divendres, 30 de desembre del 2011

Fascinació pel coneixement del món front al pensament materialista i calculador

L’origen de tot saber i gaudi és la fascinació pel món. Πλάτων i ριστοτέλης van veure en aquesta fascinació, aquesta fascinació s’ha anat marcint, eclipsada per un pensar materialista i calculador, que prefereix veure el món com a mecànic i controlable. Un món materialista que redueix la realitat a xifres i estadístiques pot acumular informació, però no pot estimar n actuar amb saviesa. I només podem respectar i conèixer a fons el que estimem.

Jordi Pigem a Bona crisi. cap a un món postmaterialista. Ara llibres 2009


Without data, You are just another with an opinion. (Andreas Schleicher)

Ben d’acord. Primer les dades i fets; primer. Ara bé, solament amb dades no podem comprendre bé la realitat ni trobar el sentit de la nostra acció, en vida, al món.

No podem perdre l’encís del món

No podem deixar de fascinar-nos davant la realitat energètica i viva

Hem d’entusiasmar-nos i entusiasmar (posseïts del/s déu/s)

MTP

diumenge, 25 de desembre del 2011

NADAL 2011 SENT-I-PENSAMENT VIDA HUMANITZADA

Pots seguir la lletra amb la música i potser cantar tu també.

dijous, 8 de desembre del 2011

ACCIONS QUE PODEM FER per introduir un canvi necessari


El sistema econòmic no pot ser ja més de creixement continu infinit com ens havíem pensat. Descriptors de la situació actual que cal encarar sense continuïtat amb l'anterior.
  1. Ni la població -a la nostra àrea geogràfica- creix com ho ha fet el darrer segle. Menys fills per família, més persones que fan opció de single - per orientació sexual o per llibertat d'opció de vida. La tendència a estabilitzar la població arribarà també en les regions més pobres quan accedeixin a una economia sostenible; ni misèria, ni sobreproducció.
  2. No hi ha nous mercats per conquerir, colonitzar o explotar com ha estat la història occidental dels darrers mil·lenis. Ara sols podem pensar en relacions d'intercanvi d'gual a igual.
  3. Contra la tesi de Malthus, la producció d'aliments arriba per a tots els habitants del planeta però no està repartida ni ben localitzada i es procedeix a destruir excedents de forma vergonyant.
  4. Hem de posar un límit a l'explotació dels recursos naturals de la Terra, corregir la voracitat perillosa i irresponsable davant les generacions futures.
  5. Hem de saber viure amb producció i consum estabilitzats i en aquest cas sobra el finançament o solament escau en un percentatge mínim del 5 o 10%. Sobren entitats financeres. S'ha acabat el problema.
No hi ha democràcia real. La democràcia representativa és no res. Ben pocs són els ciutadans que dediquen uns anys a la representació política amb valors insubornables i compromís amb els ciutadans. (Fem honor a Maria Rúbies, a Lluís-Maria Xirinacs, Juan-Maria Bandrés i a José-Antonio Labordeta; ells saben quan van patir per mantenir una valors i mai ens van defraudar). Ara veiem uns polítics, a Catalunya, a España, a Europa i a USA que no poden fer res amb el poder econòmic i potser molts tampoc ho volen perquè quie els hi ha posat és el poder econòmic. Malament quan la política és una professió dels que no tenen professió, no tenen el reconeixement per la seva professió o no els agrada la que varen escollir.

Doncs bé, si no som ciutadans, si solament som consumidors i això esperen de nosaltres solament podrem aplicar la democràcia al consum. És l'únic dret lliure què ens reconeixen, l'única força què ens queda. Exercim-la!

  1. No comprem loteria. Un invent espanyol per salvar la "bancarrota" de la monarquia. ¡Quina ingenuïtat o superstició pensar que toca més a Can Valdés o a La Bruixa d'Or malgrat que sigui cert! ¡Quina enganyifa quan en temps de crisi i misèria veiem cua per comprar loteria a les administracions!
  2. No regalem quincalleria ni cosetes per complir amb els amics i les persones estimades. Quanta producció inútil, quants bibelots que s'omplen de pols!
  3. Ja n'hi ha massa de futbol. Actualment és l'expressió de la inflació i l'abús econòmic. I això no és responsabilitat del capital sinó de la massa de ciutadans que li donem suport. És inacceptable. Messi guanya 31.000.000 €. Un professor d'universitat amb grau de doctor guanya 60.000 €. ¿Es pot acceptar que un xicot que juga molt bé al futbol guanyi el sou de 517 professors universitaris de màxim nivell? Un seient de grada pot valdre entre 6.800 i 10.000 € temporada i no en queden. La matrícula en una universitat pública es mou entre 1.000 i 2.000 €. I com més crisi econòmica, més futbol ens endossen cada setmana. Ja n'hi ha prou. Depèn de nosaltres fer baixar aquest abús en un any.
  4. Conversar a tot arreu (dinant amb família, amb veïns, a l'ascensor, a les botigues, fent cua...) sobre el frau i abús econòmic que ens estan fent i les petites accions què podem emprendre per frenar-ho. Es tracta de crear opinió pública, la que ara no hi ha doncs és solament l'opinió publicada per periodistes i escriptors a sou.
  5. Demanar serietat i compliment als serveis públics. Posar-se drets al tren i demanar als vigilants que vigilin i als informadors que informin. Desaprovar en veu alta que es demani almoina utilitzant nadons. Demanar als policies que no aparquin en passos de vianants, que o mirin a l'altra banda. Quan hi ha gran desplegament preguntar i tronar a preguntar quina autoritat ha de passar doncs ja sabem que no és per servei als ciutadans.
  6. Destapar l'economia submergida i el diner negre. Primer de tot, noslatres hem de pagar els impostos i no demanar res en negre. Demanar sempre factura i rebut a ca¡xa, i sobretot a les farmàcies, als centres d'estètica i perruqueries, als metges i advocats. Expressar la nostra disconformitat amb parents i amics que abusen de l'atur i segueixen fent feines.
  7. Informar-nos abans de comprar de la procedència dels productes. Comprar el de més a la vora sempre que es pugui. Atenció! Ens han envaït els electrodomèstics de línia blanca: Bosch, Siemens, AEG, Miele, Indesit, Bauknecht, Liebherr, AEG i els automòbils de gamma de prestigi: Audi, BMW, Volkswaguen i els assimilats Seat, Skoda. Hem ofegat o venut la nostra indústria. ¡I és clar que no podrem pagar a Alemanya amb un desequilibri tan gran! (No es considera exportació i no passa per control de balança importació-exportació). ¿Què en queda de Corberó, Bru, Crolls, Superser, Corcho, Ignis, Balay, Orbegozo, Fagor, Edesa, Aspes ...? (Moltes del grup alemany BSH) I en agricultura, llets i carns; estem ofegant la producció del país mentre es dóna entrada als productes de France, ells que volquen camions de fruita quan no la tenen tan bona i no els passa res. El lliure mercat i la lliure competència estan manipulats i alguns de casa en deuen cobrar comisisons doncs no seria possible.
  8. No es pot comprar solament pel preu més baix. No es pot entrar en el joc. Tard o d'hora es paga. Els petits comerços han de fidelitzar clients i els consumidors no hem d'anar a cercar en automòbil allò que podem adquirir en proximitat. Declarem-nos clients de l'òptica, de la botiga d'electrodomèstics, de la fruiteria... i demanem tracte de client preferent.
  9. No podem contribuir a l'explotació dels mal pagats treballadors xinesos comprant a preus rebentats. Teníem les millors fàbriques de joguines a Alacant i ja o hi són. Les sabates de senyora i botes han resultat tòxiques per falta de controls. Erem exportadors de sabates (Mallorca, La Rioja, Castelló, Valverde del Camino) i ara comprem calçat esportiu de marca fet a...? Seran necessaris alguns boicots declarats ben informats. Tenim el poder de decisió els consumidors. Exercim-lo!
  10. A Catalunya ens han d'atendre en català. Si no ho poden fer, respectarem la persona, demanarem al resposable i si no es redreça, anirem a un altre establiment. Avui se sap més català que mai i tothom té possibilitat d'aprendre'l. No valen excuses. S'ha de parlar en català, malament o bé. El pitjor català és el què no es parla. MTP

