el procés establert a la Constitución Española, que ja havia estat ajustat a les dues càmeres de las Cortes Españolas i que, retornart a Catalunya retalladet, havia estat aprovat en referèndum per una majoria suficent de ciutadans. Sancionat pel Rey de España i publicat al Boletín Oficial del Estado tenia tota la legitimitat i la legalitat al mateix nivell que la Constitución Española, una prolongació d'aquesta al territori de Catalunya. Un tribunal deslegitimat per haver prescrit el nomenament d'alguns dels seus membres i que es va deslegitimar a sí mateix per no actuar en temps i forma, va servir perquè el Gobierno de España amb el seu president al davant no complís amb el seu compromís de respectar l'estatut. Al seu torn, el Govern de Catalunya s'ha arronsat dient que no podíem fer res més. Aquí ja queda clar que no va ser el Govern de Catalunya sinó el President de la Generalitat i el partit majoritari, el PSC, que s'ha subordinat a les directrius del Gobierno de España i s'ha plegat a la seva estratègia d'esperar què diria el tribunal deslegitimat i quan ho ha dit s'ha plegat a "respectar el poder judicial". Quina vergonya! Podia haver fet ús de l'autoritat democràtica que li donava haver seguit el procés jurídic establert i haver acceptar un estatut retalladet però ni això. Una immensa majoria de ciutadans de Catalunya (no en podem esperar més per acp causa), de parla familiar catalana i de parla familiar castellana van sortir a manifestar-se el 10 de juliol de 2010 acudint a la cridà d'institucions unitàries, pacífiques i tranaparents. Segona vergonya: el President de la Generalitat i el partit socialista van voler encapçalar la manifestació quan ells el que podien haver fet era plantar-se i dir que la sentència de l'estatut no tenia legitilitat front al referendum de l'Estatut de Cataluya. Tanta gent demanat el dret a mantenir l'Estatut i sinó, el dret a decidir que tal com ens han tractat no es pot pensar en altra cosa que en independència econòmica a través de concert o en independència política i econòmica dins la Unió Europea. Ara no cal que ens cantin la cançó enfadosa del federalisme (mira si ve de lluny, de Pi i Margall) que solament serà per entrretenir-nos. ¿Si no han acceptat l'Autonomia plena amb competències compartides, hem de creure que acceptaran la Federació i l'Estat quedarà tan sols per a defensa, exteriors i planificació econòmica?

Estem davant del partit Ni-Ni. Amb la seva política econòmica ja sabíem que no és socialista i ara queda clar que no és català. El PSC és el partit Ni socialista, Ni català.

Ja poden marxar tots. Han fet un mal favor a Catalunya. Especialment mal favor a la llengua ja veiem tot el que s'està destapant. I no tenen vergonya. Eren a l'acte de comiat al dr. Joan Solà al paranif de la Universitat de Barcelona. Els dic i pregunto: Joan Solà ha estat un gran defensor de la llengua, amb ciència filològica, amb parla de la gent del carrer i amb compromís polític. I ara què farem amb aqustes suspensions de llengua catalana? I diuen: -El matex que fèiem; no cal fer-ne cas. Incultes o aprofitats! Les dues coses.

O és que no saben que les persones poden ser bilingües, trilingües... i ho han estat tots els filòlegs catalans: Pompeu Fabra, Joan Coromines, Joan Solà, Antoni Badia... Però els països no poden ser bilingües, són dilingües perquè una llengua està per sobre de l'altra (diglòssia).

Una evidència clara en els darrers set anys és el retrocés de l'ús de la llengua, justament quan hi ha més gent que la coneix i l'ha apresa. Deixar-ho a la llibertat de cadascú ens duu a que a la Universitat hi ma menys estudiants que fan ús del català si no se'ls explica clarament que és una qüstió de cultura, no de domini. I mirem la Televisió de Catalunya, la nostra, els dos canals que poden garantir la llengua catalana. ¿Com és possible que a les tertúlies i debats es convidi a persones amb nivell universitari que viuen a Catalunya, catedràtics o professors d'universitat, que no poden parlar català? Que vagin a les altres televisions en castellà i a les ràdios en castellà! Els salmantins o els argentins... seran benvinguts, parlaran en castellà si cal, i no farem ni traducció perquè a Catalunya som competents en les dues o més llengües. Doncs si nosaltres anem a un país on es parla una llengua que no coneixem, d'entrada es demanen disculpes que comporten que si ens quedem a aviure allà, apendrem la seva llengua.

Aquesta és la qüestió. Si el català no és preferent quedarà per a l'àmbit domèstic. Si el català és preferent, la majoria de ciutadans de Catalunya podran tenir l'oportunitat de ser bilingües. I això és cultura lingüística, un benefici per a tots, particularment per als infants que poden aprendre molt bé les llengües. I ara, algú els voldrà segregar? Segregació escolar per llengua? Quin engany i mal favor fan a les famílies de parla familiar castellana! Són els qui més hi perden.

En defensa de la llengua catalana

El dr. Joan Solà al Parlament de Catalunya

Joan Solà, doctor laboris causa, mereix el nostre reconeixement per la seva dedicació i competència científica: filologia; perquè alhora ha parlat el llenguatge planer de la gent ( català a Bell-lloch d'Urgell i castellano a León); perquè essent un acadèmic universitari ha pres compromís polític per la lengua contra la imposició monolingüe.

D'altra banda, cal dir als qui volen defensar la llengua castellana marginant les altres, farien bé d'aprendre dels que saben... dels filòlegs de la llengua catalana igualment experts en llengua castellana, en totes les llengües romàniques i coneixedors de l'anglès o de l'alemany. Des Milà i Fontanals, Marià Aguiló, Antoni-Maria Alcover, Francesc de Borja Moll, Pompeu Fabra, seguint Manuel Sanchís Guarner, Joan Coromines, Joan Solà, Antoni Badia i Margarit. La nòmina dels filòlegs catalans/valencians/balears és reconeguda internacionalment, més fora que a España. Tots aquests filòlegs harien d'haver estat convidats a la Real Academia Española de la lengua. I ja seria temps de fer la Conferència Permanent de les Llengües Romàniques començant per les peninsulars: castellano, català, galego, portugués. Si s'aproximés l'ortografia arbitrària al seu origen etimològic, es faria un alegre favor als infants escolars que escriurien pensant en allò que escriuen i no en una correcta grafia que sembla ser que és el que més preocupa a pares i mestres (perquè és el que es veu).

Ja és hora de veure que la llengua és un qüestió de cultura i que els qui en fan assumpte de poder posen de manifest la falta de cultura o que els seus interessos passen per sobre. Martí Teixidó



Paraules que es van dir al Paraninf de la Universitat de Barcelona
estatge on vam acomiadar la vida de Joan Solà, finada el 27 d'octubre de 2010, vam reconèixer l'obra ben feta que ens deixa i ens vam comprometre a seguir defensant la llengua catalana.

El país plora avui, Joan, per la teva persona; però ja fa massa temps que plora també, ¡i que es dessagna!, per la nostra llengua. N'estem farts, Joan, i malgrat que tenim encara legió amb empenta, en som molts els que ens sentim desolats i desemparats. I això no pot ser. Els polítics ens han deixat sols, i per això avui som aquí i no a la seu del Govern del poble de Catalunya, el poble a qui tu has dedicat la vida. Avui som aquí perquè això és casa teva, i tots els que t'hem estat propers, que som molts, ens hi sentim, a casa. I això és molt important. Però alerta! Que avui som aquí, també, perquè aquest nostre govern no s'ha fet encara digne de fer-te d'amfitrió. I això ha de ser dit, i tant li fa si ens busquem problemes, o si ens fem avorrits.

Nosaltres, Joan, els que encara som aquí, traginant les nostres vides, els que ara tenim llàgrimes als ulls, algunes de tristesa, algunes de ràbia, algunes de tan enceses i picants que voldrien clamar venjança; nosaltres, Joan, la sola manera que tenim d'homenatjar-te és treballant de valent per mirar, si és que fos possible, de superar-te.

Bon viatge, Joan.

Joan Solà Ortega, el teu nebot.