El sistema electoral disposa que el dia anterior a la jornada electoral sigui de reflexió dels ciutadans. No s'ha dit res del dia posterior però tots els mitjans de comunicació difonen les seves reflexions i valoracions de periodistes, professionals i candidats. Els ciutadans podem reflexionar i callar, o bé, avui, també difondre els nostres punts de vista, que les enquestes electorals ja no ens pregunten. Jo penso, amb llibertat perquè em vaig formar políticament entre els vint-i-quatre i trenta anys en un partit polític jove. Quan va assolir representació institucional actuava contradictòriament amb el què havíem après i jo vaig deixar l'acció política disciplinada de partit. Vaig haver de fer com Aristòtil que com que no es podia presentar i fer política activa es va var dedicar a pensar en política com potser no ho feia ningú.
Alternança de majoria política. A España, la restauració monàrquica del segle XIX va ser un frau democràtic i jugava a l'alternança del poder entre conservadors i progressistes, poc més diferents que la denominació. Semblantment veiem avui als Estats Units d'Amèrica on s'alternen demòcrates i republicans també amb poques diferències, fins i tot enganyoses. (Contra el que es pensa i es fa creure, han activat més guerres els demòcrates que els republicans).
Doncs podem veure com es va produint l'alternança a España. 1978, 1982, 1996, 2004, 2011, 2018, ¿2023? Malgrat les confrontacions, en economia les diferències són menors i es ,magnifiquen les diferències ideològiques en punts concrets (avortament, eutanàsia). Ara l'alternança és pregonada per enquestes i mitjans de comunicació i efectivament els ciutadans votants la provoquen. Sembla més signe de descontentament dels qui no estan fidelitzats a una opció de partit que ara van a dreta, ara van a esquerra si es que hi ha dreta i esquerra, doncs tots apunten als votants del centre. Queden minoritaris tant els radicals de dreta com els radicals d'esquerra. El 28-M s'ha insinuat l'alternança de socialistes a populars a España i a Catalunya una recuperació dels socialistes front als nacionalistes dividits.
L'arrogància dels qui obtenen majoria. La vam encetar el 1982 amb Felipe Gonzàlez i Alfonso Guerra i contra el seu ideari com a oposició, al govern van fer accions de poder. A Catalunya el segon Jordi Pujol ja no en situació precària, a partir de 1984 va mostrar el seu sectarisme contra comunistes i socialistes. El 1996 es va fer el Pacte del Magestic, pacte amb el dèbil José-Maria Aznar que es va convertir en insolència a partir d ela majoria del 2000. Jordi Pujol s'havia traït ell mateix el 1999 per evitar un acord amb Josep-Lluís Carod Rovira, va cercar el suport de José-Maria Aznar. Així Jordi Pujol es va desacreditar i va passar un mal relleu a Artur Mas a l'espera de fer hereditari el seu fill Oriol Pujol i van passar a l'oposició. També José-Maria Aznar va designar el seu successor Mariano Rajoy que va haver de quedar a l'oposició el 2004. José-Luis Rodríguez Zapatero va encapçalar la majoria el 2004 i no va mostrar cap arrogància retirant-se el 2011 quan es va veure qüestionat pels propis. Mariano Rajoy va arribar a presidente del gobierno amb l'arrogància de l'incompetent i hi va haver molta moguda a les clavegueres però va poder aguantar fins al 2018 després d'aplicar el cop 155 constitucional a Catalunya amb representats electes a la presó i a l'exili. El 2018 Pedro Sánchez guanya la moció de censura i és presidente del gobierno amb un estil polític basat en decisions personals, circumstancials i sorpresives per als seus propis col·laboradors.
La resposta dels ciutadans amb el vot. Amb aquesta trajectòria jo em permeto opinar que malgrat la misèria de la nostra democràcia, un gran contingent de població desaprova l'acció política del període i vota en favor d'una altra majoria. Però, realment hi ha poca diferència per a la vida dels ciutadans que pateixen l'atur, la pobresa, la falta d'habitatge, l'encariment dels preus, robatoris i violències. Tanmateix hi ha una falta de confiança en la política per aquells ciutadans que escolten, pensen i contribueixen sense voluntat de poder, amb l'ideal d'un país com enunciava Espriu: "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!". Es produeix una alternança que no fa progressar netament la vida dels ciutadans.
Democràcia de paper i autocràcia. En el nostre sistema constitucional, molta complexitat, tres poders, dues càmeres, disset autonomies però... El qui ha arribat a cap del govern de l'Estat o de Catalunya convoca les eleccions quan li convé. Això vulnera tot el sistema, el subordina als interessos del cap del partit que governa. Això és democràcia?... Fins i tot la Restauració Monàrquica del segle XIX-XX establia que era el Rey qui proposava el cap de govern o que podia dissoldre el parlament. I així es fa en monarquies europees, i en repúbliques hi ha un president d'Estat (Itàlia, Portugal) que té un paper poc actiu però té atribucions d'arbitratge per aquests moments crítics. El rei d'España no té atribucions polítiques més enllà dels discursos que haurien de ser mediadors en conflicte. Aquesta debilitat de la democràcia queda il·lustrada amb la decisió de convocar eleccions generals avançades quan tot just es coneixen els resultats d'eleccions locals i autonòmiques conjuntades. És una convocatòria tàctica per interès de partit... o de persona.
Eleccions insòlites en ple període de vacances estivals. Tot seguit, els comentaristes ja es pregunten per possible abstenció creixent. En general, diuen que l'abstenció acostuma a ser de votants de l'esquerra i troben que pot ser un error la convocatòria per als socialistes. Penso que és resposta comú, no circumstanciada. En vacances d'estiu potser siguin més els abstencionistes benestants que lògicament deuen votar als conservadors o de dretes. Potser així ho ha pensat qui ha decidit. Tanmateix ara emergeix l'increment del vol per correu, ara que tot just la setmana passada es van detectar importants fraus electorals amb el vot per correu. Quina coincidència!
La convocatòria d'eleccions generals anticipades afecta Catalunya. Coincideix amb un govern fràgil, amb una divisió de les opcions catalanistes d'independència ja, independència ajornada, procés passat, referèndum pactat, taula de diàleg inútil... Amb polítics acreditats que han estat passats al costat, amb polítics retirats per evitar la repressió, amb polítics de tercera fila. I tanta gent que va anar a votar l'1-O per un referèndum pacífic per la independència, va votar el 2017 a la convocatòria 155-Rajoy? I va votar les eleccions generals el 2019? i votarà a les eleccions generals el 2023?. Es presentaran altra cop llistes catalanistes separades per repetir el que venim repetint des 2014, post consulta 9-N.
Tanta creativitat pacífica, enginyada i estètica que va tenir Catalunya entre 2012 i 2017... i ara no hi ha cap iniciativa?