divendres, 2 de desembre del 2011

BANKERS I FINANCERS especuladors. Ja van ser retratats a Mary Poppins

Moriran d'infart i amargats sempre vigilant. Nosaltres cantarem amb els infants i sempre amb bona companyia compartirem taula i riurem junts. Ja ho deia en Xesco Boix. Ens entaularem i hi posarem pa torrat, figues seques i nous i avellanes i vi bo. I si cal farem sopa de pedres, d'eurons no que ens faria mal.





Anirem a cantar i ballar a la pista Plaça Catalunya que és de tots. Què s'han cregut aquests! Muntarem l'espectacle i els caurà la cara de vergonya. 2.600.000 € de l'Ajuntament de
Barcelona!

A sobre són ridículs: Barcelona ciutat internacional de compres nadalenques... han retornat a principis del segle XX. Què es pot comprar a Barcelona? Tara? Penetons? Nina Pixi? Colonietes? Perfumetes? Ositos? Ridícul. Ridícul. Ridícul.
Si a tot el món comercial hi ha el mateix! S'ha de ser memo per a nar a una altra gran ciutat a comprar.

I ni criteri estètic.
BARCELONA que alguns creatius van saber veure:
BAR CEL ONA.
Ara a uns rònecs se'ls ha acudit
BARGELONA. I què més!
Bacagona: plena de contenidors d'escombraries.
Bergantona: si n'hi ha de brètols què no saben ni què hi fan.
Merkelona: ja no sabem veure res més i volem vendre allò que no inventem ni fabriquem.
Sargantona: venem còpies imitades del llagardaix o sargantana de Gaudí.
Fugiu! Aneu a fer punyetes!

I insensibilitat davant la Ciutat dels Sensesostre plena d'habitatges nous i buits. Vergonya humana. Vergonya humana. Vergonya humana.

Hermes Teixidó, per posar les coses al seu lloc. I sinó, nosaltres tenim el cap clar i el cor net.
La fotografia actual de la Rambla de Barcelona és de fotògraf freelance

diumenge, 27 de novembre del 2011

HAY ALTERNATIVAS a la crisi on ens han dut els financers que no creen ni llocs de treball ni riquesa.


Professors de la Universitat Pompeu Fabra han elaborat alternatives davant la crisi econòmica. Quan estava redactat el llibre, l'editorial Aguilar del Grupo PRISA ha dit que no el publicava. Com que els autors no ho feien per diners sinó per contribuir a sortir de malpàs on ens han dut els banquers avariciosos i els polítics "yonosé", ens el regalen per internet.

Teniu l'enllaç per descarregar-lo sobre la imatge.

Llegim i pensem. No ens quedem amb la queixa per les retallades i pel segon increment de quota mensual per salvar el país (de -7% a -10% del sou mensual i - pagues extres) , ara ja inacceptable. ¿Hem de salvar els bancs? ¿Hem de seguir mantenint exèrcits quan la III Guerra Mundial és econòmica? A España, ¿hem de tenir ministerios inútiles en la capital y corte: cultura, vivienda, educación, igualdad, asuntos sociales...? Vergonya de país!

Ara una editorial ha tret el llibre al preu de 10 €. Penseu si el regaleu a parents i amics per comptes de regalar "tonteries" com es fa massa sovint. És temps de deixar de comprar inutilitats i "marques" i contribuir a les causes de progrés social per a tots. No hem entès encara que la democràcia és inútil i que l'única útil és l'econòmica? Som nosaltres que amb el nostre consum mantenim l'economia inútil. Martí Teixidó





Bona crisi: cap a un món postmaterialista
de Jordi Pigem. Ara llibres. 16,50 €
Llibre que tracta el tema des d'un punt de vista personal, de donar sentit a la vida, comprendre el cosmos i comprendre que la saviesa no queda restringida al coneixement científic, necessari però limitat. Es situa en el paradigma de la complexitat.

Els posicionaments que pren estan prou documentats i fonamentats. Vegeu la quantitat de dades que presenta i la diversitat d'autors amb els qui coincideix. Totes les referència us poden anar molt bé; és talment un directori per situar molts pensadors i autors. És un llibre que es llegeix ràpid i que el podeu passar o regalar. Que corri! Tots hem de pensar.

Les dades que no havia llegit mai enlloc. Posen de manifest la falsedat del sistema econòmic i la falsa ajuda al comerç d'altres països.

Dades de la New Economics Fundation de 2004 ( a la pàgina 36)

Importació

Exportació

UK 1.500.000.000 kg de patates

D’Alemanya

UK 1.500.000.000 kk de patates

A Alemanya

UK 10.200.000.000 kg de llei i de nata

UK 9.900.000.000 kg de llei i de nata

De France

A France

UK 17.200.000.000 kg galetes – xocolata

UK 17.600.000.000 kg galetes – xocolata

UK cervesa per valor de 310.000.000 £

UK cervesa per valor de 313.000.000 £

UK 44.000.000 TM de pollastre desossat

UK 51.000.000 TM de pollastre desossat

Any 1999. Accident al túnel del Mont Blanc. Queden bloquejats: camions que duien aigua embotellada de France a Itàlia, i camions que duein aigua embotellada d’Italia a France.



divendres, 18 de novembre del 2011

DEMOCRÀCIA NO ÉS MAJORIA ABSOLUTA. Els petits tenen més raó i hem d'ajudar-los, ells ajuden perquè no guanyi un partit sinó la democràcia.

Antoni Puigverd a La Vanguardia de 17.11.11
La campaña ha permitido, en cambio, que cristalice el carisma de dos candidatos inéditos. Si Bosch ha inventado el independentismo amable y fraternal, Coscubiela demuestra que en Catalunya existía una tradición abandonada: la de una izquierda sin ambigüedades, orgullosa del antifranquismo y de las conquistas históricas. En pleno imperio de los mercados, quiere recuperar la bandera roja de la razón moral. Mientras el PSC vive de inercia, el flanco que amplía Coscubiela evoca los años en que un PSUC italianófilo estuvo a punto de sorpassare al PSC desde la izquierda.

Les opcions minoritàries de progrés són


Mesures concretes i clares, en favor dels treballadors que som majoria i fidels al país i a la llengua que volem que ho sigui de tots. No perden el temps amb festivals mitingueros pseudoreligiosos que mouen emocions.
Iniciativa per Catalunya Verds
la que té una trajectòria més estable
1 Lluitem contra l'atur

2 Democràcia directa, neta i transparent
3 Rescatem les persones, no els bancs
4 Aturem els desnonaments d'habitatge
5 Que pagui més, qui més té i aflori l'economia submergida
6 Defensem Catalunya i el dret a decidir i la llengua
7 Tanquem les nuclears, perilloses i cares





És una bona pensada, encara més que el vot nul organitzat i recomptat. I em consta que és gent seriosa, ciutadans polítics responsables que no aspiren a viure de la política. Ocuparan llocs que nos es podran repartir els grans partits golafres. Una indubtable manera de dir que amb aquest sistema polític no hi ha democràcia. De moment no és alternativa de governs però frena el pas als que volen viure d ela política.

ESCONS EN BLANC ES PRESENTA A LES ELECCIONS DEL 20N la que pot neutralitzar l'abús dels partits grans que es reparteixen els escons de l'abstenció

a les quatre províncies catalanes

i ho fa amb un programa molt senzill:

NO OCUPAR L'ESCÓ

NO COBRAR SOUS NI SUBVENCIONS

CONVERTIR-SE EN L'EXPRESSIÓ CLARA I INEQUÍVOCA DEL DESCONTENTAMENT

podeu donar-nos suport a

http://votowiki.net/CD11/portada

podeu seguir-nos a

twitter @esconsenblanc - facebook Escons en blanc - i podeu veure la nostra renovada web, on trobareu tots els materials de campanya per fer.ne difusió.

www.esconsenblanc.org




I del SENADO... VOTA ESCONS EN BLANC
és una bona pensada
El SENADO, ni parlar-ne.

És trampa. No és la cambra de les nacions, ni de les "nacionalidades" que s'han inventat.
Deixem de perdre el temps i els quartos!


ESCONS EN BLANC

Si no es perden en picabaralles de figurins. Ai las! El carretero va baixar emprenyat del puig cercós sempre morrut i cridaner però no va passar per la porta del gripador mentre el carot bon lletraferit, dues vegades salvat, ara ja havia apel·lat i no comptava amb el tran ni lo pez tena. Quan patrimoni perdut! Qui sap si esmenats es pot recuperar amb al fred al bosch!
La República del SÍ Les propostes la que té més projecció al futur
Per avançar a cap a la República Catalana, al Congrés defensarem:

1 La independència fiscal, el concert econòmic

La independència fiscal, el concert econòmic: recaptar i gestionar tots els nostres impostos. No acceptarem un altre pacte fiscal i seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.

2 Fer infraestructures que creïn llocs de treball

Fer infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.

3 L’estat de benestar

L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros per persona i any menys que la mitjana estatal, prou de retallar-la. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.

4 Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses

Reduir les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes, com a Holanda. Pujar els impostos a les grans fortunes.

5 Els bancs al servei de les persones i de les empreses

Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.

6 Promoure referèndums vinculants

Promoure referèndums vinculants, i apropar així la política a la ciutadania.

7 Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions

Eliminar els ministeris inútils, el Senat i les diputacions. Fer una gestió austera dels recursos públics.

8 Retallar la despesa militar

Retallar la despesa militar, com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%

9 El català

El català, eina de cohesió social. Vetllar per l’aplicació dels programes d’immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.



diumenge, 6 de novembre del 2011

Resposta a un correu rebut que demana el vot per als partits inequívocament catalans


M'ENDOCTRINEN DIENT-ME QUI HE DE VOTAR
TROBO INACCEPTABLE AQUESTA COMUNICACIÓ DOCTRINÀRIA


1. Els periodistes són els sacerdots de la tribu perquè ens hagin d'endoctrinar? En opció de vot no hi ha ciència ni objectivitat. No és assumpte professional.
2. Quins són els partits inequívocament catalans? Potser ciutada'ns que no es presenten a España? Potser el dipartit CiU que donarà suport a qui li convingui per col·locar algú de ministre? Potser L'Olla barrejada d'Independentistes que van llençar a perdre el 2n suport creixent després d'una greu relliscada de governant? Poser IC--Verds que poden tirar d'una gran majoria sindical que parla en castellà?
3. I vegem com són els partits catalans que han estat al govern de Catalunya. Tots hi col·loquen un familiar perquè deu ser superdotat: Pujol & Pujol, Maragall & Maragall, Nadal & Nadal, Carod-Rovira & Carod Rovira,
4. Després del què ens ha passat amb l'Estatut i tantes coses, no seria millor que els partits Inequivocament catalans diguessin: A aquestes eleccions d'España no hi anem doncs no hi ha diàleg i ens ho imposen tot per llei bàsica o per tribunals o per regateig econòmic. Un vot nul: NO HI ANEM PERQUÈ NO ENS RESPECTEN d'un 30% del cens de votants seria possible i superior a qualsevol opció i deslegitimaria aquesta farsa.
5. De què serveix el Senado. De control per si s'escapa alguna cosa al Congreso. No és cambra de nacionalitats com ha de ser. Encara potser vosaltres mateixos hi podeu afegir més arguments.
Tots podem demanar el vot però no amb sofisticacions, donant més autoritat als qui ens convé o volent atribuir-nos una objectivitat.

Efectivament: abstenir-se, votar en blanc es donar el vot als grans que es reparteixen el pastis amb una fòrmula ofegadora de la democràcia. El vot nul d'error, és això, un eror. Però darrerament el vot nul ha pujat molt i és un vot pensat que s'hauria de recomptar i tindria efecte legitimador, encara que inicialment fós ilegal, si superés les opcions majoritàries. O no recordeu que la República de 1931 va sorgir d'unes eleccions municipals, i·legals per a canviar el model d'Estat.

Malgrat tant de moviment 15M, d'indignats... que va rebre suport d'àmplis sectors i generacions, el 15O ha fet llufa en no donar una alternativa conjunta a les eleccions del 20N. I encara abans, el capital humà de manifestants el 10 de juliol de 2010 on agradosament se sentia parlar a famílies en castellà però que quan calia parlaven català. Aquell dia hi va haver la majoria cohesionada més gran de Catalunya. Però els econòmics empresaris que havíen expressant el seu desafecte per España han quedat sedats amb el nomenament de Rosell a la COE.

Penso, segueixo pensant.... En aquesta ocasió l'única alternativa és un partit minoritari, petit. Els partits petits tenen més raó (perquè no tene la raó de la majoria no de la força), tenen més idees i programa propi; els partits grans fan el programa que els pugui donar la majoria del mig que és molt canviant. Si és un partit petit amb una llarga història i persones amb trajectòria coherent ja tenim alguna cosa. Aquest és el cas actualment d'Iniciativa per Catalunya Verds + EUiA que tenen prou vincle i prou autonomia respecte als socis Izquierda Unida. No governaran però collaran el Gobierno de España i deixaran que el Govern de Catlunya faci al seva feina sense carregar amb la gent treballadora (assalariada o autònoma) que no especulem amb el capital.

Martí Teixidó


Després d'això, m'entretinc en veure què diuen els candidats davant els problemes greus que tenen tants ciutadans: les coces o guitzes de la crisi de beneficis dels especuladors que carreguen: 1 contra els serveis públics, 2 contra les necessitats bàsiques d'habitatge i feina, 3 contra els pensionistes i joves, i 4 descomptant mensualment a funcionaris i treballadors entre el 5 i el 7% del sou consolidat. Comprovo que solament ICV i EUiA encara els problemes greus que tenen tants ciutadans. I és interessant veure com posen els titulars o presenten el mateix diferents mitjans de... ? comunicació NO, masses SÍ, propaganda SÍ. Es retraten sols. I mentre els grans partits segueixen fent actes festius en temps de crisi, banderes i abraçades amb somriures falsos, Coscubiela fa una comunicació clara directa i mesurada. Tot això m'ha fet pensar i decidir.

I entro en campanya com no faig mai des que vaig deixar el partit polític guanyador. Algú ha de frenar els populistes sense donar la raó als continuïstes. Le minories tenen més raó (les majories perden la raó i la POLÍTICA passa a ser política pragmàtica). Les campanyes electorals espectacle són cares, sorolloses i no fan pensar. Hem d'anar a la conversa amb familiars, veïns, col·legues, companys i gent de l'autobús o tren.En aquesta ocasió l´única alternativa votable és Iniciativa per Catalunya Verds. Els qui coneixeu la meva feina i dedicació, sabeu que no hi tinc cap interès personal. Martí Teixidó

Coscubiela repta Chacón a obligar que els bancs intervinguts pel FROB posin habitatges buits a lloguer abans del 20-N

VILAWEB 05.11.2011 A TOTA VILA DE TERRES DE PARLA CATALANA

Badalona (ACN).- El candidat d'ICV-EUiA a les eleccions generals, Joan Coscubiela, ha reptat la candidata socialista i ministra de Defensa, Carme Chacón, a obligar "ara" que les entitats financeres que estan intervingudes pel FROB posin habitatges buits "al servei de les famílies que no tenen habitatge". Coscubiela ha desafiat Chacón a tirar endavant la proposta abans de les eleccions del 20-N en lloc de fer-ho "el dia 21". "Si hi ha pressa per adoptar mesures per les exigències del mercat", n'hi hauria d'haver "més" pel dret a l'habitatge. A més, des del barri de la Salut de Badalona Coscubiela s'ha desmarcat de la classe política, i el número 3, Joan Josep Nuet, ha reivindicat el perfil "socialista" de la coalició.


Coscubiela repta Chacón a obligar els bancs intervinguts a llogar habitatges

LAMALLA.CAT DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA QUAN VOL PARLAR EN CATALÀ 05/11/2011

Coscubiela ha explicat que, des del 2007, s'han iniciat a Espanya 300.000 execucions hipotecàries, fet que suposa 178 desnonaments diaris al conjunt d'Espanya i 21 a Catalunya mentre, ha dit, els bancs "amb processos hipotecaris han guanyat 60.000 milions d'euros". "Això no és una crisi econòmica, és una crisi ètica profunda", ha sentenciat Coscubiela, que a més ha volgut desmarcar-se de la classe política. També el cap de llista d'ICV-EUiA ha recriminat al candidat de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, que hagi impulsat els desnonaments exprés amb el suport dels socialistes, a l'hora que "voten en contra" de la dació en pagament.

Durant el míting ha intervingut, també, el número 3 de la candidatura ecosocialista, Joan Josep Nuet, qui ha afirmat que la "gran contradicció" d'Espanya és que "hi hagi gent sense casa i casa sense gent". "Darrere d'això hi ha els bancs, però les polítiques fetes tenen noms i cognoms: PSOE, PP i CiU", ha afegit.


ICV apujaria les pensions amb impostos als més rics

Apujar les pensions mínimes –d'uns 350 euros– amb més impostos sobre el capital especulatiu i més control sobre el frau fiscal. Aquesta és la proposta d'ICV-EUiA en matèria de pensions per al 20-N. El candidat ecosocialista, Joan Coscubiela, va assegurar ahir, davant d'una setantena de militants i simpatitzants de la tercera edat que l'Estat “encara té marge per esforçar-se i apujar les pensions mínimes” finançant-les amb un augment dels impostos als més rics, les Sicav i les grans empreses.


Coscubiela reclama a Chacón que actúe "desde ya" contra los desahucios

LA VANGUÀRDIA ESPAÑOLA I CONVERGENT 05/11/2011

El candidato de ICV pide a los bancos que no "asesinen socialmente" a las familias y que las traten igual que a las inmobiliarias


Coscubiela defensa més impostos als rics per poder apujar les pensions

El candidat d'ICV acusa CiU de reclamar traspassos per privatitzar els serveis

EL PERIÓDICO SOCIOLISTO CATAÑOL Dissabte, 5 de novembre del 2011

Coscubiela ha reiterat que el programa del PP i CiU consisteix a "fer negoci" amb les "conquistes socials", com la sanitat i els serveis socials públics. Especialment dur ha estat amb els nacionalistes, a qui ha acusat d'exigir al Govern espanyol el traspàs d'alguns serveis amb l'objectiu de privatitzar-los. "Passa en la sanitat, però també en les residències per a gent gran", ha afirmat.


Coscubiela: "Els pensionistes no han estirat més el braç que la màniga"

Diari ARA ENS PODEM COL·LOCAR 05/11/2011

El candidat d'ICV-EUiA, a la gent gran: "Vosaltres sou la millor xarxa social"

Coscubiela, amb el col·lectiu de gent gran del partit

Coscubiela, amb el col·lectiu de gent gran del partit

El candidat d'Iniciativa a les eleccions espanyoles, Joan Coscubiela... "no han estat els pensionistes els que han estirat més el braç que la màniga sinó que han estat els especuladors".

També ha proposat un increment de les pensions mínimes i especialment les de viudetat, les no contributives i les del SOVI, algunes de les quals estan per sota dels 350 euros. Per finançar aquestes noves despeses, ha insistit a reclamar "un increment de la fiscalitat".

A més de reconèixer els anys de lluita pels drets socials dels assistents, més d'una vuitantena d'entusiastes, el candidat ecosocialista els ha demanat que parlin amb els seus veïns, amics, fills i néts per influir en el seu vot. "Abans de Twitter, vosaltres heu estat i seguiu sent la millor xarxa social d'aquest país", els ha dit.


dimecres, 2 de novembre del 2011

ACLARIM-NOS! FEM EL JOC AL SISTEMA? O OBRIM ALTERNATIVES?

1
Què? Comprarem loteria de la rifa de Nadal? Un invent espanyol quan hi havia crisi econòmica a les arques de l'estat monàrquic. Qui més hi guanya és el govern, el de Madrid però igual si fos el govern de Barcelona.
Un cop l'any!... És una tadició... I si toca als companys?... Jo solament compro la de la feina...
Ja n'hi ha prou! Si volem que millori el país per a tots, la loteria és mala solució. O és que pensem que toca més a la Bruixa d'Or? Quin país. Quanta instrucció escolar que falta. La probabiliatt no es deu ni explicar a l'ESO i bona falta que fa.

2
Futbol i el Barça més que un club. Efectivament, un negoci d'escàndol. Mentre l'atur arriba al 21%, aquests bordegassos de luxe cobren unes quantitats què no ens sabem ni imaginar. Certament, avui treballen força: lliga, copes, chapions... però jo també treballo molt... i des dels 16 anys... i en la feina que em guanyo el sou, en una segona que faig per formar i formar-me i en les terceres que són activitats de cooperació i voluntariat. No, els jugadors no fan fundacions perquè sí; algú els ha dit que és la manera de desgravar. És a dir, alò que posen a la fundació, els redueix els impostos. Ja n'hi ha prou! No podem mantenir més aquests negoci abusiu.

3
El Barça-Giardiola. Farà tres anys vaig dir de seguida que el Barça Guardiola era un model pedagògic: perquè juguen de gust (INTERÈS), perquè cadascú pot trobar el seu lloc i gaudir d'una acció ccoperativa (RENDIMENT), perquè a més guanyen lligues i copes (EFICÀCIA). Però ha arribat a ser excessiu. Guardiola evita que Messi sigui l'única figura però els papanates dels comunicadors no saben fer altra cosa. I sempre comptant i recomptant gols acumulats, partits no perduts,... i sempre... una fita històrica... Quina història més ridícula. Ho era la reis i batalles que ens van ensneyar perquè no era la història del poble. I ara ho és d'aquests onze que corren darrera d'una pilota nova cada partit. Molt hàbils... I què?... Si ens fa feliços per comptes de jugar nosaltres!... Estem passant de l'homo sapiens a l'homo aliens i per a mi l'homo ridiculus. Ho sento Guardiola! No hi perdré més temps, ara que el Parlament de Catalunya t'ha posat una medalla i així s'han retratat tots, començant per la de Gispert que no parla català a casa seva però viu gràcies al català. Ja veus... per tres anys d'encert en la teva feina que et paguen... ja tens medalla d'honor. I el teu parlament... quines grans coses vas dir que els enllustrats parlamentaris et van aplaudir. No dubtis que jo i molts d'altres hem fet més per aquest país i més que els polítics de silló. I ara diguem. No han fet més per aquest país i la seva llengua: Raimon, Xirinacs, Jaume Arnella, Xesco Boix, Lluís Llach, Porter Moix, Badia Margarit, Esquirols, Moisès Broggi...

4
I segueixen entabanant-nos amb la crisi, la seva crisi que ens fan pagar a nosaltres. I hem de seguir comprant i consumint perquè no es perdin més llocs de treball. I segueixen produint mil coses inútils que hem de comprar. I canviar l'automòbil cada deu anys... I un bè negre amb potes rosses! L'única defensa que tenim és la decisió de consumir o no consumir, de consumir un producte o denunciar-lo i fer-lo fora. Ens han donat la democràcia política ara que no serveix de res; no serveix ni per parlar doncs els "parlamentaris" no escolten i voten el que els han dit que han de votar. Què hi fa tanta gent al Parlament? Tot està supeditat a l'economia i els polítics ens ho diuen, no poden fer res més. No escollim els representants econòmics, no hi ha democràcia. Cal un procés constituent de democràcia econòmica. No ens han ni de cridar per anar a votar. Nosaltres decidim què comprem i què no comprem, què consumim i què no consumim. A veure qui ens para! Hem de recuperar l'intercanvi, d'objectes i serveis. Hem d'intercanviar o donar llibres, discos, vídeos, roba... hem de dicidir quins producte enganyosos deixem de comprar. La Xina pot vendre barat explotant la seva gent perquè tots els ho comprem. Les Vagues eren contra l'empresari explotador i avui les vagues es fan contra els usuaris de serveis, particularment dels públics. Avui les vagues no s'aguanten. Boicot als productes no respectuosos, abusius. Tenim el poder del consum i no es tracta de defensar un país fronst als altres com abans que feien anar a la guerra contra un altre país. "Entre los vencidos el pueblo llano pasaba hambre. Entre los vencedores el pueblo llano la passó también". Seguirem aguantant aquest sistema econòmic?

dimecres, 26 d’octubre del 2011

La cúpula bancaria se sube un 48% el sueldo, el doble que el beneficio. (20 MINUTOS 26.10.11)

Són impresentables inhumans, Una obscenitat total.
El meu col·lega i amic diu: -¿Però que no ho veus com les entitats amb més forat econòmic tenen directius amb major recompensa? Això vol dir que han fet bé la seva feina, enfonsar petites entitats per ser fagocitades per les grans. Aquí hi ha trampa. Algú ho havia de dir. Tots ho hauríem de veure. MTP


La cúpula bancaria se sube un 48% el sueldo, el doble que el beneficio
Consejeros y directivos de cajas rescatadas o con pérdidas incrementan sus salarios hasta un 129% desde 2004, según un estudio de CC OO. Son más de 1.500 y cobran 300.000 € de media al año

Los consejeros y directivos de las quince principales entida- des financieras del país –seis bancos y nueve cajas– han vis- to incrementarse sus remune- raciones un 48% de media entre 2004 y 2010. En ese perio- do, los beneficios de estas compañías han crecido aproxi- madamente la mitad: un 27%. Este fenómeno es especialmente acentuado en el caso de las cajas. Así, los salarios de sus miembros del consejo se han disparado un 80% de media, tal como refleja un informe del sin- dicato Comisiones Obreras pre- sentado ayer.
El caso de Caja Madrid –la cuarta entidad del país, ahora Bankia– es el que mayores dife- rencias presenta, a la vista de los datos: sus beneficios cayeron un 66% durante los últimos seis años. Ello no fue impedimento para que sus dirigentes –on- ce altos directivos y 22 conse- jeros– se subieran el salario de 317.000 euros anuales de media a más de 725.000 euros, un in- cremento del 129%.
El caso de Novacaixagalicia –entidad rescatada con más de 3.600 millones de euros de dine- ro público– también demuestra poca consonancia entre incen- tivos y resultados. Sus conseje- ros aprobaron triplicarse el suel- do pese a que las ganancias en- tre 2004 y 2010 se redujeron a la mitad. Esta misma caja gallega es además la ‘campeona’ en con- ceder créditos a los miembros de su cúpula: sus 34 altos cargos han obtenido préstamos de la misma entidad que dirigen por un importe de más de 161 millones de euros. En comparación, los dos mayores bancos priva- dos de España, Santander y BBVA, prestaron a sus élites 45 y 5 millones respectivamente.
Otras dos cajas ‘rescatadas’ por el FROB (Fondo de Rees- tructuración Ordenada Banca- ria) fueron CAM y Catalunya- Caixa. Los responsables de la CAM apenas pudieron aumen- tar un 3% los beneficios de su caja, lo que no fue obstáculo para que esos mismo conse- jeros incrementaran sus remu- neraciones nada menos que un 542% en seis años. Pasaron de percibir 12.000 euros anua- les a más de 75.000 de media, pero el Estado tuvo que inyec- tarle 2.800 millones este año por problemas de solvencia.
En CatalunyaCaixa, por su parte, la caída a la mitad de los beneficios no impidió que se duplicara la retribución del consejo (llegó a haber hasta 71 miembros tras la ola de fusiones de pequeñas cajas, aunque fi- nalmente han quedado 21) o que el número de altos directi- vos se triplicara. Mientras, las entidades financieras, en este tiempo, no han dejado de enca- recer sus comisiones. Así, la de mantenimiento de una cuenta subió un 32% entre 2004 y 2010.
Salarios de 300.000 euros
La cúpula de las entidades financieras españolas la forman poco más de 1.500 personas de las que 1.100 pertenecen a las cajas, según el informe de CC OO. Sus emolumentos anuales rondan los 300.000 € de media al año, si bien las cantida- des varían mucho entre bancos (retribuciones medias de 670.000 €) y cajas (190.000 €).

Eneko DICHO A MANO SIGUE SU BLOG EN 20minutos.es
ALGUNAS CIFRAS 1,7 millones de euros gana al año un consejero del Santander. Si nos referimos a los ejecutivos, asciende a 4,9 millones.
¿Cuánto tardaría un trabajador en ganar tanto?
DENTISTA: SALARIO MEDIO 49 años 34.496 EUROS
PROFESIONAL AUTÓNOMO: 59 años 28.448 EUROS
AGRICULTOR: 89 años 18.984 EUROS
EMPLEADA DEL HOGAR: 104 años 16.254 EUROS

dilluns, 24 d’octubre del 2011


Wall Street pierde su inmunidad

PAUL KRUGMAN 23/10/2011 a El País

A medida que el movimiento Ocupad Wall Street sigue creciendo, la respuesta de los objetivos del movimiento ha cambiado gradualmente: la displicencia despectiva ha sido sustituida por la queja. (Un lector de mi blog propone que empecemos a llamar a nuestra clase dirigente la "quejicocracia"). Los actuales señores de las finanzas observan a los manifestantes y preguntan: ¿no entienden lo que hemos hecho por la economía de EE UU?

El dinero de la industria financiera castigará a cualquier político que se atreva a criticar al sector

La respuesta es: sí, muchos de los manifestantes sí que entienden lo que Wall Street y, de manera más general, la élite económica del país han hecho por nosotros. Y es por eso por lo que protestan.

El pasado sábado, The New York Times informaba sobre lo que la gente del sector financiero dice en privado de las protestas. Mi cita favorita proviene de un gestor económico sin nombre que declaraba: "Los servicios financieros son una de las últimas cosas que hacemos en este país y que hacemos bien. Aprovechémosla".

Esto es sumamente injusto para los trabajadores estadounidenses, que son buenos en muchas cosas y podrían ser aún mejores si hiciésemos inversiones apropiadas en educación e infraestructuras. Pero considerando que Estados Unidos se ha quedado rezagado en todo excepto en los servicios financieros, ¿no deberíamos preguntarnos por qué y si es una tendencia que queremos mantener?

Porque la financialización de Estados Unidos no ha estado dictada por la mano invisible del mercado. Lo que hizo que el sector financiero creciese mucho más deprisa que el resto de la economía a partir de 1980 aproximadamente fue una serie de decisiones políticas conscientes, en especial un proceso de liberalización que se prolongó hasta justo antes de la crisis de 2008.

No es una coincidencia que la época del sector financiero en constante crecimiento fuese también una época de crecimiento constante de la desigualdad en los ingresos y la riqueza. Wall Street realizó una gran contribución directa a la polarización económica, porque el vertiginoso aumento de los ingresos de las empresas financieras constituía una fracción considerable de la parte creciente del 1% superior (y del 0,1% superior, que representa la mayor parte de las ganancias del 1% superior) de los ingresos del país. A grandes rasgos, las mismas fuerzas políticas que impulsaron la liberalización financiera fomentaron la desigualdad generalizada de diversas maneras: minando la organización sindical, librándose de la "restricción de la indignación" que antes limitaba las nóminas de los ejecutivos, etcétera.

Ah, y los impuestos de los ricos se redujeron drásticamente, por supuesto.

Se suponía que todo esto estaba justificado por los resultados: las nóminas de los magos de Wall Street eran apropiadas, nos decían, por las cosas maravillosas que hacían. Sin embargo, por alguna razón esas maravillas no lograban impregnar al resto del país (y esto era así incluso antes de la crisis). Los ingresos familiares medios, ajustados respecto a la inflación, solo crecieron alrededor de un quinto entre 1980 y 2007, tal como sucedió en la generación posterior a la Segunda Guerra Mundial, aun cuando la economía de la posguerra estuvo marcada por una estricta regulación financiera y por unos tipos de interés para los ricos mucho más altos que todo lo que actualmente se baraja en el debate político.

Luego llegó la crisis, que demostró que todas esas afirmaciones sobre el modo en que las finanzas modernas habían reducido el riesgo y hecho el sistema más estable eran un completo sinsentido. Los rescates gubernamentales fueron los que nos salvaron de una debacle económica tan mala o peor que la que dio lugar a la Gran Depresión.

¿Y qué hay de la situación actual? Las nóminas de Wall Street se han recuperado aun cuando los trabajadores corrientes siguen padeciendo el elevado paro y la reducción de los salarios reales. Pero es más difícil que nunca vislumbrar lo que están haciendo los financieros para ganarse ese dinero, si es que están haciendo algo.

¿Por qué, entonces, Wall Street espera que alguien se tome en serio sus quejas? Ese gestor económico que afirmaba que las finanzas son lo único que Estados Unidos hace bien también se quejaba de que los dos senadores demócratas de Nueva York no estén de su parte, y declaraba: "Tienen que comprender quién es su electorado". En realidad, seguramente saben muy bien quién es su electorado (y hasta en Nueva York, 16 de cada 17 trabajadores pertenecen a sectores distintos del financiero).

Pero él no hablaba realmente de votantes, claro está. Hablaba de la única cosa que Wall Street sigue poseyendo en abundancia gracias a esos rescates, a pesar de su absoluta falta de credibilidad: el dinero.

El dinero habla en la política estadounidense, y lo que el dinero del sector financiero ha estado diciendo últimamente es que castigará a cualquier político que se atreva a criticar el comportamiento de ese sector, por muy delicadamente que lo haga (como ha quedado demostrado por la forma en que el dinero de Wall Street ha abandonado ahora al presidente Barack Obama a favor de Mitt Romney). Y esto explica la sorpresa del sector ante los últimos acontecimientos.

Ya ven, hasta hace unas pocas semanas era como si Wall Street hubiese conseguido sobornar e intimidar a nuestro sistema político para que olvidase toda esa historia de que se embolsaba unas suculentas nóminas mientras destruía la economía mundial. Entonces, de repente, algunas personas insistieron en volver a sacar a colación el asunto.

Y millones de estadounidenses se han hecho eco de su indignación. No es de extrañar que Wall Street se queje.

Paul Krugman es profesor de Economía en Princeton y premio Nobel 2008. © New York Times Service 2011. Traducción de News Clips.

divendres, 21 d’octubre del 2011

I com se'ns repeteix la història als catalans!



Jo sóc mestre d'escola. He ensenyat cències socials durant set anys, a un cinc-cents alumnes.

Vaig procurar que entenguessin bé què havia passat a España amb el colonialisme abusiu i caciquil dels segles XVI i XVII, la mala relació amb les colònies que va dur a una independència mol violenta al segle XIX fins a la desvinculació total de Cuba i Filipinas el 1898. España va ser una metròpoli mal administradora que amb la independència política va perdre tot vincle econòmic amb les antigues colònies. La crisi econòmica de finals del segle XIX va ser la resultant d'haver volgut viure com els països més industrialitzats copiant les seves manifestacions visibles sense planificar bé el sistema productiu. Dues evidències clares. Mentre a Catalunya i Pais Basc la burgesia invertia els guanys en millor industrialització, la burgesia castellana s'entretenia comprant títols de noblesa "grandes de España" improductius. Com que el ferrocarril lluia a tot Europa, l'Estat va voler fer-se amb les companyies privades de les regions productives i va voler estendre ferrocarril per totes els capitals de provincia sense haver previst quina producció interior seria objecte de transport que amortisaria les inversions econòmiques. Els trens es van fer perquè els señoritos i les dames es passegessin i, a diferència d'Europa, els ferrocarrils espanyols van ser un fracàs perquè no estaven pensats per a trasllat de emrcadesries. El pistolerisme de la dreta d'inicis del segle XX va acostar l'anarquisme internacionalista i esperantista al terrorisme i tot va abocar a una guerra incivil quan la dreta va perdre les eleccions el 1935 i va anar atiant el cop d'estat militar.

Veig com la història es repeteix de manera massa semblant. De tant en tant veiem bodes de grandes de España que distreuen la massa. L'Alta Velocidad Española (AVE) no té res a veure amb el TGV francès (5 línies) o l'ICE alemany (5 línies). És una sola línia que passa per Madrid, o dues en forma d'ics i va fent totes les marrades que calgui per connectar totes les capitals de provincia. La mateixa concepció que el ferrocarril del segle XIX. I els trens de mercaderies no funcionen. I els aeroports a tot arreu. Despesa inútil que paguem tots.

Les escoles justetes, amb goteres, pistes amb esquerdes, classes convencionals, faltades de tallers i sense despatxos per a estudi i tutoria dels professors. Els hospitals que han millorat tant, són els que reben més retallades a la directa: plants i quiròfans que es tanquen.

A principis del segle XX apareix "el problema catalan y vasco, el separatismo". Efectivament, la burgesia que havia perdut el comerç amb Cuba i Filipinas, mirava cap a Europa. Però aviat desactiven Catalunya amb una jugada magistral: el diputat Cambó a Madrid i es desactiva la desafecció. El problema basc no està tan clar doncsen eralitat la banca espanyola és banca basca i santanderina (de quan l'or i la plata que entrava per Sevilla i sortia pel puerto de Castilla per anar a retornar el préstec a Flandes).

I ara estem vivint una situació ben semblant, per no dir igual. A la Villa Y Corte recapten els impostos proporcionals a l'activitat econòmica de cada autonomia (excepció econòmica del Pais Basc i Navarra). Un bon negoci quadar-se'n una part per la capitalitat i per uns ministerios que no han ja de fer res (cultura, educación, vivienda, sanidad, industria, comercio). I la part que retornen, la retornen anys després sense interessos. Un bon negoci. Però les subvencions europees es proposen, reben i gestionen a Madrid.
¿Recordem quan el 2007 els empresaris catalans van concentrar-se a IESE per reclamar la gestió de l'aeroport d'El Prat?... I s'ha desactivat. La COE va tenir l'habilitat de cedir la presidència a l'emp
resari Rosell i ja s'ha controlat la desafecció. el diputat Duran Lleida ha estat enviat a Madrid i si cal, per acabar de desactivar... el faran ministre. La història es repeteix. Confiem però que no es repeteixi el pistolerisme de dreta, el terrorisme d'esquerra i el cop d'Estat militar si la dreta no pogués tenir representació majoritària. MTP

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Indignación

CHANTAL MAILLARD 15/10/2011 EL PAIS

Aplaudo la indignación democrática, siempre que sea coherentemente democrática: el demos, el pueblo, en época de globalización, se extiende mucho más allá de nuestras pequeñas fronteras, personales y políticas. No estamos en 1944, tampoco en 1968. Los derechos universales han de ser entendidos y defendidos, ahora, globalmente, sin excepción de pueblos ni de razas, humanas y no humanas, pues lo que afecta a uno sólo de los seres del planeta nos afecta a todos.

Me indigno porque hablar, hablamos mucho, pero ¿daríamos un ápice de nuestras comodidades diarias por salvar a un inocente cuando éste no es "de los nuestros"? ¿De verdad? Siempre que trazamos fronteras, éstas nos hacen ser entidades mezquinas.

Me indigno cuando nos indignamos por un recorte de nuestros sueldos pero no lo hacemos por los dos millones y medio de desplazados que mueren de hambre en los campos de Somalia.

Me indigna que no nos indignemos y pidamos responsabilidades a nuestros Gobiernos, a los que tal vez podríamos acusar de genocidio por omisión. Pero claro, tenemos otras prioridades.

Me indigna que consideremos que esto no nos atañe y que recibamos al rey del Vaticano (¡qué poco y qué mal recordamos la Historia!) con bombos y platillos. ¿Por qué no darían los cristianos el coste de su fiesta papal para evitar la muerte de una parte de estos dos millones y medio de personas? Me indigno cuando las sectas se indignan bañadas en su hipocresía.

Me indigna que la mayor parte de la población veamos aproximarse el desastre sin variar en nada nuestra forma de vida consumista.

Me indigno porque no acabamos de considerar a los demás seres de este planeta como semejantes. Porque hay que seguir pidiendo perdón por pensar que un animal es uno de nosotros y por decir en voz alta que son mejores que nosotros.

Me indigna que no sintamos en nosotros al animal, al auténtico animal, clamando por un poco de sosiego.

Me indigna que no nos alcemos más alto y desenmascaremos esta farsa que llamamos democracia cuando sabemos pertinentemente que el sistema no funciona, que no votamos a quienes queremos que gobiernen sino que más bien participamos en un torneo preparado por quienes controlan económicamente el circo de las candidaturas y sus ferias electorales. Y sabemos, también, que no hay ideal ni sabiduría en la mayor parte de quienes pugnan por representarnos sino, todo lo más, la pericia del jugador que participa, conscientemente, en un juego amañado por las grandes empresas, frente a las que no todos los políticos tienen el arma que conviene: un espíritu educado en la templanza y otras virtudes necesarias para calmar el ansia.

Y ¿qué hacer? ¿Qué modelo inventar?

Clamar por la sabiduría. Educar a un niño poniendo a su alcance los medios para la más alta comprensión. Mirar hacia otros pueblos: los últimos supervivientes de las selvas tropicales, Bhutan tal vez, pueblos felices, si los hay. Aprender de ellos, de su felicidad: su eudaimonía: la buena (eu) voz interior (daimon), el buen-estar. El buen daimon es algo con lo que se nace, pero se ausenta en cuanto uno insiste en procurarse un bienestar calculado en forma de pertenencias y derechos adquiridos. El Estado de bienestar se sostiene sobre un paquete de derechos adquiridos a costa de otros, de muchos otros, y a los que no estamos dispuestos, al parecer, a renunciar. No hay felicidad que se asiente sobre tales bases.

Urge pensar en formular otro tipo de Gobierno, que no sea precisamente del demos: gremial y etnocéntrico, ni tampoco se sostenga en el krátos: el poder, sino en la comprensión, la compasión y el conocimiento.

Chantal Maillard (Bruselas, 1951) ha publicado este año Bélgica. Cuadernos de memoria. Pre-Textos. Valencia, 2011. 344 páginas. 25 euros.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Avui, 15 d'octubre de 2011
he sortit per a anar a recollir el diari.
Sí, avui a primera plana, fotografia i informació de la protesta mundial a 950 ciutats de 82 països. Barcelona, 17 h, plaça de Catalunya. Dies enrerra la poca informació, als diaris de major tirada, venia amagadeta a les pàgines interiors. Per què?

He volgut comprar un conte per al meu nét de 3 anys d'edat, un infant, sa, despert i llest (que no sols depèn de la natura); molt ben educat per mare i pare . Excel·lent. He trobat una versió més de El gegant egoïsta que va escriure fa molts anys un home intel·ligent, Oscar Wilde.
Molt adequat per explicar que aquests gegants egoïstes del capital no sortiran de la seva tristor, no veuran la primavera, fins que comparteixin el seu jardí amb els humans que solamet volem jugar-hi, aplegar alguna margarida i tastar algunes cireres. El jardí seguirà sent seu; nosaltres no volem capitalitzar jardins. Nosaltres volem jugar al jardí, disposar de diner per viure (menjar, tenir casa, tenir llibres i música, viatjar), viure junts els qui ens estimem, tenir molts amics, celebrar-ho junts i sentir-nos solidaris de tots els viatgers de la mateixa nau Terra on anem tots i hem de caber-hi tots sense trepitjar-nos. MTP
I el conte acaba així:
El nen li va agafar la manassa i li va dir:
"Una vegada, fa molts anys, em vas deixar jugar al teu jardí.
Ara vindràs amb mi, al meu jardí, que és el Paradís"


LA GLOBALITZACIÓ JUSTA, SOLIDÀRIA DE LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT és possible. Depèn de tu, depèn de mi...


OCTOBER 15TH

UNITED FOR #GLOBALCHANGE

On October 15th people from all over the world will take to the streets and squares.

From America to Asia, from Africa to Europe, people are rising up to claim their rights and demand a true democracy. Now it is time for all of us to join in a global non violent protest.

The ruling powers work for the benefit of just a few, ignoring the will of the vast majority and the human and environmental price we all have to pay. This intolerable situation must end.

United in one voice, we will let politicians, and the financial elites they serve, know it is up to us, the people, to decide our future. We are not goods in the hands of politicians and bankers who do not represent us.

On October 15th, we will meet on the streets to initiate the global change we want. We will peacefully demonstrate, talk and organize until we make it happen.

It’s time for us to unite. It’s time for them to listen.

People of the world, rise up on October 15th!

Map of events for october 15th
Map of events for october 15th
profile