Catalunya aixeca el teló. Catalunya abaixa la cultura. És 'cultureta catalana'? (Sagarra). O és cultureta Cubana?. El missatge va ser molt clar: "necessitem riure, emocionar-nos, desconnectar; és més important del què ens pensem. L'humor és sempre un antídot contra la tragèdia. 'You got the Gala'... per projectar el català al món.
Bé, potser em vaig equivocar. Pensava que anava de teatre, dansa, màgia i espectacles visuals. No veig indicis de teatre, o el teatre s'ha reduït a comèdia, a comèdia estereotipada. La imatge que dóna la presentació és del vodevil francès ja a l'escenari al segle XX o l'emulació del musical nordamericà.
Riure, emocionar-nos, desconnectar, imaginar. "No siguem còmplices de dinàmiques de merda".
La Gala sí que ens va mostrar actors molt ben preparats, amb gran preparació física (moviment, elasticitat, contorsió, exhihició...). Segur que també se'ls prepara per a expressar emocions però això s'aprèn obra en obra amb els anys. Em pregunto si se'ls prepara també en pensament. Això vol dir que un actor ha de conèixer el seu perfil personal i no acceptar qualsevol paper (difícil quan els actors viuen en la inseguretat econòmica total). Cal reduir el protagonisme dels bons actors amplificat pels mitjans de comunicació. Menys vedets, menys actors excepcionals, més companyies cooperatives amb actors de professió i actors aficionats (En això LaCubana n'és un exemple que mereix el premi)
Repassant la cartellera. Domini total de l'humor i la comèdia. Àmplia cobertura d'obres de caràcter psicològic introspectiu, de conflicte psicosocial. Hi ha clàssics que es repeteixen: de Lorca, de Delibes, de Txékhof, sobre Ciceron, de Vargas LLosa, de Dostoievski, de Lope de Vega, de Pardo Bazán, de Sagarra, de La Víctor Català. Algunes obres, poques, per reflexionar sobre l'actualitat: Imitation of life. Síndrome de gel. Algunes a partir del teatre grec (potser m'han escoltat): Clitemnestra, la casa dels noms. La mala dicció. Antígona in Molenbeek*Tiresias. Hipólito
Teatre. Molt monòleg, alguns duets, poca escenografia, teatre llegit. Què és el teatre?
El teatre és la festa en honor dels déus (Zeus) i dels humans que volem comportar-nos com ens recomanen els déus (el teatre de la polis). Els déus grecs, Zeus el primer, tenien aventures amoroses i conflictes que calia resoldre. També hi escau la ironia, el punt just d'humor amb pensament, però no tot és humor i sàtira fins a Aristòfanes i menys encara l'humor beneit, estereotipat, repetitiu com el que veiem avui.
El teatre reduït a riure, emoció, deconnexió? No, si us plau! La creació contínua, esbojarrada, provocadora, inductora de l'èxtasi col·lectiu (orgia dionisíaca) en les ajustades dosis, i no asseguts en sala (Els Comediants). El teatre és construcció humana, hi ha d'haver pensament, sentiment, reflexió, emoció i en certa manera contribueix a l'educació. (Discretament, a l'educació dels adults, formació cultural i humana). Personatges ben construïts en interacció (conflicte i comunió); cors (o si més no, veus en off) que expressen sentiments col·lectius. Escenografia que activa la imaginació i efectes sorpresa que reactiven. Sí, si us plau, també pensament. I quan es reposen clàssics deu ser perquè es vol posar pensament i no som capaços de crear-ne d'actual.
Teatre d'aficionats (o amateur) que tant ha fet per la llengua silenciada i la cultura del país. Orfeó Gracienc, Orfeó de Sants, Agrupació Dramàtica de Barcelona i Centres Parroquials (Horta, Sant Medir, Sant Andreu, Círcol Catòlic de Badalona, Teatre Joventut de L'Hospitalet -obrer-, Centre Moral i Cultural de Poblenou -obrer.,...). Els Pastorets i les Passions han estat escoles populars de teatre sempre en català i Boadella ho valorava als càstings.
Actor /actriu. Una professió, avui, sens perjudici del teatre d'aficionats. Els actors professionals han de tenir una gran formació per a la 'interpretació'. Interpretar no és redueix a memoritzar. Per a l'actor és fer viu el text, que ell ha de reviure. El traductor interpreta el sentit en versionar a una altra llengua que coneix millor. El director orienta la interpretació segons les temàtiques actuals i l'auditori previsible. És molt important interpretar, no és fàcil intepretar. S'aprèn vivint-ho, molt millor al costat d'actors que ho porten posat.
L'Institut del Teatre, les escoles de teatre fan una gran feina i són molts els qui aspiren a ser actors, actrius. Però l'abundància, la pressa per tenir noves obres, ens aboca a la superficialitat, a la repetició, al plagi. Calen autors, pensadors i directors que es puguin aïllar i crear i no quedar sotmesos a l'audiència immediata qualificada d'èxit (de taquilla). Els grans autors, les grans obres, entraven a escena amb nou pensament, amb nova mentalitat i el públic no ho aplaudia massa, no ho convertia en èxit inicial. Però les bones obres van creixent. (Recordo 'La Nit de Sant Joan' de Dagoll Dagom que d'entrada no va tenir ressò. Recordo 'La sombra del viento' novel·la de Ruiz Zafon. Van crèixer en edicions successives amb èxit reconegut). De fet, falten crítics de teatre, no publicitaris pagats.
La televisió fa mal al teatre i ho ha aconseguit perquè molta gent escull l'obra perquè identifica actors que ha vist a la televisió. Eren èxits de taquilla, efímers, però els empresaris ja havien fet calaix. Els actors es van cremant. O no, perquè hi ha gent que no pot comprendre el teatre, van a veure els actors. A l'escola no s'educa amb el teatre, tant educatiu com pot ser. Carme Aymerich recordada!
Podeu afegir-vos-hi. En favor o a la contra. El que cal és pensar, crear opinió, opinió pública, que no n'hi ha. Hi ha difusió del les opinions interessades pels mitjans i els pares de la pàtria. Torna, torna... Sófocles, Eurípides, Hugo, Ionesco, Brecht, Pirandello, Dario Fo, Guimerà, Clementina Arderiu,... torneu amb obres de nous autors d'obra i directors d'escena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada