ROSALIA - Berghain club. Aparició pietista. Dolça Blancaneus. Bé i domèstic, planxem.

 

ROSALIA - Berghain  Discoteca club            a  Berlin. Reservat d'amissió                             

Rosalia,espectacular? Ho diu tothom? Periodistes i crítcs musicals i també polítics. Lux, com els pastorets que veien Nossa Senhora do Rosário de Fátima i la gent s'hi aplegava bocabadant. Tots agenollats davant la sorpresa anunciada. Oh! Fantàstic! Amb l'ai al cor o feina feta. 

 

 

Ja sabeu què canta, en alemany o en anglès? "La seva por és la meva por. La seva ràbia és la meva ràbia. El seu amor és el meu amor. La seva sang és... Això és intervenció divina. L´única manera de salvar-nos és amb intervenció divina. Et follaré fins que em vulguis. Estima'm." 

 

¡Quin popurri d'imatges literàries, de tonades i orquestració, de símbols de pietisme religiós! I un final contundent: "I’ll fuck you till you love me." (Que no hi lliga, però enganxa els altres).

https://youtu.be/htQBS2Ikz6c 

 

 

Veig que hi ha una total confusió. A la ràdio associen religió, espiritualitat, misticisme. Ningú esmenta pietat o pietisme, sentimentalisme, fe, creença, cosmovisió, vidasentit.

Els productors musicals, els espectaculadors, Rosalia i companyia, procuren no deixar-se res i ho posen tot a l'olla barrejada. Així cadascú hi troba alguna cosa que l'enganxa.  I al final, clar, no hi podia faltar l'actuació sexual com qui hi posa pebre picant a tot arreu. (Sense imatges; cadascú hi posa les seves.)

  

Nosaltres, potser només jo?, no som d'eixe món, canto amb Raimon. No hi veig ni idea, ni somni, ni cultura, ni ètica, ni estètica. Confirmo la tesi d'Umberto Eco (1967): Perjudica el públic la televisió? I en cap cas hi ha d'haver un poder de censura, qui decideixi què és bell i què és ètic, què convé i què no convé. A la massa social ens ha estat donat el poder de mantenir o de marginar determinats productes audiovisuals i verboicònics (verbo: aporten pensament racional i emotiu). Quan opinem, som públic. Avui, perjudiquem tots plegats la falta de gust, d'ètica i d'estètica? Doncs som nosaltres els responsables. Els productors-empreses es guien pel guany que avui aporta l'audiovidència. Depèn de nosaltres que produeixin unes o altres realitzacions.

 

Post 29/10/2025

Veig el titular de Catalunya Ràdio."La Nova cançó de Rosalia em sembla fantàstica"

 

He respost d'immediat.

No m'ho puc creure, Jordi Savall! Compte perquè això va de música, sí, però empastada de tot el que ha pogut per aconseguir això, deixar bocabadat i que ningú s'atreveixi a discrepar. Je suis desolé! 

 

Tot seguit ho he completat. 

Amb Catalunya-Nit he pogut oir, escoltar, sols la música de Berghain, sense imatges. Així puc estar d'acord amb Jordi Savall. Com a composició musical, bé. Però no saber res del text i no guaitar el popurri d'imatges. Però, què valorarà la massa que no arriba a públic?

 

Escoltarem la música però no mirarem. Jo no duria un pastís embolicat amb un full de Corin Tellado.

 

 

 

 

 

L'horari d'hivern i d'estiu. Fix, canvi dur, o canvi evolutiu

Les hores venen determinades per la llum solar. Els rellotges de sol són ben antics, ja a l'Egipte se'n servien. Hem volgut sotmetre el nostre cos biològic i els nostres hàbits a la producció industrial. Amb el rellotge hem sotmès la vida a l'economia. Els monjos benedictins van sotmetre la vida a l'espiritualitat. Els romans, esclavitzaven inacceptablement, però vivien; també els servents (dits esclaus, però no de galeres) com reflecteix Plaute.

 

 

L'horari d'hivern i d'estiu. Fix, canvi dur, o canvi evolutiu.

 

            Vallfogona de Ripollès. La paret de casa rogenca de l'extrem esquerre és Can Rafart.                                            La padrina vigilava l'ombra a la paret que li marcava migdia, l'únic rellotge que tenia.

Quan tenia set anys la padrina parlava d'hora vella i hora nova. Coresponia a l'horari que l'any 1940 es va fer per unificar-lo amb altres països més al centre Europa. No acabo d'entendre per què doncs España tenia un ample de via de tren diferent, l'aviació comercial no s'havia desenvolupat i les fronteres entre Estats eren grans impediment a la circulació. L'España de la postguerra incivil estava aïllada però va ser conjuntada per l'hora. El migdia, hora de dinar a pagès, era a les 12 hora vella, a la 1 hora nova (13 h). A l'estiu es llevaven molt d'hora i treballaven totes les hores del dia amb una migdiada a l'ombra per guardar-se del sol i dormir una estona.

Havia estat el ferrocarril que havia anat obligant a unificar horaris que eren diferents segons la geografia de les ciutats. A España van quedar unificats el 1901. EL 1974 es va iniciar el sistema de canvi  d'horari d'estiu i avançant un ahora de març a setembre per a aprofitar millor les hores de dia.  La Comunitat Econòmica Europea va unificar els horaris dels països integrants el 1981 incloent-hi el canvi d'horari d'hivern (bàsic) i horari d'estiu (avançat) afegint el motiu d'estalvi d'energia (posterior a la crisi del petroli de 1973).

 

Així anem amb canvi d'horari d'estiu a finals de març i d'hivern (ara endarrerit a finals d'octubre). Des de l'inici es va observar que alterava molt la vida dels infants. Sempre s'ha dit que alterava el son dels vells i que afectava molta gent en el seu rendiment laboral i professional. Fa vint anys que se'n parla, ara ja després de cinquanta anys, de suprimir aquest canvi estacional. Raons d'estalvi d'energia, raons de salut, raons d'unificació a la Unió Europea... però no es pren cap decisió i anar tirant. 

 

Els romans ja organitzaven la seva activitat segons les hores de sol. Disposaven de rellotges solars i van perfeccionar-los amb l'analema de Vitruvi  que observava el pas de l'ombra en una superfície amb diferent projecció segons l'alçada del sol, més alt a l'estiu, més baix a l'hivern. El referent eren els solsticis amb dotze hores de dia i dotze hores de nit. Quan el dia s'allarga: prima, tertia, sexta, nona, les hores eren més llargues i igualment dotze hores de dia i les vigílies de nit de tres hores prima, secunda, tertia, quarta més curtes. A la tardor hivern s'invertia: hores curtes de dia i hores llargues de nit.

Això va perdurar a l'edat mitjana i es va aplicar a les hores de resar. Els benedictins van incorporar les campanes per avisar l'hora del res que tocava un monjo amb major o menor exactitud. Quan els benedictins van saber dels rellotges mecànics al segle XIII ràpidament els van incorporar i aplicats a les campanes tocaven a l'hora del res sense distreure's. El monjo campaner solament havia de moure els pesos que accionaven els engranatges i sonaven les campanes. Això va uniformitzar les hores a temps igual, 60' tot l'any.

Sant Benet de Bages

 

 

Vistos els arguments i contraargument del canvi horari, penso que seria intel·ligent considerar l'encert d'hores  desiguals o temporànies. Els canvis horaris per norma són bruscos, contraris a la natura i a la biologia. Avui tenim noves possibilitats amb la tecnologia digital i la comunicació per GPS. Tanmateix els rellotges de referència son atòmics, de cesi o d'alumini. No tinc cap dubte que es poden programar els senyals de sortida flexibilitzant el temps de l'hora segons la durada del dia, amb major precisió que els romans. Tanmateix cal delimitar la zona geogràfica entre els paral·lels de referència dels països europeus, 36º N - 66º N. La modulació horària passaria desapercebuda, especialment per al nostre organisme biològic avui alterat. Els altres ésser biològics, animals i vegetals no han perdut el contacte amb la natura. 

 

Rellotge atòmic de celsi

 

  

 

 

 

Consell de l'Audiovisual de Catalunya, 25 anys amb reorientació.

 

Consell de l'Audiovisual de Catalunya, 25 anys amb  reorientació.

 

Al Parlament de Catalunya s'ha reafirmat el valor del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) creat l'any 2000 com a òrgan consultiu reconegut amb autoritat pròpia independent. És autoritat reconeguda per unanimitat dels diputats dels diversos partits polítics. És important subratllar aquesta autoritat, d'autor, sense poder o funció de govern. 

El president del CAC, Xevi Xirgu, de manera clara, va subratllar la trajectòria de prestigi reconegut d'aquesta institució que informa, posa ordre i regula la comunicació audiovisual a Catalunya. El reconeixement  va més enllà de Catalunya, ha estat emulat per d'altres parlaments autonòmics i ha estat valorat per institucions homòlogues d'altres països amb iniciatives de col·laboració. Però, de manera clara i directa, va fer notar la seva funció s'ha d'adequar a la innovadora i ràpida evolució de la tecnologia que ha fet tota la societat digital: correu electrònic, missatgeria per telèfon mòbil, xarxa internet i tantes plataformes que donen accés immediat a la informació d'arreu del planeta. Més que innovadora, és transformadora: permet que tothom sigui productor i emissor de missatges, d'informació, creador d'espectacle  i maquinador d'enganys. Si l'any 2000 l'espai radioelèctric dels mitjans de comunicació tan sols era accessible  a empreses i corporacions, actualment l'espai digital de xarxes de comunicació és accessible a tothom. 

La directiva anunciada pel pel president de CAC és que avui ha de ser el Consell de Comunicació de Catalunya atès que la identificació d'audiovisual ha quedat petita. En tot cas es tracta de comunicació, audiovisual però que avui s'ha de veure com a verboicònica (terme de l'escola semiòtica comunicativa de Bologna). A través d'imatges i de sons es transmet pensament i s'activen emocions. Podem veure com darrerament, els mitjans de comunicació convencionals, televisió i ràdio, han incrementat la comunicació emocional front a la comunicació racional per no perdre audiovidència que atrauen les produccions lliures a la xarxa. Així mateix, la ràdiofonia es pot 'veure' i fan referència a connexions de televisió o es repassen les informacions dels periòdics diaris convidant a accedir-hi qui hi tingui interès; la venda de llibres, es llegeixin o no, ve estimulada i també conduïda pels mitjans de comunicació.

El Consell de Comunicació de Catalunya, a diferència d'aquests vint-i-cinc anys s'ha d'adreçar també directament als ciutadans per a exercir una autèntica regulació, ara no dels mitjans, sinó dels continguts que produeixen els mitjans i qualssevol ciutadà a la xarxa per missatgeria o per videografia. Regular no vol dir censurar. Estic contra qualsevol control censor d'una autoritat encara que sigui de constitució democràtica. Recordant la qüestió que va formular Umberto Eco, el 1967, "Perjudica el públic la televisió?" podem veure la xarxa digital que avui  es fonamenta en la quantitat de seguidors que avalen missatges i comunicacions. ¿Com hi pot haver censura sense retornar a la societat autoritària repressora? En qualsevol cas no podem, no volem, tornar-hi. ¿Com es pot fer doncs una regulació sense censura però evitant l'engany i la misèria cultural que s'estén com a radiació tòxica?

El CAC, docs ha de poder posar ordre entre empreses productores, ciutadans emissors i tota la ciutadania receptora. El ponent convidat, Genís Roca, reconegut expert en tecnologia digital que l'orienta amb perspectiva social, integra amb seguretat societat digital i llengua catalana. Presideix l'entitat privada Accent Obert, abans Fundació Puntcat. Va presentar com a un  gran avantatge formar part d'una país amb la llengua catalana que identifica una cultura, més enllà de delimitacions polítiques, front a les llengües àmpliament esteses que vehiculen diverses cultures. Ser una llengua de pocs parlants ens permet entrar al fòrum digital mundial amb identitat inconfusible, avalant qualssevol identitat que no s'ha de perdre en la societat digital. Així, Catalunya amb la seva llengua i model comunicatiu esdevé un referent universal per a orientar les accions arreu. Aquesta és una visió innovadora que deixa enrere el complex de llengua minoritària, fins i tot de llengua minoritzada. La societat digital ha canviat l'escenari i els rols.  Això, ho he entès d'immediat atès que ja ho vaig presentar amb el canvi de l'ensenyament de llengües superant el model de llengua oficial i llengües estrangeres. El model de Catalunya ha de ser d'Escola catalana, avui plurilingüe (SCP-IEC 2018) amb la intercomprensió com a mètode.  Urgent per a nosaltres, és un model necessari a tots els països atès que tots els ciutadans han de ser plurilingües. Els països i cultures petites, no necessiten ser grans,  tenen una funció pròpia en el concert internacional.

El president del Parlament de Catalunya que era diputat quan es va aprovar el CAC, va reforçar llur funció i la nacessitat d'ampliar avui  les seves funcions fent-se ressò de les intervencions prèvies, de Xevi Xirgu i Genís Roca, dirigint-se als diputats presents perquè és a qui correspondrà aprovar el canvi. 

 

El Consell de Comunicació de Catalunya (CCCat), avui.

Ha d'arribar a tots els ciutadans. Veig una forma ben a l'abast i necessària.

Un espai setmanal d'uns 30' de caràcterr informatiu, valoratiiu i orientador per als ciutadans. Declaradament democràtic, pluralista i amb autoritat pròpia. Emès per tots els mitjans públics (a l'hora que li calgui a cadascun) i invitació a que l'emetin els mitjans i cadenes privades amb audiovidència estesa a Catalunya. Així, sense censures, amb informació i reflexió transparent i honesta, els ciutadans orientaran les seves eleccions i usos de mitjans i xarxes i la seva elecció contribuirà a la producció. Es garanteix la diversitat d'usos i gratificacions amb informació acreditada. Decideix cada ciutadà. Això comporta un procés de formació continu. 

Com ja ha fet del CAC amb  eduCAC,  amb col·laboració amb el Departament d'Educació cal atendre l'educació dels petits i joves ciutadans en matèria de comunicació tant com s'atén l'alfabetització per a la lectura i escriptura. S'han proveït bons materials però la formació dels docents en semiòtica de la comunicació no ha estat atesa i no l'apliquen als productes de comunicació oberts dels que els alumnes en són consumidors. Es fa necessari aprofundir, desenvolupar un model d'educació en matèria de comunicació que ajudi les famílies, que es paratiqui a les escoles, col·legis i instituts i que difonguin els mateixos mitjans de comunicació que han de posar per davant servir a la ciutadania.

 

EL 1992 amb la TD: Escola ComunicActiva. L'escola de la societat de masses telecomunicada, vaig presentar un model educador de la comunicació de masses per superar la reproducció estereotipada a què aboquen els mitjans de masses si no hi ha formació personal. La clau és respectar la percepció emocional inicial obrint-la a experiència compartida. Tanmateix el mestre o professor així com altres alumnes poden aportar elements racionals, dades, fets, principis, que facin comprendre millor els productes verboicònics. Això comporta que el docent hagi adquirit formació en semiòtica de la comunicació.

 

De la reproducció estereotipada.                                                                                    a l'expressió creativa. Mediació educadora.

 

El model és resultat d'estudi i elaboració completat amb metodologia d'etnografia educativa. Té fonament en la Mass Communication Research, en la psicologia de la percepció i en la neuropsicologia de l'aprenentatge. En la base de reflexió interdisciplinària hi ha la constatació de les funcions socials, talment com les funcions vitals han aparegut amb un procés evolutiu d'hominització.  En aquest cas: cultura (nutrició), comunicació (relació) i educació (reproducció). Quan sovint es volen veure com a superades etapes antropològiques i culturals reculades, cal entendre l'evolució social i cultural. Així, com d'una funció global inicial com tenen els éssers vius unicel·lulars s'ha passat a la diversificació de funcions, l'animal humà va fer els primers passos amb una funció global d'hominització amb la religió (relligat al món, relligat als altres jo els seus semblants, relligat amb si mateix prenent consciència) que avui, amb una adequada educació ha de ser una reelecció de cosmovisó i sentit de la vida en una societat diversa i pluralista. 

Es un model practicable de manera senzilla per fer mediació educadora familiar.  És un model d'educació  a l'escola per integrar lectura, escriptura, relats verboicònics i imaginaris emocionals. És un model de mediació que haurien de fer els mateixos mitjans per responsabilitat social quan són conscients que presenten relats verboicònics, de realitat o de ficció desmesuradament  cruents o provocadors. Front a la censura inacceptable, donem llibertat d'expressió però completem-ho amb espais de mediació. (Mass Communication Research: líders d'opinió, usos i gratificacions, efectes acumulatius, funció mediadora...)

