Consell de l'Audiovisual de Catalunya, 25 anys amb reorientació.
Al Parlament de Catalunya s'ha reafirmat el valor del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) creat l'any 2000 com a òrgan consultiu reconegut amb autoritat pròpia independent. És autoritat reconeguda per unanimitat dels diputats dels diversos partits polítics. És important subratllar aquesta autoritat, d'autor, sense poder o funció de govern.
El president del CAC, Xevi Xirgu, de manera clara, va subratllar la trajectòria de prestigi reconegut d'aquesta institució que informa, posa ordre i regula la comunicació audiovisual a Catalunya. El reconeixement va més enllà de Catalunya, ha estat emulat per d'altres parlaments autonòmics i ha estat valorat per institucions homòlogues d'altres països amb iniciatives de col·laboració. Però, de manera clara i directa, va fer notar la seva funció s'ha d'adequar a la innovadora i ràpida evolució de la tecnologia que ha fet tota la societat digital: correu electrònic, missatgeria per telèfon mòbil, xarxa internet i tantes plataformes que donen accés immediat a la informació d'arreu del planeta. Més que innovadora, és transformadora: permet que tothom sigui productor i emissor de missatges, d'informació, creador d'espectacle i maquinador d'enganys. Si l'any 2000 l'espai radioelèctric dels mitjans de comunicació tan sols era accessible a empreses i corporacions, actualment l'espai digital de xarxes de comunicació és accessible a tothom.
La directiva anunciada pel pel president de CAC és que avui ha de ser el Consell de Comunicació de Catalunya atès que la identificació d'audiovisual ha quedat petita. En tot cas es tracta de comunicació, audiovisual però que avui s'ha de veure com a verboicònica (terme de l'escola semiòtica comunicativa de Bologna). A través d'imatges i de sons es transmet pensament i s'activen emocions. Podem veure com darrerament, els mitjans de comunicació convencionals, televisió i ràdio, han incrementat la comunicació emocional front a la comunicació racional per no perdre audiovidència que atrauen les produccions lliures a la xarxa. Així mateix, la ràdiofonia es pot 'veure' i fan referència a connexions de televisió o es repassen les informacions dels periòdics diaris convidant a accedir-hi qui hi tingui interès; la venda de llibres, es llegeixin o no, ve estimulada i també conduïda pels mitjans de comunicació.
El Consell de Comunicació de Catalunya, a diferència d'aquests vint-i-cinc anys s'ha d'adreçar també directament als ciutadans per a exercir una autèntica regulació, ara no dels mitjans, sinó dels continguts que produeixen els mitjans i qualssevol ciutadà a la xarxa per missatgeria o per videografia. Regular no vol dir censurar. Estic contra qualsevol control censor d'una autoritat encara que sigui de constitució democràtica. Recordant la qüestió que va formular Umberto Eco, el 1967, "Perjudica el públic la televisió?" podem veure la xarxa digital que avui es fonamenta en la quantitat de seguidors que avalen missatges i comunicacions. ¿Com hi pot haver censura sense retornar a la societat autoritària repressora? En qualsevol cas no podem, no volem, tornar-hi. ¿Com es pot fer doncs una regulació sense censura però evitant l'engany i la misèria cultural que s'estén com a radiació tòxica?
El CAC, docs ha de poder posar ordre entre empreses productores, ciutadans emissors i tota la ciutadania receptora. El ponent convidat, Genís Roca, reconegut expert en tecnologia digital que l'orienta amb perspectiva social, integra amb seguretat societat digital i llengua catalana. Presideix l'entitat privada Accent Obert, abans Fundació Puntcat. Va presentar com a un gran avantatge formar part d'una país amb la llengua catalana que identifica una cultura, més enllà de delimitacions polítiques, front a les llengües àmpliament esteses que vehiculen diverses cultures. Ser una llengua de pocs parlants ens permet entrar al fòrum digital mundial amb identitat inconfusible, avalant qualssevol identitat que no s'ha de perdre en la societat digital. Així, Catalunya amb la seva llengua i model comunicatiu esdevé un referent universal per a orientar les accions arreu. Aquesta és una visió innovadora que deixa enrere el complex de llengua minoritària, fins i tot de llengua minoritzada. La societat digital ha canviat l'escenari i els rols. Això, ho he entès d'immediat atès que ja ho vaig presentar amb el canvi de l'ensenyament de llengües superant el model de llengua oficial i llengües estrangeres. El model de Catalunya ha de ser d'Escola catalana, avui plurilingüe (SCP-IEC 2018) amb la intercomprensió com a mètode. Urgent per a nosaltres, és un model necessari a tots els països atès que tots els ciutadans han de ser plurilingües. Els països i cultures petites, no necessiten ser grans, tenen una funció pròpia en el concert internacional.
El president del Parlament de Catalunya que era diputat quan es va aprovar el CAC, va reforçar llur funció i la nacessitat d'ampliar avui les seves funcions fent-se ressò de les intervencions prèvies, de Xevi Xirgu i Genís Roca, dirigint-se als diputats presents perquè és a qui correspondrà aprovar el canvi.
El Consell de Comunicació de Catalunya (CCCat), avui.
Ha d'arribar a tots els ciutadans. Veig una forma ben a l'abast i necessària.
Un espai setmanal d'uns 30' de caràcterr informatiu, valoratiiu i orientador per als ciutadans. Declaradament democràtic, pluralista i amb autoritat pròpia. Emès per tots els mitjans públics (a l'hora que li calgui a cadascun) i invitació a que l'emetin els mitjans i cadenes privades amb audiovidència estesa a Catalunya. Així, sense censures, amb informació i reflexió transparent i honesta, els ciutadans orientaran les seves eleccions i usos de mitjans i xarxes i la seva elecció contribuirà a la producció. Es garanteix la diversitat d'usos i gratificacions amb informació acreditada. Decideix cada ciutadà. Això comporta un procés de formació continu.
Com ja ha fet del CAC amb eduCAC, amb col·laboració amb el Departament d'Educació cal atendre l'educació dels petits i joves ciutadans en matèria de comunicació tant com s'atén l'alfabetització per a la lectura i escriptura. S'han proveït bons materials però la formació dels docents en semiòtica de la comunicació no ha estat atesa i no l'apliquen als productes de comunicació oberts dels que els alumnes en són consumidors. Es fa necessari aprofundir, desenvolupar un model d'educació en matèria de comunicació que ajudi les famílies, que es paratiqui a les escoles, col·legis i instituts i que difonguin els mateixos mitjans de comunicació que han de posar per davant servir a la ciutadania.
EL 1992 amb la TD: Escola ComunicActiva. L'escola de la societat de masses telecomunicada, vaig presentar un model educador de la comunicació de masses per superar la reproducció estereotipada a què aboquen els mitjans de masses si no hi ha formació personal. La clau és respectar la percepció emocional inicial obrint-la a experiència compartida. Tanmateix el mestre o professor així com altres alumnes poden aportar elements racionals, dades, fets, principis, que facin comprendre millor els productes verboicònics. Això comporta que el docent hagi adquirit formació en semiòtica de la comunicació.
De la reproducció estereotipada. a l'expressió creativa. Mediació educadora.
El model és resultat d'estudi i elaboració completat amb metodologia d'etnografia educativa. Té fonament en la Mass Communication Research, en la psicologia de la percepció i en la neuropsicologia de l'aprenentatge. En la base de reflexió interdisciplinària hi ha la constatació de les funcions socials, talment com les funcions vitals han aparegut amb un procés evolutiu d'hominització. En aquest cas: cultura (nutrició), comunicació (relació) i educació (reproducció). Quan sovint es volen veure com a superades etapes antropològiques i culturals reculades, cal entendre l'evolució social i cultural. Així, com d'una funció global inicial com tenen els éssers vius unicel·lulars s'ha passat a la diversificació de funcions, l'animal humà va fer els primers passos amb una funció global d'hominització amb la religió (relligat al món, relligat als altres jo els seus semblants, relligat amb si mateix prenent consciència) que avui, amb una adequada educació ha de ser una reelecció de cosmovisó i sentit de la vida en una societat diversa i pluralista.
Es un model practicable de manera senzilla per fer mediació educadora familiar. És un model d'educació a l'escola per integrar lectura, escriptura, relats verboicònics i imaginaris emocionals. És un model de mediació que haurien de fer els mateixos mitjans per responsabilitat social quan són conscients que presenten relats verboicònics, de realitat o de ficció desmesuradament cruents o provocadors. Front a la censura inacceptable, donem llibertat d'expressió però completem-ho amb espais de mediació. (Mass Communication Research: líders d'opinió, usos i gratificacions, efectes acumulatius, funció mediadora...)
Certament, a traves de la comunicació s'estableix avui, en la nostra societat allò que en temps històrics i prehistòrics ha acomplert la religió. Cal veure com la informació sols aporta coneixement si hi ha formació suficient. D'aquí la importància que tinguem un Consell de Comunicació de Catalunya.
Sempre he seguit amb interès l'acció del CAC des de l'inici atès que m'havia dedicat a estudiar la relació educació i comunicació en adonar-me que l'eduacció quedava ocultada per la comunicació. Una etiqueta que tapava. Si intervenim en la comunicació s'activa la cultura, entre la cultura de masses i la cultura de prestigi, cultura viva, plural, personalitzada. La consellera Carme-Laura Gil va pensar que hi podia contribuir per atendre-hi l'educació i en va parlar amb el president Cabonnell; els llocs de consellers eren molt ben considerats pels periodistes-comunicadors i sembla que no hi havia lloc per a educadors-pedagogs.
