dilluns, 26 d’agost de 2013

Economia i Pedagogia en la corda fluixa. Falten explicacions coherents amb la realitat actual per modificar-la.




Llegeixo:
La segunda es que economistas y maestros tenemos hoy dos puntos en común: el primero es que la sociedad nos mira con cierta irritación, acusándonos explícita o tácitamente de no cumplir con nuestro cometido: a los economistas se nos reprocha no haber visto venir la crisis, o no haber hecho nada por evitarla; a los maestros se les reprocha que no consigan educar a sus alumnos. Los dos reproches son en parte merecidos: muchos economistas no vimos venir esta crisis, sencillamente, porque estábamos ocupados en otras cosas, que en aquel momento nos parecían más interesantes. En cuanto a los maestros, ocurre que hay muchos niños que van a la escuela a aprender; que  no hablan en clase; que no se insolentan con el maestro, ni pegan a sus compañeros; y, sin embargo, parece que estos niños no sienten que la escuela -sobretodo la escuela pública- esté hecha para ellos. El segundo punto en común es que cualquiera se siente autorizado a dar su opinión sobre economía i sobre educación.
Alfredo Pastor (economista): Caducidad occidental, emergencia oriental?

El neoliberalismo, como cultura del nuevo capitalismo financiero, con un acento exagerado de la noción de competitividad, asimila al individuo con una empresa orientada únicamente a los resultados. Los riesgos de esta orientación están a la vista. Es esa mutilación del horizonte ético la que ha traído esta desmesura moderna. La consecuencia de más calado ha sido, como he dicho, la multiplicación del ánimo depredador, convertido ya no en “instinto” sino en “ del ser humano “derecho” frente al cual ningún poder puede poner contención.
...
Sin embargo, las grandes crisis sí cuestionan las bases del funcionamiento del sistema económico; es decir, las relaciones entre mercados, gobiernos y sociedad.
...
En el plano intelectual, asistimos también a los primeros esfuerzos de los economistas y otros científicos sociales para elaborar explicaciones del funcionamiento de la economía más coherentes con la realidad observada.

Antón Costas (economista): Paisaje después de la batalla.

Conferències al professorat de la Fundació Collserola, en la setmana  escolar blanca de 2011. Publicat per Fundació Collserola / Arcàdia.



Penso:

1
La competitivitat ha esdevingut una infecció social. Si proclamem que les nostres empreses han de ser competitives (pocs ho han sotmès a crítica com ho fa Costas), hauran de passar per davant d’altres que cauran. Si totes les empreses intenten el mateix és una “guerra” econòmica que ens duu a la destrucció. Aquest sistema no és possible.
Però dic que és infecció social: competitivitat a l’esport i als jocs esportius, competitivitat per tenir més audiència, lectors i subscriptors, competitivitat per ser el grup musical més present, competitivitat per fer la manifestació o concentració més massiva, competitivitat per tenir major nota a l’accés universitari, competitivitat per tenir els màsters universitaris més competitius, competitivitat per no reduir nombre d’estudiants quan disminueix la població...
I un altre economista (dels criticats per Costas) posat a aficionat a l’educació la va dirigir per deixar assentat que l’ensenyament ha d’estar orientat als resultats; i algú  ha escrit que era un guru! Objectiu 1: Millora dels resultats educatius. I seguim amb la mateixa partitura dirigits ara bé per una mestra psicòleg però amb joves intèrprets i veterans càrrecs de càtedra que reprodueixen les mateixes conceptualitzacions i receptes que ens han dut a la desorientació. El suport d’ensenyament personalitzat (SEP) no té dimensió emotiva, l’impuls a la lectura (ILEC) es converteix en classe de llengua de nivell superior,  el pla intensiu de millora (PIM) va cap a classes o grups de reforç, ja s’ha apuntat als resultats d’anglès B1 (PILE) sense considerar la mesura clau (Teixidó,1991): “cada hora de classe, assignació de dues hores de professor” per fer l’anglès sempre en grup col·loquial de 12-15 alumnes.

2
La nostra escola està mutilada. El goig d’aprendre ha quedat escapçat, hi ha unes matèries obsessives: llengua i matemàtiques. Les altres matèries semblen de “relleno”. El què compta són els resultats. Gastem massa energies en proves:  llengua catalana, llengua castellana, matemàtiques,  anglès i potser ús de les TIC. L’admiració per la natura i la seva varietat; la curiositat per la ciència i la seva màgia; la fascinació per la tecnologia, els automatismes i sistemes de control; el món pintat i el somni fantàstic; el cos en dansa embriagadora; la comunió en el cant; la transformació en el teatre; la saviesa de fons de totes les cultures però també amb els abusos i explotació de l’humà per l’humà... Tot això és de “relleno”... i massa infants  hi ha que comencen a avorrir-se a l’escola i passen de l’institut o col·legi. I després diem que hem de reduir l’absentisme i l’abandó escolar!

3
Si en la crisi/estafa econòmica es qüestionen les bases del sistema econòmic, en el fracàs escolar cal qüestionar les bases del sistema educatiu: les relacions entre institució escolar professional, les directrius del govern i la participació de la societat.
L’escola dels anys 1940s a 1970s va estar marcada per l’autoritarisme ideològic del govern i el corporativisme rutinari dels professionals. Els anys 1970s i 1980s va emergir l’exigència de participació en l’educació amb molt de voluntarisme, una certa imprudència i  una lamentable dispersió. Els anys 1990s es va iniciar una obsessió normativa reguladora dels governs encara que sempre proclamaven la participació. L’excés de regulació política de l’educació l’està asfixiant, els professionals estan inhibits. No correspon al govern regular l’impuls a la lectura, ni com s’ha d’aprendre la llengua anglesa. Solament s’han d’apuntar les finalitats que el col·lectiu professional ha de resoldre i el conjunt de la ciutadania ha de participar fent “pinya” i aportar la “teca i beguda” (com a les colles dels castellers) perquè els infants i joves sàpiguen què anem a una.

4
Mestres i professors tenen la responsabilitat professional d’acomplir les finalitats de l’educació amb els mitjans i condicions necessàries i en això han de ser escoltats. Reiterem una vegada més que els mitjans de comunicació de masses i consum no poden anar per lliure respecte a la infància i joventut.
Però ens falta clarament el pla intel·lectual després de tants d’anys pendents de la normativa legal d’uns i la contranormatiava dels altres. Cal activar els esforços dels pedagogs que han de donar normes d’acció específiques per a l’ensenyament completant les explicacions del funcionament de l’educació més coherents amb la realitat observada que han d’elaborar amb d’altres científics socials.
Martí Teixidó, radicalitat a fi de bé.


dissabte, 10 d’agost de 2013

1713 Tractat d'Utrecht. Els españols regalen Gibraltar als anglesos a canvi de no ajudar els catalans.

Si ara els españols reclamen i munten aquest soroll a Gibraltar  vol dir que ja han entès que els catalans recuperem la nostra independència. Tornem a al casella de sortida.

És a dir, com que ara se'ls acaba el negoci explotador amb els catalans treballadors, garrepes i poc donats a los vinos... ara tornen caap als anglesos i els diuen. -Pues si ellos se van, ya nos estàis devolviendo el peñón, j_d_r.!












Aquells polítics espanyols de 1713 van iniciar la nissaga dels incompetents que ha crescut en quantitat i qualitat. ¡Mira que donar-los Menorca i Gibraltar a canvi  del cas dels catalans!

España cedía al Reino Unido "la plena y entera propiedad de la ciudad y castillos de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensas y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento alguno".


     A El País  09/08/2013

Rajoy impondrá medidas al Peñón hasta que Cameron ceda y dialogue

Aquesta pel·lícula s'assembla a aquella del Islote de Perejil. Bé, potser aquesta és més sèria però acabarà fent riure com aquella, doncs tot plegat és una bona comèdia.

I si Rajoy i Cameron van parlar, en quina llengua ban parlar?  10 minuts? Bé potser 5 minuts ells,  i 5 minuts els traductors de confiança reservada.

El guió és clar:
Acte primer: El gobierno de España distrae al personal pues han quedado a la vista demasiados errores. Todos a mirar a Gibraltar!
Acte segon: Entren els periodistes i així podem emplenar els diaris  reduint la càrrega excessiva de polítics amb calça curta o banyador, la rebaixa de contingut que ja havien iniciat aquesta temporada.



A El Pais 19/08/2012

A El Periódico 07/08/2013

Cameron telefonea a Rajoy para trasladarle su "gran preocupación" por la tensión en Gibraltar




Encara se'n pot parlar més. Fem-ho!, però apugem el nivell.

 

dijous, 8 d’agost de 2013

I ara - 10% dels sous. Què s'han cregut aquesta gent!

Qui són aquests que s'atreveixen a donar solució als altres? Aquests homes de fosc, amb corbates llampants que no lliguen, que no tenen cap gust vestint-se. Vagin a aprendre dels gitanos amb corbates i mocadors de flors (Recordem el dipuatt Ramírez Heredia).

A España, començant pels docents i sanitaris ja s'han fet dues reduccions directes. Una del 5 a 7% i l'altra del 5%. D'altres indirectes: supressió d'ajuts i prestacions, retallada de despeses de viatges i tiquets de dinar,  increment d'IVA. Per contra increments: preu dels carburants, preu d'alimentació bàsica... Algú va calcular que ja havíem arribat al 19 o 23% de disminució de competitivitat dels salaris.

No tenen vergonya i parlen de competitivitat, ells a qui ningú pot fer la competència perquè són un trust de cooptació per nepotisme "democràtic" que està fins i tot per sobre dels miserables partits polítics. En alguns casos "premis de consolació" al fracàs com a polítics que els donen els seus delfins successors, aquells que els han d'agrair qua hagin pogut promocionar per una via d'ascens preferent: sense títols acadèmics, sense contracte i sense oposicions. (Solament escalfant cadira en reunions, permanents i plenaris de partit on fan les grans fumates). I és clar, són els que estan tan ocupats, que ho saben tot, saben de tot d'oïda i no tenen cap temps per estudiar i s'acostumen a no pensar doncs solament la disciplina de vot és políticament correcta.

Ara toca als financers amollar la pasta. Ells que segueixen anunciant beneficis (si  Banco de Santader ha reduït els beneficis en 26%, vol dir que encara té beneficis d'un 74%, després d'haver pagat tots els sous, les primes i els dinars) és hora que contribueixin doncs n'hi ha uns pocs que hi tenen molts diners, però una munió que n'hi tenim alguns. Caixes -que ja no n'hi ha- i bancs treballen amb els nostres diners, administren els nostres diners, els de tots. I les asseguradores ens cobren primes per totes bandes, obligatòries, i regategen les pagues de cobertura. I els poders públics han de garantir l'ingrés mínim de ciutadania a tot humà. En altre cas són ells els poders anti sistema, el sistema no s'aguanta i és imprevisible què pot passar.  També els financers (banquers, asseguradores, directius de corporacions públiques o camuflades) han donat "premis de consolació" als executius que han enfonsat, que han venut les empreses a canvi de beneficis personals. Aquesta era la seva feina: vendre la pàtria a l'ocupació franco-alemanya (agrícola-alimentària -tecno-industrial). Europa està ocupada i d'aquesta no ens salvaran els americans ni els anglesos que vetllen pels seus imperis decadents.

Haurem d'anar a demostrar el nostre poder econòmic, com si fossim tèrmits,  petit  però de la majoria de gent. Cada setmana a treure una quantitat simbòlica: 31€, 62€, 93€, 124€... Ja ho vàrem fer un dia simbòlicament. No ens podem encongir els qui encara tenim diner i cal urgentment resoldre la situació dels qui han quedat sense res.

Esperem que quan siguem un país-estat petit no heretem els vicis  imperialistes i sapiguem trobar el nostre lloc, garantint un Estat de justícia per als de casa i la poducció eficaç i competent (no pas competitiva) que ens garanteixi un lloc al món sense anar a robar a països més fràgils. Si ha de ser un Estat de justícia, no anem bé amb rifes i loteries on juguen els rics, se la juguen i perden els pobres i guanya l'Estat per seguir vivint de la rifeta i no resoldre els problemes. Així li va a España que va inventar la loteria de l'Estat el 1763 i, està a la vista, no ha resolt mai els seu problemes d'endeutament, ni entrant a la Unió Europea.

diumenge, 4 d’agost de 2013

Política de l'educació amb joves emprenedors per a una bona imatge





Caçar bisons
MIQUEL PUIG
al diari ARA, el 03/08/2013
Sembla que quan una horda paleolítica caçava una peça grossa, hi intervenien membres de totes les generacions: els vells dirigien les operacions, els adults es responsabilitzaven de les feines executives més importants i els joves ajudaven; aquests últims aprenien d'aquesta manera les tècniques necessàries. Els joves podrien fer coses pel seu compte, lògicament, però d'escassa entitat: caçar sargantanes o robar ous, per exemple. Mai una horda encarregaria als joves que cacessin pel seu compte una peça grossa. 
Nosaltres, en canvi, sembla que ens hem apuntat a la idea que els joves han de ser capaços de crear la seva pròpia empresa. S'ha posat de moda potenciar l'emprenedoria . S'hi apunten les universitats, els governs i les patronals. Es creen càtedres, oficines d'informació i es fan cursos de motivació. No discuteixo que es tracti d'accions benintencionades i que potser en alguna ocasió seran d'utilitat, però em sembla que confiar que seran els joves els que resoldran el problema de l'atur, o responsabilitzar-los que ho facin, és tan insensat com ho seria que els vells paleolítics enviessin els joves a caçar bisons. En definitiva, que es tracta d'iniciatives que no aborden el nus del problema.
 

Caçar l’educació,
el bison més gran i necessari.

Està clar el què observa Miquel Puig d’acció col·laborativa entre diverses generacions en els pobles antics i encara més en els que per ignorància denominem “primitius” per comptes de “primigenis”; en aquest cas no podem dir primordials justament perquè no hem seguit les seves constants de saviesa evident.
I avui tothom parla d’emprenedoria, dels joves que han de ser emprenedors. S’hi apunten les universitats, els governs i les patronals. Això que passa en general, aplicat a l’educació és doble disbarat. L’educació sempre ha de partir d’antecedents, de tradició. Ha de transmetre allò que va ser pensat i adoptat perquè funcionava si encara funciona. Si no és així, procedeix innovar però no s’innova amb desconeixement del què ha estat pensat i segueix tenint valor actual.
L’administració democràtica dona lloc a periòdics canvis de govern, de la mateixa majoria política o de la majoria alternant. Poc més. Aquesta democràcia de partit majoritaris amb la llei D’Hont fa el mateix frau que la restauració de  de la monarquia a España de Cánovas i Sagasta: s’alternen las majories i, per distreure una mica,  deixen entrar al teatre als partits minoritaris. (Labordeta ho va denunciar).
A l’Educació, canvia el conseller o consellera, es remouen els directors generals, es reestructura l’organigrama per retirar subdirectors que no interessen. Els que pensen, o se’n van o els fan marxar.  Queden alguns tècnics tan fòssils que executen el contrari del què havien fet vint anys abans quan van entrar com a pensadors.
Però el què més sobta és la nòmina d’assessors que necessita un conseller o consellera. D’una banda queden alguns mamuts aduladors als que cal donar premi per serveis prestats, perquè no siguin emprenyadors, però que no fan cap feina. S’incorporen joves cadells, “els emprenedors”, els sortits de la universitat amb un títol i sense cap experiència però amb algun pare o mare què els ha presentat o recomanat.
Què pot assessorar un jove de 25 anys sobre la política de l’educació?... Pedagogia?, Neuriociència?, Sociologia?, Administració?, Economia?... Clar, les decisions polítiques ja estan totes lligades pels molts grups d’interès que aguanten el govern. Però s’hauran de fer consultes de participació, rodes de premsa amb els mitjans de comunicació, tenir uns portals web ben actius on cada dia es pugui donar notícia de bona política i sobretot imatge, bona imatge, molta imatge: vídeos per tot, piulades de 140 c. al twitter... En això els joves són excel·lents. La política de l’educació està garantida: solament calen  resultats de proves, de qualificacions, de les PAU, de nivell d’anglès. Millorar els resultats, millorar els resultats respecte als anteriors, millorar la presentació dels resultats, millorar la sensació dels ciutadans malgrat els resultats de falta d’interès pel coneixement, malgrat la falta de voluntat de comunicar-se en altres llengües, de poca atenció a la cultura personal.