Els mestres i professors resistim. "Somos como esos viejos árboles... suaves como la arcilla, duros del roquedal"

En la calma d'aquesta primera nit d'estiu
un sol que no acabava de marxar,
que no volia que el féssim fora

Ara ja és nit amb cel estrellat,
Vaques i vedells segueixen pasturant,
o no, fan concert d'esquelles.
La font de la muntanya raja prou
i s'afegeix al concert amb un raig continu.

Ara, lluny de la falsia d'economistes,
lluny de les xerrameca de falsos polítics,
és quan hi veig clar,
que mestres i professors som l'essència més humana,
que no ens treuran el futur
encara que ens el posin a l'esquena.

He escoltat, he cantat amb Jose-Antonio Labordeta:

Somos Somos como esos viejos árboles batidos por el viento que azota desde el mar. Hemos perdido compañeros paisajes y esperanzas en nuestro caminar. Vamos hundiendo en las palabras las huellas de los labios para poder besar tiempos futuros y anhelados, de manos contra manos izando la igualdad. Somos como la humilde adoba que cubre contra el tiempo la sombra del hogar. Hemos perdido nuestra historia canciones y caminos en duro batallar.

Vamos a echar nuevas raíces por campos y veredas, para poder andar tiempos que traigan en su entraña esa gran utopía que es la fraternidad. Somos igual que nuestra tierra suaves como la arcilla duros del roquedal. Hemos atravesado el tiempo dejando en los secanos nuestra lucha total. Vamos a hacer con el futuro un canto a la esperanza y poder encontrar tiempos cubiertos con las manos los rostros y los labios que sueñan libertad. Somos como esos viejos árboles.               José Antonio Labordeta

Sant Jose Antonio Labordeta, professor de joves, caminant del món, cantador de justícia i esperança.
Has tingut una vida completa i no has necessitat milions d'euros. I als falsos i interessats els has pogut enviar a la merda sense faltar-los al respecte. Ets genial, humanament genial. Amb tu aprenem que no ens amargarem la vida. Avui envio a banquers i polítics de baratillo a la merda i canto: suaves como la arcilla, duros del roquedal.

Si hem perdut la vida... ens queda la paraula. I la paraula és pensament, és llibertat. Ells es queden amb els diners però queden muts. Mireu-los! Fan pena.  Segur que n'hi ha de correctes però no són els qui acaparen. N'hi ha molt pocs, com Duran Farell i la seva esposa. Acabada la feina... de vacances... al desert, al silenci del desert. I del silenci surt la paraula, aquella paraula que era al principi, que estava amb déu, que era déu, que és la immensitat de la que formem part sense que calgui anar carregat de diners.

L'agua segueix rajant, sempre avall sense aturar-se.
Ara borden els gossos que potser m'oloren,
I si avui vingués la guilla?
Fa temps que no ens hem trobat.
Li hauré de deixar un regal,
és bona amiga, m'ha domesticat.
Ara cal que jo la domestiqui, ens esperarem l'un  l'altre.

Cantem amb Labordeta