És ara amics! És ara! Si tenim les mans creaudes el bon temps mai no vindrà.

És ara amics!, És ara!

Si tenim les mans creaudes el bon temps mai no vindrà.


Amb el segle XX ja en tenim prou de desastres contra al Humanitat.

Ara ja sabem que l'únic que fa progressar és el treball ben organitzat i el que duu a guerres i a crisis interessades és el capital. Quan no li van bé les coses s'amaga i quan pot fa farolades de mal jugador de poker. I, ¿com ha estat possible que ara sigui el capital que dóna o treu treball? Si és ben al revés; el treball ben organitzat -inclòs el treball de pensament i invenció- ens permet fer reserves de capital per afrontar circumstàncies adverses naturals o inevitables. Però les crisis són crisis del capitalisme que traspassa als treballadors. Si durant deu anys o més han tingut beneficis del 35 i 37% o més, bé poden retornar beneficis; segur que no serà durant deu anys.

I darrerament han anat a Àfrica a remoure, a desestabilitzar i a treure'n guany. (El FIS d'Algèria, El Txad, Eritrea, hutus i tutsis de Rwanda, han estat armats i després diem que es barallen però les armes els hi hem venut. El repartiment d'Àfrica va donar lloc a la I Guerra de 1914 i així ha seguit fins 1980 quan el capital USA ha volgut entrar a petroleres, explotacions... frons al capital francès, belga... Ja el prisident Clinton va anar a beneir els negocis nordamericans. Després de la II Guerra de 1939 a 1945 també els europeus vam aprendre a no tenir les guerras a casa (llevat de la regió dels Balcans que era un artifici de la I Guerra) i a dur-les a d'altres bandes.


Certament, el socialisme d'estat, havent aportat un progrés econòmic molt més ràpid que el capitalisme industrial va demostrar el seu fracàsquan ja havia superat l'economia de supervivència i esenvolupament bàsic. Encara més gran és el fracàs del capitalisme que ara demana caritat, falsa caritat i fa el pena.


Galbraith, economista nobel, gens sospitós ja ha denunciat que això que ens presenten no és capitalisme, que és una societat de mercat on una minoria privada burocràtica gestiona els diners dels altres, anònims accionistes. I ho gestionen amb trampes, quedant-se primes blindades i esquitxant les pèrdues als altres.



Tuya es la casa,
el caballo
y la pistola
Yo me llevo la canción


Nos queda la palabra

La paraula és la nostra arma no-violenta.
Però si no parlem, si no creem estat d'opinió
la situació seguirà com la coneixem.
Que no som majoria?
Com permetem que una minoria domini el món!