Política de l'educació amb joves emprenedors per a una bona imatge

Caçar bisons MIQUEL PUIG al diari ARA, el 03/08/2013 Sembla que quan una horda paleolítica caçava una peça grossa, hi intervenien membres de totes les generacions: els vells dirigien les operacions, els adults es responsabilitzaven de les feines executives més importants i els joves ajudaven; aquests últims aprenien d'aquesta manera les tècniques necessàries. Els joves podrien fer coses pel seu compte, lògicament, però d'escassa entitat: caçar sargantanes o robar ous, per exemple. Mai una horda encarregaria als joves que cacessin pel seu compte una peça grossa.  Nosaltres, en canvi, sembla que ens hem apuntat a la idea que els joves han de ser capaços de crear la seva pròpia empresa. S'ha posat de moda potenciar l'emprenedoria . S'hi apunten les universitats, els governs i les patronals. Es creen càtedres, oficines d'informació i es fan cursos de motivació. No discuteixo que es tracti d'accions benintencionades i que potser en alguna ocasió seran d'utilitat, però em sembla que confiar que seran els joves els que resoldran el problema de l'atur, o responsabilitzar-los que ho facin, és tan insensat com ho seria que els vells paleolítics enviessin els joves a caçar bisons. En definitiva, que es tracta d'iniciatives que no aborden el nus del problema.

Caçar l’educació, el bison més gran i necessari. Està clar el què observa Miquel Puig d’acció col·laborativa entre diverses generacions en els pobles antics i encara més en els que per ignorància denominem “primitius” per comptes de “primigenis”; en aquest cas no podem dir primordials justament perquè no hem seguit les seves constants de saviesa evident. I avui tothom parla d’emprenedoria, dels joves que han de ser emprenedors. S’hi apunten les universitats, els governs i les patronals. Això que passa en general, aplicat a l’educació és doble disbarat. L’educació sempre ha de partir d’antecedents, de tradició. Ha de transmetre allò que va ser pensat i adoptat perquè funcionava si encara funciona. Si no és així, procedeix innovar però no s’innova amb desconeixement del què ha estat pensat i segueix tenint valor actual. L’administració democràtica dona lloc a periòdics canvis de govern, de la mateixa majoria política o de la majoria alternant. Poc més. Aquesta democràcia de partit majoritaris amb la llei D’Hont fa el mateix frau que la restauració de  de la monarquia a España de Cánovas i Sagasta: s’alternen las majories i, per distreure una mica,  deixen entrar al teatre als partits minoritaris. (Labordeta ho va denunciar). A l’Educació, canvia el conseller o consellera, es remouen els directors generals, es reestructura l’organigrama per retirar subdirectors que no interessen. Els que pensen, o se’n van o els fan marxar.  Queden alguns tècnics tan fòssils que executen el contrari del què havien fet vint anys abans quan van entrar com a pensadors. Però el què més sobta és la nòmina d’assessors que necessita un conseller o consellera. D’una banda queden alguns mamuts aduladors als que cal donar premi per serveis prestats, perquè no siguin emprenyadors, però que no fan cap feina. S’incorporen joves cadells, “els emprenedors”, els sortits de la universitat amb un títol i sense cap experiència però amb algun pare o mare què els ha presentat o recomanat. Què pot assessorar un jove de 25 anys sobre la política de l’educació?... Pedagogia?, Neuriociència?, Sociologia?, Administració?, Economia?... Clar, les decisions polítiques ja estan totes lligades pels molts grups d’interès que aguanten el govern. Però s’hauran de fer consultes de participació, rodes de premsa amb els mitjans de comunicació, tenir uns portals web ben actius on cada dia es pugui donar notícia de bona política i sobretot imatge, bona imatge, molta imatge: vídeos per tot, piulades de 140 c. al twitter... En això els joves són excel·lents. La política de l’educació està garantida: solament calen  resultats de proves, de qualificacions, de les PAU, de nivell d’anglès. Millorar els resultats, millorar els resultats respecte als anteriors, millorar la presentació dels resultats, millorar la sensació dels ciutadans malgrat els resultats de falta d’interès pel coneixement, malgrat la falta de voluntat de comunicar-se en altres llengües, de poca atenció a la cultura personal.