Ara és hora catalans tots!, d'origen i arribats.

Ens van negar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005. Ens el van tornar retallat i escapçat, no vàrem fer escarafalls, ens vàrem conformar i el vàrem aprovar per referèndum el 18 de juny de 2006. Però ni això: han estat tres anys per veure com podien deixar-lo tetraplègic, en coma vegetatiu, inútil. El 10 de juliol de 2010 va quedar clar que la majoria de Catalunya, de parla familiar catalana i també de parla familiar castellana o d'altres parlars, ha entès que si no ens deixen ser catalans i si no ens deixen administrar l'economia, per a tots els ciutadans queden mal ateses les seves necessitats de salut, d'educació, d'infraestructures de transport.. en benefici de l'excessiva burocràcia de l'Estat o de la beneficiència a d'altres regions que amb ajuda han de trobar el seu propi desenvolupament. Doncs bé, haurem de prendre decisions com en d'altres moments de la nosotra història.

La Manocomunitat de Catalunya de 1914 va ser un temps de progrés social i cultural, curt, abortat per una dictadura enemiga però encara en veiem els signes (Quan entro a l'Escola del Treball de Barcelona, la que en deien Universitat Industrial, resto admirat) . Va ser un període de bon govern perquè Prat de la Riba va comptar amb les persones més capacitades per a cada empresa.
Com a governant, procurà d'oblidar que era un home de partit i sol·licità la col·laboració de persones de les més variades tendències. Valorà, per sobre de tot, la continuïtat ("la santa continuació") i l'eficàcia. Eugeni d'Ors l'anomenà "seny ordenador de Catalunya", expressió que féu fortuna. [Enciclopèdia Catalana i SAU. enciclopèdia.cat]

La Generalitat de Catalunya republicana va se lleial al govern de l'Estat però va topar amb el govern del bienni negre de la CEDA i el pesident va ser detingut. Durant la guerra incivil, Catalunya va resistir lleial al govern de l'Estat però la radicalització dretes-esquerres va dur-nos per un mal camí i una segona dictadura, aquesta criminal i inculta, ens va deixar desfets per molts anys.

Escola de Roda de Ter feta per en període republicà amb piscina (fotofrafia dels anys 60).




Ara que ens hem refet, que tots els ciutadans poden aprendre la llengua catalana, que podem gestionar amb eficàcia i eficiència els serveis públics i que mostrem la nostra empenta cultural i científica , no podem admetre intromissons. Tenim govern propi en tot, llevat de -ja ho sabem- defensa i afers exteriors. Podem contribuir amb una part dels impostos recaptats però que no ens els recaptin, redueixin i retardin (mentre als bascos se'ls deixa fer el què volen però voten els pressupostos de l'Estat). Seguirem lleials a l'Estat si l'Estat es lleial amb Catalunya, i sinó, prescindirem de l'Estat encara que mantindrem vincles amb els ciutadans d'España que ens respecten. El govern de Catalunya ha de ser govern de Catalunya i no una delegació del govern de l'Estat.

La relació entre Catalunya i España és impossible com ho demostra l'experiència.

Catalunya i Espanya

Moisès Broggi, cirurgià
Diari El Punt, 26-11-2010

Fa més de cent anys, en el pregó de Manresa de l’any 1892, Domènech i Muntaner ens deia: «Cal treure’ns de sobre la pèssima administració centralista que se’ns menja vius: deixeu-nos lliures amb els nostres propis recursos que ens esteu malmetent, deixeu-nos restaurar les antigues activitats i el comerç que donava glòria i crèdit als colors de la nostra bandera que tant s’ha deixat decaure, i deixeu-nos avançar pel camí que ens va portar i ens ha de portar novament al davant, junt amb els pobles civilitzats. Tingueu fe i força. Hi arribarem.»

Fins ara, les coses han seguit igual o pitjor. Recordem: l’augment desmesurat dels impostos sobre Catalunya i el tancament de caixes. Reacció d’Espanya: estat de guerra, i l’esquadra i els canons de Montjuïc amenaçant Barcelona. Ressorgiment del moviment catalanista i el fenomen de la solidaritat que comprèn tots els partits catalanistes des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra amb majoria de diputats al Congrés. A Madrid concedeixen un mínim d’autogovern amb la unió de les diputacions amb el nom de Mancomunitat, amb la qual aquí es fan uns progressos que semblen miracles, situant Catalunya a un nivell semblant al dels millors països d’Europa, fins que l’any 23 el general Primo de Rivera amb un cop de sabre ho va engegar tot a passeig. L’any 1931 en què s’instaurà la República, aconseguírem una autonomia que va restaurar l’antiga Generalitat i va fer la reforma universitària, però això va durar molt poc, ja que quan es va entrar en el tema del finançament, hi va haver una altra revolta militar. Aquesta vegada amb les conseqüències d’una terrible guerra civil i d’un règim dictatorial que va durar més de 40 anys, i que ha seguit amb el seu anti-catalanisme després de la mort del dictador.

És evident que aquests dos pobles tan diferents no poden viure plegats sense violència i que és necessària la separació. Una separació amigable, tal com s’ha fet i s’està fent en molts llocs d’Europa. Naturalment que Espanya és altament unionista perquè aquesta unió li representa un benefici econòmic del que hauria de prescindir. Però, en canvi, a nosaltres, seguir com ara ens representa una rèmora impossible de superar.

Moisès Broggi

Barcelona, vint-i-dos de Novembre del 2010

Intervenció del Dr.Moisès Broggi 17-5-2010
http://www.youtube.com/watch?v=x7_Pjgz6m8E