dijous, 24 de desembre del 2009

wu
Beethoven Sinf. 3 Heròrica, 2n mov.





Observo el guarniment de l'arbre de Nadal. S' l'han fet infants amb ajuda dels seus mestres com a activitat d'educació artística escolar que té una projecció cultural, social... em sembla que té un alt valor pedagògic. ¿No estem ja cansats de tants estereotips hiperreproduïts per la societat de consum? Si la gent els accepta, penso que és perquè en la seva educació escolar no van ser estimulats per a la creativitat. Cal crear nous symbols de comunicació de l'experiència humana. L'educació artística ha de començar... la capacitat artística ja la duu l'infant en la memòria dels seus gens o mems. L'espècie animal humana és symbolitzadora, expressiva d'emocions... i això és l'art. expressar lliurement l'observació del món i de la vida, donar-li un sentit, plasmar l'emoció, l'admiració, la sorpresa, el neguit, l'animadversió, la contradicicó, la contemplació... L'educació escolar l'ha de suscitar, conrear, estimular... i les tècniques han de potenciar l'expressivitat, no reduir-la a reproduccions estereotipades. ¿Què veiem a les finestres de les escoles? ¿Com podem girar aquesta tendència reproductiva de l'escola? Per comptes de copiar, reproduir, es pot crear fins al punt que els sistemes comercials siguin els que prenguin idees de les escoles.

Uns exemples d'enguany. Hi ha boix grèvol i llaçada. Hi ha un Jesús despullat i un Pare Noël enfilat. Hi ha disseny de formes d'arbre i nen amb trineu. Hi ha ninot de neu fet amb animació informàtica. Mitjans expressius i nous no en falten. Les idees potser són velles i massa vistes. Que cadascú pensi què vulgui.

dijous, 17 de desembre del 2009

Educació de qualitat. Ja s'ha dit tot i tot està per fer

El Pla d'Ensenyament Langevin-Wallon. France 1946.






El Pla Langevin -Wallon va ser elaborat el 1946 a France. No es va generalitzar al seva aplicació. Era un pla pensat per experts compromesos en l'Educació Nova des de 1921. Henri Wallon, psicòleg oblidat; de fet, metge, neuropsiquiatre i filòsof que va escriure moltíssim i avui no en sabem res ( mentre tothom parla de Sant Piaget sense haver-lo estudiat i menys encara haver-lo entès). Paul Langevin, físic reconegut, home de compromís polític per la justícia social també havia estat impulsor de l'Escola Nova. El Pla d'Ensenyament cobria fins als 18 anys amb el cicle de determinació (15-18 anys), precedit del cicle d'orientació (11-15 anys). poques hores de classe determianda i dedicació a activilats lliurement escollides. Wallon havia posat les bases emocionals: a l'adolescència no s'aprèn per capacitat d'intel·ligència sinó per motivació emocional. (Després Goleman ha fet fortuna i n'ha venut molts llibres). ¿Què volem inventar de nou si no hem estudiat els models ben pensats que no s'han pogut aplicar pels entrebancs dels qui perferien un ensenyament d'excel·lència selectiva?

dissabte, 28 de novembre del 2009

dijous, 26 de novembre del 2009

Comisisó Europea: informe de progrés cap als objectius de Lisboa 2010 en educació i formació

Haurem d'estudiar bé aquest informe. Són 167 pàgines, bé, 96 sense els annexos. No podem quedar-nos amb els titulars de premsa, ràdio i televisió; cerquen l'impacte, és la seva manera de guanyar lectors, audiència i vidència. Nosaltres som de l'ofici de l'educació i de fet hauríem de ser de la professió pedagògica (no és ben bé el mateix com no tots els de l'ofici de la salut són metges).

Progress towards the Lisbon objectives in education and training - Indicators and benchmarks 2009

Times They Are a Changing
I mira que en fa de temps!
Perquè els temps estan canviant
Veniu mestres doctorats...

Haig de dir, amb tristor, que a mi
no m'estranya la situació de l'aprenentatge dels nostres infants i joves. Amb tristor perquè hi ha molts professionals que hi treballen amb dedicació i compromís però estem constantment discutint si anem cap aquí (LOGSE) o cap allà (LGE), cap a la dreta (LOCE) o cap a l'esquerra (LOE). A Catalunya hem estat molt ocupats en la nostra Llei d'Educació però la veritat és que encara tot ho tenim per fer. Els darrers anys s'estan impulsant moltes actuacions, no totes van en la mateixa direcció i no segueixen la lògica natural: l'ensenyament-aprenentatge comença a l'aula, amb les situacions d'aprenentatge que organizen mestres i professors i per això necessitem una institució ben organitzada i participativa i per això cal que l'Administració proporcioni mitjans i cal evidentment una regulació política bàsica que tothom conegui i compleixi. Ho fem al revés: lleis, grans plans, moltes reglamentacions, moltes convocatòries... però no arribem a canviar la manera d'ensenyar i d'aprendre a l'aula de manera generalizada. Hi ha mestres i professors que sí que ho han fet i són els que estan més cansats de reunions que a ells no els aporten res.