  

De la funció global HOMINITZACIÓ, feta a través de la religió,                                                                                            a les tres funcions socials

 

Certament, a traves de la comunicació s'estableix avui, en la nostra societat allò que en temps històrics i prehistòrics ha acomplert la religió. Cal veure com la informació sols aporta coneixement si hi ha formació suficient. D'aquí la importància que tinguem un Consell de Comunicació de Catalunya.

 

 

 Sempre he seguit amb interès l'acció del CAC des de l'inici atès que m'havia dedicat a estudiar la relació educació i comunicació en adonar-me  que l'eduacció quedava ocultada per la comunicació. Una etiqueta que tapava. Si intervenim en la comunicació s'activa la cultura, entre la cultura de masses i la cultura de prestigi, cultura viva, plural, personalitzada. La consellera Carme-Laura Gil va pensar que hi podia contribuir per atendre-hi l'educació  i en va parlar amb el president Cabonnell; els llocs de consellers eren molt ben considerats pels periodistes-comunicadors  i sembla que no hi havia lloc per a educadors-pedagogs.

EL DEMÀ. Col·loqui de filosofia a Vic.

 La Societat Catalana de Filosofia, de trenta anys ençà, organitza un col·loqui a Vic al redòs un tema concretat en una paraula. Enguany ha estat El demà Hi participo habitualment, per aprendre i, quan penso que puc aportar pensament entre filosofia i pedagogia, ho preparo amb temps i ben documentat. El tema El demà m'ha semblat massa obert, ampli, imprecís. Potser hi cap tot i em semblava que hi hauria una dispersió total. Tot i haver-hi pensat, he renunciat a presnetar comunicació però aplego pensaments, referències i intuïcions que per a mi tenen interès. 

El demà, amb article determinant, massa polisèmic figurat.

El demà segueix a l’avui, evoca incertesa, aspiració o projecte. 

El demà, una forma de pensar en el futur.

 

El demà és més bell sempre que el passat, Joan Salvat-Papasseit, 1920

 

Demà serà una cançó, Vicent-Andrés Estellés 

Demà no és mai, Francesc Garriga.

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou. Del gran silenci ençà, tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir. I esdevindrà. Les pedres i el camí seran el pa i la mar, i el fosc renou d’ara mateix, el càntic que commou, l’àmfora nova plena de bon vi. Ara és demà. Que ploguin noves veus pel vespre tèrbol, que revinguin deus desficioses d’amarar l’eixut. Tot serà poc, i l’heura i la paret proclamaran conjuntament el dret de vulnerar la nova plenitud. MARTÍ I POL, Miquel (1977): Crònica de demà. Barcelona: Llibres del Mall.

 

 

 

Dedicat a l'educació, quaranta-vuit anys d'activiat professional (1968-2016) vaig trobar l'informe Unesco Aprendre a ser el dia de Sant Jordi de 1973. Amb ell vaig comprendre l'educació amb perspectiva de passat, realitat de present i projecció de futur. Així, integrava la història de l'educació i la construcció de la pedagogia (estudis de magisteri i filosofia i lletres), la pràctica d'escola activa apresa a les escoles d'estiu, l'observació de la vida social i cultural amb les seves contradiccions i, una clara projecció de futur: declaradament humanista, disposada a incorporar la tecnologia i amb la visió d'orientació-guia de la societat educativa. Els successius informes Unesco han repetit l'Aprendre a ser desgranant-ho amb aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure com a dimensions de l'aprendre a ser. Repensar l'educació com a bé comú. Reimaginar junts els futurs. Res de nou però que ha contribuït a fer oblidar l'informe inicial. Aprendre a ser, tan complet i ben estructurat i no solament uns consells o recomanacions. Solament Aprendre a ser és formació per als docents i polítics de l'educació. Avui, totalment vigent. Quants el coneixen? A quants orienta la seva acció educativa?

 

 

L’engany del demà.    Si ho fiem tot al demà...

 

Cal preveure. Cal planificar, programar.

L’avaluació, necessària, mesurada, pot dur a l’obsessió pels resultats.

Aquesta és la deriva del sistema productiu industrial, capitalitzador, orientat els beneficis. En l'educació l'ha introduït l'OECD amb les proves PISA, marginant la visió humanista, tecnològica i ciutadana de la UNESCO.  

Hem transferit la previsió, la planificació a tota la vida i com a derivada  es focalitza en la valoració dels resultats. 

Això acaba sent el demà: una obsessió per la millora, per la superació, pels resultats.

Pot ser una fugida endavant. 

Mañana es una mentira.  Sadhguru. Sólo puedes vivir el ahora.

Sadhguru Jaggi Vasudev​ (nacido el 3 de septiembre de 1957), a menudo referido como simplemente Sadhguru,​ es un yogui indio, místico​ y autor. A Coimbatore, Índia. La fundació, establerta el 1992, gestiona un centre d'ashram i ioga que porta a terme activitats educatives i espirituals. Sadhguru ensenya ioga des de 1982

 

El demà dins la concepció del temps

El demà, com a l’esperança en la nostra cultura, arranca de l’esperança d’Israel, del Messies. Orígen en la promesa a Abram/Abraham. La terra que et donaré, els fills, els fruit de la terra, del teu treball.

 

El grecs, temps cronos, kairós, aion. No hi ha demà. S’ha de viure, la força vital. Viure l’oportunitat d’allò que se'ns ofereix. Cronos és el temps que se’ns escola, se’ns escapa. 

La productivitat industrial capitalitzadora s’obsessiona amb el temps productiu i ens ho ha induït en al vida diària. Avui es cronometra la feina, minut a minut per afavorir un rendiment econòmic.

Els grecs no patien pel demà tot i projectar. Viatge a Troia però més important el retorn a Ítaca com a temps aion. 

Els romans, temps solar i llunar, mane, ante meridiem, post meridiem, suprema. Temps en hores flexibles segons la natura, la durada de la insolació. Auguris, fortuna… tot sotmès a la Fortuna, atzar desitjanle però imprevisible.

Els monjos benedictins precisen les hores  per  a la litúrgia de les hores, d’entrada amb rellotge de sol o d'aigua i toc de campanes manual. Al segle XIV s’ensusiasmen amb els rellotges mecànics que asseguren regularitat i precisió.

Aquest control del temps, cronomètric és el que adopta la ciència i la tecnologia industrial. i que s’ha transferit a tota la vida occidental i a les relacions internacionals.

A l’Orient, a l’Àfrica queden espai de temps vital, sense cronòmetre. Es viu el dia, l’estona i el demà té poca significació, poc sentit.

 

 

 

 

30 comunicacions (15') presentades.10 sobre pensament d'autors. 7 sobre orientacions filosòfiques. 5 sobre IA i societat digital. 3 sobre l'esperança. 2 sobre condició humana i educació. 2 sobre psicologia. 1 sobre economia. (classificació aproximativa). En general es presentaven interrogants oberts o interpretacions documentades en temps anteriors. Sembla que solament el demà centrat en l'esperança aporrtava una certa resposta. He recordat que Raimon ho canta en diverses cançons. 

 

Raimon, filòsof de la cançó, D'un temps que serà el nostre...cantem les esperances...

https://youtu.be/B6wKZdpKDnQ

 

 

 

Raimon, filòsof de la cançó, Animal d'esperances i memòria

https://youtu.be/rxyOIU8P-QI?si=j67Qp8Zdhs31Kc35 

  

Els de la meva edat vàrem anar a l'escola de la dictadura, mala cosa, llevat d'algun mestre. Fora de l'escola, a l'escoltisme, a la parròquia o al centre excursionista ho vivíem bé i cantàvem de gust i ens anaven quedant gravats els valors als quals ja mai hem renunciat.

 

AMISTAT, UNEIX-NOS!

 

Amistat, uneix‑nos! / Llibertat, deslliura'ns! / Germans: el demà serà millor!

 

1. Amb els ulls brillants i plens de joia, / i amb el cor ple de fe en el demà, / estimant farem la nostra via / i serem de tothom germà.

2. Ben segurs que es troba allò que es busca / quan l’esforç és noble i és constant, / si la ruta se'ns fa més difícil / obriríem camins cantant.