La Comissió del departamental d'Acció Exterior i Unió Europea es va validar l'acord entre la Lliga Àrab i la Generalitat, en concret entre l’ALECSO (l'Organització Educativa, Cultural i Científica de la Lliga Àrab) i el Departament d’Educació.
La Conselleria d’Educació de la Generalitat ha creat un pla pilot per impartir Religió islàmica en centres educatius públics durant el curs 2020-2021, que es preveu que s’imparteixi “preferentment” en el primer curs de Primària i en el primer curs d’ESO.
Ja s'havia projectat per a partir de l'any 2000.
Desautoritzo aquestes decisions del Departament d'Educació de Catalunya. És inacceptable. Per coneixement de pedagogia i per filosofia/es de l''educació. L'autoritat, d'autor, me la donen els quaranta-vuit anys d'activitat, estudi i decisió en l'educació amb coneixement de pedagogia i filosofia de l'educació, acreditats acadèmicament amb el títol de doctor, administrativament amb el títol d'inspector i socialment amb publicacions regulars. Tanmateix he estudiat a fons l'ecumenisme cristià i el diàleg interreligiós.
Aquests temes i assumptes han estat molt estudiats i aprofundits per ciutadans de Catalunya públicament acreditats. L'ecumenisme cristià pel frare caputxí Joan Botam. El diàleg interreligiós pel filòsof català-hindú Raimon Panikkar. La justícia i pau internacional per l'economista social Arcadi Oliveras. La distinció i continuïtat harmònica entre política i espiritualitat pel profeta i activista Lluís M. Xirinacs.
L'acord entre la Generalitat de Catalunya i la Lliga Àrab és un acord polític de curta mirada, reduït a interessos tàctics d'ambdues parts que no respecten ni la bona educació i cultura dels ciutadans, ni les creences i tradicions religioses i ni es poden justificar per cohesió social. L'Islam presenta de manera indestriable, com també havia fet la Cristiandat en altre època, llegua, cultura i religió i això no s'ajusta gens a la societat europea actual. Tanmateix, els professors de llengua àrab i els professors de religió són designats pels dirigents polítics oficials.
L'escola és avui la institució que permet formar els ciutadans, ja de ben petits, en un ambient de convivència on conèixer la diversitat de sentits de la vida i cosmovisions presents a Catalunya, respectant les opcions familiars per tradició cultural o decisió personal.
És inacceptable que els resposables polítics del Govern i els alts càrrecs de l'Administració ignorin les aportacions de tantes institucions i grups publicament i internacional reconeguts. És ignorància greu? o, és menyspreu més greu?
Totes aquestes institucions i grups s'han afanyat per harmonitzar la identitat de Catalunya amb la diversitat de llengües, de cultures, de tradicions i de confessions religioses. Un gran respecte a totes les identitats, sense confusió i sense instrumentalització política. L'acord entre dues institucions de govern polític és de caire negociat per interessos, no de caire dialogal i va clarament contra principis filosòfics, religiosos i educatius de caràcter universal. Entre la gent, així s'activa la confrontació entre grups per dominar la situació i guanyar espais socials i de poder.
La Societat Catalana de Pedagogia va organitzar una jornada Educar la dimensió religiosa humana (26-27 de novembre de 2003) per orientar la cultura i formació religiosa escolar. Van intervenir: Raimon Panikkar, filosofia. Bakthi Das, música. Ramon M. Nogués, bioantropologia. Etsuro Sotoo, art. Joan Estruch, sociologia. Ignasi Salvat, cinema. Mesa de diàleg interreligiós: Francesc Riu, Escola Cristiana. Guillem Correa, Federació Evangèlica. Joan-Carles Marset, Ateus de Catalunya. Realitat social: Jordi Moreras, l'Islam. Cristina Monteys, Declaració Unesco.
La dimensió humana és una invariant com l'alimentació o la son. S'expressa en tot cas en el sentit de la vida i també en conductes molt focalitzades com pot ser la música, el futbol, les drogues i sens dubte en el consumisme addictiu.
La Direcció General d'Afers Religiosos (Montserrat Coll, 20-21 de juny de 2005) va organitzar unes Jornades Internacionals sobre una assignatura aconfessional. L'assignatura de religió al primer y segon cicles a Suècia. L'assignatura vida ètica i religió a l'estat de Brandenburg (Alemanya). L'educació religiosa a les escoles públiques d'Ontario (Canadà). El procés de desconfessionalització de l'ensenyament de la religió a Quebec (Canadà). L'educació per a les cultures religioses i humanistes al cantó de Neuchâtel a Suïssa.
Front a la pretesa laïcitat de l'escoles, sembla millor alternativa una matèria d'estudi i reflexió comuna que valori les diverses orientacions confessionals i ètiques.
L'escola ha de presentar informació i coneixement de la dimensió religiosa humana, de les confessions i tradicions presents socialment i d'altres com a part de la cultura. Prendre una opció de sentit de la vida i concepció del món ha de ser fomentada per l'escola en al formació integral com a resposta personal en una societat pluralista i democràtica. El sentit i visió del món amb orientació determinada correspon a la família i al grup o comunitat de pertinença. Tot això forma part del Programa de cultura religiosa, d'ètica compartida i coneixement de tradicions homeomòrfiques diverses.
Les comunitats i grups de pertinença han de suscitar una actitud d'atenció personal i d'harmonia social que els infants poden viure a l'escola amb altres, com ells mateixos però diferents. Tots els infants poden adquirir algun coneixement de la identitat dels companys d'altres tradicions. Cada institució, confessió o tradició ha de fer públic aquest programa de diàleg i unitat, compatible amb la seva identitat.
Martí Teixidó
¿No penseu que es pot canalitzar la dimensió religiosa, invariant humana, en rituals de música, de futbol, de raves? Si la religió pot ser alienació, podem pensar també que aquestes pràctiques són retroalienació?
