ROSALIA - Berghain Discoteca club a Berlin. Reservat d'amissió

Rosalia,espectacular? Ho diu tothom? Periodistes i crítcs musicals i també polítics. Lux, com els pastorets que veien Nossa Senhora do Rosário de Fátima i la gent s'hi aplegava bocabadant. Tots agenollats davant la sorpresa anunciada. Oh! Fantàstic! Amb l'ai al cor  o feina feta. 

First image shows a group of musicians including violinists, cellists, and brass players on stage performing energetically with a female singer in a white dress holding a microphone and gesturing expressively amid bright lighting and audience presence. Second image is a black-and-white historical photograph of a crowd of people mostly women in traditional shawls and men in suits kneeling in prayer around a statue of the Virgin Mary wearing a crown and white robe with hands clasped in devotion set in an outdoor rural area.

Ja sabeu què canta, en alemany o en anglès? "La seva por és la meva por. La seva ràbia és la meva ràbia. El seu amor és el meu amor. La seva sang és... Això és intervenció divina. L´única manera de salvar-nos és amb intervenció divina. Et follaré fins que em vulguis. Estima'm." 

¡Quin popurri d'imatges literàries, de tonades i orquestració, de símbols de  pietisme religiós! I un final contundent: "I’ll fuck you till you love me." (Que no hi lliga, però enganxa els altres).
https://youtu.be/htQBS2Ikz6c 

Veig que hi ha una total confusió. A la ràdio associen religió, espiritualitat, misticisme. Ningú esmenta pietat o pietisme, sentimentalisme, fe, creença, cosmovisió, vidasentit.   

Els productors musicals,  els espectaculadors, Rosalia i companyia, procuren no deixar-se res i ho posen tot a l'olla barrejada. Així cadascú hi troba alguna cosa que l'enganxa.  I al final, clar, no hi podia faltar l'actuació sexual com qui hi posa pebre picant  a tot arreu. (Sense imatges; cadascú hi posa les seves.)

Nosaltres, potser només jo?, no som d'eixe món, canto amb Raimon. No hi veig ni idea, ni somni, ni cultura, ni ètica, ni estètica. Confirmo la tesi d'Umberto Eco (1967): Perjudica el públic la televisió? I en cap cas hi ha d'haver un poder de censura, qui decideixi què és bell i què és ètic, què convé i què no convé. A la massa social ens ha estat donat el poder de mantenir o de marginar determinats productes audiovisuals i verboicònics (verbo: aporten pensament racional i emotiu). Quan opinem, som públic.  Avui, perjudiquem tots plegats la falta de gust, d'ètica i d'estètica?  Doncs som nosaltres els responsables. Els productors-empreses es guien pel guany que avui aporta l'audiovidència. Depèn de nosaltres que produeixin unes o altres realitzacions.