Les aules de parvulari sí que han canviat




Amb tots els plans, projectes i gra
ns paraules... no veig que es faci referència als sitemes pedagògics assajats el segle XX. És més comprovo que són molt pocs els que coneixen els 30 punts de l'Escola Nova de Ferrière o l'Infant i el currículum de Dewey doncs no parlarien de competències bàsiques. I així, tampoc es té present, Globalització de Decroly, Desenvolupament maduratiu de Montessori, Treball en grup de Cousinet, Mètode de Projectes de Kilpatrick, Pla Dalton d'individualització i contractes, Sistema Winnetka amb programes mínim i de desenvolupament, Pla Jena per a alumnes de diferents edats, pedagogia antroposòfica Waldord de R. Steiner, Tècniques de l'Escola Moderna de Freinet. l'Escola com a Investigació d'Alfieri-Tonucci i la Ciutat Educadora de UNESCO-Faure. Tot això constitueix un patrimoni ric que tenim oblidat a les golfes i aquí inventem cada dia, hem fet una Direcció General d'Innovació, allà van fer una Direcció General de Renovació Pe dagògica... sempre parlem de projectes, passem d'un a l'altre i no acabem de veure massa realitzacions. Sempre estem començant.

Això precedent, no és teoria. Són sistemes empíricament assajats unes escoles promogudes a Europa per burgesos de filosofia existencialista: la vida és un projecte responsable que cadascú ha de desenvolupar. Així es valorava la feina ben feta i acabada, l'autoemulació, la coeducació, l'activitats esportiva, els treballs manuals, l'educació estètica... i el més avançat de tots, Freient que ja va introduir màquines d'instrucció programada, impremta, correspondència escolar, fotografia i audicions, biblioteca
de treball, pla de treball individual ... una concepció d'ensenyament personalitzat i de treball cooperatiu alhora. És el sistem a pedagògic que avui permetria introduir l'ordinador i totes les TIC a l'aula però no per a fer tots el mateix. Amb una organització com aquesta no caldrien 30 ordinadors, es podria atendre els nouvinguts, es pot fer que els alumnnes amb altes capacitats no s'avorreixin i que hi hagi més calma per als alumnes tocats de la hiperactivitat d'aquesta societat.

L'Escola Activa, filosòficament orientada a fer persona social amb una educació integral, científicament fonamentada en la psicologia del desenvolupament i enla sociologia per a dissenyar un currículum d'aprenentatges funcionals adequat a cada alumne no ha arribat a imposar-se als països europeus. L'Escola Europea és vella, caduca arreu. Ja ho va cantar John Lennon



No tenim resolts els aprenentatges més elementals. Ensenyar a llegir no ho pot per cadascú com a ell li sembla, la taula de multiplicar s'ensenya com els anys cinquanta però sense cantar, no es sap donar el tipus de lectura adequat a cada alumne segons el seu tarannà. Les modes corren i es reprodueixen sense saber adaptar-les a les circumstàncies de cada centre. I diguem d'educació secundària: ¿Com es pot fer cada hora una activitat i canvi per comptes de fer tres hores de la mateixa matèria però amb diferents temps d'activitat? (L'estructura d'un programa de ràdio de matí ens dóna la pista)
Que poc laborataori! Que poc taller de tecnologia! Quan poques realitzacions amb les mans que s'han d'ensinitrar amb pràctica?

Aules de recepció, fredes, avorrides... no canvien


I anem a tres qüestions clau:

1 Sense direcció pedagògica, l'escola és una institució, una empresa de producció d'educació sense director de producció. El president del con sell d'una empresa s'escull per acord o votació peò per a dirigir la producció es cerca el més competent que es troba. I de pedagogia tots en parlen, però pocs en saben i lame ntablement la titulació es pecífica avui no és garantia .

El taller de tecnologia... aquest sí, un bon canvi


2 Han aconsellat malament el conseller. L'educació, l'ensenyament és un procés i hi ha d'haver resultats evidentment, però no són resultats de vendes, de guanys, de qualificacions. EL ssitema productiu mira de reduir els processos i els seus costos i solament li interessen els guanys. A l'educació és justament al revés: són guanys de desenvolupament personal i social. La tensió productiva pels resultats no afavoreix els resultats. El primer resultat de procés és que els alumnes trobin gust en la feina que fan, que s'hi apliquin amb ganes. El segon és que cadascú rendeixi segons les seves aptituds. Sí això és dóna els bons resultats acadèmics cauen sols. Cal però un quart pas per als alumnes amb més acpacitats: aprenentatge creatiu perquè avorrir-se per massa llest també duu a l'abandonament.

La prova: un 20% dels alum
nes que no segueixen bé l'Educació Secundària són dels que molesten... perquè tenen capacitat. Però aguantar una llengua que solament és ortografia, vocabulari, sintaxi... se'ls fa insuportable. Una matemàtica que tot són radicals, polinomis i equacions no tretes de situacions func¡onals solament interessa als qui els seus pares els estan dient que han d'anar a la universitat, i encar a! No es qüestió de rebaixar nivells, massa que s'han rebaixat. S'han d'escriure bé sis i vuit pàgines i potser escriure capítols de novel·la que és com es va recuperar Pennac. S'han de fer càlculs d'hipoteca, de TAE i d'interès nominal, de despeses d'una família, la declara ció a Hisenda.

L'aula d'informàtica segueix el model escolàstic de la uniformitat. No anem bé.


3 Notem com la Llei d'Educació ha oblidat totalment la dimensió estètica humana. L'educació estètica en sentin ampli: contemplació, gust per la feina ben feta, passió pel coneixement, estil de bones relacions, funcionaliat i també identitat en el vestir, bon ordre i disposició de les coses a l'aula... era ja una aspiració dels pedagopgs de l'educació de l'esperit i és avui encara més necessari en una societat hiperactiva, de l'espectacle i de consum. La institució escolar és la que pot dedicar-se amb gratuïtat i generositat total a la infància i a la joventut. Martí Teixidó

De l'escola tradicional a la Progressive Education School als USA


El màxim exponent de l'Escola Activa que incorporava tècniques i màquines modernes.
La pedagogia Freinet: mètodes naturals de lectura, de càlcul i de dibuix, text lliure, impremta, correspondència escolar, biblioteca escolar, pla de treball setmanal... si Élise i Celestin Freinet,
mestres i pedagogs, amb tot el Moviment Cooperatiu d'Escola Moderna, haguesssin disposat d'ordinadors, TIC, impressions immediates, fotografia digital...! Es van avançar al seu temps i els ignorem?


De l'escola que tenim, d'un altre temps, a l'escola que hem de fer. Escola ComunicActiva




És el model occidental de l'escola, la dels il·lustrats francesos, basada en la uniformitat que ja no es pot aguanantar més. Als USA també estan per les competències. A l'Àsia potser encara els nois i noies aguanten un temps aquesta escola doncs els patrons familiars pesen més.

Building 21st Century Skills










I Bob Dylan segueix cantant:
Veniu, ministres, diputats Escolteu-me de grat Veniu pares i assenyats De tot arreu del món
Els vostres fills i les vostres filles Ja parlen diferent
Perquè els temps estan canviant

dimecres, 25 de novembre del 2009

EDUCACIÓ. ENTRE POLÍTICA I PEDAGOGIA. A propòsit de les lleis



Massa països, preocupats per el mal funcionament del sistema escolar i la poca funcionalitat, eficiència, eficàcia i optimització de la institució escolar opten pel camí feixuc inútil de les lleis llargues i hiperreguladores. Entre ells España, Catalunya, i ara Venezuela. USA en canvi, seguint l'empremta de Dewey sembla que va per un altre camí.

ARTICLE V. THE SCHOOL AND SOCIAL PROGRESS.
I believe that education is a regulation of the process of coming to share in the social consciousness; and that the adjustment of individual activity on the basis of this social consciousness is the only sure method of social reconstruction.
I believe that this conception has due regard for both individualistic and socialistic ideals. It is duly individual because it recognizes the formation of a certain character as the only genuine basis of right living. It is socialistic because it recognizes that this right character is not to be formed merely by individual precept, example, or exhortation, but rather by the influence of a certain form of institutional or community life upon the individual, and that the social organism through the school, as its organ, may determine ethical results.
I believe that in the ideal school we have the reconciliation of the individualistic and the institutional ideals. (John Dewey: My pedagogic creed, 1897).
Disponible en
http://www.rjgeib.com/biography/credo/dewey.html

Text íntegre

Cada centre haurà de formular una carta de compromís educatiu en la qual s'expressin els objectius necessaris per assolir un entorn de convivència i respecte pel desenvolupament de les activitats educatives. Les famílies hauran de conèixer la carta i hauran d'avenir-se a compartir els principis que la inspiren. El Departament haurà d'impulsar les orientacions que determinin els continguts per a l'elaboració d'aquesta carta. Compromís unilateral? Tutelat per l'Administració? L'obligació no inhibirà la llibertat i la responsabilitat?




Entre otras novedades del texto, destaca que se podrá repetir dos veces en 4º de Educación Secundaria Obligatoria (ESO), la promoción con tres suspensos en cada uno de los tres primeros cursos de la ESO. Quins detalls en una llei orgànica!



La Asamblea Nacional aprobó este jueves el proyecto de Ley Orgánica de Educación después de un largo debate que terminó a la medianoche y el que se votó por unanimidad tras la retirada de la oposición de la plenaria. (¿?¡!)




USA. Reform and Invest in K-12 Education
President Obama will reform America’s public schools to deliver a 21st Century education that will prepare all children for success in the new global workplace. He will foster a race to the top in our nation’s schools, by promoting world-class academic standards and a curriculum that fosters critical thinking, problem solving, and the innovative use of knowledge to prepare students for college and career.

Llei d'Educació de Catalunya.

Tant de bo una llei pogués canviar la nostra escola!

Sistema o Institució plantejava Juan-Carlos Tedesco a El nuevo pacto educativo ja el 1995 (Anaya, exhaurit). I d'altra banda tots: els representants polítics, els professors d'universitat, els mestres i professors, la gent del carrer... han arribat a acceptar que parlar de les escoles, de l'educació escolar, de l'ensenyament és parlar del sistema educatiu.

Greu error. Sistema educatiu és tota la societat en tant que educable. Tant és sistema educatiu l'escola, com la família i el gran gegant del nostre temps que s'infla d'audiències, de consumidors. Els mitjans de comunicació són avui el més gran educador de la nostra societat.

Vegem si aquesta llei que tracta del sistema educatiu , que de l'escola ho vol regular tot, que demana que els famílies participin a l'escola (podia haver també demanat que l'educació escolar tingués en compte la vida familiar, els seus estímuls o les seves necessitats que cal compensar), també diu alguna cosa de l'educació que correspon als mitjans de comunicació.

¿Saben, potser, que hi ha hagut aportacions de la pedagogia durant el segle XX amb fonament científic? ¿Saben que van demostrar: interès de l'alumne, aprenentatge autònom i en equip, sentit de comunitat o de república escolar, ús de les tècniques de la societat moderna... tot això no ho van dur les lleis, ho sabem ben segur.






¿No seria millor que disposesin els mitjans necessaris per a les escoles, deixessin fer als profesionals de la pedagogia i els demanessin comptes al final? MTP

dijous, 19 de novembre del 2009

20 de novembre de 1989. Convenció sobre els Drets de l'Infant, de les Nacions Unides

20 anys



drets? i deures?





Els infants tenen dret a que els adults els donem seguretat amb normes clares
Els infants tenen dret a ser escoltats i a que tinguem en compte la seva opinió
Solament amb les dues actituds contribuirem al seu desenvoupament harmònic.


text de la convenció

En les famílies, en la ciutadania, la protecció de la infància esdevé sovint mala protecció. La primera infància és el temps d’afermar la complementarietat de protecció o seguretat lligada a la pertanyença que ve donada i la participació o llibertat que ha d’impulsar la iniciativa. En la primera infància s’aprèn amb el cap i amb el cor i queda gravat de per vida. És la imatge de l’infant d’un any que ja camina, que s’allunya d’on estan els pares (iniciativa) i es pren la llibertat de girar una cantonada però quan deixa de veure’ls torna per comprovar que son allà (seguretat). Si de ben petits els infants pugen amb seguretat i alhora amb participació, de grans no veuran la contradicció que a vegades fa la nostra societat: per seguretat retalla les llibertats o per llibertat s’arriben a fer detraleries.


A les institucions escolars, entre els docents es coneix el títol de la convenció i

potser l’any 1989. No es coneix el contingut que, de fet, es dóna per suposat.

No ha entrat el concepte de resiliència infantil.

En els darrers anys es dóna una atenció preferent, a vegades obsessiva, al currículum per voler millorar els resultats escolars. Quan s’inicia una etapa, es vol tenir informació exhaustiva, detallada de l’infant a l’etapa anterior. És particularment reclamada la informació dels alumnes de centres públics d’Educació Primària quan passen a Educació Secundària (El Departament d’Educació ho ha establert com a norma). Un fals principi és que si no es diposa de tota la informació d’un infant que té problemes, no es pot fer res. La realitat mostra que es produeix l’efecte Pigmalió, o efecte Rosenthal, generalment en perjudici de l’infant. En juntes d’avaluació cal garantir el principi de: No parlar d’un alumne si no es garanteix que tingui al menys un professor defensor, potser el tutor, doncs tothom posa de manifest incompliments i accions negatives.


Compliment de la Convenció... M.Teixidó



Poseu subtítols en esperanto, una utopia malaguanyada.

A vegades es tracta els infants amb vocabulari miniatura, diminutiu, com si fosin disminuïts. Recordem com els infants queden seduïts pels qui els tracten com a persones intel·ligents. Enric Frigola a Radio 4:
Mainada o a TVE-Catalunya: Sopa d'escudella i altres. I ben conegut, Xesco Boix... vegeu enregistraments... com tractava els infants, directe, clar però adaptant-se al seu vocabulari i enriquint-lo amb sinònims amb altres llengües. Això és bon tracte a la infància.



Infantils de TVE-Catalunya 70s i 80s: un bon tracte a la infància vegeu
Cap pressa, imaginació, bon llenguatge que fa créìxer, fonts de cultura, efectes sorpresa, un punt d'ironia i bon humor.
Qué bé que anirien per als nostres infants de societat hiperactiva amb etiqueta TDA-H!
La pressa, l'acceleració, l'abús dimatges dels infantils actuals dominants és un maltracte a la infància.
Ens queden les Tres bessones i poca cosa més.
Els Mitjans de Comunicació de Masses tenen especial responsabilitat en l'educació dels infants però no han estat inclosos a la Llei d'Educació de Catalunya.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Anem a l'Europa de les llengües que han configurat pobles. Els països romànics avancem.


Anem a l'Europa de les llengües que han configurat pobles. Els països romànics avancem. Ciutadans oberts a la pluralitat de llengües des que neixen. Podríem dir que la llengua romànica és una llengua que s'identifica per la unitat en la comprensió i la diversiatt d'expressions. Cadascú s'ha d'expressar en la seva llengua familiar i des d'infant ha d' habituar-se a entendre diferents parlars i diferents construccions lingüístiques. Aquesta és una alternativa de bon desenvolupament personal: per Neurociència sabem que diferents parlars de ben petits, activen més connexions sinàptiques cerebrals. És alternativa de desenvolupament social: la denominada cohesió social no es farà per discursos sinó per la vivència pràctica de diversitat de llengües i de formes de sentir (d'oïda i de sentiments). I amb aquesta base adquirida als set o vuit anys d'edat, aprendre anglès, xinès o qualsevol altra llengua es farà amb millor capacitat desenvolupada.

Per començar, que Televisió de Catalunya no ens tradueixi més cap llengua romànica (francès. italià, postuguès, romanès...), com a molt, algún subtítol de suport i no tot. No volem predre l'ocasió d'aprendre una mica de cada llengüa. L'oïda s'hi va acomodant i apren a discriminar.

Per continuar, anar a la Unió Europea i dir, no sols que volem parlar català, que volem el català llengua oficial, sinó que la llengua d'Europa és la diversitat de llengües romàniques. Que cada ciutadà en parlarà dues o tres però les entendrà totes, les llegirà totes. Si això s'aplica al sistema escolar, d'aquí a deu anys Europa parlarà romànic en totes les seves variants. I a més a més, tots els qui puguin (> 90%) apendran l'anglès llengua comercial.

És ara amics! És ara!


L'occità es reivindica amb un Anem Òc! multitudinari Enlaç amb VLAWEB

dimarts, 20 d’octubre del 2009

És ara amics! És ara! Si tenim les mans creaudes el bon temps mai no vindrà.


És ara amics!, És ara!

Si tenim les mans creaudes el bon temps mai no vindrà.


Amb el segle XX ja en tenim prou de desastres contra al Humanitat.

Ara ja sabem que l'únic que fa progressar és el treball ben organitzat i el que duu a guerres i a crisis interessades és el capital. Quan no li van bé les coses s'amaga i quan pot fa farolades de mal jugador de poker.
I, ¿com ha estat possible que ara sigui el capital que dóna o treu treball? Si és ben al revés; el treball ben organitzat -inclòs el treball de pensament i invenció- ens permet fer reserves de capital per afrontar circumstàncies adverses naturals o inevitables. Però les crisis són crisis del capitalisme que traspassa als treballadors. Si durant deu anys o més han tingut beneficis del 35 i 37% o més, bé poden retornar beneficis; segur que no serà durant deu anys.

I darrerament han anat a Àfrica a remoure, a desestabilitzar i a treure'n guany. (El FIS d'Algèria, El Txad, Eritrea, hutus i tutsis de Rwanda, han estat armats i després diem que es barallen però les armes els hi hem venut. El repartiment d'Àfrica va donar lloc a la I Guerra de 1914 i així ha seguit fins 1980 quan el capital USA ha volgut entrar a petroleres, explotacions... frons al capital francès, belga... Ja el prisident Clinton va anar a beneir els negocis nordamericans. Després de la II Guerra de 1939 a 1945 també els europeus vam aprendre a no tenir les guerras a casa (llevat de la regió dels Balcans que era un artifici de la I Guerra) i a dur-les a d'altres bandes.


Certament, el socialisme d'estat, havent aportat un progrés econòmic molt més ràpid que el capitalisme industrial va demostrar el seu fracàsquan ja havia superat l'economia de supervivència i esenvolupament bàsic. Encara més gran és el fracàs del capitalisme que ara demana caritat, falsa caritat i fa el pena.


Galbraith, economista nobel, gens sospitós ja ha denunciat que això que ens presenten no és capitalisme, que és una societat de mercat on una minoria privada burocràtica gestiona els diners dels altres, anònims accionistes. I ho gestionen amb trampes, quedant-se primes blindades i esquitxant les pèrdues als altres.



Tuya es la casa,
el caballo
y la pistola

Yo me llevo la canción



Nos queda la palabra

La paraula és la nostra arma no-violenta.
Però si no parlem, si no creem estat d'opinió
la situació seguirà com la coneixem.
Que no som majoria?
Com permetem que una minoria domini el món!

divendres, 2 d’octubre del 2009

BELLESA I EDUCACIÓ en la societat postmoderna.

Bellesa i educació en la societat postmoderna.
14è Col·loqui de filosofia de Vic, 2009
Text íntegre



Una mirada a les escoles, als seus portals web... aviat ens dóna una imatge.

Vegeu: http://www.escolaelpuig.cat/
Una entrada d'estètica clarament postmoderna.
L'Escola El Puig d'Esparrguera, iniciada el 1970 per una cooperativa de pares i els mestres directors Josep Ràfols i Mercè Garcia que van seguir la Pedagogia Freinet. Posteriorment es feu càrrec de la direcció Ramon Besora que impulsà de manera particular la lectura i les activitats amb el poeta Miquel Martí i Pol. I l'Escola El Puig segueix...

Vegeu: http://www.santgregori.org/curs0809.html
Una estètica clarament moderna, de l'Escola Activa.
L'Escola Sant Gregori de Barcelona, iniciada el 1955 per Jordi Galí ha tingut una trajectòria estable d'escola catalana, de renovació pedagògica, amb la primera finalitat que l'infant desenvolupiuna personalitat sòlida en totes els dimensions humanes inclosa la religiosa.

Vegeu: http://www.xtec.cat/ceipanxaneta/
Una estètica naïf a l'Escola Anxaneta de Mataró

Vegeu: http://www.iesbrugulat.net/portal/
Una estètica funcional-tècnica a l'IES Josep Brugulat de Banyoles

Vegeu: http://blocs.xtec.cat/ceipsantjordilleida/
Una estètica comunicacional al CEIP Sany Jordi de LLeida

L'educació de la dimensió estètica es fa a través del currículum, encara més a través de les activitats impulsades i del currículum ocult de la disposició de mobles i objectes, de les parets del centre ambientades o no. De l'estil de relacions personals i de l'estil de comunicacions i, entre aquestes, molt particularment allò que posem com a rellevant al portal web de presentació.


dissabte, 19 de setembre del 2009

Una lliçó de POLÍTICA POLÍTICA, amb majúscules, real, còmica, utòpica

Una lliçó de política basada en fets reals actuals que ens són presentats com a crisi, en fets històrics que ens han estat disfessats (I Guerra Mundial de 1914) i amb humor còmic antidepressiu.. psíquic... i moral que és el més greu. Al capdavall, depressió econòmica provocada -la dita crísi econòmica- serveix d'excusa per ocultar els robatoris en forma de beneficis desmesuarts dels darres anys (37% anual, publicaven, front a increments de sous del 2 al 4%), per frenar l'avenç de les polítiques socials que s'han guanyat dia a dia i per aconseguir diners públics pers als negocis privats de sempre. És d'escàndol i ho estem aguantant.

