Mira que hem trigat a a reconèixer que l'habitatge, la falta d'habitatge, és un problema social generalitzat! Quan el 2007 va punxar la bombolla immobiliària, sí, allà, a EUA però ja podíem anticipar que amb l'economia 'globalitzada' ens arribaria... i va arribar: disminució de sous el 2011, reducció de la compra d'habitatges i increment accelerat del lloguer d'habitatges el 2015. I ja fa deu anys, deu.
Ara, perquè ja no es pot contenir el descontent i la protesta al carrer, govern i administracions anuncien plans d'actuació. Plans d'actuació per dedicar acció de govern a construcció d'habitatges. L'Adminsitració, promotora de construcció d'habitatges. Alguns queden conformats i sols demanen que es compeixin els anuncis fets. Moltes mesures s'informen quan s'anuncien, passa temps i es fan nous anuncis.
Jo, mestre d'escola i pedagog, no em considero entès en economia i en qüestions d'inversions. No em considero entès, però penso, penso i escric per contribuir amb el meu pensament si és encertat o rebre arguments que em facin veure una altra cosa i rectificar.
1
D'entrada em venen a la ment promocions d'habitatge públic dels anys 1970. Els blocs de La Mina-Besòs, en un territori frontera entre Barcelona i Sant Adrià. Va aplegar població necessitada d'habitatge però s'ha perpetuat una situació de pobresa social amb brots de conflictivitat. El polígon Ciutat Badia, en un doble territori municipal, Barberà i Cerdanyola, habitatges que es van comprar a preu assequible, amb gran nombre de treballadors de seveis públics (mestres, correus, telefònica, renfe, seat). Es va crear una fràgil mancomunitat de serveis fins a la constitució de municipi independent el 1994, però un municipi subvencionat amb assignacions públiques atès que no tenia possibilitat de racaptació d'impostos propis. Hom estarà d'acord que no han estat promocions d'habitatges reeixides com tampoc ho han estat d'altres de la Obra Sindical del Hogar: el barri de Sant Cosme d'El Prat, la Font de la Pòlvora de Girona. Hi ha altres promocions reeixides com les promogudes per l'Església de Barcelona, el barri del Congrés Eucarístic de 1952 i els pisos socials de La Bordeta-Sant Medir o les promogudes pel Patronat de l'Habitatge de Barcelona al polígon Montbau; reeixides per la qualitat de la construcció però especialment perquè no han comportat marginació social.
Quan ens anuncien des del govern que faran habitatges, ja tremolo. Però suposant que no es repetissin els errors suara esmentats, penso en la despesa pública incrementada que pagarem els ciutadans, en la discutible adjudicació justa i en el deteriorament i manteniment continu necessaris que no s'acostuma a pressupostar. El cas de Ciutat Badia, avui Badia del Vallès, ens ajuda a entendre-ho millor. Van ser habitatges de baixa qualitat, molta 'uralita', galeries fosques i quatre plantes sense ascensor (any 1975). Eren de compra però els veïns van reclamar l'urbanització de carrers que no s'havia fet i la substitució dels materials de mala qualitat. Entretant, molts dels veïns, eren treballadors amb sous estables, van estalviar i comprar un apartament a la platja (molts a Cunit, Cubelles, Segur de Calafell). Els anys 1990 ADIGSA havia d'autoritzar a venda a un preu raonable però es venien pel doble o més, especialment a venedors de 'mercadillo' que duien el bitlelts en efectiu. Alguns ja havien comprat els pisos l'any 1975, per inversió, no hi van viure mai i els venien al cap d'uns anys.
Per tot això que és prou representatiu de molts més casos, trobo totalment desencertat que les administracions públiques es dediquin a la constucció d'habitatges. Molt necessaris, però trigaran molts anys i poden derivar el les situacions descrites.
2
Penso que hem de revisar la situació de l'habitatge que sempre ha estat un problema durant el segle XX i identificar les accions que el van reduir en part. Pensem que la situació actual és la més greu a la que hem arribat. Sols es pot sortir de l'atzucac si en sabem les causes. Ho refereixo a Barcelona perquè no conec prou bé el procés a d'altres ciutats.
La Barcelona industrial del segle XIX que creixia, havia de crèixer en urbanització i habitatges. Jo, mestre d'escola, explicava als alumnes la gran visió del Pla Cerdà, d'aquell enginyer, nascut a Centelles, que va ser rebutjat per sectors interessats (es presentaven com a catalanistes), perquè havia estat seleccionat per Madrid. Quina sort varen tenir el barcelonins! Quin pla més imaginatiu, saludable urbanístic i social! Imaginatiu: sobre tot el pla de Barcelona. Saludable: orientat per la millor insolació. Urbanístic: xamfrans per visibilitat als encreuaments (encara no hi havia automòbils) i patis jardins interiors oberts. Social: quatre plantes (no hi havia ascensors), botigues, principal pel constructor, primer per professionals, segon per treballadors. Convivència de classes socials a la mateixa escala entre burgesia i obrers i els infants ja ho vivien de petits. El classisme i l'especulació ho va desvirtuar aviat: cinc plantes i més, patis interiors venuts i ocupats, barris rics, barris pobres i polígons marginats, centre, perifèria i zones comercials. Així anem al segle XXI. Ara fem correccions: carrers de sentit únic, reduccions a 30 km/h, superilles als encreuaments, carrers de vianants i creuar la ciutat (14 km) amb automòbil una hora; és la mateixa velocitat que un cotxe de cavalls de finals del segle XIX.
A l'inici del segle XX, la Barcelona industrial i electrificada atrau població treballadora, de comarques de Catalunya, després de la regió de València, de Murcia i d'Andalucía. Els constructors de propietat vertical lloguen els pisos amb estratificació social (no hi ha encara ascensors). La classe mitjana aspira a propietat i es creen les cooperatives de cases barates i l'aspiració a la caseta i l'hortet (sortint de l'Eixample cap a Sant Martí de Provençals per on passava el tramvia de Badalona). Però el més important és que les Caixes d'Estalvis, de Pensions, de Mont de Pietat, totes, varen iniciar la construcció d'habitatges que es venien amb crèdit hipotecari o es posaven a lloguer raonable amb gran estabilitat. A l'entorn de les caixes van créixer financeres i asseguradores. Grans empreses industrials també construïen habitatges per assegurar els seus operaris: Viviendas de la Seat, una miniciutat camí de la Zona Franca. Cases de La Seda a El Prat. Poblat Roca a Gavà. Blocs d'habitatges Pirelli a Vilanova i la Geltrú. El 70% de les famílies vivien en cases de lloguer i solament un 30% eren propietàries. I no oblidem el barraquisme, a Can Valero-Montjuïc, al Somorrostro-Barceloneta, a la Perona-Verneda, el màxim exponent de falta d'habitatge.
Tot canvia a partir de 1970 es generalitza la construcció de polígons d'habitatges, ciutats satèl·lit, baixa qualitat de construcció i sense transport. Vaig observar el cas de Bellv¡tge a L'Hospitalet quan vaig començar de mestre d'escola. Construïen a 6 km de la plaça d'España després d'un descampat de 4 km. Per què? Evidentment per revaloritzar uns terrenys on avui hi ha grans empreses i hotels associats a la Fira de Barcelona estesa a L'Hospitalet. El cas Torre Baró, per als més pobres va començar a mitjans de 1960, a 5 km de Fabra i Puig, amb tren i pujada molt costeruda (ara recordat amb la lluita veïnal per l'autobús 47); cases autoconstruïdes en terrenys on podien, i petits constructors que van iniciar el seu negoci. Ja a finals de 1970, igual de costeruda, fan la gran urbanització de blocs d'habitatges Ciutat Meridiana.
A partir de 1970, des del govern, es promou que es sigui propietari de l'habitatge amb hipoteca inicialment als 11 anys. És l'expansió de la grans constructores: Habitat, Sanahuja (la de l'aluminosi), La Llave de Oro, Núñez y Navarro. Es dóna per descomptat que tot treballador amb feina ha de de ser propietari de l'habitatge i s'arriba a un 70% d'habitatge en propietat. Es va reduint el barraquisme amb construcció social: Can Clos, La Mina. A la carretera del Carmel, a tocar de Parc Güell, el 1975, sobre costeruda pendent, s'edifiquen torres de 14 plantes i es venen per les bones vistes i el sol, els primers pisos; després edifiquen al davant una altra torre: ni vistes, ni sol. Darrera les empreses constructores, elles mateixes, hi ha les financeres i les asseguradores. Les caixes d'estalvis es desentenen del lloguer i manteniment de blocs d'habitatges i els venen amb opció de compra preferent als llogaters. El 1985 es liberalitzen els lloguers i el 1994 s'afavoreix el propietari amb la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU). Amb la unificació de la moneda Euro, l'any 2002, són empreses de participació internacional i el 2008 reben l'embat de tsunami de la bombolla immobiliària.
Una observació addicional. L'habitatge i l'efecte sobre la saturació i retencions de trànsit. Es atribuïble en gran part a l'habitatge de propietat. Quan una família s'embarcava en al compra d'un habitatge l'havia de mantenir. Si li canvien el lloc de treball o ell canvia d'empresa pot anar a l'altre extrem de la ciutat o a una població a vint-i-cinc quilòmetres; dues hores o més de desplaçament afegits a la jornada, despeses de transport. El mateix si ha d'anar a viure fora de la ciutat per ajustar la despesa de lloguer. Saturació de trànsit matí i vespre, contaminació ambiental, hores de cansament, increment d'accidents ... Torna, torna... Cerdà, enginyer industrial i enginyer social. Petits constructors propietaris i habitatges de lloguer afavorint la convivència social.
3
Amb la punxada de la bombolla immobiliària s'ha acabat l'aspiració a la compra de l'habitatge. Els sous han perdut poder adquisitiu, s'estén l'ocupació temporal i precaritzada (hostaleria i restauració, missatgers, transport de distribució). Els joves no entren fàcilment al mercat de treball. Creix la demanda d'habitatge de lloguer que la LAU regula amb contractes de cinc anys i s'accelera l'increment de preus a partir de 2014 de forma imparable al centre de la ciutat però proporcionalment a tot arreu. Grans corporacions, per comptes de construir, compren habitatges en bloc per posar-los a lloguer. Al lloguer indefinit renovable cada cinc anys s'afegeix el lloguer temporal a un any i s'incorpora a la ciutat el lloguer turístic de temporada. Amb deu anys, se n'ha anat parlant però no s'ha regulat bé el liberalisme abusiu i especulador que permet la LAU mal aplicada.
A tot això s'hi ha d'afegir a Catalunya l'absorció de les caixes d'estalvis pels grans bancs que sols tenen per finalitat els beneficis. Els interessos dels comptes bancaris són minsos i han arribat a ser negatius i famílies treballadores han invertit en un segon habitatge amb hipoteca confiant disposar d'una renda que completi la pensió de jubilació. S'arriba també a la situació del matrimoni de parella, ambdós fills únics, que reben l'herència dels dos pisos dels pares i ja en tenen tres. Al seu torn potser tindran un sol fill. És la figura dels petits tenidors d'habitatges coexistint amb els grans tenidors, fons de capital internacional anònim que fan opcions de compra hostils sobre habitatges habitats. Habitatges que queden deshabitats, la ciutat n'és plena, especulant un millor guany.
4
A tot això afegim-hi el canvi de model de vida. Ja no es viu per treballar com s'havia dit; ara molts treballen l'imprescindible per viure. El criteri no és el gust per la feina, per un ofici que ja no sabem si n'hi ha. El criteri és el màxim sou amb el mínim horari i poca feina. Però no es fàcil per a la majoria. Tampoc queda clar que amb estudis i títol hom s'asseguri una bona feina. Encara calen postgraus i màsters i més i, per poc que es pugui, una estada l'estranger. Es vol gaudir de la vida de parella sense esperar al matrimoni. Cal optar per pisos compartits i això ha contribuït a incrementar el seu lloguer per habitacions. Però arribem a divendres i fora neguits, sortim, sortim.
Sembla que falten habitatges, efectivament hi ha increment de població nativa o arribada. Però, com no havia passat en etapes anteriors, hi ha bon nombre d'habitatges amb una sola persona i el que no es habitual és un habitatge amb tres generacions: avis, fills i néts. Cada persona que viu sola ha de fer front al lloguer, equipament i despeses fixes i això li resulta molt car. El sistema econòmic ho explota: més automòbils, més electrodomèstics, més restauració, més serveis personals, més sortides per sortir.
Tot plegat és el que a mi em duu pensar una altra sortida d'aquesta crisi que fa impossible viure. No ho poden solucionar unes quantes inversions de les administracions convertint-se en constructores. Ho pagaríem: s'ha de pagar la bonificació del cost de la construcció, s'hi han d'afegir costos del personal encarregat de la gestió d'empresa. Caldran més impostos generals, organismes de control de la despesa.
S'hauria de corregir el model de polígons residencials d'habitatge sense botigues i serveis per a treballadors. Cal recuperar el model de Viviendas de la Seat que van arribar a ser 1.700 habitatges constituïts com una petita ciutat autosuficient amb escoles, església, zones esportives, espais culturals i socials, cooperatives d’aliments i centres mèdics amb lloguers simbòlics.
Martí Teixidó, 18/02/2025
Complirem la Constitución Española?
Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos. [Constitución española, art. 47]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada