Pacto social y político por la educación en España

Texto íntegro

Ja fa bona falta un pacte social per a l'educació. A finals dels anys 70 es va viure una guerra escolar, amb la LODE 1985 es va regular la participació, amb la reforma LOGSE 1990 es va modificar tota l'estructura garantint l'ecolarització de tots fins als 16 anys però gran part del professorat públic va fer resistència i gran part del professorat privat va seguir amb rutina. La falta de direcció pedagògica als centres públics i privats és manifesta. El revisionisme populista de al LOCE 2002 no va tapar el forat. La LOE de 2006 vol afavorir l'entesa i ho incorpora tot però no ha aconseguit l'entesa. La guerra escolar està al carrer i ens anem carregant les culpes sense superar la confrontació.




El ministre d'educació d'España s'hi ha dedicat, el conseller d'educació de Catalunya ha quedat content. Si les lleis d'educació havien quedat curtes, ja tenim 46 pàgines més a veure si tot queda ben clar. Objectius educatius per a la dècada 2010-2020 i propostes del major consens. I una comissió més per a fer-ne el seguiment.



A Catalunya es va fer una Conferència nacional d'educació el 2002 aproximant posicions. Va seguir el Pacte Nacional per a l'Educació a Catalunya de 2005 i es van signar compromisos per superar la confrontació. La Llei d'Educació de Catalunya de 2009, massa llarga, barroca i embolicada ho vol resoldre tot i es va multiplicant en extensos decrets excessius.

Tots els agents d'educació enfrontats: familia que reclama a l'escola, escola que reclama a la família, administració educativa que va regulant i regulant... i ara amb crisi econòmica retallant

I cada vespre, cada cap de setmana els mitjans de comunicació sedueixen els infants i els joves amb esl seus models i patrons de conducta. Els pares baden i no s'adonen que els estan educant els fills. Els mestres i professors surten a defensar el currículum escolar i com quixots volen atacar els mitjans de comunicació però no saben què veuen, què senten, què miren, què escolten, què fa vibrar els seus alumnes. Els qui preparen el pacte per al ministre es limiten a parlar de les TIC a l'objectiu 5, el més curt de tots. Les TIC vistes coma sistemes tecnològics però no s'adonen del Continguts de comunicació que marquen l'agenda social, dels continguts de ficció que conformen l'imaginari i són objecte de conversa a tot arreu.

No es tracta ni de bons ni de mals programes; Els Simpsons, Polònia, craKovia són crítica àcida o paròdia que cal veure amb ulls adults. Quan els joves ens ho fan a classe són sancionats. Quan un petit infant ha fet "culet culet" com Shin-Chan a classe ha estat renyat. Les obsessions sexuals del Dr. Slump són per a noiets de disset anys al Japó i aquí s'han emès per a infants. Els Teletubis són estereotipats per a fer nens babaus. Hi ha però perles com Pingu, narracions de civisme com Postman Pat i aproximacions estètiques a la cultura històrica com Les tres bessones.

Bona voluntat potser sí al Pacto social, però no han entès res doncs s'han limitat al món escolar. No saben què és l'educació doncs veurien que l'estan fent els mitjans de comunicació de masses i la societat de consum. Si no saben d'educació, encara menys de pedagogia tot i que això no correspon al pacte polític sino a la intervenció professional. L'educació és talment com una energia radioactiva: està per tot arreu, no es pot aillar i convé administrar-la amb molta cura i amb normes clares que tothom compleixi, els publicitaris els primers.

Bona voluntat sí, però sona a cantarella ja sentida. Estudiarem bé el pacte i farem propostes pedagògiques.
Martí Teixidó