dijous, 10 d’octubre del 2024

Deixem de parlar de PISA i resultats. És assumpte de Pedagogia i processos d’aprenentatge.

 

 


Deixem de parlar de PISA i resultats. És assumpte de Pedagogia i processos d’aprenentatge.

 

 

 

 

 

 

 

Els resultats de PISA són resultats, dades a considerar en el conjunt. Això correspon a la política de l’educació per decidir la regulació necessària i les inversions econòmiques generals. Res a veure amb els processos d’aprenentatge. Certament, la ineficàcia de l’escola és general, al país i arreu. El model uniformista de la instrucció universal dels il·lustrats va acomplir en gran part la seva funció però ja no serveix per a la societat multicultural i de consum.

 

La pandèmia educativa és general afectada per doble virus: el consumisme que ha contaminat la infància i l’economia financera que no necessita ciutadans  amb cultura i pensament. L’aspiració dels il·lustrats a la instrucció universal (llegir, escriure, calcular, operar i nocions de cultura general) per a fer ciutadans pensants ha quedat restringida a ciutadans competents, centrats en utilitats pràctiques. Per les proves PISA ho veiem, proves que encarrega i finança l’OCDE, la multinacional econòmica que ha arraconat la UNESCO, la cooperacional per a l’educació, la ciència i la cultura. S’ha establert el rànquing d’excel·lència i els governs malden per quedar-hi bé. Els docents, desacreditats per proves similars, reclamen imitar els països que estan al capdavant. La presbícia d’uns i altres es limita a considerar algunes variables (% del PIB, jornada escolar, dotació de personal, adequació del currículum), queda en segon terme la formació dels docents, la direcció pedagògica i la supervisió educativa i s’ignoren variables contextuals (hàbits familiars, facilitat per a pràctica d’esports, oferta de mitjans de comunicació als infants i joves). Això vaig poder comprovar-ho anant a Finlàndia quan tots estàvem bocabadats pels seus excel·lents resultats; tampoc tan excel·lents, simplement uns punts millors que els d’altres. D’altra banda, la classificació PISA ha quedat alterada. Preparant les proves, s’assoleixen millors resultats en les proves. Estem segurs que han millorat els aprenentatges? Promovem el gust pel coneixement i la cultura que ha de durar tota la vida? Certament, aquests no són els objectius de les proves.

 

Els virus no s’eliminen fàcilment. Tan sols es pot ajudar el cos, l’organisme, a incrementar les seves defenses i amb temps i constància es supera la malaltia. El consumisme està present en la societat i tots en participem. L’economia financera solament mira pels nombres que corresponen a guanys. La cultura aliment humà, com la natura aliment vital, han esdevingut producció i consum lucratiu; tot s’hi val. L’educació escolar ha de començar  per fomentar el gust pel coneixement i la cultura i l’oportunitat d’aprendre junts en una experiència gratificant de procés. Això no està renyit amb l’exigència i la feina ben feta, ans el contrari. En un entorn d’entusiasme i convivència el mestre o professor té autoritat pròpia, és exigent i els alumnes que se senten respectats, respecten. No es romanticisme, la pedagogia del treball cooperatiu ja va ser impulsada pels mestres Freinet (Élise i Célestin) i la xarxa cooperativa de mestres i escoles que incorporaven la tecnologia disponible els anys 1950 i convertien l’aula en un laboratori, taller i auditori amb el mestre persona de cultura guia. ¡Com hem gaudit els mestres que hem diversificat la classe en lliçó magistral curta, textos i participació dels alumnes, pla de treball individual setmanal, projectes d’equip, diversitat de tallers i realitzacions, passejades d’observació seguides d’expressió plàstica! Ep!, i cançó i música en qualsevol moment. Sí, hi ha feina de preparació de classe però l’activitat amb els alumnes és gratificant. Ha de ser molt feixuc  anar a classe amb desànim.

 

 

L’ensenyament-aprenentatge no ens el canviarà l’OCDE, tampoc depèn d’aquell o d’aquest currículum. Avui hem de maldar per disposar de la tecnologia actual com en les empreses punteres però hem d’haver pensat amb coneixement pedagògic les activitats d’aprenentatge que s’han de fer abans, sense tecnologia i després augmentades amb tecnologia. Avui, encara hem d’exigir dos docents per a cada grup, dona i home, després de tants discursos de paritat. Però, mentre tot això arriba, l’equip docent, tots a la una, té el major potencial de canvi (ara queda millor dir empoderament).  Els recursos que proveeixi l’Administració educativa, els equips tecnològics digitals disponibles al mercat, i els excel·lents llibres produïts per les editorials amplificaran, augmentaran l’acció de l’equip docent.

 

 

Escola, col·legi o institut sense direcció pedagògica professional?

 

Falta una mesura, mesura que ha faltat des 1973 i ha estat coberta, en general, per pseudorepresentants sindicals o per líders de gestió. No s’ha identificat la direcció pedagògica, la direcció professional amb experiència docent i estudi aprofundit. La renovació pedagògica del primer terç del segle XX era encapçalada a cada centre per directores i directors, mestres més formats a la Escuela Superior del Magisterio de la Institución Libre de Enseñanza de Madrid seleccionats per preparació acreditada: Palau Vera, Rosa Sensat, Cassià Costal, Fèlix Martí Alpera, Concepción Sáinz-Amor, Josep Estalella, Margalida Comas (els dos darrers, catedràtics d’Ensenyament Mitjà),  Herminio Almendros i Maria Cuyàs (els dos darrers, inspectors). Tothom sap que una orquestra musical sona bé amb un director o directora al capdavant. Tot equip d’investigació té un investigador principal. L’escola, l’orquestra humana més complexa, no té direcció orquestral (pedagògica).

 

Des 2010 s’ha pres consciència de la deficient formació dels mestres. L’absorció de les escoles normals a la universitat ens va semblar positiva, però no ha estat res. No es forma de manera integral; cada professor formador imparteix una parcel·la (cadascú defensa la seva), de ciència o de tema. Com integraran els estudiants de mestre una visió de conjunt?. L’alternativa proposada pels professors experts comissionats per millorar la formació dels mestres ha estat afegir un màster; més del mateix. L’absorció dels estudis professionalitzadors de mestre a la universitat ha quedat esbiaixada a estudis acadèmics; els mestres amb exercici d’anys, els millors mestres o professors, no accedeixen a professors formadors de la universitat i els professors acadèmics no poden formar professionals.

 

Davant d’aquest atzucac, encallats tants anys, hem de tornar a pensar en l’Escola Superior de Mestres i Professors, com es va fer el 1909. Malgrat que M.B. Cossío  exercia la càtedra de pedagogia a la universitat de Madrid es va veure necessari crear una escola específica, la Escuela de Estudios Superiores del Magisterio, de formació superior professionalitzadora per a directors, professors formadors i inspectors supervisors.

 

 

En conclusió.

 

D’immediat. Anar dotant les escoles i instituts de directors o directores pedagògiques, professionals competents seleccionats per criteri, no per mèrits formals. (Aquesta era una de les claus de Finlàndia). El director del centre passa a ser el president del consell escolar i es fa càrrec de la gestió institucional. (Com a les empreses, diferenciar president del consell d’administració i director executiu).

 

A tres anys vista. Sortiran els primers mestres professionals amb formació integral de l’Escola Superior de Mestres i Professors que podran ser designats per a direcció pedagògica, formació de mestres o supervisió de centres. La bona formació inicial seguirà en l’exercici professional amb la direcció altament competent i la supervisió educativa. (Com es va fer el 1931 a Catalunya, hi ha d’haver permuta o rotació entre directors, formadors i supervisors). Entretant, cal identificar els millors docents professionals per experiència i estudi acreditats i posar-los al capdavant (Sense concursos de mèrits).

 

El sistema educatiu l’integren famílies, escoles, mitjans de comunicació, instàncies de lleure, publicitat i formació professional a l’empresa. Generalment ens referim al sistema escolar amb centres, plans d’estudi desenvolupats en currículums i professionals docents. Les dades de proves PISA són un indicador del conjunt del sistema escolar, no del sistema educatiu. El sistema escolar solament es pot millorar centre a centre atès que en cada cas cal considerar variables d’entrada, variables de context, variables de procés, variables de producte i variables d’impacte: fent una anàlisi de cada establiment escolar. PISA aporta unes anàlisis interessants de conjunt que podem mirar d’analitzar en cada establiment escolar (correlació de l’aprenentatge amb l’IESC, variancia interna i externa del centre, seguiment d’una promoció, contrast amb escoles associades). No hi ha receptes generals. Tanmateix he començat dient que la pandèmia educativa està afectada per un doble virus i el virus s’ha de superar internament, ho ha de fer cada establiment escolar. Millorar el sistema educatiu és encara més complex i els agents econòmics hi tenen molt a dir i a fer, abans que fer fundacions.

 

Martí Teixidó, pedagog, dr.

setembre 2024


dijous, 26 de setembre del 2024

Escoles i aules equipades al tecnologia del segle XXI. Laboratori de pedagogia a l'aula de l'Escola Activa.


Quedo meravellat de l'equipament disponible per a centres educatius. Quedo decebut de l'equipament i ordre dels centres educatius actuals: escoles, col·legis, instituts. Tant com hem vist l'excel·lent equipament tecnològic al sistema sanitari, no el veiem encara a les escoles. I està disponible. L'Administració Educativa ho ha de fer possible a tots els centres escolars, públics i finançats. Els establiments escolars son els que han estat menys equipats amb tecnologia front als establiments sanitaris, comissaries de policia, oficines de l'administració general, comarcal o local.
 
 
 
 

 

 

 

El Ministerio de Educación presenta l'espai 'Aula del Futuro'. Vegeu pàgina 8

 https://www.interempresas.net/FlipBooks/TI/46/8/

 

Es fabrica un mobiliari molt funcional que permet totes les combinacions que els docents hem de pensar amb pedagogia - didàctica - organització escolar. Vegeu pàgina 12

https://www.interempresas.net/FlipBooks/TI/46/12/  

 

Els mestres Célestin i Elise Freinet, amb el moviment cooperatiu de mestres, ja els anys 1960 sí que van fer l'aula del futur. Sense recursos, a partir de pupitres inclinats els anys seixanta van transformar l'organització de l'aula escolar en una aula laboratori i auditori funcional. 1 Estrada de presentacions dels alumnes. 2 Periòdic mural on poden publicar, opinios i valoracions, plans de treball. 3 Taula del mestre am màquina d'escriure. 4 Taules de treball individual i d'equip. 6 Fitxers autocorrectius. 7 Experiències d'aritmètica. I tallers:impremta, audiovisual. elèctric, art plàstic, ciències, fusteria, costura i cuina

Célestin Freient. Técnicas Freinet de la escuela moderna. Siglo XXI. pàgs. 82-85]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

[

 

 

Feien l'aula del futur que es va anar difonent, però poc, es va anar generalitzant l'aula convencional amb activitats participatives regulars. Demanava molt d'esforç del mestre organitzar i mantenir una alula laboratori diferent.

 

Avui la tecnologia i la producció ens ho posen fàcil. Hi ha enginy, feina d'operaris i comercials i cal pagar el preu just. Les escoles no tenen pressupost econòmic suficient per a aquests productes. Sí, algunes fan una inversió per distingir-se i tenir demanda. Però l'equipament, millor equipament tecnològics demana idea: pedagogia, didàctica i organització escolar. El millor equipament no canvia. Els mestres que van aplicar les Tècniques Freinet no tenien l'equipament però van incorporar: màquines de càlcul (capses de sabates amb rotlles d'instrucció aritmètica programada), premsa escolar (limògraf, impremta manual), ràdio (escoltant i redactant o enregistrant), fotografia ( il·lustrant treballs d'estudi del medi), fitxers d'aprenentatge individual (instrucció programada i qüestionaris guia), biblioteca de treball (quaderns monogràfics), correspondència escolar postal.

L'aula del futur ha ser ser l'aula d'avui. I ha d'incorporar tot aquest patrimoni pedagògic del passat creat amb bases científiques, amb atenció a les màquines i tècniques del temps i amb producció didàctica cooperativa.

Avui els docents en equip cooperatiu seguiran posant la iniciativa pedagògica que es veu amplificada. Es proveeix mobiliari funcional adequat. Es presenta equipament tecnològic digital amb moltes possibilitats. Les editorials fan la producció didàctica, impresa o digital, per als els docents que fan la realització amb iniciativa pedagògica i ajustament a les necessitats dels alumnes.

Cal prendre una decisió radical d'equipar les escoles i les aules per al  projecte pedagògic. Si hi ha projecte pedagògics, s'han de proveir els recursos. Alta rendibilitat social. (Començat per reducció de l'abandonament escolar la disrupció social). Poso l'accent en la pedagogia que és la que canviarà l'aula però cal la decisió política, política educativa per posar els mitjans i equipament, progressivament arreu, quan hi ha iniciativa pedagògica.

 

 

dilluns, 10 de juny del 2024

Eleccions europees 2024. Consideracions que no s'oeixen.

 

Política electoral. Podem explicar-la als estudiants? 

 

Eleccions europees 2024. Consideracions que no s'oeixen.

El resultats electorals són analitzats i comentats per tota mena de comentaristes. Una anàlisi de ciència política ha de partir de dades numèriques, fets recents que poden explicar i marc social jurídic. En general els comentaris se centren en les dades, estan més atens als fets que vindran i s'oblida força el marc jurídic. Quan els ciutadans renunciem a pensar, anem repetint tots el mateix que a alguns ja els va bé.
 
 
 
 
 
 
 1
Els ciutadans votants miren de distingir eleccions locals, d'eleccions nacionals, d'eleccions estatals, d'eleccions europees. (Un exemple reconegut que podem recordar és el de Sabadell dels anys vuitanta: comunista a l'Ajuntament, convergent a la Generalitat, socialista a l'Estat. Exemple de maduresa política). Oeixo que la majoria de comentaris interpreten les eleccions europees en clau estatal o autonòmica. Certament és el que està passant, ha passat a España i ara es veu a France on, abans de cloure els resultats, ja han convocat eleccions legislatives.
 
Convé recordar el nostre cas, històric d'España, que deu haver influït més del què pensem en l'evolució política. Les eleccions de 1931, que van guanyar opcions progressites, eren eleccions municipals. L'eufòria incontenible va dur a proclamar la república, un canvi de majoria política i més, de règim polític d'España. Un canvi precipitat que el 1933 va recular donant la majoria a la dreta de caire monàrquic i motiu per promoure un front popular que va governar el 1935 i va ser assetjat per la dreta fins a aconseguir el cop d'estat militar de juliol de 1936. Gerra incivil, derrota i dictadura. La majoria progressista als ajuntaments podia haver anat llaurant millor, formar l'opinió popular, explicar i afermar l'opció republicana a les següents eleccions d'España que s'hauria pogut mantenir amb majoria sòlida.
 
2
En alguns casos és vota la persona, no el partit. Molts es sorprenen dels canvis evidents de majories en quatre setmanes però els ciutadans distingeixen votar diputats de Catalunya de votar diputats a la Unió Europea. Hi ha però un altre element condicionant. A les eleccions catalanes del 20224 molts no-votants de Convergència-Junts rehabilitaven Puigdemont apartat injustament igual que el 2004 molts no-votants d'ERC varen voler recuperar Carod-Rovira que per un error formal s'havia hagut de retirar. Però aquests vots de salvació no són recurrents i Junts no ho havia entès.
 
3
La fragmentació i divisió electoral debilita. A les eleccions europees no s'hi pot anar vestit de catalanista o d'euskaldún encara que es pugui lluir barretina o txapela.  Junts sol, PNB quasi sol, s'aguanten però no faran feina. La divisió de  Podemos, Comuns, Sumar es paga cara, ja ho sabien, però cadascú anava a assegurar el seu lloc, no la representació dels ciutadans.
 
4
La unió Europea comença al Benelux però és impulsada per France i Alemanya, el centre geogràfic d'Europa. Italia, Portugal, España i Grècia estan geogràficament a la perifèria. Tota la circulació de mercaderies surt o passa pel centre i sempre juguen amb avantatge. Avantatge pels amos escanyapobres, any rera any i encara més a partir de l'estafa econòmica (dita crisi) de 2008-2011. La Unió Europea creix. Creix en nombre de països i encara més la riquesa dels països del centre. Però creix la desigualtat, una gran desigualtat, una injusta desigualtat. Els treballadors defraudats, els precaritzats sense perspectives, els immigrants que es conformen, de moment, amb les pitjors condicions duen a cercar una alternativa diferent. Així, reben suport populismes nacionalistes extrems, populismes d'espectacle trencador. Proclames polítiques sense consistència política ni econòmica que assenyalen els dolents i recullen la confiança dels desesperats.



dimecres, 1 de maig del 2024

Eleccions a Catalunya. L'educació escolar a debat

 

 

Present i futur de l’educació a Catalunya: debat educatiu amb els partits polítics

                          dilluns 29 abril 2024, 18-20:20 h

 

Debat de gran interès amb participació de: Esther Niubó, Partit dels Socialistes de Catalunya. Francesc Ten, Junts per Catalunya. Anna Simó, Esquerra Republicana. David Caño, CUP. Joan Carles Gallego, En Comú Podem. Manuel Acosta, VOX.  Fernando Sánchez Costa, Partit Popular de Catalunya. Moderador: Albert Bayot.

Un debat participat molt ben conduït i realitzat en el moment oportú, abans de deu dies de les eleccions de Catalunya. A la xarxa digital es poden trobar els programes electorals però és encertada una presentació als professionals docents, sense donar-los la paraula,  perquè tinguin una informació directa.


Dic l'educació escolar a debat tenint present que l'educació és resultat de la interacció de molt diversos agents educatius, els més evidents: família, escola, mitjans de comunicació, ocupació o treball, instàncies de lleure, publicitat.  Jo em centro en una reflexió propositiva des de la pedagogia com a ciència i com a professió. La pedagogia ha de considerar l'educació com a sistema per a una intervenció professional que es una mediació cultural. Cal explicar totes les variables d'una complexitat tan gran com és l'educació i cal comprovar l'eficàcia en resultats i també la funció  en impacte social cultural sotmès a  mediacions d'altres agents educatius.


 

La política de l'educació no ha de regular la intervenció professional, tan sols ha de crear les condicions i posar els mitjans per a un desenvolupament científic i professional. Els indicadors de qualitat  social de l'educació són el benestar dels alumnes i professors, l'interès pel coneixement i la cultura i el comportament social harmònic. L'Informe UNESCO de 1996 ho va concretar bé: aprendre a ser que comporta aprendre a conèixer (coneixement), aprendre a fer (procediment) i aprendre a viure junts (convivent). Ja es veu que té poc a veure amb els resultats de de proves que es limiten a contrastar els aprenentatges instruccionals o competencials com se'n diu ara, proves que l'Administració ha de fer per controlar l'eficàcia i rendiment de les seves aplicacions econòmiques en l'educació comú necessària dels ciutadans. Són resultats per a l''Administració, per a prendre decisions polítiques però no serveixen als equips docents que han d'analitzar els resultats d'aprenentatge atribuint-los a la didàctica i organització en funció de la situació dels alumnes.

 

Posicions i propostes presentades

Els set representants de partits polítics van coincidir en: Assolir un finançament equivalent al 6% del PIB com ja es va acordar al Parlament de Catalunya. Educació infantil gratuïta de 0 a 3 anys per a tothom. Reducció de les ràtios d'alumnes per classe. Increment de recursos personals per a una atenció personalitzada en l'escola inclusiva. Millora dels edificis escolars i adaptació a les condicions climàtiques. Desburocratització de la gestió educativa que ha incrementat la feina dels docents i directius.

 

Els set ponents van fer referència als mals resultats en proves PISA com a raó d'urgència per fer modificacions. Per a uns focalitzar determinats aprenentatges instruccionals. Per a d'altres revisar els aprenentatges competencials i recuperar l'aprenentatge de coneixements. També es van atribuir a la ineficàcia de la jornada intensiva.

 

Diferències en el model d'escola. Escola pública per garantir la igualtat i supressió de l'escola negoci. També evitar la competència entre centres públics.  Sistema públic d'educació amb escola pública i escola d'iniciativa social finançada. Màxima llibertat de tipus d'escola, elecció lliure de les famílies (llengua, religió, titularitat)  i finançament a a través de xec escolar. Posar per davant els dret dels infants en igualtat d'oportunitats del dret de les famílies a llibertat d'elecció.

 

La defensa d'escola pública dels partits va associada a l'educació a temps complet garantint a tots activitats extraescolars finançades públicament com s'ha iniciat amb plans d'entorn locals o recuperant la 6a hora per a suport complementari on hi hagi més necessitat.

 

Alguns partits expliciten els problemes de salut mental d'alumnes i el malestar dels docents manifest també en places vacants que no es cobreixen, per dir que cal prendre mesures adequades urgents. Per al malestar dels alumnes es demanen professionals especialitzats.  Per al desànim dels docents es demana revertir les retallades i millorar la retribució que ha perdut poder adquisitiu.

 

L'ensenyament de la llengua catalana va posar de manifest una confrontació total. Per a uns la llengua de Catalunya he de ser llengua vehicular en tot. Per a d'altres cal garantir el 25% en castellà. Una altra posició és donar llibertat total i les famílies decidiran el model que escullen. En alguns casos es demana un projecte lingüístic bàsic comú a totes les escoles i control de la inspecció; en d'altres que cada escola faci el seu projecte lingüístic, segons el consens del decret de 2022 uns, garantint el 25% de castellà els altres.

 

Resposta a al pregunta específica sobre la funció del Col·legi de Doctors i Llicenciats o Col·legi dels docents. En general els set ponents van reconèixer la funció necessària del col·legi o d'associacions professionals sense concrecions. Formació i professionalització. Deontologia professional. En un cas es va equiparar com a funcions complementàries col·legi i sindicats que han d'actuar coordinadament. En altre cas, s'identifica col·legi professional i professionals de la cultura.


Podem constatar que es presenten propostes, diferències i confrontacions ja conegudes. No hi veig novetat respecte a eleccions anteriors. Responen a visions polítiques derivades de visió ideològica, de drets socials o d'interessos sectorials. Ja dic que la política sols ha de crear les condicions  i proveir els recursos per la funcionament de la institució escolar però el motor interior d'aquesta és la pedagogia: coneixemet i pràctica. Solament un ponent ha apuntat que davant la complexitat social cal considerar les metodologies.


La contínua atenció als resultats de proves, proves de contrast mostral PISA o proves de contrast poblacional no orienta a analitzar l'atribució d'explicacions ni dels bons ni dels mals resultats. Hom es queda amb els resultats i una visió global que per millorar l'ensenyament-aprenentatge no aporta res de res. Certament cal millorar els mitjans materials i humans amb aportacions que l'escola ha de rebre però el nucli dur són els mitjans formals: la relació educativa i l'organització de l'ensenyament-aprenentatge de cada establiment escolar. Això correspon als professionals docents i no sols és assumpte de quantitat de plantilla i d'incorporació d'especialistes.

 

Com els representants de l'Administració declaren, els mitjans han anat millorant, les ràtios s'han anat ajustant i els especialistes es van incorporant. ¿S'ha millorat amb aquests recursos de manera proporcional?... ¿Hi ha algunes escoles amb màxima complexitat que funcionen malgrat no assolir resultats generals esperables en proves externes?... ¿Escoles amb condicions molt favorables, assoleixen resultats molt favorables?... La millora de l'educació s'ha d'aconseguir centre a centre. No vindrà de dotacions de recursos generalitzades ni de disposicions legals que se'ns dubte hi han de ser per crear les condicions.

 

Considerem algunes de les millores postulades.

Educació infantil generalitzada de 0 a 3 anys. Cal afavorir-la però cal considerar si tenim els educadors professionals ben formats. He supervisat més de vuitanta llars d'infants i he trobat poques educadores amb un llenguatge ben construït, que sàpiguen explicar contes sense llibre, que sàpiguen cantar i fer cantar amb cura de la respiració, que presentin una gesticulació harmònica i expressiva. N'he trobat d'excel·lents i les hagués volgut encaminar com a formadores de professionals o d'universitat on hi ha persones amb titulació adequada però sense experiència i modelatge integrat. Això es pot estendre a l'educació infantil de 3 a 6 anys. Tothom s'hi atreveix però en aquesta edat es va a l'escola a aprendre a parlar, a aprendre a produir tots els sons de diverses llengües, a modular la veu segons usos, a saber llegir i interpretar imatges, a emocionar-se, expressar-se i compartir descobrint.


Reducció de les ràtios d'alumnes per classe. Una cantarella que repeteix tothom. Què volem? Seguir fent el mateix que fèiem amb pocs alumnes? Una visió simplista de l'aprenentatge i de la personalització. L'educació escolar funciona creant situacions col·lectives que creïn un ambient estimulant; és un valor inicial que no exclou la personalització necessària actualment. Posem imaginació amb el mateix cost econòmic. Mantinguem les ràtios raonables, 24 i 28/32 però amb dos mestres o professors a temps complet encara que part del temps es disposi per anotar observacions d'avaluació o preparar materials personalitzats. Activitats amb dos professors i activitats dividint el grup. I, el gran benefici: les baixes esporàdiques ja queden cobertes amb un docent que coneix bé els alumnes i els alumnes el coneixen. (S'absorbeix la gran despesa de substitucions amb docents que desconeixen el funcionament). L'equip docent no ha d'atendre molt més que un centenar d'alumnes, durant tres o quatre cursos i els podrà conèixer bé fent una avaluació contínua orientadora eficaç. I evidentment, en podrà donar compte amb coneixement.

 

Incorporació de professionals especialitzats (psicologia, treball social, tecnic de salut, pedagog terapeuta). La complexitat que presenta l'educació actual per a tots fins als 18 anys els fa necessaris. Serà un error incorporar-los de manera generalitzada. Hi ha unes dificultats que presenten els alumnes que les ha d'atendre qualsevol docent. Si no les pot atendre ha de poder apuntar una descripció i una explicació possible. Acceptar que el docent sols digui que l'alumne té problemes ha conduït a una inhibició generalitzada. El docent ha de ser competent en la matèria però abans que res en la relació educativa. Convé estudiar bé les necessitats de cada alumne, conèixer l'etiologia, considerar les necessitats socioeducatives de l'entorn i segons això assignar professionals amb criteri equitatiu que no vol dir igualtat uniforme.

 

Educació a temps complet. És una recepta general d'activitats extraescolars o de reforç gens imaginativa. En alguns casos suposa prolongació de l'activitat escolar  amb personal eventual que actua segons el seu model educatiu no reflexionat. Vaig supervisar tallers de pla educatiu d'entorn, com a inspector i com a professor de pràcticum. En pocs casos trobava un educador amb criteri i sí molta estona de pati lliure perquè els alumnes estaven cansats. Molta ocupació en activitats esportives de les que no podem esperar els valors educatius que es proclamen quan l'espectacle és un esport competitiu i l'únic valor evident és guanyar. En pocs casos s'atén els alumne d'educació secundària atès que ho defugen. Obrim els instituts i col·legis en horari de tarda amb entrada lliure, sense inscripció i que puguin autoorganitzar-se com a clubs: de música i dansa, de còmic i murals-grafitti, de ciència i inventiva, de còmics i fanzines, de teatre i jocs de rol, de màgia i pretidigitació, d'acrobàcia i castellers... Com un cau d'escoltisme, amb assitència d'algun professor i exalumnes mentors garantint el bon ambient. Simuntàniament, es pot orientar alguns alumnes a anar-hi per a recuperar aprenentatges amb ajuda o a alumnes talentosos que puguin fer invents i creacions. Donarà motiu a fer presentacions periòdiques d'activitats, rebre reconeixement i estimular noves iniciatives.

 

La llengua catalana. Una confrontació iniciada sobre el 2003 que es va aguditzar el 2010 i que ha conduït a reclamacions judicials i a regulacions legals recents. Cada part mantenint les seves posicions per motius diversos sense fer una anàlisi dels processos migratoris que han modificat la realitat sociolingüística i evidencien una societat multicultural. Als uns cal dir-los que la immersió lingüística que es feia amb relació al castellà avui és més complexa amb l'anglès i les diverses llengües familiars dels alumnes. Als altres cal dir-los que no és un problema de competència en castellà o en català sinó de competència lingüística i cal desenvolupar la competència personal plurilingüe de ben petits. A uns altres cal dir-los que la llengua vehicular és molt poca cosa, que la llengua és pensament i cultura i per comptes d'imposar cal fer alhora aprenentatge cognitiu i emocional. A uns altres cal dir-los que el concepte de llengua materna del segle XX no s'escau,  que avui ens entendrem millor parlant de llengua familiar. Si algú encara pensa en llegua oficial o cooficial està perdent el temps a la vista de tanta diversitat de llengües i denominem llengües vives les que es parlen en un territori, encara que sigui un sol alumne. Als defensors del trilingüisme els hem de fer veure que s'enganyen, que repartint hores separades dificultem l'aprenentatge als alumnes i la tercera llengua queda disminuïda. A tots els hem de fer saber que la neurociència ha evidenciat que hi ha una competència personal plurilingüe que els nadons desenvolupen de manera natural si senten diferents llengües. Als tres anys d'edat, edat d'aprendre a parlar, a l'escola es pot desenvolupar la competència personal plurilingüe tractant en paral·lel diverses llengües amb la intercomprensió com a mètode; sols cal que el mestre sigui plurilingüe i avui ho han de ser tots. L'agilitat de passar d'una llengua a l'altra, sense gramàtica, s'adquireix bé fins els set anys i cal no perdre aquesta oportunitat de fer l'escola plurilingüe.


La societat multilingüe. La realitat de Catalunya afavoreix més que cap altra  fer l'escola plurilingüe. El català serà llengua comuna afavorint els alumnes de llengua familiar castellana. La llengua castellana serà la més acollida, i també apresa per ser la més present, però totes les llengües vives dels alumnes han de ser considerades. L'anglès i altres llengües són vives per ús transnacional i la comunicació digital. L'escola les incorpora ben aviat amb cançons i recitatius. Tot això afavoreix la competència personal plurilingüe. ¡Quina oportunitat tenir algun company de llengua àrab, xinesa o panjabi! Els companys el sentiran en ocasions i a final de curs sabran dir expressions bàsiques en aquestes llengües. Aquests alumnes seran els que millor dominaran l'anglès i altres llengües de caràcter transnacional que vulguin aprendre. Això que és tant a l'abast entre català i castellà, llengües romàniques amb la mateixa estructura i vocabulari pròxim, és avui necessari a qualsevol país.  L'ensenyament de llengües que ha de canviar la seva metodologia a tot a arreu.  El Consell d'Europa ja ho va proposar el 2001, desenvolupar l'educació plurilingüe en la societat multilingüe.

 

Les llengües d'Europa – Aula de catalàImatge del Portal de la Llengua

Sempre he tingut l'esperança que el convenciment que vaig notar en els participants a aquests cursos o congressos, després d'haver exposat les meves propostes sobre la necessitat i factibilitat del plurilingüisme quallés després en una instauració duradora al sistema escolar, començant per Catalunya i Alemanya, països dels més propensos al plurilingüisme. Tibert Stegmann, filòleg poliglot, dr.

 

Col·legi professional. Total inhibició davant d'una professió necessària i que afecta tots els ciutadans. Les professions clau estan controlades pels respectius col·legis professionals (metges, advocats, arquitectes, periodistes) i la política solament fixa alguns marcs. No sóc partidari de la col·legialització oficial obligatòria, però els col·legis poden acomplir una funció professionalitzadora que no s'assoleix amb controls de l'Administració. Caldria territorialitzar els col·legis professionals conjuntats amb un Consell General com ja es fa en els esmentats. Falta un col·legi de mestres i per això vaig defensar que l'Associació de Mestres Rosa Sensat es transformés en col·legi de mestres, ben conjuntat amb el Col·legi de Doctors i Llicenciats que actualment també accepta mestres. El col·legi pot regular la professió, exigir una actuació deontològica, promoure la formació contínua i sancionar en casos d'incompliment. La tendència hauria de ser una col·legialització general dels docents. L'Administració solament hauria de controlar els no col·legiats. Els col·legis podrien descarregar l'Administració d'uns processos de selecció desmesuradament burocràtics que no garanteixen la selecció dels millors i valoren més l'antiguitat com a mèrit que la competència manifesta. L'Administració ho ha volgut resoldre amb òrgans poc efectius com Junta de Personal Docent,  Junta de Directors. Darrerament s'ha volgut delegar la gestió de proves selectives de concurs-oposició a una empresa externa que desconeixia les particularitats de la docència. Convé considerar la positiva funció que poden fer els col·legis professionals de proximitat territorial, comarcal o administrativa.


Cap dels ponents ha fet esment de la direcció escolar. Hi ha direcció institucional però no s'ha establert la direcció pedagògica. ¿Algú pot imaginar-se una orquestra musical sense director, un equip esportiu sense entrenador, un equip mèdic investigador sense primer investigador?  La complexitat de l'educació escolar en la societat actual és innegable i la direcció amb coneixement científic de l'aprenentatge i experiència pràctica és imprescindible per a una acció dels professionals en equip. Preguntem-nos per què això no entra en les prioritats dels partits polítics de Catalunya.

 

 

 

Amb aquestes consideracions tracto de sortir de l'atzucac on hem dut l'educació a Catalunya. Una voluntat de deixar enrere l'ensenyament verbalista i memorístic ens ha dut a una dispersió de projectes i esforços sense visió sistèmica i els resultats escolars no milloren. Fins i tot són millors en models tradicionals perquè no estan sotmesos a tantes variacions inestables, models als que no hem de tornar perquè no responen l'aprendre a ser, aprendre a conèixer, aprendre a fer i aprendre a conviure. Aquestes consideracions poden ser impulsades per qualsevol de les orientacions dels partits polítics perquè no són ni de dretes, ni d'esquerres, valen per a Catalunya i valen per a España. L'educació ha de quedar ben acordada, no ha de canviar segons majories politiques i hem d'anar introduint els canvis necessaris amb coneixemet, de forma evolutiva i sense trencaments.

Martí Teixidó
mestre pedagog, dr.
30 abril 2024