Vaga General 28 setembre: una vaga paraZETAmol

No hi ha dubte que estem davant d'una situació crítica. Crisi econòmica, social i política. Pitjor que crisi, doncs no és crisi de creixement o evolutiva. És una clara depressió econòmica, política i social.

Depressió econòmica, del sistema econòmic mundial basat en l'especulació sense creació de producció i generació de llocs de treball. Al matí compro yens a Tokyo i a la tarda els venc a New York. Això és trampa. Les regles del joc capitalista no són aquestes - ja ho va dir Galbraith. Tobin va proposar una mesura de control.

Depressió econòmica multiplicada per l'España fàcil heretada del franquisme i finançada per la Unió Europea des de 1986. Venem sol i platja, turisme massiu a tota la Mediterrània. Hem construït desmedidament. Què n'hem fet de les nostre indústries: el tèxtil, el calçat que inundaven els USA, la pell, l'oli envasat, els fruits secs, les conserves de fruita, les conserves de peix i marisc, el submarí, l'helicòpter, camions Pegaso i Ebro, el tren Talgo, el motor d'aigua, les joguines... A partir dels anys 80 qualsevol treballador va picar l'ham: unes accions de Telefònica, de Repsol o de Criteria. Darrerament molts van optar per comprar un pis per a vendre'l o per posar-lo a lloguer i assegurar-se una renda addicional. Els sindicats sempre defensors dels drets dels treballadors no han contribuït a incrementar al consciència del deure de la feina ben feta i en el cas dels professionals servidors públics, el deure de fer la feina ben feta malgrat la falta d'atenció de l'Adminstració. I ara, en crisi, la solució és fer-se funcionari. I els joves actuals: enginyers informàtics, inventors, investigadors... han de marxar?

La depressió és política perquè no hi ha líders amb credibilitat. Les persones competents i compromeses rarament, cada dia menys, segueixen les disciplines dels partits i sindicats i acaben abandonant per no caure en tan gran alienació. Les disciplines de partit i sindicals van habituant a no pensar a pensar allò que pensen tots (se n'ha dit ¿? políticament correcte). Accedeixen a la direcció persones estratègiques que no fan allò que pensen sinó allò que convé i cada dia és més gris el lideratge, tant, que són molts els que s'atreveixen a ser líders, presidents o secretaris generals (inconsciència total). Entre postures enfrontades apareix una tercera figura de casualitat, poc bregada, que potser no ambiciona però somia i es troba amb resposabilitats que el superen. Bé prou que es nota; passat un temps parlen sense dir res. Semblen mals capellans que tot el dia estan sermonejant i declaren al seva fe i les seves conviccions però no aporten solucions efectives.

I aguantem tot això. Aquesta és la depressió social, depressió de cavall -com es diu. Si la gent aguanta tot això, s'enfonsa en la misèria humana: no pensar, no sentir, no rebelar-se, no emprendre iniciatives...

Una vaga general ?. Ara, després de tres mesos de la reforma laboral?, després d'un any de pedaços per tapar la crisi econòmica? El 2008 el Gobierno de España va decidir fer front a la crisi de la construcció i a l'atur amb un Plan Español d'obres i tots els ajuntaments s'hi van apuntar, en força casos sense saber ben bé què havien de fer o programant obres que no tenien cap urgència. D'on va sortir aquest fons econòmic?... El juny de 2010 ens han cobrat la derrama: reducció dels sous de funcionaris i congelació. Des de juliol paguem un IVA incrementat al 18%. Això són solucions a càrrec del altres. Valenta manera de governar! I mesos abans, bancs i caixes d'estalvi havien anat a demanar almoina sense vergonya. I anys abans el govern va donar diners a les empreses elèctriques. Una injustícia inacceptable. O no era més just que es fés front a la hipoteca d'habitatge habitual dels treballadors?. Els treballadors amb hipoteca d'habitatge han estat estafats. Per què es paguen els interessos abans i no conjuntament amb l'amortització de capital? Així ,quan no es fa front a les quotes, el pis hipotecat va a subhasta, és malven si es que esbpot vendre, però el treballador, ja sense pis, segueix amb deute a l'entitat financera. Per què volem un govern que no protegeix per igual els treballadors. Un govern SO, socialista obrero, actua així. No ho va fer millor un gover PP, populista prepotent.

De les 7 vagues generals en democràcia i de la prèvia recordo bé i vaig impulsar:

12 de novembre de 1976. Vaga general política contra el govern UCD-Suárez per assolir la democràcia, l'amnistia i la llibertat sindical.

14 de desembre de 1988. Vaga general contra el govern PSOE-González per evitar la reforma laboral i de les pensions anunciada.

20 de juny de 2002. Vaga general contra el govern PP-Aznar en oposició a una major precarietat laboral, particularment per als joves.

Aquesta darrera va ser un èxit. El govern va retirar el projecte. Els qui ens havíem declarat en vaga amb escrit 48 hores abans coma acte públic de pressió acceptant la reducció proporcional del sou, vàrem reclamar que se'ns retornés la reducció. La vaga havia estat inevitable i se'ns havia donat la raó. No es va retornar la part descomptada: un mal govern. Hem de dir que vàrem anar a la vaga pel dret dels altres, de tots, per justícia necessària, encara que els qui treballàvem des dels 16 anys no ens veiem afectats pel projecte de reforma. Lluitar per la causa dels altres dóna molta força.


En aquesta ocasió ens trobem davant d'una vaga que arriba tard. és una vaga paraZETAmol, és una vaga calmant del dolor. Els calmants s'apliquen al moment, per rebaizaxar el dolor però s'ha de conèixer la causa del símptoma dolor i aplicar el remei o medicació adequada. Al juny i juliol ens en vàrem anar de vacances. Llavors era comprensible una dosi de paraZETAmol. Ara hauríem d'estar posant remei, alternatives i estem ploriquejant.

I encara més. ¿Ningú té més imaginació que pensar en la vaga, en una forma de lluita obrera del segle XIX? Una lluita obrera pensada per perjudicar l'empresari i forçar una negociació. ¿Com es poden fer vagues de serveis públics: transports, hospitals, escoles, correus...? En cada cas, cal pensar una forma de lluita forta, imaginativa i amable. En trasports... deixar entrar de franc i acceoptar que els usuaris voluntàriament dipositin el seu preu a la caixa de resistència dels treballadors. En hospitals... seguir atenent bé i convocar concentracions de familiars en dissabte o diumenge. En escoles... cantar, pintar i dramatitzar més que mai i sortir a fer-ho en concentracions a places i mercats amb aquiescència dels pares. Correus...¿? no se m'acut.

Tinc tots els motius i més per estar descontent, per no acceptar aquesta situació. Veig un poble que aguanta, que no s'atreveix a pensar, que és dòcil a uns dirigents que no lideren. Penso que a l'escola hem educat una generació en la submissió. Vam canviar la submisisó a les esglésies i a la dictadura per la submissió a l'escola adaptada al pensament dominant. És una depressió cultural: l'humà que renuncia a una cosmovisió lliure, al sentit de la vida amb libertat de consciència. En temps d'abundància, 14 anys de vaques grasses, ha estat satisfet amb menjar, beure i jeure, amb el consum irresponable, ho ha gastat tot i més. Ara, en temps de crisi, 7 anys de vaques magres en esperen, es posa les mans amb al cap i enyora les cebes d'Egipte però no cerca herbes al desert o aigua a la penya i carrega contra els seus líders, els líders que ell ha creat. Tenim els líders, el govern que ens mereixem; així l'hem fet.

Però no vull prendre aquesta pastilla de la vaga paraZETAmol, treurem el dolor i no solucionar res. Martí Teixidó