ctivitats productives i comercials, i per llicències d'obres queien en picat. I així ha estat. Però no podem reconèixer una millora de l'educació escolar amb l'increment de finançament dels darrers anys. No hi ha hagut una direcció clara i avui, no estan contents ni les famílies ni els directius i docents que darrerament han donat clares mostres de protesta.És hora de posar una direcció clara, ara que no s'incrementarà el finançament per raons que tots coneixem. Ara és hora de, amb els mateixos diners -i que no s'hagin de reduir- saber bé què cal impulsar i què cal reduir o reorientar. El primer que cal és que hi hagi una direcció superior consistent, amb coneixement, experiència i iniciatives clares en educació. Després d'això cal assegurar la direcció pedagògica a cada escola i institut, la direcció tècnica del procés i per a això no estan capacitats tots els director i directores. Els recents decrets d'autonomia dels centres educatius i de direcció els centres educatius que desenvolupen la Llei d'Educació de Catalunya ho posen tot en la persona del director o directora per bé que estableixen la direcció distibuïda. Es pot garantir aquesta superdirecció a tots els centres educatius? I efectivament la direcció de cada institució és el més important. Els nivells intermitjos d'organització: zones educatives, inspecció d'educació, avaluació de l'educació, serveis educatius són complementaris o mediadors, però el canvi s'ha de realitzar centre a centre. Lleis i normes ja n'hi ha a bastament, diuen el què volem... però d'aquí a la seva aplicació... ens falta molt.
La direcció és el més important. Recordem la nostra història de renovació pedagògica a Catalunya, curta, interrompuda però que va donar fruits clars. Davant de cada institució hi havia una persona, un o una professional, un o una estudiós: Rosa Sensat a l'Escola del Bosc, Rafael Campalans a l'Escola del Treball, Artur Martorell a al Patronat Domènech, Alexandre Galí a l'Escola Vallparadís, Josep Estalella a l'Institut-Escola, Pere Vergés a l'Escola del Mar... Efectivament, avui no valorem un personalisme tant marcat, pensem més en un equip... però cal director d'orquestra. Pensem que en alguns casos caldria distingir entre la direcció institucional, la presidència de la institució escolar i la direcció pedagògica. Cal respectar l'autonomia del centre educatiu, però si l'Administració comprova que no hi ha direcció pedagògica, no es pot estar esperant la bona voluntat i el canvi. No sempre pot sortir del claustre una direcció amb autoritat pròpia, particularment quan s'ha acomodat a la rutina o s'han d'afrontar especials dificultats derivades de l'entorn. Cal intervenir i nomenar un professional prou acreditat i amb competència i amb poc temps els docents seran els més beneficiats en treballar en una empresa educativa eficaç que rep el reconeixement social.
Hem fet lleis i molta normativa. Segur que en calia però seguim esperant el canvi efectiu de la majoria de les nostres escoles i instituts. Eladi Homs, en un editorial del Butlletí dels Mestres de 1935, ja deia que és fàcil lluir-se fent noves lleis però que el que cal és eliminar els factors sabotejadors i omplir de bona voluntat i d'intel·ligència. No podem aceptar per més temps aquests resultats d'aprenentatge doncs tenim condicions per fer-ho millor. Però no cal mirar els resultats sinó els processos, el bon clima de treball i convivència dels nostres centres educatius; que els infant i joves treballin de gust i amb exigència alhora i que es doni marge de creativitat, especialment als qui ja estan avorrits de tanta classe encarada a la pissarra, encara que sigui digital. Martí Teixidó
CONCEPTE D’UN ENSENYAMENT ORGANITZAT
——————
LES POSSIBILITATS. — III
En ordre a l’actuació externa, sempre en la hipòtesi de tenir a mà tots els ressorts del govern, nosaltres obraríem amb molta parsimònia. Per això en la nota anterior accentuàvem l’esment en la recerca d’aquell ressort més eficaç.
Modificacions de plans, canvis de mètodes o procediments, de la Gaseta estant se’n poden fer molts. A qualsevol indret on fixi la mirada en el camp bastíssim de l’ensenyament, el ministre que es vulgui lluir sempre hi podrà dir alguna cosa. Però d’aquest desplegament d’aparell erudit o tècnic en l’esfera legislativa, a l’eficàcia real en el terreny pràctic, hi ha un bon tret.
No sabem que cap ministre hagi fet una experiència, al nostre entendre, del millor govern, del govern autèntic: l’experiència de veure fins on pot rendir un mal pla quan s’eliminen els factors sabotejadors i s’omple de bona voluntat i d’intel·ligència. El batxillerat de 1902, i els que el segueixen no vénen a ésser unes combinacions diverses de noms semblants? El que cal abans de tot és que sota el nom hi hagi la cosa, és a dir, l’ensenyament de veritat amb tots els elements, entre ells el mestres capacitat i complidor dels seus deures científics i docents, no únicament davant l’administració, sinó també davant la pàtria autèntica id el noi que és a la vegada la pàtria i la humanitat.
I aquest contingut no neix en la Gaseta ni en els projectes dels ministres, neix de la voluntat dels individus. L’incident del Quixot en el capítol de l’illa de Baratària, aquell delinqüent condemnat per Sancho a dormir a la presó, que diu que no hi dormirà, és una gran lliçó de bona política.
Nosaltres doncs, no tocaríem més que aquells ressorts que dins un procés més o menys llarg de convenciment o d’adaptació obliguessin els individus a moure’s i a millorar-se i a millorar el propi treball espontàniament, sense la qual cosa no hi ha cap reforma amb contingut veritable i que sigui, per tant, de veritable eficàcia.
Butlletí dels mestres, Núm. 135, 1 de novembre de 1935. Publicació del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Editorial en portada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada