I dues anelles a Barcelona
 |
| La desafecció d'España ha crescut any rera any per la política d'hostiliatt a Catalunya |
Llegeixo:
La segunda es que economistas y maestros
tenemos hoy dos puntos en común: el primero es que la sociedad nos mira con
cierta irritación, acusándonos explícita o tácitamente de no cumplir con
nuestro cometido: a los economistas se nos reprocha no haber visto venir la
crisis, o no haber hecho nada por evitarla; a los maestros se les reprocha
que no consigan educar a sus alumnos. Los dos reproches son en parte
merecidos: muchos economistas no vimos venir esta crisis, sencillamente,
porque estábamos ocupados en otras cosas, que en aquel momento nos parecían
más interesantes. En cuanto a los maestros, ocurre que hay muchos niños que
van a la escuela a aprender; que no
hablan en clase; que no se insolentan con el maestro, ni pegan a sus
compañeros; y, sin embargo, parece que estos niños no sienten que la escuela
-sobretodo la escuela pública- esté hecha para ellos. El segundo punto en
común es que cualquiera se siente autorizado a dar su opinión sobre economía
i sobre educación.
Alfredo Pastor (economista):
Caducidad occidental, emergencia
oriental?
El neoliberalismo, como cultura del nuevo
capitalismo financiero, con un acento exagerado de la noción de
competitividad, asimila al individuo con una empresa orientada únicamente a
los resultados. Los riesgos de esta orientación están a la vista. Es esa
mutilación del horizonte ético la que ha traído esta desmesura moderna. La
consecuencia de más calado ha sido, como he dicho, la multiplicación del
ánimo depredador, convertido ya no en “instinto” sino en “ del ser humano
“derecho” frente al cual ningún poder puede poner contención.
...
Sin embargo, las grandes crisis sí
cuestionan las bases del funcionamiento del sistema económico; es decir, las
relaciones entre mercados, gobiernos y sociedad.
...
En el plano intelectual, asistimos también
a los primeros esfuerzos de los economistas y otros científicos sociales para
elaborar explicaciones del funcionamiento de la economía más coherentes con
la realidad observada.
Antón Costas (economista): Paisaje después de la batalla.
Conferències al professorat de la Fundació
Collserola, en la setmana escolar blanca
de 2011. Publicat per Fundació Collserola / Arcàdia.
|
Penso:
1
La competitivitat ha
esdevingut una infecció social. Si proclamem que les
nostres empreses han de ser competitives (pocs ho han sotmès a crítica com ho
fa Costas), hauran de passar per davant d’altres que cauran. Si totes les
empreses intenten el mateix és una “guerra” econòmica que ens duu a la
destrucció. Aquest sistema no és possible.
Però dic que és infecció social: competitivitat a l’esport i als jocs
esportius, competitivitat per tenir més audiència, lectors i subscriptors,
competitivitat per ser el grup musical més present, competitivitat per fer la
manifestació o concentració més massiva, competitivitat per tenir major nota
a l’accés universitari, competitivitat per tenir els màsters universitaris més
competitius, competitivitat per no reduir nombre d’estudiants quan disminueix
la població...
I un altre economista (dels criticats per Costas) posat a aficionat a
l’educació la va dirigir per deixar assentat que l’ensenyament ha d’estar
orientat als resultats; i algú ha
escrit que era un guru! Objectiu 1:
Millora dels resultats educatius. I seguim amb la mateixa partitura
dirigits ara bé per una mestra psicòleg però amb joves intèrprets i veterans
càrrecs de càtedra que reprodueixen les mateixes conceptualitzacions i
receptes que ens han dut a la desorientació. El suport d’ensenyament
personalitzat (SEP) no té dimensió emotiva, l’impuls a la lectura (ILEC) es
converteix en classe de llengua de nivell superior, el pla intensiu de millora (PIM) va cap a
classes o grups de reforç, ja s’ha apuntat als resultats d’anglès B1 (PILE) sense
considerar la mesura clau (Teixidó,1991): “cada hora de classe, assignació de
dues hores de professor” per fer l’anglès sempre en grup col·loquial de 12-15
alumnes.
2
La nostra escola està mutilada. El
goig d’aprendre ha quedat escapçat, hi ha unes matèries obsessives: llengua i
matemàtiques. Les altres matèries semblen de “relleno”. El què compta són
els resultats. Gastem massa energies en proves: llengua catalana, llengua castellana,
matemàtiques, anglès i potser ús de
les TIC. L’admiració per la natura i la seva varietat; la curiositat per la
ciència i la seva màgia; la fascinació per la tecnologia, els automatismes i
sistemes de control; el món pintat i el somni fantàstic; el cos en dansa
embriagadora; la comunió en el cant; la transformació en el teatre; la
saviesa de fons de totes les cultures però també amb els abusos i explotació
de l’humà per l’humà... Tot això és de “relleno”... i massa infants hi ha que comencen a avorrir-se a l’escola
i passen de l’institut o col·legi. I després diem que hem de reduir
l’absentisme i l’abandó escolar!
3
Si en la crisi/estafa econòmica es qüestionen les bases del sistema
econòmic, en el fracàs escolar cal
qüestionar les bases del sistema educatiu: les relacions entre institució
escolar professional, les directrius del govern i la participació de la
societat.
L’escola dels anys 1940s a 1970s va estar marcada per l’autoritarisme
ideològic del govern i el corporativisme rutinari dels professionals. Els
anys 1970s i 1980s va emergir l’exigència de participació en l’educació amb molt
de voluntarisme, una certa imprudència i
una lamentable dispersió. Els anys 1990s es va iniciar una obsessió
normativa reguladora dels governs encara que sempre proclamaven la
participació. L’excés de regulació
política de l’educació l’està asfixiant, els professionals estan inhibits.
No correspon al govern regular l’impuls a la lectura, ni com s’ha d’aprendre
la llengua anglesa. Solament s’han d’apuntar les finalitats que el col·lectiu
professional ha de resoldre i el conjunt de la ciutadania ha de participar
fent “pinya” i aportar la “teca i beguda” (com a les colles dels castellers)
perquè els infants i joves sàpiguen què anem a una.
4
Mestres i professors tenen
la responsabilitat professional d’acomplir les finalitats de l’educació amb els mitjans i condicions necessàries i en això han de ser escoltats.
Reiterem una vegada més que els mitjans de comunicació de masses i consum no
poden anar per lliure respecte a la infància i joventut.
Però ens falta clarament el pla intel·lectual després de tants d’anys
pendents de la normativa legal d’uns i la contranormatiava dels altres. Cal activar els esforços dels pedagogs
que han de donar normes d’acció específiques per a l’ensenyament completant
les explicacions del funcionament de l’educació més coherents amb la realitat
observada que han d’elaborar amb d’altres científics socials.
Martí Teixidó, radicalitat a fi de bé.
|
  |
| A El Pais 19/08/2012 |
No tenen vergonya i parlen de competitivitat, ells a qui ningú pot fer la competència perquè són un trust de cooptació per nepotisme "democràtic" que està fins i tot per sobre dels miserables partits polítics. En alguns casos "premis de consolació" al fracàs com a polítics que els donen els seus delfins successors, aquells que els han d'agrair qua hagin pogut promocionar per una via d'ascens preferent: sense títols acadèmics, sense contracte i sense oposicions. (Solament escalfant cadira en reunions, permanents i plenaris de partit on fan les grans fumates). I és clar, són els que estan tan ocupats, que ho saben tot, saben de tot d'oïda i no tenen cap temps per estudiar i s'acostumen a no pensar doncs solament la disciplina de vot és políticament correcta.
Ara toca als financers amollar la pasta. Ells que segueixen anunciant beneficis (si Banco de Santader ha reduït els beneficis en 26%, vol dir que encara té beneficis d'un 74%, després d'haver pagat tots els sous, les primes i els dinars) és hora que contribueixin doncs n'hi ha uns pocs que hi tenen molts diners, però una munió que n'hi tenim alguns. Caixes -que ja no n'hi ha- i bancs treballen amb els nostres diners, administren els nostres diners, els de tots. I les asseguradores ens cobren primes per totes bandes, obligatòries, i regategen les pagues de cobertura. I els poders públics han de garantir l'ingrés mínim de ciutadania a tot humà. En altre cas són ells els poders anti sistema, el sistema no s'aguanta i és imprevisible què pot passar. També els financers (banquers, asseguradores, directius de corporacions públiques o camuflades) han donat "premis de consolació" als executius que han enfonsat, que han venut les empreses a canvi de beneficis personals. Aquesta era la seva feina: vendre la pàtria a l'ocupació franco-alemanya (agrícola-alimentària -tecno-industrial). Europa està ocupada i d'aquesta no ens salvaran els americans ni els anglesos que vetllen pels seus imperis decadents.
Haurem d'anar a demostrar el nostre poder econòmic, com si fossim tèrmits, petit però de la majoria de gent. Cada setmana a treure una quantitat simbòlica: 31€, 62€, 93€, 124€... Ja ho vàrem fer un dia simbòlicament. No ens podem encongir els qui encara tenim diner i cal urgentment resoldre la situació dels qui han quedat sense res.|
Caçar bisons
MIQUEL PUIG
al diari ARA, el 03/08/2013
Sembla que quan una horda
paleolítica caçava una peça grossa, hi intervenien membres de totes les
generacions: els vells dirigien les operacions, els adults es
responsabilitzaven de les feines executives més importants i els joves
ajudaven; aquests últims aprenien d'aquesta manera les tècniques necessàries.
Els joves podrien fer coses pel seu compte, lògicament, però d'escassa
entitat: caçar sargantanes o robar ous, per exemple. Mai una horda encarregaria
als joves que cacessin pel seu compte una peça grossa.
Nosaltres, en canvi,
sembla que ens hem apuntat a la idea que els joves han de ser capaços de
crear la seva pròpia empresa. S'ha posat de moda potenciar l'emprenedoria
. S'hi apunten les universitats, els governs i les patronals. Es creen
càtedres, oficines d'informació i es fan cursos de motivació. No discuteixo
que es tracti d'accions benintencionades i que potser en alguna ocasió seran
d'utilitat, però em sembla que confiar que seran els joves els que resoldran
el problema de l'atur, o responsabilitzar-los que ho facin, és tan insensat
com ho seria que els vells paleolítics enviessin els joves a caçar bisons. En
definitiva, que es tracta d'iniciatives que no aborden el nus del problema.
 |
Caçar l’educació,
el bison més gran i necessari.
Està clar el què observa Miquel Puig
d’acció col·laborativa entre diverses generacions en els pobles antics i
encara més en els que per ignorància denominem “primitius” per comptes de
“primigenis”; en aquest cas no podem dir primordials justament perquè no hem
seguit les seves constants de saviesa evident.
I avui tothom parla d’emprenedoria, dels
joves que han de ser emprenedors. S’hi apunten les universitats, els governs
i les patronals. Això que passa en general, aplicat a l’educació és doble
disbarat. L’educació sempre ha de partir d’antecedents, de tradició. Ha de
transmetre allò que va ser pensat i adoptat perquè funcionava si encara
funciona. Si no és així, procedeix innovar però no s’innova amb desconeixement
del què ha estat pensat i segueix tenint valor actual.
L’administració democràtica dona lloc a
periòdics canvis de govern, de la mateixa majoria política o de la majoria
alternant. Poc més. Aquesta democràcia de partit majoritaris amb la llei D’Hont
fa el mateix frau que la restauració de
de la monarquia a España de Cánovas i Sagasta: s’alternen las majories
i, per distreure una mica, deixen
entrar al teatre als partits minoritaris. (Labordeta ho va denunciar).
A l’Educació, canvia el conseller o
consellera, es remouen els directors generals, es reestructura l’organigrama
per retirar subdirectors que no interessen. Els que pensen, o se’n van o els
fan marxar. Queden alguns tècnics tan
fòssils que executen el contrari del què havien fet vint anys abans quan van
entrar com a pensadors.
Però el què més sobta és la nòmina
d’assessors que necessita un conseller o consellera. D’una banda queden
alguns mamuts aduladors als que cal donar premi per serveis prestats, perquè
no siguin emprenyadors, però que no fan cap feina. S’incorporen joves
cadells, “els emprenedors”, els sortits de la universitat amb un títol i
sense cap experiència però amb algun pare o mare què els ha presentat o
recomanat.
Què pot assessorar un jove de 25 anys
sobre la política de l’educació?... Pedagogia?, Neuriociència?, Sociologia?,
Administració?, Economia?... Clar, les decisions polítiques ja estan totes
lligades pels molts grups d’interès que aguanten el govern. Però s’hauran de
fer consultes de participació, rodes de premsa amb els mitjans de
comunicació, tenir uns portals web ben actius on cada dia es pugui donar
notícia de bona política i sobretot imatge, bona imatge, molta imatge: vídeos
per tot, piulades de 140 c. al twitter... En això els joves són excel·lents.
La política de l’educació està garantida: solament calen resultats de proves, de qualificacions, de
les PAU, de nivell d’anglès. Millorar els resultats, millorar els resultats
respecte als anteriors, millorar la presentació dels resultats, millorar la
sensació dels ciutadans malgrat els resultats de falta d’interès pel
coneixement, malgrat la falta de voluntat de comunicar-se en altres llengües,
de poca atenció a la cultura personal.
|
I si d'España es tracta (que va ser la nova marca de Castilla el 1500 encara que els mapes registraven las Españas) , no en volem saber res.
Ara ha quedat clar a la Unió Europea que és l'Estat més endeutat...! Avui, el 1986 i... no té res de nou. No en fa 300, en fa 500 d'anys que España s'endeuta, que tira més el braç que la màniga, que va inventar la loteria allà pel 1700.
És l'estil del Imperio Español (Catalunya no hi entrava si no era per finançar. Com ara, solaemnt per finançar)
