Deixem de parlar de PISA i resultats. És assumpte de Pedagogia i processos d’aprenentatge.

 

 

Deixem de parlar de PISA i resultats. És assumpte de Pedagogia i processos d’aprenentatge.

 

 

 

 

 

 

 

Els resultats de PISA són resultats, dades a considerar en el conjunt. Això correspon a la política de l’educació per decidir la regulació necessària i les inversions econòmiques generals. Res a veure amb els processos d’aprenentatge. Certament, la ineficàcia de l’escola és general, al país i arreu. El model uniformista de la instrucció universal dels il·lustrats va acomplir en gran part la seva funció però ja no serveix per a la societat multicultural i de consum.

 

La pandèmia educativa és general afectada per doble virus: el consumisme que ha contaminat la infància i l’economia financera que no necessita ciutadans  amb cultura i pensament. L’aspiració dels il·lustrats a la instrucció universal (llegir, escriure, calcular, operar i nocions de cultura general) per a fer ciutadans pensants ha quedat restringida a ciutadans competents, centrats en utilitats pràctiques. Per les proves PISA ho veiem, proves que encarrega i finança l’OCDE, la multinacional econòmica que ha arraconat la UNESCO, la cooperacional per a l’educació, la ciència i la cultura. S’ha establert el rànquing d’excel·lència i els governs malden per quedar-hi bé. Els docents, desacreditats per proves similars, reclamen imitar els països que estan al capdavant. La presbícia d’uns i altres es limita a considerar algunes variables (% del PIB, jornada escolar, dotació de personal, adequació del currículum), queda en segon terme la formació dels docents, la direcció pedagògica i la supervisió educativa i s’ignoren variables contextuals (hàbits familiars, facilitat per a pràctica d’esports, oferta de mitjans de comunicació als infants i joves). Això vaig poder comprovar-ho anant a Finlàndia quan tots estàvem bocabadats pels seus excel·lents resultats; tampoc tan excel·lents, simplement uns punts millors que els d’altres. D’altra banda, la classificació PISA ha quedat alterada. Preparant les proves, s’assoleixen millors resultats en les proves. Estem segurs que han millorat els aprenentatges? Promovem el gust pel coneixement i la cultura que ha de durar tota la vida? Certament, aquests no són els objectius de les proves.

 

Els virus no s’eliminen fàcilment. Tan sols es pot ajudar el cos, l’organisme, a incrementar les seves defenses i amb temps i constància es supera la malaltia. El consumisme està present en la societat i tots en participem. L’economia financera solament mira pels nombres que corresponen a guanys. La cultura aliment humà, com la natura aliment vital, han esdevingut producció i consum lucratiu; tot s’hi val. L’educació escolar ha de començar  per fomentar el gust pel coneixement i la cultura i l’oportunitat d’aprendre junts en una experiència gratificant de procés. Això no està renyit amb l’exigència i la feina ben feta, ans el contrari. En un entorn d’entusiasme i convivència el mestre o professor té autoritat pròpia, és exigent i els alumnes que se senten respectats, respecten. No es romanticisme, la pedagogia del treball cooperatiu ja va ser impulsada pels mestres Freinet (Élise i Célestin) i la xarxa cooperativa de mestres i escoles que incorporaven la tecnologia disponible els anys 1950 i convertien l’aula en un laboratori, taller i auditori amb el mestre persona de cultura guia. ¡Com hem gaudit els mestres que hem diversificat la classe en lliçó magistral curta, textos i participació dels alumnes, pla de treball individual setmanal, projectes d’equip, diversitat de tallers i realitzacions, passejades d’observació seguides d’expressió plàstica! Ep!, i cançó i música en qualsevol moment. Sí, hi ha feina de preparació de classe però l’activitat amb els alumnes és gratificant. Ha de ser molt feixuc  anar a classe amb desànim.

 

 

L’ensenyament-aprenentatge no ens el canviarà l’OCDE, tampoc depèn d’aquell o d’aquest currículum. Avui hem de maldar per disposar de la tecnologia actual com en les empreses punteres però hem d’haver pensat amb coneixement pedagògic les activitats d’aprenentatge que s’han de fer abans, sense tecnologia i després augmentades amb tecnologia. Avui, encara hem d’exigir dos docents per a cada grup, dona i home, després de tants discursos de paritat. Però, mentre tot això arriba, l’equip docent, tots a la una, té el major potencial de canvi (ara queda millor dir empoderament).  Els recursos que proveeixi l’Administració educativa, els equips tecnològics digitals disponibles al mercat, i els excel·lents llibres produïts per les editorials amplificaran, augmentaran l’acció de l’equip docent.

 

 

Escola, col·legi o institut sense direcció pedagògica professional?

 

Falta una mesura, mesura que ha faltat des 1973 i ha estat coberta, en general, per pseudorepresentants sindicals o per líders de gestió. No s’ha identificat la direcció pedagògica, la direcció professional amb experiència docent i estudi aprofundit. La renovació pedagògica del primer terç del segle XX era encapçalada a cada centre per directores i directors, mestres més formats a la Escuela Superior del Magisterio de la Institución Libre de Enseñanza de Madrid seleccionats per preparació acreditada: Palau Vera, Rosa Sensat, Cassià Costal, Fèlix Martí Alpera, Concepción Sáinz-Amor, Josep Estalella, Margalida Comas (els dos darrers, catedràtics d’Ensenyament Mitjà),  Herminio Almendros i Maria Cuyàs (els dos darrers, inspectors). Tothom sap que una orquestra musical sona bé amb un director o directora al capdavant. Tot equip d’investigació té un investigador principal. L’escola, l’orquestra humana més complexa, no té direcció orquestral (pedagògica).

 

Des 2010 s’ha pres consciència de la deficient formació dels mestres. L’absorció de les escoles normals a la universitat ens va semblar positiva, però no ha estat res. No es forma de manera integral; cada professor formador imparteix una parcel·la (cadascú defensa la seva), de ciència o de tema. Com integraran els estudiants de mestre una visió de conjunt?. L’alternativa proposada pels professors experts comissionats per millorar la formació dels mestres ha estat afegir un màster; més del mateix. L’absorció dels estudis professionalitzadors de mestre a la universitat ha quedat esbiaixada a estudis acadèmics; els mestres amb exercici d’anys, els millors mestres o professors, no accedeixen a professors formadors de la universitat i els professors acadèmics no poden formar professionals.

 

Davant d’aquest atzucac, encallats tants anys, hem de tornar a pensar en l’Escola Superior de Mestres i Professors, com es va fer el 1909. Malgrat que M.B. Cossío  exercia la càtedra de pedagogia a la universitat de Madrid es va veure necessari crear una escola específica, la Escuela de Estudios Superiores del Magisterio, de formació superior professionalitzadora per a directors, professors formadors i inspectors supervisors.

 

 

En conclusió.

 

D’immediat. Anar dotant les escoles i instituts de directors o directores pedagògiques, professionals competents seleccionats per criteri, no per mèrits formals. (Aquesta era una de les claus de Finlàndia). El director del centre passa a ser el president del consell escolar i es fa càrrec de la gestió institucional. (Com a les empreses, diferenciar president del consell d’administració i director executiu).

 

A tres anys vista. Sortiran els primers mestres professionals amb formació integral de l’Escola Superior de Mestres i Professors que podran ser designats per a direcció pedagògica, formació de mestres o supervisió de centres. La bona formació inicial seguirà en l’exercici professional amb la direcció altament competent i la supervisió educativa. (Com es va fer el 1931 a Catalunya, hi ha d’haver permuta o rotació entre directors, formadors i supervisors). Entretant, cal identificar els millors docents professionals per experiència i estudi acreditats i posar-los al capdavant (Sense concursos de mèrits).

 

El sistema educatiu l’integren famílies, escoles, mitjans de comunicació, instàncies de lleure, publicitat i formació professional a l’empresa. Generalment ens referim al sistema escolar amb centres, plans d’estudi desenvolupats en currículums i professionals docents. Les dades de proves PISA són un indicador del conjunt del sistema escolar, no del sistema educatiu. El sistema escolar solament es pot millorar centre a centre atès que en cada cas cal considerar variables d’entrada, variables de context, variables de procés, variables de producte i variables d’impacte: fent una anàlisi de cada establiment escolar. PISA aporta unes anàlisis interessants de conjunt que podem mirar d’analitzar en cada establiment escolar (correlació de l’aprenentatge amb l’IESC, variancia interna i externa del centre, seguiment d’una promoció, contrast amb escoles associades). No hi ha receptes generals. Tanmateix he començat dient que la pandèmia educativa està afectada per un doble virus i el virus s’ha de superar internament, ho ha de fer cada establiment escolar. Millorar el sistema educatiu és encara més complex i els agents econòmics hi tenen molt a dir i a fer, abans que fer fundacions.

 

Martí Teixidó, pedagog, dr.

setembre 2024