Fixeu-vos en la situació d'Espanya, que
és ara l'epicentre de la crisi. Ni parlar-ne, de recessió; Espanya està en
plena depressió, amb un índex d'atur del 23,6%, comparable al dels Estats Units
en els pitjors moments de la Gran Depressió, i amb una taxa d'atur juvenil que
supera el 50%. Això no pot seguir així, i la certesa que no pot seguir així és
el que fa pujar cada vegada més els interessos del deute espanyol.
En certa manera, en realitat tant és el
motiu pel qual Espanya ha arribat a aquest punt, però val pena assenyalar que
el problema espanyol no s'assembla gens als contes moralistes que són tan
populars entre els alts càrrecs europeus, sobretot a Alemanya. Espanya no ha
estat un país malbaratador: la vigília de la crisi tenia un nivell de deute baix
i superàvit pressupostari. Però, per desgràcia, també tenia una gegantina
bombolla immobiliària, una bombolla que va ser possible, en gran part, gràcies
als enormes préstecs dels bancs alemanys als seus homòlegs espanyols. Quan la
bombolla va esclatar, van deixar l'economia espanyola a l'estacada; els
problemes fiscals d'Espanya són una conseqüència de la depressió, no la causa.
El suïcidi econòmic d'Europa PAUL
KRUGMAN The New York Times | diari Ara 22/04/2012, p:34
http://www.ara.cat/premium/debat/suicidi-economic-dEuropa_0_686931365.html
I Krugman diu que per sortir de la crisi caldria sortir de l'euro.
Efectivament si no se surt de l'euro i s'ha de reduir el dèficit i limitar la inflació...no es pot sortir d'una depressió. I si ja ho han patit: Éire, Ελλάδα, Italia, España... i no parlem de Bǎlgariya, Magyarország potser hem de pensar que soalment convé la contenció del creixement a Deutschland. El país que més alta tenia la moned, el marc, tenia dificultats d'exportació i por això vol inflació zero.
Deutschland que es va inflar del préstecs fets als bancs espanyols que fninançaven la bombolla immobiliària sense límits. Deutschland que es va enamorar de Ελλάδα es el 1800 idealitzant-la romanticament i ha acabat venent-li tota la producció industrial aniquil·lant la indústria grega i ara es queixa que els grcs no li paguen el deute.
Potser l'alternativa és que Deutschland surti ella de l'euro durant uns anys, mentre vulgui mantenir la contenció que li permet col·locar el seus productes arreu. Si és així, no hi ha lliure circulació de mercaderies i els països poden posar limitacions, acords de comerç recíproc, arancels fer ajustaments de canvi de divisa. Si en canvi, anem junts dins de la Unió Europea, Alemania ha de ser solidària amb Grècia i España com, dins d'España, Catalunya ho és amb Extremadura i Andalucía. (Bé, sense arribar als abusos d'inversió de les balances fiscals com en el nostre cas).
Política econòmica segons el professor Gonzalo Barnardos
a) Fomentar
l'economia productiva i desincentivar l'especulativa, amb la instauració
d'algunes normes i diverses regulacions.
b) Enfortir la classe mitjana a
través del manteniment dels serveis públics essencials i una redistribució de
la renda més bona.
c) La despesa pública hauria de finançar inversions
que milloressin la competitivitat futura del país, a mitjà termini.
d) A
curt termini, la despesa social hauria de ser elevada, donades les dificultats
econòmiques per les quals estan passant nombroses famílies. Però seria
convenient que descendís quan la situació econòmica millorés.
e) En
matèria empresarial, el sector públic no hauria de substituir el privat sinó
complementar-lo.
f) La progressivitat dels impostos hauria de ser més
elevada i augmentar els tipus que paguen les grans empreses, les grans fortunes
i les persones amb salaris més elevats.
g) Cal portar a terme la reforma
del BCE. En el seu nou paper, hauria de compatibilitzar l'estabilitat de preus
(l'únic objectiu explícit actual) amb la consecució d'un nivell satisfactori de
creixement econòmic.
França ofereix una
oportunitat a l'esquerra GONZALO BERNARDOS / diari ARA/araemprenem 22/04/2012 , p:3
http://www.ara.cat/emprenem/Franca-ofereix-oportunitat-lesquerra_0_686931327.html
Personalment , haig de dir que tota aquesta qüestió sobre la possibilitat de la sortida de l´euro d´Alemanya, em sona a demagògia política de l´oposició, especialment ara que vénen les eleccions a Westfalia.
ResponEliminaDiscurs fàcil per aconseguir votants: “ senyors, guaiteu quin cost té per a nosaltres la indisciplina mediterrània! els donem diners i els inverteixen en especulació ! irresponsables….si em voteu a mi , sortirem de l´euro i deixarem de mantenir a països que no necessitem per a res”.
Però no els expliquen que Alemanya està atrapada en la seva pròpia estratègia:la d´impulsar línies de subvencions a altres països per a infraestructures i obres públiques, acompanyades d´un tipus d´interès hipotecari sense precedents que faci créixer el consum de manera ràpida però sense incentivar programes de subvenció que afavoreixin la creació d´una europa industrialment potent, que per això ja hi són ells. Un “made in Germany” sense competència de qualitat i a un preu a l´abast de tot Europa. Credits que potencïin el consum privat de tercers països i desacelerin la seva indústria ; un retorn d´inversió en forma en forma d´excedent d´exportació.
La veritat és que penso que un país com Alemanya , on el seu modest i tan envejat creixement econòmic està basat en l´exportació intracomunitària, no es pot plantejar de cap de les maneres NI POT TENIR CAP MENA D´INTERÈS en sortir de l´euro en aquests moments.
Per començar, el retorn al marc suposaria una revalorització de la moneda que el situaria en el punt de partida que va ser el motiu de la seva aposta per la unió monetària, amb l´agravant de la devaluació de tot el crèdit prestat a la zona Euro.
Apostes per polítiques expansives ? Coneixent-los com els conec, no ho faran de cap manera. Els alemans tenen pànic a la inflació i no els falten motius històrics, doncs tots sabem a què els va abocar.
Tampoc penso que als països perifèrics hàgim de sortir beneficiats de la sortida d´Alemanya. Seria un retorn molt perillós a unes polítiques arancelàries que et blinden, però també et limiten.
No sé si ha ha algú que pretén que Alemanya perdoni deute , rescati els seus propis bancs i es quedi sense clients per als seus productes a canvi de res, però jo veig molt clar qualsevol acord comercial que s´establís tindria un caràcter compensatori de deute i no de reciprocitat.
Solució? Doncs potser no en tenen altra que la d´aguantar el xàfec fins que la situació els permeti poder prescindir d´aquests mercats després d´haver aconseguit –per exemple- rendes vitalícies fent-se amb la titularitat a low cost dels recursos energètics, telecomunicacions o implantació imposada de tecnología alemana dins de les administracions públiques dels països europeus a canvi de deute.
Martí, m´ha semblat entendre que estableixes una relació directa entre les polítiques arancelàries i la inflació. No hi veig la relació, però ja buscarem ocasió per discutir-ho personalment.
Toni G.
Sóc jo que a partir de la tesi de Krugman que planteja la possibilitat de sortir de l'euro com a mal menor al qu estem abocats, dic que pensem si no ha de sortir Alemanya.
EliminaEfectivament, a Alemanya li intressa un control de la inflació i de l'interès per mantenir la seva línia d'exportació: de capitals als ingenus españols que diuen ja ho pagarem sense avaluar la baixa productivitat que tenim; de bens d'equip a Grècia que han deixat de produir res, ho efne tot i no ho poden pagar. Alemanya ha pres una actitud prepotent: va a la seva però vol una moneda comú. Si estem en una unió, els més afavorits no es poden desentendre dels més endarrerits (potser a causa del domini industrial i del mercat que els han fet). Si no és així, si no hi ha unió real, millor estar separats i poder negociar rondes de comerç i establir arancels.
No és una qüestió de xàfec. És una qüestió de posició dominant no vàlida en el liberalisme primigeni de Smith i d'altres. És el mercantilisme fraudulent de Soros que ni crea riquesa ni crea llocs de treball. Vaja amb els bancs alemanys! Ells financien indirectament bombolla immobiliària i ara volen cobrar. I tots a escanyar pobres que -diran- ho són per tontos. Vergonya hunana!
És un error aspirar a viure com els que estan millor, per sobre de les possibilitats. És com quan un petit pagès o assalariat diu jo no sóc menys i també vull un Audi6; potser no el necessita, amb un Nissan o un Seat faria el fet i cada reparació li costaria menys. D'altra banda, no s'ha de parlar de suïcidis, però estan darrera d'una vida accelerada i productiva materialment però descompensada psíquica i d'esperit. L'Europa econòmica és una Europa privada dels poderosos si no garanteix l'Estat de justícia de Rawls amb renda mínima d'inserció. I això també val per als Estats de la Unió Europea.