música
Acte institucional
Va ser un encert del president Maragall fer un acte institucional al Parc de la Ciutadella ara fa sis anys. Ben pensat és un acte que ha de crear comunió, unitat com a poble. Un acte institucional ha de proclamar uns valors ben clars, raonables per a tothom, expressar-los de manera simbolica de manera que arrelin en el sentiment i que tinguin una projecció oberta, infinita, que ningú se'n pugui apropiar.
L'acte institucional de l' 11 de setembre de 2009 a la Ciutat de Barcelona ha pogut aplegar en la unitat i també expressar la diversitat, enguany per divergència. Centrat en els pobles de la Mediterrània amb motiu de la capitalitat de Barcelona ha estat convidada Noa, cantant israeliana amb l'Orquestra Ârab de Barcelona. La idea, bona, s'havia de revisar quan es va saber que el 8 de gener de 2009, la cantant Noa va dir: “Només puc desitjar-vos que Israel faci la feina que tots sabem que s’ha de fer i per fi us alliberi d’aquest càncer, d’aquest virus, d’aquest monstre anomenat fanatisme, que avui es diu Hamas.” Aquestes paraules, en ple bombardeig, només es podien entendre com un suport a l’atac israelià. Només fa quatre dies, la cantant ha fet una declaració a La Vanguardia on justifica de nou el bombardeig a Gaza. Jo penso que s'hagues hagut de retirar la invitació i proposar un altre cantant, d'Israel mateix. La confrontació ja era coneguda però penso que l'acte s'ha desenvolupat amb gran dignitat. L'acte institucional havia de seguir el curs previst i els que discrepen -el motiu és prou clar i rellevant- es van poder expressar i no se'ls va fer fora, cosa que em temia. Va quedar en aquest punt d'equilibri: un centenar van expressar-se amb cartells, mocadors espatllers i globus. Una gran majoria es van aixecar per apaludir i neutralitzar la discrepència, clar
ament tota la primera fila de convidats il·lustres i autoritats, llevat de Pasqual Maragall que va mantenir la seva posició. Els discrepants podien haver afinant una mica més: oposar-se quan cantava Noa però assentir quan cantava el palestí que feia el ressò. Jo, que no vaig aplaudir en cap moment, volia felicitar especialment l'organització (Jordi Menendez estava al cas) per haver mantingut l'equilibri pacient i no haver pres mesures dràstiques. Aquest equilibri, difícil, és un valor poliètic expressat en la situació pràctica que contribueix a edificar la democracia. La democràcia no és la majoria; la democràcia és saber viure junts pensant i sentint diferent, però és evident que cal un "mínim comú unidor". L'acte institucional hi ha contribuït.
Des del punt de vista artístic, ¿Necessitem que vingui a cantar El cant dels ocells una cantant que no se'l sap, que no el té al seu repertori i l'ha de llegir i l'arrossega? Hi ha prou gent de casa que ho hauria fet millor. Núria Feliu, o una jove cantant. Si ve una cantant d'Isräel o de Palestina que canti allò que forma part de la seva identitat, del seu repertori meditarrani en aquest cas i, al final que s'afegeixi si vol al cant d'una cantant de casa que porti El cant dels ocells dintre seu amb tot el què significa.
Ressenyo alguns dels continguts del conjunt amb més valor simbòlic.
Ítaca de Konstantinos Kavafis, català de Carles Riba
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
...
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Quines paraules tan sàvies que ens arrelen a l'herència de Grècia, a la narració fundacional, el viatge de retorn d'Ulisses!
Amb quina profunditat i fortalesa les va recitar Rosa Novell, amb inflexions de veu i canvis de ritme! Si sabéssim entendre-ho bé, faríem millor l'educació dels infants. De petits cal interioritzar, arribats a adults cal construir, fer, atrevir-se... i arribats a vells cal haver anat desconstruint. La vida no t'ha de dar cap riquesa, la riquesa ets tu amb totes les vivències, amb totes les coneixences obert a aprendre dels que saben que prenen el nostre relleu.
Corrandes de l'exili de Pere Quart cantat per Sílvia Pérez Cruz
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
...
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Que bé va cantar les corrandes Sílvia Pérez Cruz! Amb quines inflexions i canvis de ritme més ben trobats! Sabia què cantava tot i ser tan jove, acompanyada del jove guitarrista Raúl Fernández (Refrre). Molt bé això de donar entrada a totes les generacions, a les més joves, a les que encara no s'han pogut fer un nom. Participa el poble, el poble amb art de comunicació, no els artistes.
Ja ho havia cantat amb Immigrasons al mercat de Músiva Viva de Vic (2006). Aquí amb molt d'instrumental.
Recordarem també la versió de Corrandes de l'exili d'Ovidi Montllor.
en una versió de 2008 amb imatges de memòria històrica.
Meditació de Vila Joana (2009) de Joan Margarit
Aquí, on comencen tots els poemes que jo pugui escriure,
sento el fred d’aquell foc on Verdaguer va anar cremant la seva vida.
La superstició i la caritat el van arrossegar,
cansat i trist, amb la sotana llòbrega,
lluent de tant portar-la, per carrers pobres i palaus sinistres.
...
-Cent anys de guerres-, repetia l’àvia.
Va ser una nena en un poble on cada nit sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte, el dia que els soldats
es van endur la seva mare per afusellar-la a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen i el meu pare, un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja cap amenaça.
Són uns morts llunyans, cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és, avui, la nostra força.
...
Però, encara se sent aquella olor de corral,
de gallinassa, aquell himne... la història d’Espanya!
La presencia conjuta de tots els preside
nts estats de la Generalitat i dels presidents estats del Parlament de Catalunya (potser faltava Heribert Barrera) i més quan hi ha hagut canvis de majoria política, és una imatge important per al poble de Catalunya i com a mínim s'ha de veure una vegada l'any.
Això són relats que ens constueixen com a poble. No és endoctrinament, no és discurs partidari, no és discurs polític. Són valors ético-cívics que ens poden vincular per viure el noste temps, que es poden ronar però que entren per via del sentiment, de la vivència simbòlica. Es recorden (recordar és retornar al cor), no són solament memòria, i ens concorden. Han de ser els valors cívics mínims, els que ens poden vincular a tots sens perjudici de les diferents sensibilitats. Que cadascú pugui viure amb personalitat pròpia. Això ja hauria d'haver-se inciat a l'escola. Els infants necessiten mythes, relats que els entusiasmin, que els donin goig de fer-se grans. (Ho explica molt bé Neil Postman a Fi de l'educació, Eumo). Els adults, en un temps de política de tan baix perfil i de tan poca continuïtat, necessitem l'expressió estètica: el poema, la cançó, la dansa, el teatre, la pintura, l'escultura, el cinema, tot tipus de performança... que ens ajudi a transitar per la sordisesa. Ja ens ho havia advertit Shiller a les Cartes sobre l'educació estètica de l'home (1795):" A qualsevulla època històrica que dirigim la nostra atenció, veiem que el gust i la libertat es defugen mútuament, i que la bellesa fonamenta el seu domini solament en la decadència de les virtuts heròiques." (CEEH X, 5)
Tanmateix, en una societat laica però que no ha entès que més enllà de les doctrines religioses roman la dimensió religiosa, una invariant humana que es canalitza d'una o altra manera. L'acte institucional té un cert sentit religiós: dóna sentit, relliga als altres, a un poble i s'expressa amb rituals. Pot atemperar altres canalitzacions més elemenatls: els colors d'un equip, més compulsives: el consum continu, més egotistes: el narcisime potmodern. Anys rera any hem de seguir omplint de contingut i creativitat l'acte institucional fent-lo extensiu al major nombre de ciutadans, també amb els infants que volem que creixin amb el cap clar i el cor net.
Valoracions d'ordre menor. L'emplaçament dels adrrers dos anys no era adequat, mala visió i excés de sol. L'emplaçament d'enguany ha millorat molt, més recollit, més àrea d'ombra i un bon nombre de cadires. La durada, prevista el 2003 en 40' ha anat ceixent. Enguany 1:30 h, és excessiu; no ha de superar l'hora en cap cas. L'enregistrament de televisió no pot ser més important que els aprticipants, els càmeres no poden passejar-se per l'escenari interferint, les girafes són desmesurades. Queda clar que es fa per a la TV i això és inacceptable. La TV ha de donar a conèixer un acte institucional que el fan els presents, actors o assitents. Per comptes de gastar tant en càmeres-homes a 600 €/h que trenquen l'estètica visual, seria millor instal·lar quatre pantalles gegants en indrets diversos del parc de manera que ciutadans amb criatures, sense ser-hi, també anirien seguint l'acte.
Crítica frontal a TV3 / Informatiu / Pellicer. Van informar de l'oposició a l'actuació de la cantant israeliana Noa, faltant a la veritat. Van dir que una minoria va ser apagada per la gran majoria. Va ser una minoria que es va expressar i mantenir fins al final. Encara al darrer moment passaven globus blancs de "Boicot a Israel" per davant de la primera fila i Pasqual Maragall va clavar un xut.
Ofrena floral al monument de Rafael Casanova
Coincideixo amb l'observació general de premsa i mitjans de comunicació. Enguany no s'han sentit les confrontacions partidàries i els crits i pitades procedien dels col·lectius de treballadors que veuen reduïts els seus llocs de treball i queden a l'atur.
Jo fa anys que acompanyo l'ofrena que fa Òmnium i darrerament també l'ofrena de l'Institut d'Estudis Catalans.
M'alegra comprovar que són institucions respectades per la unitat que representen i que la gent expectant reconeix. És l'observació que faig cada any i que em plau especialment.
Quan entra Òmnium (llengua-cultura-país), sempre amb Acció Cultural del País Valencià i Acció Cultural Balear, mai se sent ningú en contra sinó aplaudiments i algun crit favorable. Enguany quan els grallers han iniciat La Balanguera han cessat els crits i molts ciutadans s'han afegit cantant. Quan marcat pel tabal el solista graller ha iniciat La Moixaranga (La Muxaranga), s'ha fet un silenci que feia tremolar (segur que ha estat el moment més silenciós del dia) i es cert que és un so que encén el sentiment i s'enriqueix després amb les harmonies de la colla de grallers. En tocar Els Segadors, el cant ha estat general.
Manifestació per la independència
Que ningú digui que la convocatòria de manifestació de la tarda és la dels revoltats i que acaba a cops. Es tan gran l'engay de l'autonomia! Solament és una descentralització i s'ha de demanar permís per a tot. És molta la gent que diu que ja n'hi ha prou. Potser una manifestació amb tres branques: els joves més radicals, la generació que ens governarà d'aquí a uns anys; el partit que per via institucional vol incrementar l'autogovern com a mínim fins a un estat federal; el col·lectiu que demana un Estat propi dins la Unió Europea en veure que la Constitución Española s'ha fet vella i l'Estatut de Catalunya ha mort de part. Tres branques i molts branquillons. No hi ha disciplina de partit i això li dóna llibertat i autenticitat amb profundes convicicons ciutadanes. Solament podrà arribar a bon port si es condueix amb unitat.
Autor responsable de la ressenya valorativa Martí Teixidó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada