dissabte, 23 de juny de 2012

Els mestres i professors resistim. "Somos como esos viejos árboles... suaves como la arcilla, duros del roquedal"

En la calma d'aquesta primera nit d'estiu
un sol que no acabava de marxar,
que no volia que el féssim fora

Ara ja és nit amb cel estrellat,
Vaques i vedells segueixen pasturant,
o no, fan concert d'esquelles.
La font de la muntanya raja prou
i s'afegeix al concert amb un raig continu.

Ara, lluny de la falsia d'economistes,
lluny de les xerrameca de falsos polítics,
és quan hi veig clar,
que mestres i professors som l'essència més humana,
que no ens treuran el futur
encara que ens el posin a l'esquena.

He escoltat, he cantat amb Jose-Antonio Labordeta:



Somos
Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.



Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

              José Antonio Labordeta


Sant Jose Antonio Labordeta, professor de joves, caminant del món, cantador de justícia i esperança.
Has tingut una vida completa i no has necessitat milions d'euros. I als falsos i interessats els has pogut enviar a la merda sense faltar-los al respecte. Ets genial, humanament genial. Amb tu aprenem que no ens amargarem la vida. Avui envio a banquers i polítics de baratillo a la merda i canto: suaves como la arcilla, duros del roquedal.

Si hem perdut la vida... ens queda la paraula. I la paraula és pensament, és llibertat. Ells es queden amb els diners però queden muts. Mireu-los! Fan pena.  Segur que n'hi ha de correctes però no són els qui acaparen. N'hi ha molt pocs, com Duran Farell i la seva esposa. Acabada la feina... de vacances... al desert, al silenci del desert. I del silenci surt la paraula, aquella paraula que era al principi, que estava amb déu, que era déu, que és la immensitat de la que formem part sense que calgui anar carregat de diners.

L'agua segueix rajant, sempre avall sense aturar-se.
Ara borden els gossos que potser m'oloren,
I si avui vingués la guilla?
Fa temps que no ens hem trobat.
Li hauré de deixar un regal,
és bona amiga, m'ha domesticat.
Ara cal que jo la domestiqui, ens esperarem l'un  l'altre.


Cantem amb Labordeta

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada