Escrache o Encalç. Un ciutadà o ciutadana cooperador ja ho ha elaborat amb molta cura i ho ha pujat a VIKIPÈDIA http://ca.wikipedia.org/wiki/Escrache
L'escrache, proposat en català com a «encalç»,[1], «escarni»[2][3] «escarn»,[4] o «escratx»,[5] és un tipus de manifestació en la qual un grup d'activistes es dirigeix al domicili o lloc de treball d'algú a qui es vol denunciar. Té com a finalitat fer visibles davant l'opinió pública els fets denunciats o l'actitud presa pel denunciat davant el fet concret, ja sigui per acció o omissió. Normalment es tracta d'una denúncia popular contra de persones acusades de violacions als drets humans o de corrupció, que s'implementa amb actes com ara assegudes, càntics, pintades o cartells davant del seu domicili particular o en llocs públics
(I segueix molt complet i actualitzat)
Una opinió d'un oplinador professional dóna motiu per parlar-ne
‘Escrache' Manuel Cuyàs Gibert
L'altre dia l'Ada Colau i jo vam discutir públicament en una “taula rodona” sobre l'escrache organitzada pel Col·legi d'Advocats de Barcelona. |
| ANTHONY GARNER |
Sembla que l'escratche/encalç sigui nou aquí. No
Heu vist El cobrador del frac i el seu cotxe negre (quan en general eren de colors) plantat en un portal o casa?
I el RAI? Esta lista de morosos
es alimentada por bancos, cajas de ahorro y cooperativas de crédito.
Cuando alguna de estas entidades recibe un cheque, pagaré, recibo o
letra de cambio que represente una deuda existente, vencida y exigible
(el documento tiene que estar firmado por el deudor, quien reconoce de
este modo la existencia de la deuda) y el deudor no efectúa el pago, se
comunican al RAI los datos del deudor para su inclusión en el registro.
I tants n'hi ha què fan llistes negres! Asnef - Equifax, RAI, Badexcug, Experian, CIRBE... Hoy en día aparecer en una Lista de Morosos es relativamente
sencillo ya que devolver un recibo telefónico, bancario o de servicios,
puede ser motivo para la inclusión en cualquier Fichero de Morosos
Nacional.
L'escrache responsable ha sorgit per destapar els tapats que han fet crims contra la humanitat, contra els drets humans. Correm el perill de banalitzar-ho tot. Ja ha passat amb l'objecció de consciència que tanta sang havia costat. Ja ha passat amb les vagues de fam compromeses i desintressades dels grans com Gandhi, Xirinacs. Ja ha passat amb la desobediència civil impulsada pels valents com Luther King, Mandela.
Ara i aquí, l'escrache/encalç ha sorgit de la Plataforma d'Afectats per la Hipotèca que lluitenfronts a l'abús econòmic: cauen els preus "hipotètics" i es manté el deute que s'aplicava a un immoble taxat per la mateixa entitat de crèdit. Hi ha alguna incoherència o trampa. Si els responsables de les lleis miren a un altra banda, també són responsables d'aquesta injustícia.
Anar a casa seva a fer escrache, a encalçar-los? No s'hauria de fer. Però Manuel Cuyàs m'ha donat la clau "protesta consistent en moure soroll davant el domicili particular dels polítics". En aquest cas, que el què es demana és el dret de tots a un domicili particular sembla coherent recordar-los-ho i que s'avergonyeixin els qui viuen en bons domicilis particulars i tenint funció política i cobrant per aquest servei no el fan. No seria el cas de polítics com Paco Candel, José-Antonio Labordeta, Juan-Manuel Sánchez Gordillo què han laborat dacord amb la representació que se'ls va donar.
D'altra banda cal considerar si la persona s'ha prodigat sortint als mitjans públics. Els candidats polítics han acceptat estar penjats en cartells pels carrers i hauran d'acceptar que també es pot expressar la disconformitat. Els qui han signat autorització perquè es publiquin imatges en vídeo no es poden estranyar que se'ls denunciï públicament. Hi ha polítics, actors i esportistes que ja no es presten a publicitat de lloa i per això no els persegueixen óels paparazzi. La coherència és un criteri formal prou consistent.
I ara pregunta clau. Escratche/encalç pel dret a una escola?... No, si tenen i tindran escola. No, al domicili particular del responsable d'ensenyament. És la situació actual.
Ara bé, el 1976 hi havia centenars d'infants sense escola i les manifestacions massives van contribuir a què es posessin els primers barracons (El Carmel, Plaça Soller...). No tenien plaça escolar. Ara ja n'hem vist tantes de manifestacions i a vegades per poca cosa. Però avui, 2013, els ciutadans, molts ciutadans no en tenen prou amb una plaça escolar per als seus fills. No es conformen amb una educació convencional doncs és rutinària, fragmentària i fràgil. El President de la Generalitat estat de 2006 a 2010 va donar motiu de descontent personalitzat. Es retallaven els diners per a l'ensenyament mentre tohom sabia que el president duia els seus fills a una escola privada d'alt cost econòmic no concertada.
Cal afirmar que en cap cas és acceptable violència activa, violència passiva, violència verbal i insult i embrutiment. Si es posen uns cartells unes hores, després s'han de treure. Les parets no han de quedar pintades. (Llevat de quan es va tractar de crims de sang i no hi havia altra manera de destapar-los per a denúncia pública general. I l'objectiu no és condemnar la persona sinó evitar que es pugui tornar a produir un crim semblant).
Quan Margaret Thatcher era primera ministra, tot sovint es reunien davant la porta de casa seva grups de ciutadans que protestaven contra la seva política amb crits i cassolades.
ResponEliminaL'arc Wellington de Londres porta el nom del militar que va derrotar Napoleó a la batalla de Waterloo. Quan va ser ministre, va voler restringir el vot a les classes aristocràtiques i la gent es plantava davant de casa seva per organitzar protestes, fins al punt que Wellington va fer aixecar enormes planxes de ferro entre la casa i el carrer. Mai ningú els va qualificar d´assetjadors o nazis, ni se´ls va acusar de practicar "escrache" o encalç.
Penso que la qüestió no és el fet que invoca la concentració, sinó la forma . Qualsevol manifestació és legítima sempre sempre que no impliqui coacció, insult, abús o invasió de la intimitat.
Tots coneixem les causes que han portat a moltes famílies a haver de viure el drama dels desnonaments. Si anar a protestar davant de casa d´un polític no és un acte democràtic, menys ho és la insensibilitat davant la violació dels drets humans i d´alguna manera s´ha de poder fer públic.
Al meu entendre, els fets ocorreguts a Ribes de Freser no es poden considerar un acte d´escrache ni assetjament . Va ser una trobada de famílies que han apostat per un projecte d´escola en el que creuen i en el que han col.laborat amb il.lusió, i ara es resisteixen a acceptar que la crisi i la manca de natalitat s´emporti les seves expectatives com si d´una riuada es tractés. No va haver-hi violència ni insults. Penso que aquest fet és del tot comprensible i és senyal que són pares compromesos amb l´educació dels seus fills.