No et perdis aquesta lliçó de política, no és feixuga, riuràs. És política autèntica: et desintoxicaràs de tanta brutícia i engany. A Barcelona, a la Villarroel fins el 4 d'octubre de 2009





Leo Bassi, el bufó, el pallaso blanc, sap el seu ofici que après en família, una família del circ des de fa 150 anys, sap realitzar per tradició i també -s'endevina aviat- per estudi de psicologia de la comunicació. El pallaso malvestit maldestre aconsegueix la proximitat màxima amb el públic, és inofensiu. El públic esdevé receptiu i es deixa dur per una actuació espontània, natural que arriba a identificar el personatge amb la persona de l'actor. I no veu que és una actuació pensada, construïda amb tot detall i reconstruïda dia a dia en interacció amb el públic. (les imatges DVD enllaçades corresponen a l'actuació a Madrid i es detecten diferències en l'actuació a Barcelona). Però, que l 'actuació estigui pensada no vol dir que hi hagi engany sinó que no és un passatemps, no és una comèdia d'entreteniment. I Leo Bassi no ho oculta, és una obra política.

És filosofia política. Defensa uns valors i fa unes opcions de sentit de la societat i de la història. Però no fa com els polítics de baratillo: "yo les puedo asegurar, yo creo, yo les digo, en absoluto...". El pallasso connecta amb el públic, amb l'espectador amb simpatia i gags còmics. L'escena de ninotets i cotxe miniataura és d'una creativitat enginyosa, un joc que fan els nens, un joc que canalitza la ràbia contra els estafadors, els corruptes i els que s'amaguen sota la capa del dret positiu (Si no està prohibit!... Si no es demostra!...Si no hi ha proves!... Tot s'hi val!). Però ¿com pot ser correcte, ajustat a dret, que hi hagi qui fa fortunes en pocs anys i que persones que treballen les 60 hores setmanals solament sobrevisquin?! I si a alguns els enganxen... demanen perdó, es disculpen. (Perquè la condemna sigui menor... Falsos!)


El pallasso ja ens ha seduït i Leo Bassi pres
enta fets d'evidència, persones públiques i fets històrics. Això té perfils de ciència política amb dades i fets contxtualitzats. Fa referència a declaracions públiques, fa ús d'un llibre publicat per un president en atur, coneix la política espanyola amb detall. Però no és un problema d'España solaemnt. Ho és d'Itàlia (que també coneix i esmenta) i ho és del sistema social econòmic derivat de la Guerra Europea de 1914. I les imatges projectades són documents històrics i les dades aportades: més de 1.300.000 cadàvers comptats, morts al front de Verdun en una franja de 13 km. Francesos, alemanys, italians, irlandesos... europeus tots, els joves europeus. I també canadencs, australians... No era una guerra entre francesos i alemanys -el que ens han volgut fer creure- és la guerra que inaugura la indústria de la guerra, un negoci immens que segueix donant molts diners i que no s'ha aturat malgrat declaracions "correctes", hipòcrites. (Ara armen a hutus o a tutsis, proveeixen d'armes el conflicte de Darfur, d'on sinó les tendrien els yanyauid?). I en diuen recerca militar o de defensa... i el que sobra ens ho donen com en el cas d'Internet que permet donar a conèixer aquest blog. Sempre hi ha contradiccions i es pot canviar un grau l'angle de direcció que pot dur amb el temps a un gran canvi.

(Clica les imatges, es multipliquen)



Leo Bassi denuncia que el nihilisme que els sectors tradicionalistes atribueixen a una societat sense valors, al laïcisme dominant, s'origina amb aquesta Gran Guerra. Quan torni el pallasso el veurem amb el vestit clàssic i 1789 al pit, l'any de la revolució burgesa de frança que proclamà: llibertat, igualtat, fraternitat i poc després els drets de l'home i del ciutadà que avui reconeixem com a drets de l'home i de la dona i també dels infants.

A partir de 1840 s'estén per tot Europa la utopia d'una nova societat, d'un nou tipus de ralacions. Mentre la burgesia s'afaiçona a estendre la producció industrial que multipliqui els seus guanys, els obrers aplegats a les ciutats veuen un futur d'igualtat i, si s'alliberen de tantes hores de treball gràcies als beneficis indistrials, podran dedicar-se a la cultura, alfabetitzar-se, aprendre la llengua de la fraternitat humana: l'esperanto. La burgesia liberal vol la supressió de fronteres per obrir mercats i guanys econòmics, els obrers s'ilusionen amb la idea d'aplegar gent de la mateixa parla: unificació dels estats alemanys, unitat italiana i també d'impulsar la Internacional obrera.

Amb la Guerra de 1914 a 1918 queden trinxats aquests ideals i la indústria que més progressa és la de la guerra. I un jove socialista Hitler es converteix en nazi i descendents de Garibaldi seran feixistes. Amb tot, -ho afegeixo jo- També són fruit de la Guerra europea les Escoles Waldorf que segueixen la filosofia antroposòfica de Rudolf Steiner o la Pedagogia de l'Escola Moderna de Célestin Freinet basada en la cooperació.


Però la guerra s'ha convertit en un joc. Es venen jocs de guerra...!!! Han de donar molts diners. I quina hipocresia! Evidentment, no per jugar a la guerra es serà més violent, en general. Sí en casos que ja hem vist que es passa de la ficció a la realitat i direm que és malaltia psicològica però hi haurem contribuït. I si els jocs no etnen efectes directes sí que ceen un estat d'acceptació normal de la violència, una insensibilitat davant del sofriment humà. Als que vulguin jugar a la guerra els hauríem de dur als cementiris de Verdun o de Abranches.







També fa una reflexió d'antropologia cultural. La nostra vida de vuitanta anys en un context de com a mínim 74.000 anys d'humanitat. Alguna cosa volien dir amb les pintures, amb les mans gravades a les aprets. Venim obligats a donar continuïtat a una evolució progressiva de la humanitat i més amb el coneixement que tenim aportat moltes vegades pels qui més van patir en el seu temps per no acceptar els dogmes (religiosos, científics, artístics, econòmics, polítics). Són els progressistes els qui han fet avançar el món.




Torna el pallasso.
Ara es vesteix davant nostre i ens descobeix el sentit de la màscara blanca i ara fa apologia de l'esquerra. Ara, després de les dades i fets aportats, defensa la política de l'esquerra, de l'esquerra progressista que no sols propugna les millores materials sinó la racionalitat -es declara il·lustrat-, la superació de les supersticions i pors, la llibertat de relacions, la planificaió responsable de tenir fills... Fa un cant total al progressisme que jo li corregiria amb retroprogressisme articulant valors que cal conservar amb nous valors que superen els caducs. Retroprogressió és paraula acotada per l'enginyer filòsof Salvador Pániker (ell que no ha hagut de treballar i s'ha pogut dedicar a la vida ociosa perquè ha heretat els negocis). Però als que hem volgut posar pau i evitar radicalismes de dreta i d'esquerra doncs -es diu- tots han comès errors, el pallasso Bassi ens colla fort perquè posa en evidència que els grans mentiders, els grans estafadors, els falsos i hipòcrites, els qui no tenen escrúpols en vessar sang... són els conservadors, els que volen que el món segueixi com està, que és el seu món. I jo penso en al meva mare, 88 anys, que és de dretes, que és conservadora, que creu allò que li diu la gent respectable, més que als seus tres fills tots professionals competents i responsables. I penso que sí, que la dreta és descaradament mentidera, que enganyen a una dona creient que ha treballat tota la vida des dels 13 anys, sola ha pujat tres fills que han estudiat, en temps que no hi havia ajudes públiques i que avui té una pensió contributiva de 528,55 € mensuals.

¿I què fem els universitaris, els qui hem tingut el privilegi d'estudiar (a les 5 h del matí durant deu anys), que tenim un títol superior i una independènc
ia de pensament? ¿No compartim el coneixement amb els qui estan al nostre costat? ¿No creem interactivitat, opinió? ¿Deixem que l'opinió pública siguin els sacerdots de la tribu, avui els periodistes que escriuen als diaris, surten a la televisió i fan tertúlies a la ràdio, sempre els mateixos que es repeteixen a totes?




Molt bé pel pallasso Leo Bassi. Una actuació valenta que fa ell tot sol. Ell es proposa que la gent pensi, que rigui, que gaudeixi i que sigui un ciutadà actiu, públic
que crei i escampi opinió però, això sí, basada en fets i dades, no com els prediacdors religiosos, polítics o mediàtics. Proclama la UTOPIA que no cal realitzar avui però que no tenim dret a aturar. Estar oberts a la utopia és recuperar l'esperança per sobre de la misèria que ens comuniquen cada dia. Martí Teixidó