diumenge, 16 de març de 2014

Catalunya de tots: els altres catalans, els negres catalans, els magribins catalans, els argentins catalans...




Un tractament de Catalunya amb immigrants-emigrants =  migrants documentat, il·lustrat i posicionat.






Excel·lent editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots que ha aconseguit arraconar el lerruxisme i la immigració volguda del franquisme per diluir les identitats. L'escola en català per a tots (sense separatisme) i la televisió en català a l'abast de tots. L'aznarisme o el rajoyisme no hi tenen res a fer.

Jo era un noiet de 14 anys, coix de polio, que vivia al carrer Vilamarí, al peu de Montjuïc, i pujava a caminar per l'estadi i Can Valero (barri de barraques) i em vaig comprar Els altres catalans de Paco Candel. Integrant convivència i pensament som un poble més viu que cap amb Els negres catalans (Edmundo Sepa), magribins catalans M'hamed Abdelouahed Allaoui), argentins catalans (Patricia Gabancho)... Som i serem. Sí i Sí. Martí Teixidó

El llibre clàssic Catalunya, poble decadent (1935), de Josep Antoni Vandellós, pioner de la demografia catalana, va donar cos científic a una preocupació que ja venia de lluny com a resposta a l’ombra allargada del lerrouxisme i que, a partir d’aleshores, va quedar centrada en dos eixos: garantir l’empenta demogràfica del país i garantir, també, la pervivència de la llengua com a principal tret identitari. Sense població vinguda de fora Catalunya corria el perill de decadència econòmica; sense la integració d’aquesta població, corria perill la seva llengua. El debat centrat per Vandellós va tenir un punt d’inflexió als anys 60, amb la irrupció d’una nova gran onada migratòria procedent de diferents regions espanyoles en plena dictadura i, per tant, amb el català arraconat de la vida pública. És en aquest context que apareix Paco Candel i el seu assaig Els altres catalans, que aviat esdevé un referent. El catalanisme antifranquista de dretes i d’esquerres fa seva l’obra i la figura de Candel i l’adopta com la síntesi dels neguits vandellosians: el país necessita nova saba però cal que aquesta nova saba es faci seu el país. La Catalunya vella no pot viure d’esquena a la nova realitat de la immigració; la Catalunya immigrant no pot ignorar la llengua catalana. La lluita per la democràcia facilita aquesta simbiosi, que durant la Transició qualla amb el lema pujolià “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i amb dos èxits decisius fruit d’un ampli consens: l’escola en català -que evita la fractura des de la base- i la televisió pública en català. El conjur va funcionar i ho ha seguit fent durant els prop de quaranta anys d’autonomia, integrant noves onades d’immigrants de fora d’Espanya i foragitant el perill de guerra identitària, amb el castellà incorporat amb normalitat al patrimoni col·lectiu. La Catalunya d’avui no és el poble decadent que temia Vandellós. Al contrari: malgrat l’actual crisi econòmica, és un país puixant, amb capacitat de sortir-se’n i, ara, amb la il·lusió de tirar endavant amb la màxima ambició nacional. Però sobretot és un sol poble que acull i fa seva una gran pluralitat cultural, i que assumeix com una riquesa de tots la llengua pròpia del país.

 Diari: ARA 16.03.2014. L'Editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada