L'acte institucional al Parc de la Ciutadella iniciativa del president Pasqual Maragall es manté i pren forma estable molt ben trabat -vull pensar- per persones de cultura i compromis amb la societat, tota. Que p`resideixin tpts els represnetants institucionals i que siguin convidats els presidents anteriors és un acte d'unitat democràtica. Després ja els veurem tots volent assolir "la vistòria electoral", expressió ridícula.
A mi m'ha plagut especialment que es poguessin sentir tots els parlars de la llengua catalana i una cultura d'identitat irrenunciable i alhora oberta al mestissatge. Un petit vilatge de Catalunya ofereix la seva senyera que passa a ser la senyera de tots. El cant de la senyera: Al damunt dels nostres cants aixequem una senyera que els farà més trionfants... en senyal de germandat... en senyal de llibertat... alçarem els ulls al cel... El cel que és el mateix per a tot el planeta Terra, que no és propietat de ningú malgrat sigui creuat per tantes aeronaus on viatgem d'un cap a l'altre els dels països que tenim millor economia i ens en sentim amos..
Xavier Ribalta, amb camisa vermella i la força de veu que li és pròpia:
Oda a Espanya (1898) i Cant de retorn (1899) de Joan Maragall
Escolta, Espanya, -la veu d´un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:en´questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la patria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang.vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes. -no tens ningú.Espanya, Espanya. - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!,salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua-que et parla entre perills.?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!
Tornem de batalles,- venim de la guerra,
I ni portem armes, pendons ni clarins;vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dofins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Pel mar se us avança - la host macilenta
que branda amb el brand de la nau que la duu.
Adéu, oh tu, América, terra furienta!
Som dèbils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Venim tots de cara - al vent de la costa.
encara que ens mati per fred i per fort.
encara que restin en sense resposta
més d'un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,ploreu, ploreu!
De tants com ne manquen duem la memòria
de lo que sofriren,- de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni glòria
d'un poble que es perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!
Digueu-nos si encara la pàtria és prou forta
per oir les gestes - que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-ms si és viva o si és morta
la llengua amb què l'haurem de fer plorar.
Si encara és ben viu el record d´altres gestes,
si encara les serres que ens han d´enfortirs´aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponent
germans que en la platja plorant espereu,no ploreu: rieu, canteu!
Lamentablement són paraules, pensaments, sentiments massa vius, massa actuals després de 111 anys, davant del maltracte que ens dóna España. Aquest és el disgust de la gent del carrer que acompanya la celebració de l'Onze de setembre. Ara se li afegeix el dels sectors econòmics, els empresaris, que veuen com no participen dels repartiments de la Villa i Corte i ara calculen que amb la independència milloraria l'economia de Catalunya. Es repeteix la història dels incicis del segle XX amb la Lliga Regionalsita que deu anys abans no teníen cap sentiment catalanista i la llengua catalana era cosa de pagesos i capellans de poble, de Mossèn Cinto.
¿L'acte institucional ha ignorat que no s'ha respectat l'Estatut de Catalunya de 2006 per no haver volgut actualitzar la Constitución Española de 1978? ¿No és prou menyspreu, befa i atemptat que una colla d'onze arreplegats per equilibri entre partits polítics pugui negar allò que ha aprovat el Parlament de Catalunya, han reduït i limitat las Cortes Españolas i ha aprovat encara que reduït el poble de Catalunya en referèndum "legal"?
¿L'acte institucional ha ignorat la tanta gent, de parla catalana i de parla familiar castellana, que sens dubte van sortir el 10 de juliol de 2010 a dir que ens deixin governar, que ho fem legalment i que no ens posin entrebancs? Ja va quedar clar aquest dia que els polítics no popdien anar davant d'un poble que s'ha sentit estafat.
I aquest poble ha respectat l'acte institucional, o és que no s'ha donat veu a tots?
El Cartell de la Diada 11 de setembre: La barca dels Segadors de Benet Rossell
Negre, molt negre, massa negre; i si alguna cosa es mou semblen mosquits o sabaters d'aigua. Encara hi ha una notació musical i tant de bo que no ens falti la cançó. D'entrada he dit: -No m'agrada aquest cartell. Però aviat he vist que l'artista no el deu haver fet perquè li agradi, l'artista ha plasmat l'actual moment de Catalunya: negre, desorientat. En economia patim la situació general, accentuada perquè som petits i el papà España ens ha de donar diners dels que abans ens ha recollit (o requisat). En política, trenta anys d'autonomia, 3/4 d'un bicolor i 1/4 d'un tricolor i ara veiem que quan barregem tots els colors... surt negre. I cap partit ja diu el que pensa sinó el que convingui pensar per captar la majoria: no hi ha color. I surten mosquits picadors provocadors però que perden el temps barallant-se entre ells. Com s'ha de governar un poble? Un poble que ha de demostrar que ja es gran i que s'ha de tractar de tu a tu amb España? Sí, Benet Rossell és un artista perquè simbòlicament ens està retratant i efectivament no en sortim ben parats. No ho sabíem?
Però el que no és creació d'artista és: el vestit negre o fosc dels consellers i parlamentaris, el negre dels músics i corals... tota una escenografia negra, llevat de la presentadora, única nota de color, la que es va establir per a les veus femenines del cor i la llicència que es permet a les dones però que no en van fer ús. Sort que el president Maragall va ser cridat a pujar a l'estrada al final de l'acte: va canviar el color. Escenografia negra amb fons rogenc d'argila. La creació mostrada pel director Joan Ollé es redueix a literària i musical però veient-lo a ell jo penso que no té gust en vestir-se. Doncs que posin un director artístic de l'escena; per què no una senegambiana-catalana: quina alegria de color! Aprenguem-ne els catalans que estem massa sotmesos a la tirania interessada dels dissenyadors de moda d'Occident, expressió de postmodernitat.
No hi ha cultures com no hi ha natures. La cultura és tot allò que els humans podem crear cooperativament, aplicant intencionalment les lleis de la natura, no interferint-les per no veure'ns abocats a desastres (ara ens n'hem adonat). Com la Natura té difernts climes, sòls i vegetacions, així la Cultura presenta diferències segons el clima, el territori, els recursos naturals i... també la història que pot haver introduït evidents canvis d'evolució. No hi ha fronteres dins la cultura, els canvis es perceben evolutivament a través de l'espai i del temps. Una excel·lent mostra n'ha estat l'oferta musical, particularment la Sardana flamenca del irrepetible Toti Soler, prop de quaranta anys fent una música que integra les arrels catalanes amb les arrels de tots els qui viuen a Catalunya. I la Jota de Jotes que és tan catalana com la sardana, ballada amb atreviment desenfadat i animós pel ballarí Andrés Corchero. I els balls de gitanes, i el jazz i famenc fets a Catalunya... dels bons. Hi cap tot si no es renuncia a la llengua catalana, amb totes les seves variants, amb tots els mestissatges. I la qualitat dels músics, dels instrumentistes tradicionals i dels compositors actuals que fan harmonitzacions, agradoses i atrevides alhora, és d'una alçada que supera el petit país que som. Mot bé per tots, a tots.
Que segueixi l'acte institucional de l'Onze de setembre! Cal que s'emteti integre per televisió i que tothom pugui participar d'aquest acte de comunió cultural, que també mostra innovació però que ha de deixar reduït al mínim el domini (cap partit, empresa o institució se n'ha d'apropiar). Que segueixi l'acte institucional de l'Onze de setembre! Martí Teixidó
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada